Perdoni, cap al centre?

La recerca del centre és com se sap un objectiu fonamental pels partits majoritaris -perquè ja ho són o perquè pretenen ser-ho. Així doncs, sembla important saber on és aquest centre, i a partir de quines variables el definim. Qüestions importants són també que el centre és una mesura relativa -no té per tant perquè ser en el punt mig d'una escala- i que de fet en poden haver més d'un, ja que el centre en termes electorals significa la potencialitat de guanyar unes eleccions amb una majoria de govern. Una segona qüestió és que fa referència inicialment a la dimensió dels partits des del punt de vista representatiu, és a dir, en el sentit que el partit intenta 'acostar-se' a les preferències dels electors, per després convèncer-los, i no a la inversa (convèncer-los per fer-los acostar a la seva posició). Una darrera qüestió no menys rellevant és establir aquesta descripció a partir de les dades rellevants, és a dir, dels votants habituals. En les dades que mostrem aquí s'exclouen els electors que normalment no participen en les eleccions. Aquesta opció és qüestionable des d'un punt de vista normatiu, però a nivell tàctic és força important si ens situem des de la perspectiva d'un partit polític.

Primer repassarem tres d'aquestes grans dimensions, ideologia, identitat i preferències constitucionals (en l'escala d'autogovern).

Com és ben sabut, pel que fa a l'autoubicació ideològica, a Catalunya hi ha poca vida del centre cap a la dreta. Un de cada deu electors s'ubica en el centre-dreta, i un 6% en les posicions extremes.Un terç dels electors se sitúen en la posició d'esquerra, i un de cada cinc aproximadament en les posicions de centre-esquerra i centre. Sembla doncs poc intel·ligent plantejar un discurs polític que sigui percebut com de 'dretes' en el mercat electoral català, tot i que hem de diferenciar entre les percepcions que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre els altres del que podria ser una mesura externa, és a dir, entre el discurs i la pràctica. Un altre aspecte a destacar és que malgrat aquesta distribució, és possible construir majories amb les posicions de centre/centre-dreta/dreta, que sumarien al voltant d'un terç de l'electorat, sempre i quan assumim que puguin ser compatibles en uns nivells rellevants.

Pel que fa a l'eix identitari, també trobem una distribució esbiaixada cap a les posicions predominantment catalanes. Aqui també trobaríem diversos centres en els que tindria molt a veure el plantejament ideològic dels propis discursos polítics, ja que si bé un 40% de la població se situa en la identitat dual simètrica, més del 50% dels votants es defineixen com a més catalans que espanyols o només catalans. Tornem de fet a tenir la possibilitat de certes alternatives estratègiques.

En darrer lloc, podem preguntar-nos com se sitúen els electors segons els partits, i com aquests electors perceben la ubicació dels partits pels quals voten. Hem optat per incloure només PSC, CiU i ERC per motius d'oportunitat -podríem fer el càlcul pels altres partits de la mateixa manera. Observem com tant PSC com ERC se sitúen propers als seus electors (tenint en compte que parlem de mitjanes, i per tant poden haver diferències rellevants a nivell intern): el PSC és percebut lleugerament més cap a la posició d'identitat dual que no pas els seus electors, i també lleugerament més centrat en l'eix ideològic. L'electorat d'ERC és lleugerament més moderat en tots dos eixos que no pas la percepció que té del partit. Cal tenir en compte aquí que en analitzar uns resultats electorals força reduïts en relació amb els que havien conseguit en anteriors eleccions, fins a cert punt és comprensible que electorat i partit se situin relativament propers. En canvi, potser per la situació contrària, trobem que el votant de CiU és igualment més moderat en tots dos eixos, però molt més allunyat del partit. CiU és percebut més a la dreta pels seus propis electors, i també se'l puntúa amb un nivell d'identificació nacional més alt. Tàcticament el punt més problemàtic seria en aquest cas l'eix ideològic, ja que s'aparta més dels diversos 'centres' que existeixen a la política catalana.

Cada partit podria treure les seves pròpies conclusions sobre els plantejaments polítics que, en una legislatura que pot ser de transició, el pot permetre ubicar-se amb èxit en el cicle polític que ve. D'això en parlarem properament. 

Nacions còncaves i convexes

Aquest és el subtítol de l'obra guanyadora del premi d'assaig que convoca la Fundació Irla. El llibre d'Antoni Batista planteja aquestes dues imatges per exposar la seva interpretació del País Basc i Catalunya. Concavitat catalana ("l'imaginari simbòlic de Catalunya és la concavitat infinita de la casa on tothom hi és benvingut", p106) i la convexitat basca ("un determinisme de l'enfrontament"). Les referències d'aquesta imatge ens remeten a diversos debats de les teories del nacionalisme (la clàssica cívic vs. ètnic, per exemple) i permeten establir un diàleg interessant. A més, sentint l'elogi de l'assaig que pronunciava Salvador Cardús previ a la concessió del premi d'assaig de la Fundació CatDem (en parlarem un altre dia properament amb la feliç reedició del llibre de Ramon Trias Fargas sobre l'espoli fiscal), tot fent referència a la necessitat del pamflet (en el sentit positiu del terme que hem comentat aquí en alguna ocasió) i a l'ús de la metàfora com a eina expositiva de coneixement, sembla ser que gaudim de bona salut en aquest aspecte, seguint la reclamació que feia Rovira i Virgili: "El 'pamphlet' catalanista amb prou feines existeix. Cal fer-lo aparèixer abundosament i amb regularitat".

Diàleg doncs entre els casos analitzats -i aquí caldria afegir un tercer, el del nacionalisme espanyol- i també amb les teories del nacionalisme. De fet, els dos primers capítols del llibre són una exposició teòrica que podria servir perfectament de manual i que des de la perspectiva del nacionalisme contemporani, on els elements tradicionals de la nació com el territori, l'ètnia o la llengua queden desdibuixats per fenòmens com la globalització econòmica, la integració política regional o els moviments migratoris, es reinventen, és a dir, s'adapten al seu entorn. Un llibre ben suggerent doncs, que permet reflexió crítica sobre les qüestions que ens planteja.

Què fem amb els polítics?

El persistent debat sobre els 'privilegis' dels polítics o la 'necessitat' de nous 'lideratges' no ens hauria de fer perdre de vista la necessitat de reflexionar sobre qüestions que de fet són de llarga durada. 

Si recuperem per exemple a Weber i les seves reflexions sobre l'ètica de la convicció, recordarem que posa l'èmfasi en els principis i valors que orienten una acció. Aquest tipus d'ètica es contraposa a l'ètica de la responsabilitat, on l'èmfasi el trobem en les conseqüències de les accions, i per tant, en quines són les millors decisions per assolir un determinat fi. És important tenir en compte que Weber no les plantejava com a dos tipus oposats, sinó de fet més aviat complementaris: en l'esfera pública, el 'polític vocacional' (Berufspolitiker) serà aquell que combini una convicció respecte els seus ideals morals i que alhora tingui capacitat de racionalització suficient com per mesurar les accions que el condueixin a assolir-los.

Un dels problemes de la modernitat que preocupaven d'altra banda a Max Weber era la professionalització  de la política, lligada a la burocratització en general de la societat. És un fet inevitable que amb la creixent complexitat dels afers públics els partits van acabar esdevenint maquinàries també complexes i professionalitzades. Això introdueix una tensió gairebé irresoluble per la conciliació dels dos tipus d'ètica, ja que, si ens plantegem que els ideals no poden perseguir-se armònicament sinó que més aviat són irreconciliables (un agonisme tipus Berlin), més que una solució el que es produirà en tot cas és una gestió entre totes dues dimensions. Una gestió que no s'ha de considerar necessàriament com un equilibri estable, sinó que pot tendir cap a un dels dos extrems, com ara el de l'excessiva professionalització de la política. Aquesta tendència pot tenir diversos efectes, per exemple la dificultat per crear i consolidar nous partits polítics, no perquè acabin reproduint certs tics organitzatius (inevitables si acceptem el que hem dit fins aquí), sinó perquè els actors que s'impliquen en un projecte polític però tenen una vida professional al marge de l'esfera política poden tendir a deixar-se endur per l'ètica de la convicció. Cal que les reflexions sobre el paper dels polítics o el que anomenem genèricament 'classe política', no siguin reduccionistes si el pretenim tenir un debat públic de qualitat. Segons quines reflexions superficials poden acabar fent que el remei sigui pitjor que la malaltia (Virgili: Aegrescit medendo).