Els toros, bé d'interès cultural

Arrel de la darrera 'corrida' de toros celebrada a Barcelona els mitjans de comunicació ens han recordat que hi ha diverses accions judicials per revocar la llei aprovada pel parlament de Catalunya. Hi ha un recurs al Tribunal Constitucional en marxa impulsat pel Partit Popular, que si no fos per les decisions passades de l'il·lustre tribunal no tindria gaire recorregut, ja que segons les informacions, contravindria la constitució i el decret de traspàs a les CCAA de la 'regulació, ordenació i promoció' de les corrides. Ves per on, al Parlament català li va semblar oportú promoure als toros, però d'una manera diferent al què preveia el decret. Segons el recurs, la llei aniria en contra d'un 'fenómeno nacional, cultural, histórico, social, económico e industrial', de la unitat de mercat de fins a una dotzena d'articles constitucionals. Carmen Calvo, en la seva opinió 'técnico-política' (suposem que en la doble dimensió de doctora en Dret Constitucional i exministra de Cultura del PSOE) anava en la mateixa línia del recurs del PP tot afirmant a l'entrada de la plaça que 'seguramente' no sería la darrera corrida perquè el Tribunal Constitucional "podrá poner las cosas en su lugar", ja que "constitucionalmente los toros no se pueden prohibir por ninguna CCAA".

D'altra banda, sembla que s'està posant en marxa una iniciativa legislativa popular per declarar les 'corridas' Bien de Interés Cultural, tal i com alguna comunitat autònoma ja ha fet. De toros i béns d'interès culturals ja se n'havia donat el cas, de manera que estaríem al davant d'una estratègia similar en termes legals. En aquella ocasió es tractava de defensar un altre tipus de toro, el d'Osborne. Amenaçat la llei viària del 1994 (si no errem l'any), que prohibia senyals comercials a una certa distància de les carreteres, la Junta d'Andalusia va declarar els rètols com a Bien de Interés Cultural. El Tribunal Suprem anys més tard va donar la raó a la Junta adduint que els cartells havien esdevingut part del 'paisaje' espanyol. Sembla ser doncs que ens trobem un altre casos curiosos on no ens hauríem de perdre en "cuestiones identitarias" sinó defensar la "llibertat" i la "cultura".

In memoriam: Josep Termes

Aquesta setmana ha traspassat Josep Termes, un dels darrers grans historiadors catalans. El millor homenatge que podem fer des d'aquí és revisitar el reportatge que Vilaweb li va fer l'any passat a la seva biblioteca personal. També val molt la pena les diferents reflexions als mitjans de comunicació de diferents historiadors que el van tractar, especialment les d'un dels seus deixebles, Agustí Colomines, qui a més va fer un esforç perquè es publiquéssin les seves darreres obres. Josep Termes era, per tothom qui l'hagués sentit i encara més per qui el va tenir de professor, tot un personatge, d'una erudició planera, un dels -darrers?- exponents d'estudiosos gens preocupats pels ISI's (els de l'acadèmia ja sabeu de què parlem...) i els plans d'estudis, i un apassionat complet i gens dogmàtic de la seva recerca. Era tot un plaer veure com a les classes, després d'anunciar que 'avui toca parlar de...', cinc minuts després anava saltant de les bullangues i la jamància a Joan Maragall o Valentí Almirall. Curiosament la setmana passada vàrem ensopegar amb un exemplar del llibre 'Catalanisme i revolució burgesa' de Jordi Solé-Tura (un exemplar de segona mà dit de passada, pertanyia segons es pot llegir de la signatura, a un important periodista recentmen traspassat: curiositats de llibreters de vell), una tesi que com hem comentat aquí Josep Termes va refutar reiteradament amb els seus estudis demostrant les arrels populars del catalanisme. Una tasca que l'ha convertit sens dubte en mereixedor de l'expressió amb què començàvem aquesta entrada, més breu del que voldríem dedicar a un perfil molt apreciat per aquest bloc, el dels 'agonistes'...

In memoriam: Heribert Barrera

La mort de qui va ser el primer president del Parlament de la restauració democràtica ens sitúa davant una altra d'aquells personatges polítics que han viscut un segle molt llarg, tant a nivell local com global. República, guerra civil, dictadura, exili, transició, autonomia...Fins a la seva mort, Heribert Barrera va tornar a tenir una presència pública assenyalada en prendre part juntament amb d'altres personalitats en les reivindicacions polítiques dels darrers anys. El seu retorn a l'agenda mediàtica el va marcar unes declaracions polèmiques, potser amb una retòrica més propera amb el 'Catalunya, poble dissortat' que no pas al discurs multiculturalista que encara no havia entrat en crisi. Però aquesta anècdota també posava de manifest el president Barrera no calculava ni intentava agradar o desagradar, simplement amb més o menys fortuna expressava els seus plantejaments. En el context polític de la seva carrera política i professional -doctor en Físiques per la Sorbona- trobem aspectes assenyalats com la decisió de recolzar el primer govern en minoria de Jordi Pujol, en bona part motivada pel seu caràcter de socialdemòcrata no marxista, que el va fer estar en relació amb el Reagrupament de Pallach. En tot aquest període, farcit 'd'accidents' de la història, el partit històric va prenent força una altra vegada fins al nou parlament del 1980, i Barrera es va situant cada cop més en uns posicionaments clarament independentistes deixant enrera el possibilisme (o segurament impossibilisme des de la seva perspectiva) autonomista. En fi, una altra figura històrica de la política catalana fonamental per entendre el passat -i segurament també el futur- de Catalunya.

L'enquesta de l'ABC

Això que anomenem opinió pública sembla actuar de vegades amb un cert nivell d'intel·ligència (immediatament desmentida per qualsevol altre afer). És el cas de l'enquesta de què parla avui el diari ABC amb un titular cridaner ('Un 80% de los catalanes quieren que la enseñanza sea bilingüe'). Fins allà on sabem, tot i la varietat d'interpretacions sobre el concepte 'bilingüe', l'ensenyament català ho és, així que en principi no hauria de comportar controvèrsies interpretatives. L'enquesta, o de fet la seva interpretació perquè el diari no mostra el sondeig en sí, és un altre cas típic d'agrupar les categories de resposta d'una pregunta en funció d'un judici de valors previ (que de fet és legítim sempre i quan se'n discuteixin i argumentin les raons enfront altres possibilitats). Així, d'una banda es dona la xifra del '80%' com si fos un resultat que anés en contra del sistema actual, quan en realitat vindria a ser un suport al model existent. De fet, segons la notícia un 52% dels enquestats prefereixen que l'ensenyament sigui majoritàriament o exclusivament en català, fet que no s'esmenta en l'article (i aquí estem fent servir ni que sigui com exercici, una agrupació alternativa que també és discutible, evidentment). El més curiós -més encara, si es vol- és que no es pregunta pel sistema actual, de manera que no sabem si l'enquestat recolza o no el model actual. En fi, un cop més, coses de les enquestes.

Reforma constitucional: gestos i tendències

El debat sobre la reforma de la Constitució està girant en bona part sobre la limitació de l'autonomia financera de les administracions subestatals que pot implicar. Es parla d'un suposat 'trencament' del pacte constitucional (pacte que strictu sensu no és altre que el propi redactat de la Constitució), i de la possibilitat que la reforma en qüestió sigui una eina de recentralització més o menys explícita via la limitació de l'autonomia financera de les comunitats autònomes. En termes del debat públic, la reforma actual no fa més que anar en la mateixa línia que apunta el mateix text constitucional, i l'efecte que es busca és escenificar el compromís de l'estat amb les polítiques d'austeritat que es reclamen des de diverses instàncies europees i globals.

No seria per tant un debat pròpiament constitucional. De fet, tot i que la proposta de reforma de l'article 135 CE és força extensa, és també genèrica i acaba remetent a l'aprovació d'una llei orgànica. La reforma seria en aquest sentit poc efectiva, més si tenim en compte que a la mateixa constitució hi ha prou articles dels quals se'n podria justificar una llei d'estabilitat i limitació del deute i el dèficit públic. Sense anar més lluny, amb l'Art. 133.4 CE ("Las administraciones públicas sólo podrán contraer obligaciones financieras y realizar gastos de acuerdo con las leyes) sembla que n'hi podria haver prou justificació constitucional.

Pel que fa a l'aspecte de recentralització, discutir -sigui políticament o acadèmica- si implica una 'recentralització', és a dir, la recuperació o l'enfortiment competencial de l'estat, ens sembla que és més aviat fixar-se en el gest que no pas en la tendència. N'hem parlat aquí en diverses ocasions, així que no ens repetirem:

http://aubachs.blogspot.com/2010/12/equilibris-inestables-la-sentencia-del.html
http://aubachs.blogspot.com/2011/01/la-recentralitzacio.html
http://aubachs.blogspot.com/2011/01/el-model-destat-la-fallida-de-la.html