Referèndum a Escocia. Mode: ON

Nota: aquesta entrada s'ha publicat a Cercle Gerrymandering

La premsa anunciava aquest dilluns passat els plans del govern de David Cameron per abordar la qüestió del referèndum escocès. La proposta consistiria en la celebració d'un referèndum de caire vinculant amb dues opcions i amb un termini de 18 mesos perquè es convoquès des d'Escòcia. Aquests plans contrasten amb el programa del govern escocès, que incloïa la possibilitat d'opcions intermèdies i celebrar la consulta durant la segona meitat de la legislatura, concretament a la tardor del 2014. Alex Salmond ha respost aquesta mateixa setmana amb dos articles a la premsa britànica, escollint molt bé els diaris; The Independent i The Financial Times. En tots dos articles critica durament la coalició governamental, recordant que a Escòcia hi ha més pandes que diputats tories a Westminster (guanyen els simpàtics animals dos a un). Més enllà de l'anècdota denuncia els plans de Londres com una ingerència al dret a decidir dels escocesos, i posa l'èmfasi en la viabilitat econòmica de la independència, defensant la política econòmica i social del seu govern com un model que fins i tot Anglaterra hauria de seguir. La resposta des de Londres ha estat molt menys àgil, amb alguns membres governamentals plantejant la necessitat de negociar sobre com articular el procés. Més enllà del resum dels fets d'aquesta setmana, és bo fer un mínim recordatori de com s'ha arribat fins aquí des de l'arribada del SNP al govern escocès el 2007.

L'èxit del SNP: més enllà de la identitat 

L'èxit electoral del SNP cal buscar-lo en la combinació de tres idees clau sobre les quals ha fonamentat la seva activitat al capdavant del govern; democràcia entesa com el dret dels escocesos a decidir sobre el seu futur polític, benestar amb l'èmfasi en la defensa del model social, i bon govern amb una gestió professional i transparent dels afers públics i dels plantejaments polítics. L'estratègia del nacionalisme escocès ens remet a un model de partit i d'acció política 'integrativa', en el sentit que intenta promoure el seu programa polític, convèncer i fer que els ciutadans vagin acostant-se i recolzant els seus posicionaments, en comptes d'apostar per un model 'representatiu' on és el partit qui intenta acostar-se als posicionaments mitjans de l'electorat. La importància d'aquesta estratègia general del partit rau sobretot en el fet que, segons les enquestes, el suport a la independència no és majoritari entre els escocesos, especialment quan s'incorpora alguna opció intermèdia entre el model actual i l'estat independent. La coherència del partit en aquest sentit dóna lloc però a una valoració positiva per part dels electors recolzant la idea que Escòcia té dret a decidir el seu futur polític, i que eventualment pot fer optar per la independència a una majoria d'escocesos. Així, l'acció de govern no ha girat només al voltant d'aquest eix, sinó que el SNP ha optat en bona part per presentar-se com un bon gestor públic posant l'accent en polítiques de benestar que poden fer arribar el seu missatge més enllà de l'apel·lació a la identitat nacional com a fonament del suport a la independència. La resposta d'Alex Salmond d'aquesta setmana ha seguit fil per randa aquesta aproximació, argumentant en termes més econòmics i de benestar que no pas identitaris. Aquest context és important per entendre els temps amb què el govern escocès ha plantejat el que és tanmateix el seu compromís emblemàtic; la celebració del referèndum.

Quantes i quines preguntes. I quan.

Des de la tornada de Salmond al capdavant del SNP el partit va anar concretant la seva proposta programàtica per convocar un referèndum sobre la independència d'Escòcia. Amb aquest programa arribaren per primer cop a guanyar les eleccions del 2007. Un cop al govern es van plantejar opcions diverses com ara una doble pregunta, una primera sobre si el Parlament escocès hauria de disposar de més poders i una segona que preguntaria sobre si, a més d'ampliar els poders de l'assemblea, s'estaria d'acord en reconèixer el seu poder per a aconseguir la independència d'Escòcia i negociar amb el govern de Londres, en la línia del que apareixeria publicat al document Your Scotland, Your Voice. La majoria parlamentària de què disposava no li va permetre obtenir els suports necessaris per tirar-la endavant, fet que va saber reconvertir en una oportunitat per consolidar-se com una opció de govern sòlid i de ser reconegut per l'electorat com un bon defensor dels interessos escocesos.  Des del punt de vista més tàctic, el partit guanyava també temps per aconseguir momentum. L'ensulsiada del laborisme i l'arribada d'un govern conservador a Londres en coalició amb els liberal-demòcrates reforçaria al SNP com a opció de govern, i així va acabar obtenint una clara majoria absoluta a les eleccions del 2011.

Entre les diverses opcions per plantejar el referèndum també s'ha de fer esment de la possibilitat de fer una sola pregunta amb diverses opcions més enllà del sí/no. En concret, aquesta opció intermèdia podria ser la coneguda com Devomax, considerada una mena de quasi-estat que a banda de política exterior, defensa i moneda, deixaria al parlament escocès amb competències plenes en la resta d'àmbits, incloent la fiscalitat. Per això també se la coneixia com a independence-lite. Una pregunta d'aquest tipus plantejaria però importants problemes per interpretar els resultats de la consulta. No és una qüestió menor ja que el suport a la independència se sitúa segons les enquestes per sota del 40%, i si s'inclogués l'opció DevoMax podria situar-se al 30%, i d'aquí la 'poca' pressa de què s'ha acusat al SNP per plantejar la consulta a què ens referíem abans, perfectament comprensible en tant el factor 'campanya' podria ser determinant de cara als resultats. L'aclaparadora majoria absoluta a les eleccions del 2011 donava al SNP la capacitat parlamentària per tirar endavant el seu programa, i alhora generava algunes qüestions interessants a nivell jurídic. Amb l'emergència del SNP com a partit dominant a Escòcia aquest debat arribava també a Londres, fins aleshores centrat en plans de millora d'autogovern per frenar les demandes secessionistes (com la Calman Commission), i que ara ajuda a entendre també el debat constitucional sobre la seva pretensió d'excloure les opcions intermèdies del referèndum.

Regne Unit, debat constitucional sense constitució

I és que el fet que no hi hagi una constitució tal i com s'entèn en el sistema continental no significa que el Regne Unit no disposi d'un cos jurídic i una tradició legal que puguin ser caracteritzats en aquests termes. De fet, pròpiament sí que n'hi ha una, de constitució, la Magna Carta. Del 1215, això sí, i de la qual continuen vigents només un parell o tres d'articles, com el dret a un judici just -versió segle XIII.

Més enllà de l'anècdota, el debat sobre un possible referèndum a Escòcia no se sitúa tant en si aquest es pot fer, sinó en quins termes. La Scotland Act del 1998 estableix una sèrie de 'reserved matters' a Londres, entre ells la 'Unió dels regnes d'Escòcia i Anglaterra'. Però alhora reconeix també el parlament escocès com la instància capacitada per convocar referèndums. L'escull seria doncs -simplificant una mica- que seria el parlament escocès qui pot convocar una consulta perquè els escocesos decideixin si revoquen una disposició que és competència del parlament britànic. Després d'un debat constitucional intens -i d'aquí estant complex-, sembla que el govern de Londres optarà per utilitzar una clàusula de la mateixa Scotland Act -la secció 30- que autoritzés Escòcia a convocar el referèndum en aquests termes diguem-ne vinculants i d'eficàcia jurdídica. Aquest escenari plantejat aquests dies passaria per un acord entre els dos governs, i una negociació llarga ja que les posicions parteixen de diferents perspectives. Segons la perspectiva constitucional del govern escocès, el parlament de Holyrood està plenament facultat  per plantejar una consulta de manera autònoma que l'habiliti per negociar els termes de la secessió amb el parlament britànic, el qual en tot cas l'hauria també d'aprovar. Un procés d'aquest tipus seria també acceptable pel sistema polític britànic, tot i que com s'ha apuntat des d'alguns corrents acadèmics, potser amb un doble referèndum, una primera consulta convocada unilateralment pel parlament escocès que en virtut de la seva competència instès al govern escocès a negociar amb el govern britànic els termes de la secessió, que haurien de ser aleshores aprovats pel parlament de Londres i pels escocesos en un segon referèndum. De moment aquesta segona opció en qualsevol de les dues versions seria descartada per Londres, i també està per veure com concreta el parlament escocès la seva proposta. I d'aquí la discussió política, amb el govern britànic proposant un referèndum clàssic -vinculant i amb una sola pregunta de dos opcions- i marcant un termini limitat, mentre que el govern escocès insisteix en què ja té un projecte que preveu la consulta al 2014 i denunciant la intromissió de Londres en un afer que s'hauria de dissenyar des d'Escòcia. L'espectacle referendari tot just ha començat.  

* AFEGIT: Un bon recull del debat constitucional sobre si i com el parlament escocès podria convocar el referèndum el podeu trobar en aquest reportatge a The Guardian.