5/8/11

Estat del benestar

Cap comentari:
De la crisi de l'estat del benestar se'n parla de fa molts anys. Podem anar fins el 1973 amb la crisi del petroli, època en què es comença a parlar en general de la crisi fiscal de l'estat, i per aquella mateixa època ja es comença a parlar fins i tot de la crisi en la gestió de la crisi. Sovint en els anàlisis i a cabem topant amb el que genèricament podríem anomenar la 'cultura política' en relació a l'esfera pública, i la importància de com es construeix i legitima la seva existència, i per tant com es gestiona. Crec que era Daniel Innerarity qui distingeix entre dues concepcions de l'espai públic, però que podem extendre a l'esfera pública en general, incloent els serveis de l'etat del benestar. D'una banda una concepció d'allò públic com quelcom que 'no és de ningú', o com allò que 'és de tots'. Aquesta distinció senzilla pot ajudar a entendre certes actituds i sobretot els anàlisis sobre el context actual de la relació mercat-democràcia. Des del pluralisme de valors que es qüestiona els propis principis -sense que això signifiqui un relativisme paralitzant- l'anàlisi de situacions complexes requereix reflexions igualment complexes, i posar en dubte els grans principis assumits com a veritats universals inqüestionables (en parla avui JJ Burniol a La Vanguardia, tot citant Magris). Això no significa no tenir principis, sino que hauria d'introduir l'exigència crítica en les nostres reflexions. Entre les revel·lacions dogmàtiques de molts anàlisis, sobre l'estat de benestar tot plegat vé a tomb per recomanar l'article de G. López a l'Avui. Requereix esforç crític analitzar i fer propostes per les qüestions d'interès públic. Podem tenir debat públic de qualitat, i cal tenir-lo perquè els reptes hi són i són ben rellevants. I per continuar amb les recomanacions, als enllaços d'aquest mateix bloc en teniu uns quants exemples...

2/8/11

Notes sobre Qatar i la democràcia

Cap comentari:
Accidentalment -qüestions de l'estiu- hem topat amb els diversos índex democràcia publicats per instituts i publicacions internacionals, i hem mirat de trobar la posició de Qatar uns mesos desprès de la polèmica esponsorització del FCB. L'emirat ocupa el lloc 137 de 167 al Democracy Index del The Economist, en la categoria "Règims Autoritaris", amb una puntuació (sobre 10) de 3,09 que inclou un 0 de 10 en eleccions i pluralisme, un 3,21 en funcionament del govern, un 2,22 en participació política, un 5,63 en cultura política i un 4,41 en llibertats civils. L'aprovació en l'apartat de 'cultura política' és segons els indicadors de l'informe, degut a les actituds de la població. Podríem dir, simplificant una mica, que la població del Qatar té plantejaments més democràtics que el seu propi règim (cosa que no es produeix en tots els casos). En aquests dos darrers apartats i especialment en l'únic que 'aprova' el règim de Qatar, el de la cultura política, es refereix en bona part a aspectes que podríem considerar de 'potencialitats', i  puntuaria més alt perquè en bona mesura es refereix a aspectes socials mès que no pas institucionals. Un altre índex de referència, el de Freedom House, sitúa Qatar en la categoria d'estats 'Not free', amb una puntuació de 5,5 sobre 7, on 7 representa el pitjor nivell de llibertats possible, a mig punt  dels països 'parcialment lliures', que van del 3 al 5. Per sota, la democràcia, tot i que ja sabem que en els temps que corren l'economia va molt sovint per davant. O per sobre...

1/8/11

Narració d'una asfíxia premeditada

Cap comentari:
Reeditada a iniciativa de la Fundació CatDem, llegir l'obra de Ramon Trias Fargas fa venir al cap diversos referents i cites. Per començar, al títol amb què Edgar A. Peers va titular el 1937 la seva visió sobre la història de Catalunya: Catalonia Infelix. Infelix perquè com deia Marx la història sempre es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. El llibre, vist amb la perspectiva històrica, és una col·lecció de reflexions sobre el que seria l'evolució del sistema autonòmic espanyol i concretament el del finançament, fetes només cinc anys després de la posada en marxa de l'estatut d'autonomia. Des de l'asimetria d'informació i de recursos de poder de l'estat, els plantejaments de la classe política catalana en aquells anys sobre la importància del sistema de finançament poden arribar a semblar ingenus des del punt de vista actual, no tant pels anàlisis o fins i tot el sentit d'estat i la preocupació per la viabilitat del sistema autonòmic espanyol, sinó per un cert 'astorament' que es pot detectar davant l'actitud de l'estat en la qüestió. Fa pensar en què les diferents parts implicades parlaven de temes en realitat diferents. Des del punt de vista de l'estat, la preocupació per no perdre el control amb un imaginar d'estat desconcentrat potser en la despesa però controlat fiscalment des del centre, i des del punt de vista de Trias Fargas voluntat d'assolir un sistema de finançament just basat en raons 'tècniques' que garantissin la sostenibilitat financera de la Generalitat però també del conjunt de l'estat. Curiosa és en aquest sentit la poca estima en què Trias Fargas tenia pel model federal alemany, el qual aplicat a Espanya sospitava que podia ser una eina per la centralització molt potent (doblement curiós aquests dies on sentim referències a Alemanya pel seu sistema electoral, per cert). Però tot i l'aparença de ser una qüestió tècnica, Trias Fargas ens descobreix que en realitat el finançament és la qüestió política per excel·lència, i si bé aquesta importància s'intueix en la diagnosi, no té una traducció en la pràctica negociadora per més que descomptem la difícil cojuntura del moment històric, a pocs anys del franquisme i amb el cop d'estat del 81 ben present. En tot cas llibre imprescindible per seguir l'advertiment de Burke: qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-la.

Web del llibre a l'editorial Afers
Llibre online al repositori dels treballs de Ramon Trias Fargas.