Això que anomenem crisi ha revifat alguns debats interessants, però darrera cada anunci sobre que el pitjor de la crisi encara està per venir sen'ns genera una pregunta sobre la mateixa idea de crisi. Perquè, això que anomenem crisi, què és, exactament? Crisi de què i per a què? Fa uns dies la Berta Batet recordava en una entrada que les decisions suposadament tècniques tenien conseqüències polítiques, i que aquest fet s'estava passant per alt. A Politikon i a A little improbable també feien al respecte reflexions interessants, i el Cercle Gerrymendering recuperava una cita de Tony Judt, que va estar de moda recentment amb motiu de la seva mort i dels seus darrers llibres.
Al rerafons dels debats sobre què fer amb la crisi no podem oblidar que no és tracta d'escollir entre política i economia, sinó que l'elecció d'unes o altres alternatives econòmiques ja incorporen, encara que no ho facin explícitament, certes eleccions polítiques. I de fet, la idea de crisi, de què el món 'no se'n surt' (tot i que aquest no és el títol original del llibre de Judt) és una sensació intrínseca a la mateixa idea d'humanitat. Sense anar-nos al moment en què a algú li va donar per sortir de la caverna, fa temps vam ensopegar amb algunes de les obres d'assaig d'un personatge tant interessant com Chesterton, i que són un bon exemple de com la humanitat es dedica a reinventar permanentment la sopa d'all, i això en el millor dels casos. Si amb la crisi de la socialdemocràcia dels setanta -sí amics, la socialdemocràcia és així- portava Judt a continuar encara amoïnat vint anys després -i no sense raó- perquè el món no se'n sortia, Chesterton estava -fa més de cent anys- preocupat per entendre què li passava al món, en uns termes molt sopa d'all. Deia Chesterton a l'assaig What's wrong with the world, que quan Roma crema cal no encantar-se i apagar el foc, però encara és més important entendre que cal aprendre hidràulica. Perquè? Doncs perquè és quan les coses no funcionen que ens hem de preguntar com és que havien funcionat fins aleshores, i això no ho poden respondre els 'homes pràctics', una 'extranya moda' del seu temps:
Al rerafons dels debats sobre què fer amb la crisi no podem oblidar que no és tracta d'escollir entre política i economia, sinó que l'elecció d'unes o altres alternatives econòmiques ja incorporen, encara que no ho facin explícitament, certes eleccions polítiques. I de fet, la idea de crisi, de què el món 'no se'n surt' (tot i que aquest no és el títol original del llibre de Judt) és una sensació intrínseca a la mateixa idea d'humanitat. Sense anar-nos al moment en què a algú li va donar per sortir de la caverna, fa temps vam ensopegar amb algunes de les obres d'assaig d'un personatge tant interessant com Chesterton, i que són un bon exemple de com la humanitat es dedica a reinventar permanentment la sopa d'all, i això en el millor dels casos. Si amb la crisi de la socialdemocràcia dels setanta -sí amics, la socialdemocràcia és així- portava Judt a continuar encara amoïnat vint anys després -i no sense raó- perquè el món no se'n sortia, Chesterton estava -fa més de cent anys- preocupat per entendre què li passava al món, en uns termes molt sopa d'all. Deia Chesterton a l'assaig What's wrong with the world, que quan Roma crema cal no encantar-se i apagar el foc, però encara és més important entendre que cal aprendre hidràulica. Perquè? Doncs perquè és quan les coses no funcionen que ens hem de preguntar com és que havien funcionat fins aleshores, i això no ho poden respondre els 'homes pràctics', una 'extranya moda' del seu temps:
There has arisen in our time a most singular fancy: the fancy that when things go very wrong we need a practical man. It would be far truer to say, that when things go very wrong we need an unpractical man. Certainly, at least, we need a theorist. A practical man means a man accustomed to mere daily practice, to the way things commonly work. When things will not work, you must have the thinker, the man who has some doctrine about why they work at all.
El que sorprenia a Chesterton és com s'havia pogut imposar una extranya idea: l'eficiència, que acabaria per substituir les idees morals que han d'orientar l'acció política. Com a resultat, deia, intentem descobrir-ho tot sobre una màquina, excepte per a què serveix i per a què la volem emprar. I és una mica el que ens trobem en aquests temps sobre la percepció de crisi que vivim:
"Quan tot en un poble es va tornant feble i ineficaç és quan comença a parlar d'eficàcia. És així que quan el cos d'un home és una ruïna, ell comença a parlar de salut. Els organismes vigorosos no parlen de llurs processos, sinó de llurs designis. (...) Un centenar d'anys enrera, els nostres afers, per bé o per mal, eren governats triumfalment per retòrics. Ara els nostres afers són desesperadament embolicats per silents homes forts. I de la mateixa manera que aquesta repudiació de grans paraules i grans visions ha produït una raça d'homenets en política, ha produït una raça d'homenets en les arts. (...) Potser hi ha hagut molts ideals llunàtics i esgarriadors que de tant en tant han deixat perplexa la humanitat. Però amb tota seguretat no hi ha hagut cap ideal en la pràctica tan llunàtic i esgarriador com l'ideal de la practicitat. (...) Res en aquest univers és tan imprudent com aquella mena de culte de la prudència humana. Un home que està perpètuament pensant si aquesta raça o aquella raça és més forta que aquella, si aquesta causa o aquella causa és prometedora, és l'home que mai no creurà en res prou de temps per a fer-ho reeixir. El polític oportunista és com un home que abandonés el billar perquè l'han guanyat al billar, i abandonés el golf perquè l'han guanyat al golf. No hi ha res tan impotent quant a resultats pràctics com aquesta enrome importància concedida a la victòria immediata. No hi ha res que falli tant com l'èxit"(La cita és d'una traducció catalana dels anys 20, de Pau Romeva. Si us la trobeu val molt la pena de llegir també, pel context català)
Discutim molt, doncs, sobre crisi de què, però menys sobre quines idees morals hi ha al substrat del model polític a què condueixen les decisions, per molt que siguin presentades com a afers tècnics. L'altre dia -com a anècdota- llegíem una crítica del nou llibre de Michael Sandel i més que la discussió sobre les idees que exposava -que els mercats no són moralment neutres- amb les quals podem estar o no d'acord, algunes crítiques se centraven en la mala elecció d'un dels casos que posava com a exemple. El fet que el cas fos més o menys encertat -una qüestió tècnica- deixava de banda el debat sobre el concepte de 'mercat', i com l'interpretem i analitzem en el context actual. L'eficiència, tal i com veia a venir Chesterton, s'ha imposat d'una manera tal que
no preveu, no projecta, no imagina, no defineix, és només la gestió de les coses que ja han passat. I Chesterton ens recorda que en realitat, 'For the man of action there is nothing but idealism'.
