Aubachs

Comentant el procés del referèndum escocès al canal 3/24

2012-01-28T19:06:00.000+01:00

Dijous passat la Montse Jené ens va entrevistar (a mi i a l'Aubachs...) a la secció l'Entrevista del 3/24 del canal de notícies de TV3. Va ser una experiència molt positiva, tant pel seu tracte com per després poder-ho compartir amb la gent del meu entorn, físic i virtual. Així que gràcies a tothom, i aquí deixo l'enllaç per si m'he deixat d'explicar-ho a algú...

Els plans del govern i què volen els escocesos

2012-01-27T17:02:00.000+01:00

Com anunciàvem fa uns dies, el ball constitucional pel referèndum escocès ha començat, primer amb la proposta de la Scotland Office, i aquesta setmana amb la publicació del document Your Scotland, Your Referendum per part del govern escocès, que inclou un esborrany del que seria la llei per regular la consulta. El debat constitucional tot just ha començat, i veurem fins a quin punt les negociacions un pes determinant en la definició i el calendari de la consulta. El primer ministre Salmond ja havia avançat un dia abans alguns dels seus aspectes en una conferència. Conferència que, seguint amb la seva estratègia, va pronunciar a Londres i en concret a la seu de The Guardian en homenatge a un dels seus més prestigiosos periodistes, Hugo Young, europeista i que en el seu moment es va posicionar contra la guerra de l'Iraq. Molt semblant a les opinions del SNP...

Les novetats d'aquesta setmana es refereixen bàsicament a la redacció de la pregunta pel referèndum que proposa el govern escocès. Una pregunta, clara i concisa: Esteu d'acord amb què Escòcia hauria de ser un país independent?

La pregunta seria doncs, força senzilla comparada amb altres casos com ara el Quebec i les seves lleugerament enrevessades formulacions, una delícia de la literatura referendària, com la del 1980:

« Le Gouvernement du Québec a fait connaître sa proposition d’en arriver, avec le reste du Canada, à une nouvelle entente fondée sur le principe de l’égalité des peuples ; cette entente permettrait au Québec d'acquérir le pouvoir exclusif de faire ses lois, de percevoir ses impôts et d’établir ses relations extérieures, ce qui est la souveraineté, et, en même temps, de maintenir avec le Canada une association économique comportant l’utilisation de la même monnaie ; aucun changement de statut politique résultant de ces négociations ne sera réalisé sans l’accord de la population lors d’un autre référendum ; en conséquence, accordez-vous au Gouvernement du Québec le mandat de négocier l’entente proposée entre le Québec et le Canada ? »

D'altra banda, es pot interpretar que la nova proposta relaxa alguns aspectes com ara l'oposició inicial a què la Comissió Electoral britànica supervisés el procés, tot i que els aspectes controvertits -redacció de la pregunta, calendari, requisits, etc.- continúen sent una qüestió a decidir des d'Escòcia segons el plantejament del govern. Veurem si la reacció de Londres demostra més cintura aquest cop i va més enllà d'amenaçar amb deixar de promoure el Scotch a les ambaixades britàniques si Escòcia s'independitza. El document també manté la possibilitat d'afegir una segona pregunta que inclogués l'opció de la DevoMax, i insisteix en el calendari del 2014 perquè els ciutadans puguin tenir la possibilitat de prendre una informed choice.

Més enllà d'aquests aspectes procedimentals podem encetar una altra línia d'anàlisi per la situació escocesa. Durant els darrers dies també hem pogut observar un altre ball, el de les enquestes. Quin és el suport a la independència a Escòcia? S'ha parlat molt sovint del fet que el que genera més consens entre els electors escocesos és l'opció d'incrementar l'autogovern sense arribar a la secessió. Aquesta pregunta amb diverses opcions és de la que de fet tenim més dades històriques, ja que es vé preguntant de fa anys, tot i que amb diverses formulacions. Si prenem la sèrie d'enquestes dels darrers 8 anys realitzada pel projecte Scottish Social Attitudes, podrem observar l'evolució de les preferències agrupades en tres opcions; independència, devolution, i supressió del parlament. Cal tenir en compte que aquestes opcions suposarien escollir entre l'actual status quo, la independència, o retornar a la situació pre-devolution, és a dir, en bona part aquest plantejament està força envellit pels esdeveniments dels darrers anys (a més és una recodificació de diverses opcions que potser tenien sentit fa uns anys i amb un cert biaix anglocèntric, com per exemple demanar si es preferia una Escòcia independent dins o fora de la UE). Tot i aquestes limitacions, les dades ens donen una certa perspectiva, per veure com la independència es mou en uns paràmetres al voltant del 30%, mentre la devolution seria l'opció majoritària fregant el 60%.

Font del gràfic: elaboració pròpia amb dades del SSA. Nota: No hi ha dades pel 2008 i hem optat per calcular el valor mitjà entre 2007 i 2009 per no trencar la línia del gràfic.

Com dèiem, tal i com s'està plantejant la qüestió, i més tenint en compte el fet que més del 70% dels escocesos està d'acord amb celebrar el referèndum , les preguntes d'opció dicotòmica tenen també el seu interès (així com la d'incloure una opció intermèdia, on el suport a l'anomenada DevoMax podria situar-se al voltant del 50%). Si ens centrem en la posició a la independència en termes dicotòmics, el que veiem en primer lloc és que l'opció del no s'imposa en tota la sèrie, en segon lloc que hi ha fluctuacions importants, i en tercer lloc, que els darrers esdeveniments semblen fer convergir els partidaris del sí i el no.

La majoria d'aquestes enquestes procedeixen de mitjans de comunicació (tot i que realitzades per empreses de prestigi, en termes generals). Amb totes les precaucions possibles, el que ens indiquen és que el suport a la independència és rellevant, però no aclaparador. Tanmateix, si tenim en compte que un percentatge molt rellevant d'escocesos -al voltant del 65%- afirma que podria optar pel sí en funció de com es desenvolupés la campanya (i sobretot de si se'l convenç que econòmicament seria beneficiosa), trobem que la millor manera d'esbrinar si la societat escocesa seria favorable a constituir-se en estat independent seria...celebrar un referèndum. I d'això va tot plegat.

Margaret Thatcher sobre les democràcies multinacionals

2012-01-23T10:09:00.004+01:00

Arrel dels moviments dels darrers dies sobre el referèndum escocès i la posició del govern britànic, i de la pel·lícula sobre Margaret Thatchet, val la pena recuperar aquesta cita que havíem penjat per aquí fa uns anys.

Premonitòria no ho sabem, però en tot cas posa de manifest que més enllà de fílies i -sobretot- fòbies, la dama de ferro és un personatge clau:

(...) there is no point in arguing that a world without nations — and the loyalties, frictions and institutions they generate — would be desirable, since for the foreseeable future such a world is a plain impossibility (...). Democracy is the political system that most comfortably fits the nation state. It requires a common language if it is to function really effectively —and this the nation state provides. Once established a multinational state, moreover, democracy fosters the drive towards national self-determination. That helps explain why most multinational states are not democracies or, if they are, are perennially disturbed by linguistic and cultural disputes, as in Canada and Belgium.

Margaret Thatcher

Referèndum a Escocia. Mode: ON

2012-01-13T12:30:00.000+01:00

Nota: aquesta entrada s'ha publicat a Cercle Gerrymandering

La premsa anunciava aquest dilluns passat els plans del govern de David Cameron per abordar la qüestió del referèndum escocès. La proposta consistiria en la celebració d'un referèndum de caire vinculant amb dues opcions i amb un termini de 18 mesos perquè es convoquès des d'Escòcia. Aquests plans contrasten amb el programa del govern escocès, que incloïa la possibilitat d'opcions intermèdies i celebrar la consulta durant la segona meitat de la legislatura, concretament a la tardor del 2014. Alex Salmond ha respost aquesta mateixa setmana amb dos articles a la premsa britànica, escollint molt bé els diaris; The Independent i The Financial Times. En tots dos articles critica durament la coalició governamental, recordant que a Escòcia hi ha més pandes que diputats tories a Westminster (guanyen els simpàtics animals dos a un). Més enllà de l'anècdota denuncia els plans de Londres com una ingerència al dret a decidir dels escocesos, i posa l'èmfasi en la viabilitat econòmica de la independència, defensant la política econòmica i social del seu govern com un model que fins i tot Anglaterra hauria de seguir. La resposta des de Londres ha estat molt menys àgil, amb alguns membres governamentals plantejant la necessitat de negociar sobre com articular el procés. Més enllà del resum dels fets d'aquesta setmana, és bo fer un mínim recordatori de com s'ha arribat fins aquí des de l'arribada del SNP al govern escocès el 2007.

L'èxit del SNP: més enllà de la identitat

L'èxit electoral del SNP cal buscar-lo en la combinació de tres idees clau sobre les quals ha fonamentat la seva activitat al capdavant del govern; democràcia entesa com el dret dels escocesos a decidir sobre el seu futur polític, benestar amb l'èmfasi en la defensa del model social, i bon govern amb una gestió professional i transparent dels afers públics i dels plantejaments polítics. L'estratègia del nacionalisme escocès ens remet a un model de partit i d'acció política 'integrativa', en el sentit que intenta promoure el seu programa polític, convèncer i fer que els ciutadans vagin acostant-se i recolzant els seus posicionaments, en comptes d'apostar per un model 'representatiu' on és el partit qui intenta acostar-se als posicionaments mitjans de l'electorat. La importància d'aquesta estratègia general del partit rau sobretot en el fet que, segons les enquestes, el suport a la independència no és majoritari entre els escocesos, especialment quan s'incorpora alguna opció intermèdia entre el model actual i l'estat independent. La coherència del partit en aquest sentit dóna lloc però a una valoració positiva per part dels electors recolzant la idea que Escòcia té dret a decidir el seu futur polític, i que eventualment pot fer optar per la independència a una majoria d'escocesos. Així, l'acció de govern no ha girat només al voltant d'aquest eix, sinó que el SNP ha optat en bona part per presentar-se com un bon gestor públic posant l'accent en polítiques de benestar que poden fer arribar el seu missatge més enllà de l'apel·lació a la identitat nacional com a fonament del suport a la independència. La resposta d'Alex Salmond d'aquesta setmana ha seguit fil per randa aquesta aproximació, argumentant en termes més econòmics i de benestar que no pas identitaris. Aquest context és important per entendre els temps amb què el govern escocès ha plantejat el que és tanmateix el seu compromís emblemàtic; la celebració del referèndum.

Quantes i quines preguntes. I quan.

Des de la tornada de Salmond al capdavant del SNP el partit va anar concretant la seva proposta programàtica per convocar un referèndum sobre la independència d'Escòcia. Amb aquest programa arribaren per primer cop a guanyar les eleccions del 2007. Un cop al govern es van plantejar opcions diverses com ara una doble pregunta, una primera sobre si el Parlament escocès hauria de disposar de més poders i una segona que preguntaria sobre si, a més d'ampliar els poders de l'assemblea, s'estaria d'acord en reconèixer el seu poder per a aconseguir la independència d'Escòcia i negociar amb el govern de Londres, en la línia del que apareixeria publicat al document Your Scotland, Your Voice. La majoria parlamentària de què disposava no li va permetre obtenir els suports necessaris per tirar-la endavant, fet que va saber reconvertir en una oportunitat per consolidar-se com una opció de govern sòlid i de ser reconegut per l'electorat com un bon defensor dels interessos escocesos. Des del punt de vista més tàctic, el partit guanyava també temps per aconseguir momentum. L'ensulsiada del laborisme i l'arribada d'un govern conservador a Londres en coalició amb els liberal-demòcrates reforçaria al SNP com a opció de govern, i així va acabar obtenint una clara majoria absoluta a les eleccions del 2011.

Entre les diverses opcions per plantejar el referèndum també s'ha de fer esment de la possibilitat de fer una sola pregunta amb diverses opcions més enllà del sí/no. En concret, aquesta opció intermèdia podria ser la coneguda com Devomax, considerada una mena de quasi-estat que a banda de política exterior, defensa i moneda, deixaria al parlament escocès amb competències plenes en la resta d'àmbits, incloent la fiscalitat. Per això també se la coneixia com a independence-lite. Una pregunta d'aquest tipus plantejaria però importants problemes per interpretar els resultats de la consulta. No és una qüestió menor ja que el suport a la independència se sitúa segons les enquestes per sota del 40%, i si s'inclogués l'opció DevoMax podria situar-se al 30%, i d'aquí la 'poca' pressa de què s'ha acusat al SNP per plantejar la consulta a què ens referíem abans, perfectament comprensible en tant el factor 'campanya' podria ser determinant de cara als resultats. L'aclaparadora majoria absoluta a les eleccions del 2011 donava al SNP la capacitat parlamentària per tirar endavant el seu programa, i alhora generava algunes qüestions interessants a nivell jurídic. Amb l'emergència del SNP com a partit dominant a Escòcia aquest debat arribava també a Londres, fins aleshores centrat en plans de millora d'autogovern per frenar les demandes secessionistes (com la Calman Commission), i que ara ajuda a entendre també el debat constitucional sobre la seva pretensió d'excloure les opcions intermèdies del referèndum.

Regne Unit, debat constitucional sense constitució

I és que el fet que no hi hagi una constitució tal i com s'entèn en el sistema continental no significa que el Regne Unit no disposi d'un cos jurídic i una tradició legal que puguin ser caracteritzats en aquests termes. De fet, pròpiament sí que n'hi ha una, de constitució, la Magna Carta. Del 1215, això sí, i de la qual continuen vigents només un parell o tres d'articles, com el dret a un judici just -versió segle XIII.

Més enllà de l'anècdota, el debat sobre un possible referèndum a Escòcia no se sitúa tant en si aquest es pot fer, sinó en quins termes. La Scotland Act del 1998 estableix una sèrie de 'reserved matters' a Londres, entre ells la 'Unió dels regnes d'Escòcia i Anglaterra'. Però alhora reconeix també el parlament escocès com la instància capacitada per convocar referèndums. L'escull seria doncs -simplificant una mica- que seria el parlament escocès qui pot convocar una consulta perquè els escocesos decideixin si revoquen una disposició que és competència del parlament britànic. Després d'un debat constitucional intens -i d'aquí estant complex-, sembla que el govern de Londres optarà per utilitzar una clàusula de la mateixa Scotland Act -la secció 30- que autoritzés Escòcia a convocar el referèndum en aquests termes diguem-ne vinculants i d'eficàcia jurdídica. Aquest escenari plantejat aquests dies passaria per un acord entre els dos governs, i una negociació llarga ja que les posicions parteixen de diferents perspectives. Segons la perspectiva constitucional del govern escocès, el parlament de Holyrood està plenament facultat per plantejar una consulta de manera autònoma que l'habiliti per negociar els termes de la secessió amb el parlament britànic, el qual en tot cas l'hauria també d'aprovar. Un procés d'aquest tipus seria també acceptable pel sistema polític britànic, tot i que com s'ha apuntat des d'alguns corrents acadèmics, potser amb un doble referèndum, una primera consulta convocada unilateralment pel parlament escocès que en virtut de la seva competència instès al govern escocès a negociar amb el govern britànic els termes de la secessió, que haurien de ser aleshores aprovats pel parlament de Londres i pels escocesos en un segon referèndum. De moment aquesta segona opció en qualsevol de les dues versions seria descartada per Londres, i també està per veure com concreta el parlament escocès la seva proposta. I d'aquí la discussió política, amb el govern britànic proposant un referèndum clàssic -vinculant i amb una sola pregunta de dos opcions- i marcant un termini limitat, mentre que el govern escocès insisteix en què ja té un projecte que preveu la consulta al 2014 i denunciant la intromissió de Londres en un afer que s'hauria de dissenyar des d'Escòcia. L'espectacle referendari tot just ha començat.

* AFEGIT: Un bon recull del debat constitucional sobre si i com el parlament escocès podria convocar el referèndum el podeu trobar en aquest reportatge a The Guardian.

Perquè no cal una consulta sobre el pacte fiscal

2011-12-27T15:11:00.001+01:00

Tot i que jutgem la reforma que s'apunta sobre la reforma de la llei de consultes de manera positiva pel que té de benintencionada (i no hi ha aquí cap ironia), és qüestionable la utilitat d'una consulta sobre la demanda del pacte fiscal. Així, jurídicament, la concepció d'una consulta com a referèndum -el que delimita la potestat de permetre o no la seva celebració- recau discrecionalment en el govern espanyol malgrat que la sentència del tribunal constitucional sobre el pla Ibarretxe esmentava alguns elements de concreció que arribat el moment podríem veure fins a quin punt es reinterpreten per acceptar-la o rebutjar-la. Dit això, encara hi ha dos aspectes per qüestionar-se al nostre parer la realització de la consulta.

En primer lloc, perquè el parlament de Catalunya està plenament legitimat per plantejar una reforma d'aquest tipus (les probabilitats d'èxit són una altra cosa, evidentment). A més, durant les eleccions del 2010 les propostes electorals de CiU, ERC i també ICV ja incloïen aquesta demanda de manera clara, així que es pot considerar sense dubte que l'electorat ja recolza àmpliament aquesta postura si s'expressa parlamentàriament.

D'altra banda, perquè l'experiència indica que no serà tinguda en consideració pel congrés o el govern espanyol. Només en cas d'una necessitat parlamentària, que no existeix amb la majoria absoluta del PP, podria tenir alguna possibilitat, però aleshores entraríem dins el que podríem anomenar una 'veritat incòmoda': sense el dèficit fiscal existent amb Catalunya el model de finances públiques espanyol tindria problemes greus de viabilitat, encara més en l'actual context de crisi.

Per concloure, si el que es pretèn és visualitzar el rebuig per part de les institucions espanyoles a una demanda d'ampli consens a Catalunya, l'opció de la consulta podria tenir força sentit. Ara bé, pel seu caràcter cal mesurar el seu component de risc: és perfectament plausible que la participació sigui baixa en comparació amb altres convocatòries electorals, el que des del govern i la política espanyola es veuria com una oportunitat per deslegitimar la demanda. Justament al contrari del que es pretèn, podria ser fins i tot contraproduent.

Regulating secession

2011-11-16T21:09:00.000+01:00

Why is secession difficult in well-established democracies? This question was thetitle of a well-known article by Stéphane Dion, former minister ofthe Canadian government who had an active role against the secessionreferendum of Québec in 1995. He was also the author of the threequestions submitted to the Supreme Court of Canada that eventuallyresulted in the Clarity Act of 2000. Dion contended that in thecontext of well-established democracies the conditions for secessionare unlikely to occur: the host state does not inspire fear to thesecessionist unit as it is not hostile to the existence of minoritynations, and on the other hand secession does not generate confidenceenough among potential secessionists because of the uncertainties ofindependence. But Dion's approach and generally the theoriesemphasizing the difficulties of secession in democratic contextsusually understate the concept of 'well-established' and, moreimportantly, of 'fully-fledged' democracies.

Theories of secessionhave usually put the burden of proof on the secessionist unit and noton the host state. The debates have focused on who is entitled to theright to self-determination and if this include the right of creatinga new state. Restrictive theories consider secession as the lastremedy to solve problems ofjustice such violent and ilegal occupation of a formerly independentterritory or to severe threatens of ethnic cleansing. Other theoriescontend that an association of free individuals can decide to form anindependent state or that certain kinds of collectivities areentitled to exercise the right of self-determination, but generallyspeaking all of them focus on the requirements that have to be met bythe potential secessionist unit to have a legitimate claim forsecession.

However,the burden of proof must be put too on the state's response tosecessionist claims. A fully-fledged democracy can not reject thepossibility of a constitutional regulation of secession. For ademocracy to be qualified as such, constitutional and legalprocedures of consultation must be established to give voice to thecitizenry, so they can express their political preferences even ifthis entails a process of secession. In fact, unilateral secessionsusually indicate a democratic failure so the constitutionalregulation of secession can protect the existing state preventing thelegitimization of unilateral secession for those cases of long,unsolved demands of self-government, as it channels these demandsthrough democratic consultation. The constitutionalregulation of secession must be on the one hand difficult enough toprevent political opportunism, but on the other hand it must alsoestablish fair requirements to allow well-stablished nationalmovements to express democratic demands of self-determination.

Therefore, theregulation of secession must not only focus on the claims forself-government or self-determination by the secessionist unit butalso on the democratic response by the state. It is in fact arequirement for a state to qualify as a fully-fledged democracy, and,in the case of Spain, it is probably the main challenge that has notaccomplished yet, thirty years after the end of the Francoist regime.

Té sentit fer discurs independentista en castellà?

2011-11-08T09:00:00.000+01:00

Un hashtag (#vacontigo) ha esdevingut aquesta setmana un dels trending topic al Twitter. Més enllà de la seva dimensió de campanya, ha posat de manifest el debat al voltant de la relació entre llengua i nacionalisme. No és un debat nou sinó que es remunta gairebé als propis inicis del nacionalisme català contemporani. Només cal recordar -i recomanar- el clàssic de Paco Candel, Els altres catalans, on parla no només dels processos migratoris de la segona meitat del segle XX sinó també d'anteriors onades, o tenir present la definició de Catalunya que feia Vicens Vives: homines undercumque venientes.

Simplificant molt la qüestió, podríem dir que pel nacionalisme català de tipus cívic i cultural, el marcador identitari més rellevant ha passat històricament per la llengua. Des d'un punt de vista integrador i per una nació sense estructures d'estat com Catalunya, "adquirir la nacionalitat" en bona part consistia simplement a parlar la llengua. 'Simplement' per una circumstància que té una mica d'accident de la història -llengua romànica relativament fàcil d'aprendre des de la resta de llengües d'aquesta família- però també òbviament pel propi desenvolupament del discurs nacionalista català.

En tot cas, aquest requisit d'entrada relativament baix ha tingut alguns elements de tensió entre llengua, actituds polítiques i reivindicacions nacionals. Ja fa un parell d'anys en parlàvem aquí en una entrada titulada Les espatlles de la llengua. Tanmateix, aquesta relació també dóna senyals d'haver-se relaxat (una bona mostra d'aquest debat la podeu trobar en aquest article de la Plataforma per la Llengua). I és que encara que pugui semblar un pèl paradoxal, l'èmfasi durant els darrers anys de la qüestió fiscal ha donat lloc a un tipus de discurs polític que podríem anomenar 'nacionalisme del benestar' on la qüestió cultural, si bé no es pot dir que quedi en un segon pla, ja no és l'únic pilar en què s'assenten les reivindicacions nacionals. El nacionalisme, més enllà d'una qüestió de preservació o resistència cultural, ha fet del discurs sobre el dèficit fiscal i el benestar un vessant important de la seva proposta política. El següent pas en aquesta lògica (que insistim, no és nova) és plantejar-se si té sentit fer discurs polític independentista -o en general nacionalista- també en castellà, trencant aquesta associació implícita entre llengua i nacionalisme. Sense entrar en un judici normatiu sinó merament de valoració estratègica, podem veure si les dades disponibles reforçarien o no aquest plantejament. Assumirem -for the sake of the argument- que la declaració de quina és la llengua habitual de l'entrevistat és un bon indicador dels usos lingüístics, aproximació que pel que ens interessa aquí es pot sostenir en una mesura acceptable d'acord amb les dades.

Tant si analitzem les preferències constitucionals com l'actitud davant un referèndum, podem observar com els percentatges de suport a un major autogovern són rellevants per tots els grups de llengua habitual. Tot i seguir una tendència descendent, gairebé un terç dels qui declaren tenir el castellà com a llengua habitual opten per l'estat federal o independent, mentre que una mica menys de la cinquena part votaria favorablement en referèndum.

Si analitzem les dades de llengua i identificació nacional, trobem en canvi com un percentatge molt elevat del grup que expressa tenir el castellà com a llengua expressa sentir-se tant català com espanyol, mentre que menys del 10% expressa identitats majoritària o exclusivament catalanes. Aquí podríem plantejar-nos que si bé la declaració de la llengua habitual té un cert component d'expressió socio-política, sembla que té uns efectes diferents en la identificació nacional que no pas en les preferències d'autogovern, i podríem fins i tot especular que no estan gaire relacionades.

Així doncs, si ens aproximem per la banda de la valoració del nivell d'autogovern en comptes de per la identitària, observem com un percentatge molt rellevant, al voltant del 40%, troba que l'actual nivell d'autonomia és insuficient, molt inferior al grup de llengua catalana però tanmateix molt rellevant.

Un altre dels aspectes que podríem analitzar per determinar si té sentit articular un missatge polític nacionalista en castellà és veure com, més enllà de la llengua habitual, aquest grup de població consumeix mitjans de comunicació en català. Hem emprat aquí la declaració d'informar-se a través de TV3, tot i que d'això no podem derivar que el fet de tenir el castellà com a llengua habitual suposi ser impermeable o no estar exposat a missatges en català (i igualment a la inversa com s'observa clarament en la taula). Creuant totes dues dades podem veure com només una petita part d'aquest grup de població ho fa a través del canal autonòmic. Això ens pot assenyalar com, malgrat tenir actituds positives cap a l'autogovern i la independència en un percentatge rellevant -tot i que inferior a la resta de grups- la població que declara tenir el castellà com a llengua habitual no està exposada a canals de comunicació en català, sinó que de manera molt majoritària consumeix mitjans de comunicació en castellà (assumint que aquest indicador fos correcta i sense entrar en una anàlisi molt més detallada).

És a dir, Ens trobem davant d'un grup de població que si bé expressa actituds cap a l'autogovern menys intenses que la resta de població representa un gruix important de la població. Hem de tenir en compte que si sumem els qui tenen el castellà o castellà i català com a llengües habituals estaríem parlant aproximadament de la meitat de la població catalana. Ni que fos des d'un punt de vista merament estratègic no tindria doncs cap sentit renunciar per principi a utilitzar el castellà com a llengua de comunicació política, ni pel volum de població que representa ni per les seves actituds polítiques.

Informació i campanyes electorals: entre Escil·la i Caribdis?

2011-11-04T13:41:00.000+01:00

Aquest nostre bloc té l'audiència que té -poca però de molt nivell...- i això ens permet sovint plantejar raonaments especulatius, assajant raonaments de qüestions diverses. També ens permet de tant en tant utilitzar títols pretensiosos -com el d'avui- i apuntar alguns temes de debat on sostenim posicions marginals -en les múltiples accepcions del terme. Ara que comença la campanya electoral del 20N, sorgeix com sempre de fa un temps la protesta del col·lectiu periodístics sobre l'encotillament dels blocs electorals. Denuncien el fet que els blocs electorals no permeten informar la opinió pública sinó simplement a transmetre el missatge que els fan arribar els partits, fins i tot amb la seva pròpia senyal de televisió. Això comporta que l'audiència dels mitjans -cal dir que això només afecta als públics- rep sense filtrar el missatge dels partit polítics, que es reparteixen els espais proporcionalment a la seva representació.

Un dels arguments que hem sentit aquests dies era el fet que els periodistes 'no poden' fer la seva feina, que seria 'decidir què és notícia', seguint criteris 'informatius'. Ahir, com a últim dia abans de la campanya, sentíem en un mitjà públic aquesta queixa, que té, cal dir-ho, elements ben certs i dignes de ser tinguts en compte. En el cas d'ahir en qüestió, després de la queixa el reportatge feia un repàs a les propostes dels partits polítics, en principi a través dels seus programes. I diem en principi perquè després de posar de manifest fets ben rellevants com la dificultat de trobar propostes concretes o fins i tot el mateix programa electoral -eina qüestionable i que indubtablement pertany a una era pre-internet-, el periodista en qüestió ens deia als oients que de fet no se'ls havia llegit perquè eren massa llargs (i parlava de 150 planes...). És això un comportament que reforça l'argument de la professió? No ben bé...

Més enllà de l'anècdota, la veritat és que se'ns plantegen alguns dubtes, creiem que raonables. No tenen dret els partits a difondre el seu missatge sense intermediaris a través dels canals públics, i que sigui l'elector el qui decideixi sobre la banalitat o no de la forma en què se'ls adreça? No caldria incloure aquí als mitjans privats de comunicació, que fan una tasca també d'interès públic i per tant caldria establir alguns requisits a la seva feina? Sabem quins criteris segueixen els periodistes per determinar què és notícia? N'hi poden haver, de criteris 'objectius' per determinar què és notícia i què no? Quina legitimitat democràtica te un col·lectiu professional per determinar l'interès general? Seria el de periodistes l'únic col·lectiu que podria sostenir aquest argument? No hi haurien altres col·lectius professionals molt més qualificats sota aquest criteri per decidir què és rellevant en el debat polític i els seus diversos àmbits (metges, economistes, assistents socials, fins i tot politòlegs)?

En definitiva: són tant dolents els blocs electorals? En el seu format actual, sí, sens dubte. No hi ha crítica, ni debat, ni jerarquia, ni intercanvi d'idees. Però també hem d'admetre que massa sovint, darrera la idea de 'decidir què és notícia' i 'l'interès informatiu' simplement hi ha el creuament populista de desqualificacions entre els polítics -i els seus especialistes en el tema- i poca, molt poca discussió de programes, models socials, etc. Estaria bé que més enllà d'interessos corporatius els esforços anessin en aquest sentit, perquè de fet, hi ha polítics que fins i tot creuen en el que diuen i intenten articular-ho. I estaria bé que es fomentés l'accountability, l'ús del marketing com a eina i no com a missatge, i fins i tot, la gent amb idees pròpies, que d'aquesta n'hi ha, i habitualment es caracteritza per reflexionar. En fi, de tot plegat suposem que aquestes tampoc no seran les eleccions per tenir esperances al respecte...

Regular la secessió: el que és senzill no sempre és fàcil

2011-10-26T11:24:00.003+02:00

Les darreres setmanes estan sorgint diverses questions d'actualitat que apunten cap a un dels dèficits democràtics de l'estat espanyol més emblemàtics i de més abast: la regulació constitucional de la secessió. Des de les possibilitats del procés engegat a Euskadi fins, en un plànol diferent, als nous resultats del baròmetre del CEO -amb el suport a la independència situant-se al 45%- o a les declaracions d'Alfredo Pérez Rubalcaba sobre la secessió dins l'ordenament constitucional espanyol -'impossible is nothing' ha dit el candidat. Tots aquests elements tenen en el rerafons la gestió de la multinacionalitat de l'estat en l'ordenament constitucional espanyol, i també de retruc en altres aspectes importants pel perfeccionament democràtic en general.

Si analitzem per exemple la qüestió del País Basc, podem observar com ha girat al voltant d'una certa contradicció: abordar la violència terrorista com un fenòmen polític mentre que es negava la possibilitat de gestionar políticament les demandes de reconeixement nacional, incloent el dret a l'autodeterminació, reclamat per una part molt rellevant de la societat i la política basca.

La solució més senzilla, i com avançava al títol no necessàriament fàcil, seria justament la contrària. Intentem explicar-nos. D'una banda, en el discurs de l'estat acceptar l'existència d'un conflicte polític que posa en qüestió la seva pròpia existència implica reconèixer implícitament un interlocutor polític, un subjecte amb dret de decisió. Seria lògic des d'aquest punt de que el terrorisme s'hagués tractat com una qüestió d'ordre públic, però en canvi la pràctica ha estat justament la contrària: tribunals especials, regulacions penals específiques, etc. Contràriament, s'ha impedit la canalització política de les demandes d'autogovern amb lleis ad hoc per prohibir la participació de certs partits, amb el tancament de mitjans de comunicació, etc., per no parlar de les accions 'contraterroristes' o de terrorisme d'estat.

En canvi, seguint aquesta lògica ordre públic/qüestió política seria més raonable tractar la violència terrorista com una qüestió d'ordre públic ordinari (si permeteu la redundància), i tractar políticament els plantejaments polítics (si permeteu la segona redundància). Amb el tractament ordinari dels delictes penals, la solució a la qüestió basca, i de fet a la plurinacionalitat d'Espanya, passaria senzillament per la introducció d'una clàusula constitucional que regulés un possible procés de secessió. Un procés que hauria de seguir un doble criteri; d'una banda, un criteri de dificultat, és a dir, uns requeriments que evitessin el seu ús de manera oportunista, com a eina de negociació política, i d'una altra banda un criteri de possibilitat, això és, sense incloure regulacions de difícil compliment que fessin impossible la seva posada en marxa.

Aquesta aproximació permetria a més en el cas del País Basc, tractar separadament la qüestió de les víctimes de la violència, la reparació de les quals hauria de seguir el seu propi procés i de manera no polititzada (o el menys polititzada possible): les polítiques de reconciliació són un afer delicat i justament per aquest motiu caldria evitar la percepció que en un moment o altre poden jugar un paper de moneda de canvi.

Senzill? Fàcil de ben segur que no...

Recull de les entrades sobre sistemes electorals

2011-10-18T13:18:00.001+02:00

Recull d'entrades on hem parlat -més des de la reflexió pastoral que no pas acadèmica- sobre la reforma electoral a Catalunya i Espanya.

Reformaelectoral

Desconfieudels qui venen pocions màgiques que ho curen tot de cop

Reformaelectoral espanyola?

Llei electoral

LleiElectoral (ii)

Estudisi rànquings: els partits més beneficiats per la llei d'Hondt i els eurodiputatsmés actius

Nosón les regles, és el tauler

La paradoxa de Duran i Lleida

2011-10-10T11:30:00.002+02:00

Duran és el polític més ben valorat a Catalunya i Espanya. Aquesta expressió s'ha convertit en una definició habitual del líder de CiU al congrés segons assenyalen la majoria d'enquestes. Ara bé, si comparem aquesta afirmació amb els resultats electorals que ha obtingut el polític d'Alcampell, veurem que no sembla treure rendiment d'aquesta bona valoració. Els motius, com hem assenyalat aquí en alguna ocasió, els trobem en el fet que és ben valorat no només pel votant de CiU sinó pels electors que no el voten, això és, el dels altres partits. I no només això sinó que bona part de la diferència rau a més en la valoració positiva de l'electorat més allunyat ideològicament. Aquesta és bàsicament la paradoxa que fa que Duran i Lleida hagi obtingut de fet els pitjors resultats electorals de la coalició al congrés des del 1979. Des del 1989 la federació perdia aproximadament dos punts i un diputat per elecció. L'any 2004 aquesta tendència lleu a la baixa es fa més abrupte amb una davallada de vuit punts i la pèrdua d'un terç dels diputats, situació que no va variar a les eleccions del 2008. Així doncs, les properes eleccions seran un repte per la candidatura de CiU i especialment pel seu líder al congrés.

Tot i que evidentment no se li pot atribuir tota la responsabilitat al candidat -CiU patirà possiblement un desgast electoral després d'un any al govern de Catalunya- és curiós que qui sembla aparentment el millor candidat possible tregui els pitjors resultats de la federació. D'altra banda, les enquestes aparegudes ahir deixen un regust amarg a la candidatura, ja que no sembla que els resultats hagin de canviar significativament. De fet, si bé apunten una millora percentual de tres o quatre punts -fins al 25%- assenyalen només un petit increment de diputats -dels 10 actuals als 12. Però això pot significar fins i tot caure a la tercera posició electoral, situació que no s'ha donat tampoc des del 1979.

Els toros, bé d'interès cultural

2011-09-26T16:17:00.004+02:00

Arrel de la darrera 'corrida' de toros celebrada a Barcelona els mitjans de comunicació ens han recordat que hi ha diverses accions judicials per revocar la llei aprovada pel parlament de Catalunya. Hi ha un recurs al Tribunal Constitucional en marxa impulsat pel Partit Popular, que si no fos per les decisions passades de l'il·lustre tribunal no tindria gaire recorregut, ja que segons les informacions, contravindria la constitució i el decret de traspàs a les CCAA de la 'regulació, ordenació i promoció' de les corrides. Ves per on, al Parlament català li va semblar oportú promoure als toros, però d'una manera diferent al què preveia el decret. Segons el recurs, la llei aniria en contra d'un 'fenómeno nacional, cultural, histórico, social, económico e industrial', de la unitat de mercat de fins a una dotzena d'articles constitucionals. Carmen Calvo, en la seva opinió 'técnico-política' (suposem que en la doble dimensió de doctora en Dret Constitucional i exministra de Cultura del PSOE) anava en la mateixa línia del recurs del PP tot afirmant a l'entrada de la plaça que 'seguramente' no sería la darrera corrida perquè el Tribunal Constitucional "podrá poner las cosas en su lugar", ja que "constitucionalmente los toros no se pueden prohibir por ninguna CCAA".

D'altra banda, sembla que s'està posant en marxa una iniciativa legislativa popular per declarar les 'corridas' Bien de Interés Cultural, tal i com alguna comunitat autònoma ja ha fet. De toros i béns d'interès culturals ja se n'havia donat el cas, de manera que estaríem al davant d'una estratègia similar en termes legals. En aquella ocasió es tractava de defensar un altre tipus de toro, el d'Osborne. Amenaçat la llei viària del 1994 (si no errem l'any), que prohibia senyals comercials a una certa distància de les carreteres, la Junta d'Andalusia va declarar els rètols com a Bien de Interés Cultural. El Tribunal Suprem anys més tard va donar la raó a la Junta adduint que els cartells havien esdevingut part del 'paisaje' espanyol. Sembla ser doncs que ens trobem un altre casos curiosos on no ens hauríem de perdre en "cuestiones identitarias" sinó defensar la "llibertat" i la "cultura".

In memoriam: Josep Termes

2011-09-11T12:07:00.000+02:00

Aquesta setmana ha traspassat Josep Termes, un dels darrers grans historiadors catalans. El millor homenatge que podem fer des d'aquí és revisitar el reportatge que Vilaweb li va fer l'any passat a la seva biblioteca personal. També val molt la pena les diferents reflexions als mitjans de comunicació de diferents historiadors que el van tractar, especialment les d'un dels seus deixebles, Agustí Colomines, qui a més va fer un esforç perquè es publiquéssin les seves darreres obres. Josep Termes era, per tothom qui l'hagués sentit i encara més per qui el va tenir de professor, tot un personatge, d'una erudició planera, un dels -darrers?- exponents d'estudiosos gens preocupats pels ISI's (els de l'acadèmia ja sabeu de què parlem...) i els plans d'estudis, i un apassionat complet i gens dogmàtic de la seva recerca. Era tot un plaer veure com a les classes, després d'anunciar que 'avui toca parlar de...', cinc minuts després anava saltant de les bullangues i la jamància a Joan Maragall o Valentí Almirall. Curiosament la setmana passada vàrem ensopegar amb un exemplar del llibre 'Catalanisme i revolució burgesa' de Jordi Solé-Tura (un exemplar de segona mà dit de passada, pertanyia segons es pot llegir de la signatura, a un important periodista recentmen traspassat: curiositats de llibreters de vell), una tesi que com hem comentat aquí Josep Termes va refutar reiteradament amb els seus estudis demostrant les arrels populars del catalanisme. Una tasca que l'ha convertit sens dubte en mereixedor de l'expressió amb què començàvem aquesta entrada, més breu del que voldríem dedicar a un perfil molt apreciat per aquest bloc, el dels 'agonistes'...

In memoriam: Heribert Barrera

2011-09-10T11:43:00.000+02:00

La mort de qui va ser el primer president del Parlament de la restauració democràtica ens sitúa davant una altra d'aquells personatges polítics que han viscut un segle molt llarg, tant a nivell local com global. República, guerra civil, dictadura, exili, transició, autonomia...Fins a la seva mort, Heribert Barrera va tornar a tenir una presència pública assenyalada en prendre part juntament amb d'altres personalitats en les reivindicacions polítiques dels darrers anys. El seu retorn a l'agenda mediàtica el va marcar unes declaracions polèmiques, potser amb una retòrica més propera amb el 'Catalunya, poble dissortat' que no pas al discurs multiculturalista que encara no havia entrat en crisi. Però aquesta anècdota també posava de manifest el president Barrera no calculava ni intentava agradar o desagradar, simplement amb més o menys fortuna expressava els seus plantejaments. En el context polític de la seva carrera política i professional -doctor en Físiques per la Sorbona- trobem aspectes assenyalats com la decisió de recolzar el primer govern en minoria de Jordi Pujol, en bona part motivada pel seu caràcter de socialdemòcrata no marxista, que el va fer estar en relació amb el Reagrupament de Pallach. En tot aquest període, farcit 'd'accidents' de la història, el partit històric va prenent força una altra vegada fins al nou parlament del 1980, i Barrera es va situant cada cop més en uns posicionaments clarament independentistes deixant enrera el possibilisme (o segurament impossibilisme des de la seva perspectiva) autonomista. En fi, una altra figura històrica de la política catalana fonamental per entendre el passat -i segurament també el futur- de Catalunya.

L'enquesta de l'ABC

2011-09-09T09:59:00.002+02:00

Això que anomenem opinió pública sembla actuar de vegades amb un cert nivell d'intel·ligència (immediatament desmentida per qualsevol altre afer). És el cas de l'enquesta de què parla avui el diari ABC amb un titular cridaner ('Un 80% de los catalanes quieren que la enseñanza sea bilingüe'). Fins allà on sabem, tot i la varietat d'interpretacions sobre el concepte 'bilingüe', l'ensenyament català ho és, així que en principi no hauria de comportar controvèrsies interpretatives. L'enquesta, o de fet la seva interpretació perquè el diari no mostra el sondeig en sí, és un altre cas típic d'agrupar les categories de resposta d'una pregunta en funció d'un judici de valors previ (que de fet és legítim sempre i quan se'n discuteixin i argumentin les raons enfront altres possibilitats). Així, d'una banda es dona la xifra del '80%' com si fos un resultat que anés en contra del sistema actual, quan en realitat vindria a ser un suport al model existent. De fet, segons la notícia un 52% dels enquestats prefereixen que l'ensenyament sigui majoritàriament o exclusivament en català, fet que no s'esmenta en l'article (i aquí estem fent servir ni que sigui com exercici, una agrupació alternativa que també és discutible, evidentment). El més curiós -més encara, si es vol- és que no es pregunta pel sistema actual, de manera que no sabem si l'enquestat recolza o no el model actual. En fi, un cop més, coses de les enquestes.

Reforma constitucional: gestos i tendències

2011-09-01T20:10:00.001+02:00

El debat sobre la reforma de la Constitució està girant en bona part sobre la limitació de l'autonomia financera de les administracions subestatals que pot implicar. Es parla d'un suposat 'trencament' del pacte constitucional (pacte que strictu sensu no és altre que el propi redactat de la Constitució), i de la possibilitat que la reforma en qüestió sigui una eina de recentralització més o menys explícita via la limitació de l'autonomia financera de les comunitats autònomes. En termes del debat públic, la reforma actual no fa més que anar en la mateixa línia que apunta el mateix text constitucional, i l'efecte que es busca és escenificar el compromís de l'estat amb les polítiques d'austeritat que es reclamen des de diverses instàncies europees i globals.

No seria per tant un debat pròpiament constitucional. De fet, tot i que la proposta de reforma de l'article 135 CE és força extensa, és també genèrica i acaba remetent a l'aprovació d'una llei orgànica. La reforma seria en aquest sentit poc efectiva, més si tenim en compte que a la mateixa constitució hi ha prou articles dels quals se'n podria justificar una llei d'estabilitat i limitació del deute i el dèficit públic. Sense anar més lluny, amb l'Art. 133.4 CE ("Las administraciones públicas sólo podrán contraer obligaciones financieras y realizar gastos de acuerdo con las leyes) sembla que n'hi podria haver prou justificació constitucional.

Pel que fa a l'aspecte de recentralització, discutir -sigui políticament o acadèmica- si implica una 'recentralització', és a dir, la recuperació o l'enfortiment competencial de l'estat, ens sembla que és més aviat fixar-se en el gest que no pas en la tendència. N'hem parlat aquí en diverses ocasions, així que no ens repetirem:

http://aubachs.blogspot.com/2010/12/equilibris-inestables-la-sentencia-del.html
http://aubachs.blogspot.com/2011/01/la-recentralitzacio.html
http://aubachs.blogspot.com/2011/01/el-model-destat-la-fallida-de-la.html

Estat del benestar

2011-08-05T10:36:00.000+02:00

De la crisi de l'estat del benestar se'n parla de fa molts anys. Podem anar fins el 1973 amb la crisi del petroli, època en què es comença a parlar en general de la crisi fiscal de l'estat, i per aquella mateixa època ja es comença a parlar fins i tot de la crisi en la gestió de la crisi. Sovint en els anàlisis i a cabem topant amb el que genèricament podríem anomenar la 'cultura política' en relació a l'esfera pública, i la importància de com es construeix i legitima la seva existència, i per tant com es gestiona. Crec que era Daniel Innerarity qui distingeix entre dues concepcions de l'espai públic, però que podem extendre a l'esfera pública en general, incloent els serveis de l'etat del benestar. D'una banda una concepció d'allò públic com quelcom que 'no és de ningú', o com allò que 'és de tots'. Aquesta distinció senzilla pot ajudar a entendre certes actituds i sobretot els anàlisis sobre el context actual de la relació mercat-democràcia. Des del pluralisme de valors que es qüestiona els propis principis -sense que això signifiqui un relativisme paralitzant- l'anàlisi de situacions complexes requereix reflexions igualment complexes, i posar en dubte els grans principis assumits com a veritats universals inqüestionables (en parla avui JJ Burniol a La Vanguardia, tot citant Magris). Això no significa no tenir principis, sino que hauria d'introduir l'exigència crítica en les nostres reflexions. Entre les revel·lacions dogmàtiques de molts anàlisis, sobre l'estat de benestar tot plegat vé a tomb per recomanar l'article de G. López a l'Avui. Requereix esforç crític analitzar i fer propostes per les qüestions d'interès públic. Podem tenir debat públic de qualitat, i cal tenir-lo perquè els reptes hi són i són ben rellevants. I per continuar amb les recomanacions, als enllaços d'aquest mateix bloc en teniu uns quants exemples...

Notes sobre Qatar i la democràcia

2011-08-02T11:36:00.000+02:00

Accidentalment -qüestions de l'estiu- hem topat amb els diversos índex democràcia publicats per instituts i publicacions internacionals, i hem mirat de trobar la posició de Qatar uns mesos desprès de la polèmica esponsorització del FCB. L'emirat ocupa el lloc 137 de 167 al Democracy Index del The Economist, en la categoria "Règims Autoritaris", amb una puntuació (sobre 10) de 3,09 que inclou un 0 de 10 en eleccions i pluralisme, un 3,21 en funcionament del govern, un 2,22 en participació política, un 5,63 en cultura política i un 4,41 en llibertats civils. L'aprovació en l'apartat de 'cultura política' és segons els indicadors de l'informe, degut a les actituds de la població. Podríem dir, simplificant una mica, que la població del Qatar té plantejaments més democràtics que el seu propi règim (cosa que no es produeix en tots els casos). En aquests dos darrers apartats i especialment en l'únic que 'aprova' el règim de Qatar, el de la cultura política, es refereix en bona part a aspectes que podríem considerar de 'potencialitats', i puntuaria més alt perquè en bona mesura es refereix a aspectes socials mès que no pas institucionals. Un altre índex de referència, el de Freedom House, sitúa Qatar en la categoria d'estats 'Not free', amb una puntuació de 5,5 sobre 7, on 7 representa el pitjor nivell de llibertats possible, a mig punt dels països 'parcialment lliures', que van del 3 al 5. Per sota, la democràcia, tot i que ja sabem que en els temps que corren l'economia va molt sovint per davant. O per sobre...

Narració d'una asfíxia premeditada

2011-08-01T12:49:00.003+02:00

Reeditada a iniciativa de la Fundació CatDem, llegir l'obra de Ramon Trias Fargas fa venir al cap diversos referents i cites. Per començar, al títol amb què Edgar A. Peers va titular el 1937 la seva visió sobre la història de Catalunya: Catalonia Infelix. Infelix perquè com deia Marx la història sempre es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. El llibre, vist amb la perspectiva històrica, és una col·lecció de reflexions sobre el que seria l'evolució del sistema autonòmic espanyol i concretament el del finançament, fetes només cinc anys després de la posada en marxa de l'estatut d'autonomia. Des de l'asimetria d'informació i de recursos de poder de l'estat, els plantejaments de la classe política catalana en aquells anys sobre la importància del sistema de finançament poden arribar a semblar ingenus des del punt de vista actual, no tant pels anàlisis o fins i tot el sentit d'estat i la preocupació per la viabilitat del sistema autonòmic espanyol, sinó per un cert 'astorament' que es pot detectar davant l'actitud de l'estat en la qüestió. Fa pensar en què les diferents parts implicades parlaven de temes en realitat diferents. Des del punt de vista de l'estat, la preocupació per no perdre el control amb un imaginar d'estat desconcentrat potser en la despesa però controlat fiscalment des del centre, i des del punt de vista de Trias Fargas voluntat d'assolir un sistema de finançament just basat en raons 'tècniques' que garantissin la sostenibilitat financera de la Generalitat però també del conjunt de l'estat. Curiosa és en aquest sentit la poca estima en què Trias Fargas tenia pel model federal alemany, el qual aplicat a Espanya sospitava que podia ser una eina per la centralització molt potent (doblement curiós aquests dies on sentim referències a Alemanya pel seu sistema electoral, per cert). Però tot i l'aparença de ser una qüestió tècnica, Trias Fargas ens descobreix que en realitat el finançament és la qüestió política per excel·lència, i si bé aquesta importància s'intueix en la diagnosi, no té una traducció en la pràctica negociadora per més que descomptem la difícil cojuntura del moment històric, a pocs anys del franquisme i amb el cop d'estat del 81 ben present. En tot cas llibre imprescindible per seguir l'advertiment de Burke: qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-la.

Web del llibre a l'editorial Afers
Llibre online al repositori dels treballs de Ramon Trias Fargas.

Perdoni, cap al centre?

2011-07-24T15:40:00.007+02:00

La recerca del centre és com se sap un objectiu fonamental pels partits majoritaris -perquè ja ho són o perquè pretenen ser-ho. Així doncs, sembla important saber on és aquest centre, i a partir de quines variables el definim. Qüestions importants són també que el centre és una mesura relativa -no té per tant perquè ser en el punt mig d'una escala- i que de fet en poden haver més d'un, ja que el centre en termes electorals significa la potencialitat de guanyar unes eleccions amb una majoria de govern. Una segona qüestió és que fa referència inicialment a la dimensió dels partits des del punt de vista representatiu, és a dir, en el sentit que el partit intenta 'acostar-se' a les preferències dels electors, per després convèncer-los, i no a la inversa (convèncer-los per fer-los acostar a la seva posició). Una darrera qüestió no menys rellevant és establir aquesta descripció a partir de les dades rellevants, és a dir, dels votants habituals. En les dades que mostrem aquí s'exclouen els electors que normalment no participen en les eleccions. Aquesta opció és qüestionable des d'un punt de vista normatiu, però a nivell tàctic és força important si ens situem des de la perspectiva d'un partit polític.

Primer repassarem tres d'aquestes grans dimensions, ideologia, identitat i preferències constitucionals (en l'escala d'autogovern).

Com és ben sabut, pel que fa a l'autoubicació ideològica, a Catalunya hi ha poca vida del centre cap a la dreta. Un de cada deu electors s'ubica en el centre-dreta, i un 6% en les posicions extremes.Un terç dels electors se sitúen en la posició d'esquerra, i un de cada cinc aproximadament en les posicions de centre-esquerra i centre. Sembla doncs poc intel·ligent plantejar un discurs polític que sigui percebut com de 'dretes' en el mercat electoral català, tot i que hem de diferenciar entre les percepcions que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre els altres del que podria ser una mesura externa, és a dir, entre el discurs i la pràctica. Un altre aspecte a destacar és que malgrat aquesta distribució, és possible construir majories amb les posicions de centre/centre-dreta/dreta, que sumarien al voltant d'un terç de l'electorat, sempre i quan assumim que puguin ser compatibles en uns nivells rellevants.

Pel que fa a l'eix identitari, també trobem una distribució esbiaixada cap a les posicions predominantment catalanes. Aqui també trobaríem diversos centres en els que tindria molt a veure el plantejament ideològic dels propis discursos polítics, ja que si bé un 40% de la població se situa en la identitat dual simètrica, més del 50% dels votants es defineixen com a més catalans que espanyols o només catalans. Tornem de fet a tenir la possibilitat de certes alternatives estratègiques.

En darrer lloc, podem preguntar-nos com se sitúen els electors segons els partits, i com aquests electors perceben la ubicació dels partits pels quals voten. Hem optat per incloure només PSC, CiU i ERC per motius d'oportunitat -podríem fer el càlcul pels altres partits de la mateixa manera. Observem com tant PSC com ERC se sitúen propers als seus electors (tenint en compte que parlem de mitjanes, i per tant poden haver diferències rellevants a nivell intern): el PSC és percebut lleugerament més cap a la posició d'identitat dual que no pas els seus electors, i també lleugerament més centrat en l'eix ideològic. L'electorat d'ERC és lleugerament més moderat en tots dos eixos que no pas la percepció que té del partit. Cal tenir en compte aquí que en analitzar uns resultats electorals força reduïts en relació amb els que havien conseguit en anteriors eleccions, fins a cert punt és comprensible que electorat i partit se situin relativament propers. En canvi, potser per la situació contrària, trobem que el votant de CiU és igualment més moderat en tots dos eixos, però molt més allunyat del partit. CiU és percebut més a la dreta pels seus propis electors, i també se'l puntúa amb un nivell d'identificació nacional més alt. Tàcticament el punt més problemàtic seria en aquest cas l'eix ideològic, ja que s'aparta més dels diversos 'centres' que existeixen a la política catalana.

Cada partit podria treure les seves pròpies conclusions sobre els plantejaments polítics que, en una legislatura que pot ser de transició, el pot permetre ubicar-se amb èxit en el cicle polític que ve. D'això en parlarem properament.

Nacions còncaves i convexes

2011-07-22T12:48:00.004+02:00

Aquest és el subtítol de l'obra guanyadora del premi d'assaig que convoca la Fundació Irla. El llibre d'Antoni Batista planteja aquestes dues imatges per exposar la seva interpretació del País Basc i Catalunya. Concavitat catalana ("l'imaginari simbòlic de Catalunya és la concavitat infinita de la casa on tothom hi és benvingut", p106) i la convexitat basca ("un determinisme de l'enfrontament"). Les referències d'aquesta imatge ens remeten a diversos debats de les teories del nacionalisme (la clàssica cívic vs. ètnic, per exemple) i permeten establir un diàleg interessant. A més, sentint l'elogi de l'assaig que pronunciava Salvador Cardús previ a la concessió del premi d'assaig de la Fundació CatDem (en parlarem un altre dia properament amb la feliç reedició del llibre de Ramon Trias Fargas sobre l'espoli fiscal), tot fent referència a la necessitat del pamflet (en el sentit positiu del terme que hem comentat aquí en alguna ocasió) i a l'ús de la metàfora com a eina expositiva de coneixement, sembla ser que gaudim de bona salut en aquest aspecte, seguint la reclamació que feia Rovira i Virgili: "El 'pamphlet' catalanista amb prou feines existeix. Cal fer-lo aparèixer abundosament i amb regularitat".

Diàleg doncs entre els casos analitzats -i aquí caldria afegir un tercer, el del nacionalisme espanyol- i també amb les teories del nacionalisme. De fet, els dos primers capítols del llibre són una exposició teòrica que podria servir perfectament de manual i que des de la perspectiva del nacionalisme contemporani, on els elements tradicionals de la nació com el territori, l'ètnia o la llengua queden desdibuixats per fenòmens com la globalització econòmica, la integració política regional o els moviments migratoris, es reinventen, és a dir, s'adapten al seu entorn. Un llibre ben suggerent doncs, que permet reflexió crítica sobre les qüestions que ens planteja.

Què fem amb els polítics?

2011-07-15T12:35:00.000+02:00

El persistent debat sobre els 'privilegis' dels polítics o la 'necessitat' de nous 'lideratges' no ens hauria de fer perdre de vista la necessitat de reflexionar sobre qüestions que de fet són de llarga durada.

Si recuperem per exemple a Weber i les seves reflexions sobre l'ètica de la convicció, recordarem que posa l'èmfasi en els principis i valors que orienten una acció. Aquest tipus d'ètica es contraposa a l'ètica de la responsabilitat, on l'èmfasi el trobem en les conseqüències de les accions, i per tant, en quines són les millors decisions per assolir un determinat fi. És important tenir en compte que Weber no les plantejava com a dos tipus oposats, sinó de fet més aviat complementaris: en l'esfera pública, el 'polític vocacional' (Berufspolitiker) serà aquell que combini una convicció respecte els seus ideals morals i que alhora tingui capacitat de racionalització suficient com per mesurar les accions que el condueixin a assolir-los.

Un dels problemes de la modernitat que preocupaven d'altra banda a Max Weber era la professionalització de la política, lligada a la burocratització en general de la societat. És un fet inevitable que amb la creixent complexitat dels afers públics els partits van acabar esdevenint maquinàries també complexes i professionalitzades. Això introdueix una tensió gairebé irresoluble per la conciliació dels dos tipus d'ètica, ja que, si ens plantegem que els ideals no poden perseguir-se armònicament sinó que més aviat són irreconciliables (un agonisme tipus Berlin), més que una solució el que es produirà en tot cas és una gestió entre totes dues dimensions. Una gestió que no s'ha de considerar necessàriament com un equilibri estable, sinó que pot tendir cap a un dels dos extrems, com ara el de l'excessiva professionalització de la política. Aquesta tendència pot tenir diversos efectes, per exemple la dificultat per crear i consolidar nous partits polítics, no perquè acabin reproduint certs tics organitzatius (inevitables si acceptem el que hem dit fins aquí), sinó perquè els actors que s'impliquen en un projecte polític però tenen una vida professional al marge de l'esfera política poden tendir a deixar-se endur per l'ètica de la convicció. Cal que les reflexions sobre el paper dels polítics o el que anomenem genèricament 'classe política', no siguin reduccionistes si el pretenim tenir un debat públic de qualitat. Segons quines reflexions superficials poden acabar fent que el remei sigui pitjor que la malaltia (Virgili: Aegrescit medendo).

El baròmetre del CEO i la independència

2011-06-29T18:20:00.002+02:00

La publicació del baròmetre de juliol per part del CEO ha posat fi a una situació d'una certa anomalia, com era el fet que no s'inclogués una pregunta sobre el comportament dels ciutadans davant un hipotètic referèndum sobre la independència. Finalment s'ha inclòs en els baròmetres amb tota normalitat, i amb tota normalitat els resultats van en la línia del que ha anat apareixent en diferents enquestes acadèmiques i dels mitjans de comunicació durant els darrers anys. I de fet, podem tancar aquí aquest comentari i remetre'ns al que s'ha parlat en aquest bloc durant els seus cinc anys de vida (Per qui vulgui entretenir-se, visiteu per exemple les etiquetes enquestes i secessió).

Per acabar cal dir que per tenir més informació no significa que la realitat sigui diferent. Tot i que, com repetim sovint, les enquestes no només descriuen sinó que també construeixen la realitat. Però els reptes -acadèmics i polítics- no han canviat.

Podeu llegir l'article publicat a Vilaweb sobre el tema aquí.

Seminari 'Les petites nacions en temps de crisi'

2011-06-03T12:00:00.001+02:00

La setmana passada es va celebrar el seminari 'Les petites nacions en temps de crisi'. Va ser una bona oportunitat per escoltar diversos experts de l'àmbit de l'economia parlar tant d'alguns casos concrets -Estònia, Letònia, Grècia, Finlàndia o Irlanda- com des d'un vessant més teòric relacionat amb la mida de les nacions. De fet, aquest era el rerafons que guiava tot el seminari, que va comptar amb la presència d'Enrico Spolaore, co-autor del ben conegut llibre The size of nations. En aquest sentit cal destacar també la intervenció de Guillem López en la mateixa sessió, on va plantejar diversos reptes a la societat catalana, o prèviament a la taula en què participaven Muriel Casals, Antoni Castells, Heribert Padrol i Ada Ferrer, una sessió molt interessant ja que combinava aspectes de reflexió amb un inevitable rerafons polític -polític en sentit ampli. El seminari, inaugurat pel president de la Generalitat (es pot accedir a la conferència aquí), va concloure amb la intervenció de Jaume Ventura i Diego Rodríguez-Palenzuela.

Per un resum més complet i seguiment de premsa hi ha un recull al blog de l'Àrea d'Estudis Nacionals de la UOC, i una excel·lent manera de resumir les diferents sessions la trobem amb els reculls que a través de Storify varen fer en Lluís Rius i en Marc Roca.

No són les regles, és el tauler

2011-06-01T20:01:00.000+02:00

Com es comentava a l'inici de les acampades amb les propostes sobre una reforma electoral de circumscripció única per lluitar contra el 'bipartidisme', es tractava d'un problema polític que no existeix a Catalunya (amb un parlament on hi ha representades fins a 8 forces polítiques) però sí a l'agenda espanyola. La impressió, o si es vol la suspicàcia, feia pensar que la qüestió 'nacional' havia de sorgir tard o d'hora en el debat de la mobilització barcelonina.

Un dels primers elements que anava sortint era el de la llengua -sempre les espatlles àmplies i fràgils de la llengua- amb tot el reguitzell de frases fetes típiques de molts nacionalismes d'estat. En un nivell més substantiu, la mateixa controvèrsia sembla aixecar la discussió sobre la inclusió d'alguna referència al dret a l'autodeterminació en les propostes/manifestos de l'assemblea, i on se senten també els arguments de no abordar qüestions 'nacionalistes' (de les nacions minoritàries, s'entèn) o de les que generen 'divisió', ja que val més la pena centrar-se allà on hi ha 'consens'.

I de fet aquesta idea del consens fa pensar també en el més o menys implícit ideal deliberatiu hi ha al rerafons del moviment per reclamar el perfeccionament de la democràcia. Però més que la recerca del consens, la política tracta en realitat de la gestió del conflicte. De fet, sense conflicte no hi ha política, i un possible efecte de certes aproximacions deliberatives és que acaben expulsant del debat aquelles posicions que justament generen controvèrsia i on poden existir posicions confrontades. D'altra banda, mentre es tendeix a reforçar el debat en termes procedimentals sobre principis sobre els quals pot haver-hi un consens ampli, en bona part pel seu caràcter general; és a dir, és més fàcil estar d'acord en què el sistema financer està mal regulat, però és més difícil posar-se d'acord si hi ha poca regulació o si la que hi ha és dolenta, i encara menys sobre quines són les solucions aplicables.

El plantejament de qüestions més explícites i controvertides fora del discurs dominant pot resultar fins i tot penalitzat perquè qüestionen uns valors polítics que es defensen de manera més o menys explícita -podria ser el cas de l'espanyolitat de la mobilització, per exemple. D'aquí la dificultat del debat quan la qüestió no són les regles o el procediment del joc -la democràcia- sinó el propi tauler -Espanya.

Badalona com a símptoma: Suïcidi, fer-se l'orni o la responsabilitat

2011-05-24T13:03:00.000+02:00

Entre aquests tres elements els partits catalans i especialment CiU i en menor mesura el PSC han de prendre algunes decisions que poden condicionar el futur d'allò que coneixem com a 'convivència' o 'cohesió social'. Els resultats de Badalona són un símptoma que els partits integradors tradicionals -els esmentats CiU i PSC, també ICV i ERC- s'haurien de prendre molt seriosament i apartar càlculs electorals, tacticismes i discursos febles. Si CiU arriba a pactes estables amb el PP, sigui a la mateixa Badalona o a altres casos com Castelldefels o Tarragona, no només es podrà tractar d'un error tàctic que passarà factura política sinó que s'estarà obrint la porta a un model de populisme de conseqüències imprevisibles. Un escenari que , amb tots els defectes que es vulgui, fins ara s'ha evitat a Catalunya malgrat una realitat social complexa actualment agreujada per la crisi econòmica. També PSC -i ICV i ERC com a partits minoritaris- tenen una important responsabilitat en la mateixa línia i haurien d'apartar el tacticisme d'aïllar CiU no deixant més opció que el pacte amb el PP per poder generar un mínim de governabilitat -a nivell municipal, de les diputacions i fins i tot també al parlament. Tots els partits han d'assumir responsabilitats i cooperar quan hi ha principis fonamentals en joc.

Evidentment, de les tres opcions -suïcidi, fer-se l'orni i ser valent- el tacticisme podria portar cap a la via del mig, evitant assumir aquestes responsabilitats. Així ho recomanaria Sir Humphrey, però no és el moment de fer bromes. És l'hora de ser valents i comprometre's, de què els partits assumeixin les seves responsabilitats sense arguments discursius infantils i posin en marxa a Badalona un model d'actuació pública seriós, responsable i integrador. Ens hi juguem molt.

Democracia, ya...

2011-05-20T10:25:00.000+02:00

El moviment de les 'acampades' populars a diverses ciutats espanyoles sembla haver agafat desprevinguts els partits polítics, immersos en una campanya electoral que és el preludi de les eleccions generals de l'any vinent. D'altra banda, el que sembla és un moviment que s'ha anat gestant durant els darrers mesos s'ha vist reforçat tant per l'activitat de les anomenades xarxes socials d'internet, i també pels mitjans de comunicació, que han vist, cadascú des de la seva perspectiva, un element que podia incidir en els resultats de les eleccions. Com és evident, no cal pensar en conspiracions per tenir present que una mobilització d'aquest tipus no és neutre. Ara bé, el sentit que pugui prendre el veurem en tot cas durant la setmana vinent, amb els mateixos resultats de les eleccions i amb l'evolució que puguin seguir les mobilitzacions.

Abans d'entrar en un parell d'aspectes que ens criden l'atenció, cal tenir en compte que més enllà del perfil del participant en les mobilitzacions no ha d'extranyar que en una societat com l'espanyola apareguin fenòmens d'aquest tipus. Una societat amb forts problemes estructurals, com un atur del 40% entre la població jove amb un alt nivell de formació però que no s'ajusta a l'estructura productiva, caracteritzada per una economia que va dels sectors serveis intensius en mà d'obra poc qualificada a les grans empreses financeres i de prestació de serveis regulats. Per no parlar del sector de la construcció, que durant els darrers anys havia amagat totes aquestes deficiències, seguint el principi que 'la marea puja per tots' (o 'A rising tide lifts all boats'. Quan baixa però, allò que quedava sumergit queda al descobert. Propostes que poden ser perfectament raonables -des de la taxa Tobin al control i la transparència en el rescat a les entitats financeres- fa temps que circulen en el debat polític sense possibilitats reals de ser implementades. Però a més, el cas espanyol -i en aquest cas per extensió també en bona mesura el català- posa de manifest un sistema econòmic amb greus problemes de sostenibilitat. Problemes de sostenibilitat no només econòmica, sinó -i potser sobretot- política.

Dit això, han començat a circular diverses propostes fetes a partir d'una diagnosi que posa de manifest algunes diferències entre Espanya i Catalunya. En el manifest de la plataforma Democracia real ya es parla de "la dictadura partitocrática encabezada por las inamovibles siglas del PPSOE". Si bé és cert que des de la ciència política està ben estudiat el que s'anomena 'cartel party', això és, les altes barreres d'entrada de nous partits polítics al sistema, que acaba provocant una certa 'congelació' i convergència de les propostes i l'actuació dels partits, no és menys cert que, a diferència del cas espanyol, a Catalunya existeix un sistema de partits de 'pluralisme moderat', allunyat del bipartidisme imperfecte que existeix a nivell de l'estat. Hi ha una àmplia oferta política i diverses possibilitats de coalició. I d'altra banda, moviments polítics de base local, des de les agrupacions locals independents a moviments més articulats i amb un discurs polític fort com el de les CUP, encara incrementen la pluralitat.

Això porta a què algunes de les propostes de regeneració democràtica de la plataforma calgui prendre-les amb un cert distanciament des de Catalunya. Segons es diu en alguns webs, es promouria la "Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo". Segons es diu, aquest sistema 'autènticament' representatiu podria passar per una circumpscripció única a nivell espanyol. Un a reforma d'aquest tipus -o de qualsevol altra- no és però neutral, i caldria veure realment quins actors guanyarien o perdrien. De fet, aquest tipus de reforma és defensat per partits com UPyD o IU, els més perjudicats pel sistema actual. Recordem però que malgrat es parli sovint d'aquestes reformes com un fre a la sobrerepresentació dels 'nacionalismes' (s'entèn que els catalans i bascos principalment), en el cas català no podem parlar de sobrerepresentació. Altres reformes que es plantegen són les circumscripcions uninominals, amb agrupacions de població homogènies al voltant dels 70.000 habitants, per respondre a una altra idea d'autenticitat com és el lema 'una persona, un vot'. Però de fet, si això s'apliqués a nivell espanyol a Catalunya s'hi escollirien fins a un 50% més de diputats.

D'altra banda, com és ben sabut els dèficits democràtics percebuts per una part rellevant de la societat catalana han estat vinculats a les retallades en l'estatut que va sortir del Parlament català el 2005, o amb la impossibilitat de realitzar consultes vinculants sobre aspectes constitucionals -per exemple un referèndum sobre les opcions constitucionals de Catalunya. En aquest sentit, a través d'internet i especialment de Twitter han sorgit etiquetes de debat diferenciades a Catalunya, com el #catalanrevolution, amb el corresponent manifest. De fet, seguint la lògica de la democràcia real tal i com la plantegen els seus grups promotors concentrats a Madrid, podrien incloure's propostes com la de fer possible la secessió unilateral per part dels ciutadans a través de consultes, o fins i tot pels seus representants escollits amb aquests sistemes teòricament més representatius. El diàleg entre aquests diferents tipus de propostes, si es produeix, serà interessant de veure i de fet servirà per comprovar fins a quin punt ser realista és demanar l'impossible...

SNP: Democràcia, benestar i bon govern

2011-05-07T11:14:00.003+02:00

El SNP ha obtingut una majoria absoluta a les eleccions del 5 de maig que li permetrà tirar endavant amb comoditat el seu programa polític. Aquesta victòria s'ha produït a més en un context difícil pel partit i en general per les aspiracions d'autogovern del país. En primer lloc, la crisi econòmica ha afectat profundament l'important sector financer escocès, amb el simbolisme del Royal Bank of Scotland -un dels bancs més importants del món- intervingut pel govern de Londres. D'altra banda països com Irlanda o Islàndia, que el nacionalisme escocès havia utilitzat de referents d'estats petits i pròspers, han protagonitzat alguns dels episodis de reajustament més sever que s'han donat en aquest context de crisi financera global. En segon lloc, a nivell britànic la victòria dels conservadors a les eleccions de l'any passat feia pensar segons molts analistes en un vot reactiu que afavorís el laborisme escocès. A més, la qüestió de l'autonomia escocesa s'abordava des de Londres a partir de les recomanacions de la comissió Calman, actuant de contrapès i dificultant l'agenda de la devolution en els termes sobiranistes del SNP, amb millores de perfeccionament de l'actual model però sense introduir canvis substancials en l'autogovern.

En aquest context, tot i que l'obra de govern i especialment el lideratge d'Alex Salmond eren ben valorats per l'electorat, les enquestes dels darrers mesos indicaven un escenari electoral difícil que podia posar en risc la repetició de la victòria electoral del 2007. Un nou govern en minoria o encara més una victòria laborista posaria en qüestió el programa polític del partit, que té com a element central la celebració d'un referèndum sobre el futur constitucional d'Escòcia, un projecte que justament degut a la feblesa parlamentària durant la legislatura 2003-2007 no havia pogut tirar endavant. Amb aquesta situació es va arribar a finals del 2010, però aleshores el partit de Salmond va optar per una campanya en positiu reivindicant l'obra de govern i aprofitant-se de la manca de lideratge dels laboristes i del desgast dels liberals per la seva coalició amb els conservadors.

L'èxit electoral del SNP cal buscar-lo però en la combinació de tres idees clau de caire més estratègic i sobre les quals ha fonamentat la seva activitat al capdavant del govern; democràcia entesa com el dret dels escocesos a decidir sobre el seu futur polític, benestar amb l'èmfasi en la defensa del model social, i bon govern amb una gestió professional i transparent dels afers públics i dels plantejaments polítics.

Així, malgrat les dificultats de tirar endavant el projecte de la Referendum Bill, el govern escocès va impulsar igualment el projecte A National Conversation on Scotland Constitutional Future, dissenyat amb el recolzament d'experts universitaris i que va resultar en la publicació del llibre blanc Your Scotland, Your Voice. Un projecte que tot i no culminar amb l'aprovació de la llei per convocar el referèndum, era consequent amb el programa electoral del partit. És aquí on trobem de fet una de les característiques fonamentals del SNP que han marcat els darrers anys de lideratge d'Alex Salmond i que serveixen per entendre l'èxit del partit en aquestes eleccions. L'estratègia del nacionalisme escocès ens remet a un model de partit i d'acció política 'integrativa', en el sentit que intenta promoure el seu programa polític, convèncer i fer que els ciutadans vagin acostant-se i recolzant els seus posicionaments, en comptes d'apostar per un model 'representatiu' on és el partit qui intenta acostar-se als posicionaments mitjans de l'electorat. El cas escocès és un bon exemple ja que segons les enquestes l'opció de la independència no és majoritària, especialment quan s'incorpora alguna opció intermèdia entre el model actual i l'estat independent, però l'acció coherent del partit en aquest sentit dona lloc a una valoració positiva per part dels electors, d'una banda recolzant la idea que Escòcia té dret a decidir el seu futur polític, i d'una altra a poder optar per la independència en un eventual referèndum. Aquest plantejament central no ha fet però que l'acció de govern girés només al voltant d'aquest eix, sinó que el SNP ha demostrat com és possible tirar endavant un projecte que aposta decididament per la independència d'Escòcia sense descuidar la bona gestió pública i l'èmfasi en les polítiques de benestar. Uns elements que no es conceben com a compartiments aïllats o contradictoris entre ells sinó com a pilars complementaris del projecte polític del partit i del govern. I que la societat escocesa ha premiat amb una àmplia majoria. Amb aquest recolzament electoral, el SNP podrà impulsar la celebració del referèndum en la segona part de la legislatura tal i com Alex Salmond va comprometre's durant la campanya.

Es pot doncs entendre que més enllà d'aspectes cojunturals -com una bona campanya, la manca d'alternativa del labour o el desgast dels liberaldemòcrates- és la integració d'aquestes tres dimensions -democràcia, benestar i bon govern- el que explica en bona mesura l'èxit del SNP en aquestes eleccions.

Eleccions a Escòcia: darrer sondeig

2011-05-04T15:11:00.001+02:00

Ahir va sortir publicat el darrer sondeig per la cadena STV, a només dos dies de les eleccions escoceses. Els resultats continuen donant una àmplia avantatge al SNP per repetir govern amb una sòlida majoria.

A diferència d'alguns dels darrers sondejos que donaven un marge ampli al SNP per sobre del labour però que en canvi mostraven uns resultats més ajustats en el nivell regional, l'enquesta de STV atorga una victòria molt clara dels nacionalistes en tots dos nivells.

Segons algunes projeccions, amb aquests resultats el SNP podria arribar als 60 diputats, a només cinc de la majoria absoluta que li permetria impulsar novament però amb majors garanties, la celebració del referèndum sobre la independència d'Escòcia, que el seu líder Alex Salmond ha situat en la segona part de la legislatura. Cal dir que amb les bones previsions pel partit verd, favorable a la convocatòria del referèndum, el proper parlament de Holyrood podria disposar d'una majòria àmplia perquè la consulta es pogués celebrar, més si tenim en compte que la idependent Margo Macdonald també està en disposició de repetir com a diputada.

Així doncs, demà veurem com s'expressa l'electorat escocès.

Resultats eleccions al Canadà

2011-05-03T09:12:00.001+02:00

S'han confirmat les enquestes a l'alça pels conservadors de S. Harper i l'estratègia d'avança elecions ha resultat en l'obtenció d'una majoria absoluta històrica pel Canadà. Com titulen alguns diaris, Harper ha aconseguit que un país tradicionalment de centre-esquerra voti per un partit conservador, però aquests resultats obeeixen en gran part al sistema electoral majoritari. Tal i com es pot observar en el gràfic, liberals i demòcrates obtenen en conjunt gairebé un 50% de vots, però els conservadors, amb un 40% disposaran d'una còmoda majoria absoluta. Malgrat tot, el NDP obté uns grans resultats deixant els Liberals de Michael Ignatieff en una situació complicada, ja que han estat tradicionalment partit de govern al Canadà.

Pel que fa al Quebec, el NDP ha obtingut un gran suport electoral fregant el 45%. El BQ en canvi pateix una dura derrota electoral. A més, tot i quedar en segona posició amb un 24% dels vots, el partit aconsegueix només un 5% dels escons, això és quatre diputats. El seu líder, Gilles Duceppe, perd el seu escò de Laurier--Sainte-Marie davant la candidata del NDP i aquesta mateixa nit ha dimitit.

Amb aquest parlament, caldrà estar atents a una legislatura en principi estable gràcies a aquesta majoria governamental, a la consolidació del NDP com alternativa de govern en funció de la recuperació dels liberals -Michael Ignatieff també ha perdut el seu escò i ha dimitit del capdavant del partit-, i en el cas del Quebec, veure com el nacionalisme gestiona la situació sense el lideratge a nivell federal de Duceppe, un dels seus líders històrics amb una llarga trajectòria parlamentària, i si són capaços de recuperar el govern de la província, ja que cal recordar que malgrat la davallada en aquestes eleccions, continuen tenint un suport significatiu entre la societat quebequesa. Ara bé, com ha declarat el mateix Duceppe aquesta nit, els quebequesos han optat en aquestes eleccions per recolzar l'opció federal.

PD: Afegim alguns articles del diari Le Devoir sobre les eleccions en clau quebequesa:

Le Bloc québécois encaisse un dur coup

Le Parti libéral est anéanti

Le NPD chasse le Bloc

Eleccions al Canadà

2011-05-02T20:00:00.001+02:00

Tot i que fa pocs mesos vam tenir l'oportunitat d'assistir a una xerrada del líder del Bloc Québécois, Gilles Duceppe, no hem seguit l'evolució de la campanya electoral canadenca que avui conclou amb la celebració de les eleccions. Sembla que l'emergència del New Democratic Party pot arrabassar als independentistes el primer lloc a la província, uns resultats que caldrà veure si obren un nou període per les aspiracions del partit obrint una important incògnita per les aspiracions del moviment nacional quebequès de de cara a les eleccions del Quebec previstes pel 2013.

Amb aquest gràfic tan 'entenedor', amb les dades dels sondejos publicats el darrer any, fem una mínima referència a les eleccions canadenques. Demà veurem si es compleixen els pronòstics de les enquestes...

Debat electoral a BBC i darreres enquestes

2011-05-02T16:32:00.000+02:00

Diumenge al vespre es va celebrar el debat electoral de les eleccions escoceses, organitzat per la BBC. Un dels blocs del debat va tractar sobre el posicionament dels partits davant la independència escocesa i la possibilitat de convocar un referèndum a la propera legislatura. La qüestió ha tornat a prendre un paper rellevant en la campanya a mesura que les enquestes indiquen la possibilitat que el SNP no torni a guanyar les eleccions. Afegim avui les darreres enquestes, que ens mostren com el partit d'Alex Salmond ha anat consolidant un avantatge sobre els laboristes en els darrers mesos, especialment a nivell de districte electoral (això és, al nivell en què s'escull un sol diputat per cadascuna de les 73 circumscripcions).

Les enquestes donen marges més ajustats pel que fa al nivell regional (un total de 8 regions que escullen 7 diputats cadascuna), on laboristes i SNP es troben al capdavant amb importants variacions durant els darrers mesos. En aquest nivell també serà important la representació que pugui obtenir el Green Party i la independent Margo Macdonald, ja que es podria arribar a una majoria absoluta de parlamentaris que recolzessin la celebració d'un referèndum sobre el status constitucional del país.

Així, segons les darreres dades, el partit podria aconseguir uns seixanta diputats, força còmode per governar en minoria i a només uns pocs parlamentaris de la majoria absoluta. El partit planteja la possibilitat d'intentar la celebració del referèndum per la segona meitat de la legislatura. D'altra banda, del debat en general Del debat en el seu conjunt, també es pot observar la diferència entre els líders del SNP i els LibDem -Tavish Scott- i de laboristes i conservadors, molt menys carismàtics aquests dos darrers, Ian Gray -aquest amenaçat de perdre fins i tot el seu escò- i Annabel Goldie.

Dues frases d'Alex Salmond extretes del debat (el web de la BBC no permet afegir el vídeo aquí):

"I believe this country is big enough, rich enough, good enough to be independent"

"Even more important than whether you believe in independence or not is to believe in the right of the Scottish people to decide on independence"

Pocs dies doncs per veure si es confirmen les tendències que semblen apuntar les enquestes, i si les perspectives de la propera legislatura són diferents de les que vàrem preveure ara fa cinc anys per la legislatura que ara acaba.

No és el federalisme, és l'asimetria...

2011-04-30T20:15:00.000+02:00

Una manera d'aproximar-se a la qüestió és distingir entre la situació en què es troba la nació minoritària al si de l'estat, i la forma d'organització de l'estat. En el primer cas estarem parlant doncs d'un estat on existeixen una diversitat de nacions amb diferents nivells de reconeixement, mentre que en el segon cas no presuposa l'existència d'una o més nacions. Els dos grans models en què es divideixen els estats segons la seva organització són l'unitari i el federal. Aquesta distinció no recull però la diversitat de matisos realment existents, i d'aquí l'interès d'una tipologia com la de Loughlin, que diferencia fins a tres tipus d'estats unitaris. Pel que fa a la tipologia de Guibernau les nacions sense estat el repte és encara més complex, ja que ens trobem que no existeix una objectivació satisfactòria de la nació i encara menys d'aquest tipus particular de nacions. Si entenguéssim la idea de nació associada a l'estat (que en bona part encara està present en molta literatura acadèmica) estaríem excloent la mateixa existència dels estats plurinacionals. Podríem aleshores plantejar-nos l'existència d'estats multi-ètnics, normalment associats a una relació amb la territorialitat i l'expressió de voluntat d'autogovern diferent, una perspectiva que si bé s'aplica habitualment a Àsia o Àfrica no acaba de ser satisfactori pels casos de les democràcies occidentals. En canvi, si acceptem l'existència de nacions sense estat, és tanmateix difícil trobar criteris objectius per definir-les, i d'aquí l'interès de la tipologia de Guibernau que se centra en les 'situacions' en què aquest tipus de nacions poden trobar-se dins l'estat al qual pertanyen.

L'objectiu d'utilitzar aquestes dues perspectives de manera complementària no és obtenir una tipologia completa, perquè les categories són gairebé sempre discutibles, i tot i acceptar-les podem trobar també fàcilment casos híbrids- sinó posar de relleu la doble aproximació que cal tenir en compte en analitzar forma d'organització territorial del poder en un estat i el seu caràcter uninacional o plural. Evidentment trobarem correlacions típiques -per exemple estats clarament uninacionals organitzats de manera unitària i centralitzada- però com dèiem fins i tot en els casos aparentment més clars (per exemple Portugal) trobarem situacions peculiars (per exemple el règim de Madeira i Açores).

Es il·lustratiu veure com totes dues classificacions arriben al seu límit amb la idea de federació. Aquí ens trobem amb què la idea de federació obre tot un seguit de noves preguntes i d'assumpcions inicials que cal evitar, o almenys no donar per descomptat. Així, no podem assumir ni a) tots els estats federals són plurinacionals, ni b) que tots els estats plurinacionals s'organitzen de manera federal. A Europa de fet trobem més casos de federacions uninacionals -Alemanya i Àustria- que no pas de plurinacionals -Bèlgica, i de la mateixa manera trobem estats plurinacionals que no s'organitzen de manera federal -Gran Bretanya o, amb una certa controvèrsia, Espanya. Curiosament aquesta controvèrsia vé del fet que s'acostuma a passar per alt l'assumpció (a), i s'assumeix que un model federal de caràcter simètric podria acomodar satisfactòriament la plurinacionalitat sense tenir en compte que molts sistemes federals són de tipus homogeni, una situació que d'altra banda, només per la diversitat lingüística de l'estat faria impossible aplicar aquest model al cas espanyol, gairebé per definició. Fa un cert temps vàrem fer alguns comentaris sobre la qüestió del federalisme particularment pel context espanyol i català.

Un concepte clau, que trobem ni que sigui de manera implícita en les taxonomies federals, és la idea d'asimetria. Pot prendre una forma institucional de caràcter federal, com és de fet l’opció majoritària en la literatura normativa, però també altres arranjaments alternatius poden disposar d'aquesta característica sense correspondre amb allò que entenem per federal. Una relació bilateral entre la nació i l’estat, per exemple amb fòrmules similars a les d’una «federacie» o un estat associat, on no existeixen instàncies federals clàssiques (com les cambres de representació territorials) ni on tampoc s'estengui aquest arranjament al conjunt de l'estat. Així, un estat plurinacional pot tenir una mena de doble estructura; unitària per a la core-nation, amb diferents nivells de regionalització basada en criteris d’eficiència administrativa (en sentit ampli), i una estructura diferenciada per a les nacions sense estat. La qüestió és el reconeixement suficient (en termes de preservar i promoure la seva identitat decidint sobre els seus propis afers) i no l’arranjament institucional d’aquest reconeixement, que pot prendre formes diverses. A més, posar l’èmfasi en la idea d’asimetria evitaria la tendència per part de l’estat de presentar aquest tipus de reforma com una millora de l’eficiència o a l’adopció de mesures federalitzants unitàries com una resposta adequada a la seva pluralitat interna.
La recerca d’arranjaments institucionals de reconeixement nacional en el marc d’un estat plurinacional basats en el principi de l’acomodació hauria de comprendre tres principis bàsics, que com hem vist podrien prendre -tot i que no necessàriament- una forma federal:

En primer lloc, establir elements de bilateralitat en les relacions entre la nació minoritària i l’estat (asimetria del procediment).
En segon lloc, institucionalitzar un arranjament d’autogovern per a la nacióminoritària (asimetria dels continguts).
En tercer lloc, el reconeixement de la nació minoritària com a legítima dipositària del dret a autogovernar-se (qualitat de demos).

Totes aquestes reflexions teòriques tenen però un límit important, tal i com assenyala un dels màxims referents en teories del federalisme, Daniel J. Elazar; la voluntat de federar-se entre les parts. Per què hi hagi parts ha d'haver-hi reconeixement mutu. Per aquest motiu hem d'abordar també (com hem fet aquí de vegades) les teories del demos i de la secessió, això és, de la creació de nous estats.

Eleccions a Escòcia: La remuntada del SNP?

2011-04-21T23:13:00.000+02:00

A mida que s'acosten les eleccions escoceses, sembla ser que el SNP és més a prop de no només mantenir-se en el govern sinó d'ampliar la seva majoria. Fins i tot els sondejos més favorables els situarien al llindar de la majoria absoluta. Això permetria al partit tirar endavant el seu projecte emblemàtic com és la convocatòria d'un referèndum sobre l'estatus constitucional del país, i que no ha pogut tirar en la legislatura ara finalitzada justament per no disposar d'una majoria parlamentària suficient.

Segons indiquen algunes anàlisis, hi hauria un trasvasament de vot des del labour cap al SNP. Això podria obeir a la intensa campanya del partit, molt activa davant les enquestes adverses dels darrers mesos i la possibilitat que l'efecte rebuig al govern tory-libdem pogués resultar en un major suport al laborisme, però d'altra banda també al lideratge carismàtic d'Alex Salmond, molt més valorat per l'electorat que la resta de candidats.

El partit de Salmond guanyaria segons els darrers sondejos tant a nivell de districte uninominal (constituency) com regional. A continuació hi ha les dues taules que mostren per tots dos nivells l'evolució dels sondejos d'aquest 2011. En entrades anteriors del bloc podeu accedir a les sèries completes dels darrers anys. Per accedir a aquestes dades i en general a les entrades en què hem anat fent referència a Escòcia, podeu accedir a l'etiqueta corresponent; Escòcia...

Sèrie sobre identitat i relacions Catalunya-Espanya a El País

2011-04-20T12:35:00.000+02:00

No sabem si de manera expressa o accidental, en la darrera setmana El País està publicant una sèrie d'articles d'opinió sobre identitat i relacions Catalunya-Espanya. Molts dels aspectes que hi apareixen els hem comentat aquí diverses vegades i els articles són desiguals en qualitat, però en tot cas, per si no hi ha temps de comentar-los, enllacem alguns a continuació:

Javier Pradera: El contenido de la botella
Josep Ramoneda: Cataluña cambia
Enric Company: El ciudadano Mas y la agitación política
Laura Freixas: La batalla por la identidad

Els resultats d'un referèndum

2011-04-12T12:46:00.000+02:00

El baròmetre de la Comunicació i la Cultura ha fet públic els resultats de la pregunta sobre la participació i el vot en un referèndum sobre la independència. Segons els resultats de l'enquesta, un 39% de votants ho faria en favor del sí i un 30% en contra, amb un 23% d'indecisos, un 9% d'abstencions i un 3% de vots en blanc.

En els últims temps, des de l'enquesta de l'UOC del 2008 que vàrem comentar aquí, i de la qual en vàrem fer algunes projeccions (tres escenaris de participació diferents). Ahir els enllaçàvem (aquí i aquí). Una primera sensació (més a viat una hipòtesi a contrastar en tot cas) és que més que no pas un moviment a l'alça de l'opció sobiranista, del que podríem parlar és de consolidació de l'escenari: si comparem els resultats del 2008 (36% sí-22% no) potser podríem plantejar que l'opció del no ja s'expressa més clarament (degut possiblement a la presència de la qüestió en el debat públic) mentre que l'opció favorable es consolida més enllà de cojuntures (és a dir, no és conseqüència d'una reacció puntual del tipus 'català emprenyat'). Només són però qüestions que valdria la pena mirar més atentament...