Entre aquests tres elements els partits catalans i especialment CiU i en menor mesura el PSC han de prendre algunes decisions que poden condicionar el futur d'allò que coneixem com a 'convivència' o 'cohesió social'. Els resultats de Badalona són un símptoma que els partits integradors tradicionals -els esmentats CiU i PSC, també ICV i ERC- s'haurien de prendre molt seriosament i apartar càlculs electorals, tacticismes i discursos febles. Si CiU arriba a pactes estables amb el PP, sigui a la mateixa Badalona o a altres casos com Castelldefels o Tarragona, no només es podrà tractar d'un error tàctic que passarà factura política sinó que s'estarà obrint la porta a un model de populisme de conseqüències imprevisibles. Un escenari que , amb tots els defectes que es vulgui, fins ara s'ha evitat a Catalunya malgrat una realitat social complexa actualment agreujada per la crisi econòmica. També PSC -i ICV i ERC com a partits minoritaris- tenen una important responsabilitat en la mateixa línia i haurien d'apartar el tacticisme d'aïllar CiU no deixant més opció que el pacte amb el PP per poder generar un mínim de governabilitat -a nivell municipal, de les diputacions i fins i tot també al parlament. Tots els partits han d'assumir responsabilitats i cooperar quan hi ha principis fonamentals en joc.
Evidentment, de les tres opcions -suïcidi, fer-se l'orni i ser valent- el tacticisme podria portar cap a la via del mig, evitant assumir aquestes responsabilitats. Així ho recomanaria Sir Humphrey, però no és el moment de fer bromes. És l'hora de ser valents i comprometre's, de què els partits assumeixin les seves responsabilitats sense arguments discursius infantils i posin en marxa a Badalona un model d'actuació pública seriós, responsable i integrador. Ens hi juguem molt.
24/05/11
20/05/11
Democracia, ya...
El moviment de les 'acampades' populars a diverses ciutats espanyoles sembla haver agafat desprevinguts els partits polítics, immersos en una campanya electoral que és el preludi de les eleccions generals de l'any vinent. D'altra banda, el que sembla és un moviment que s'ha anat gestant durant els darrers mesos s'ha vist reforçat tant per l'activitat de les anomenades xarxes socials d'internet, i també pels mitjans de comunicació, que han vist, cadascú des de la seva perspectiva, un element que podia incidir en els resultats de les eleccions. Com és evident, no cal pensar en conspiracions per tenir present que una mobilització d'aquest tipus no és neutre. Ara bé, el sentit que pugui prendre el veurem en tot cas durant la setmana vinent, amb els mateixos resultats de les eleccions i amb l'evolució que puguin seguir les mobilitzacions.
Abans d'entrar en un parell d'aspectes que ens criden l'atenció, cal tenir en compte que més enllà del perfil del participant en les mobilitzacions no ha d'extranyar que en una societat com l'espanyola apareguin fenòmens d'aquest tipus. Una societat amb forts problemes estructurals, com un atur del 40% entre la població jove amb un alt nivell de formació però que no s'ajusta a l'estructura productiva, caracteritzada per una economia que va dels sectors serveis intensius en mà d'obra poc qualificada a les grans empreses financeres i de prestació de serveis regulats. Per no parlar del sector de la construcció, que durant els darrers anys havia amagat totes aquestes deficiències, seguint el principi que 'la marea puja per tots' (o 'A rising tide lifts all boats'. Quan baixa però, allò que quedava sumergit queda al descobert. Propostes que poden ser perfectament raonables -des de la taxa Tobin al control i la transparència en el rescat a les entitats financeres- fa temps que circulen en el debat polític sense possibilitats reals de ser implementades. Però a més, el cas espanyol -i en aquest cas per extensió també en bona mesura el català- posa de manifest un sistema econòmic amb greus problemes de sostenibilitat. Problemes de sostenibilitat no només econòmica, sinó -i potser sobretot- política.
Dit això, han començat a circular diverses propostes fetes a partir d'una diagnosi que posa de manifest algunes diferències entre Espanya i Catalunya. En el manifest de la plataforma Democracia real ya es parla de "la dictadura partitocrática encabezada por las inamovibles siglas del PPSOE". Si bé és cert que des de la ciència política està ben estudiat el que s'anomena 'cartel party', això és, les altes barreres d'entrada de nous partits polítics al sistema, que acaba provocant una certa 'congelació' i convergència de les propostes i l'actuació dels partits, no és menys cert que, a diferència del cas espanyol, a Catalunya existeix un sistema de partits de 'pluralisme moderat', allunyat del bipartidisme imperfecte que existeix a nivell de l'estat. Hi ha una àmplia oferta política i diverses possibilitats de coalició. I d'altra banda, moviments polítics de base local, des de les agrupacions locals independents a moviments més articulats i amb un discurs polític fort com el de les CUP, encara incrementen la pluralitat.
Això porta a què algunes de les propostes de regeneració democràtica de la plataforma calgui prendre-les amb un cert distanciament des de Catalunya. Segons es diu en alguns webs, es promouria la "Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo". Segons es diu, aquest sistema 'autènticament' representatiu podria passar per una circumpscripció única a nivell espanyol. Un a reforma d'aquest tipus -o de qualsevol altra- no és però neutral, i caldria veure realment quins actors guanyarien o perdrien. De fet, aquest tipus de reforma és defensat per partits com UPyD o IU, els més perjudicats pel sistema actual. Recordem però que malgrat es parli sovint d'aquestes reformes com un fre a la sobrerepresentació dels 'nacionalismes' (s'entèn que els catalans i bascos principalment), en el cas català no podem parlar de sobrerepresentació. Altres reformes que es plantegen són les circumscripcions uninominals, amb agrupacions de població homogènies al voltant dels 70.000 habitants, per respondre a una altra idea d'autenticitat com és el lema 'una persona, un vot'. Però de fet, si això s'apliqués a nivell espanyol a Catalunya s'hi escollirien fins a un 50% més de diputats.
D'altra banda, com és ben sabut els dèficits democràtics percebuts per una part rellevant de la societat catalana han estat vinculats a les retallades en l'estatut que va sortir del Parlament català el 2005, o amb la impossibilitat de realitzar consultes vinculants sobre aspectes constitucionals -per exemple un referèndum sobre les opcions constitucionals de Catalunya. En aquest sentit, a través d'internet i especialment de Twitter han sorgit etiquetes de debat diferenciades a Catalunya, com el #catalanrevolution, amb el corresponent manifest. De fet, seguint la lògica de la democràcia real tal i com la plantegen els seus grups promotors concentrats a Madrid, podrien incloure's propostes com la de fer possible la secessió unilateral per part dels ciutadans a través de consultes, o fins i tot pels seus representants escollits amb aquests sistemes teòricament més representatius. El diàleg entre aquests diferents tipus de propostes, si es produeix, serà interessant de veure i de fet servirà per comprovar fins a quin punt ser realista és demanar l'impossible...
Abans d'entrar en un parell d'aspectes que ens criden l'atenció, cal tenir en compte que més enllà del perfil del participant en les mobilitzacions no ha d'extranyar que en una societat com l'espanyola apareguin fenòmens d'aquest tipus. Una societat amb forts problemes estructurals, com un atur del 40% entre la població jove amb un alt nivell de formació però que no s'ajusta a l'estructura productiva, caracteritzada per una economia que va dels sectors serveis intensius en mà d'obra poc qualificada a les grans empreses financeres i de prestació de serveis regulats. Per no parlar del sector de la construcció, que durant els darrers anys havia amagat totes aquestes deficiències, seguint el principi que 'la marea puja per tots' (o 'A rising tide lifts all boats'. Quan baixa però, allò que quedava sumergit queda al descobert. Propostes que poden ser perfectament raonables -des de la taxa Tobin al control i la transparència en el rescat a les entitats financeres- fa temps que circulen en el debat polític sense possibilitats reals de ser implementades. Però a més, el cas espanyol -i en aquest cas per extensió també en bona mesura el català- posa de manifest un sistema econòmic amb greus problemes de sostenibilitat. Problemes de sostenibilitat no només econòmica, sinó -i potser sobretot- política.
Dit això, han començat a circular diverses propostes fetes a partir d'una diagnosi que posa de manifest algunes diferències entre Espanya i Catalunya. En el manifest de la plataforma Democracia real ya es parla de "la dictadura partitocrática encabezada por las inamovibles siglas del PPSOE". Si bé és cert que des de la ciència política està ben estudiat el que s'anomena 'cartel party', això és, les altes barreres d'entrada de nous partits polítics al sistema, que acaba provocant una certa 'congelació' i convergència de les propostes i l'actuació dels partits, no és menys cert que, a diferència del cas espanyol, a Catalunya existeix un sistema de partits de 'pluralisme moderat', allunyat del bipartidisme imperfecte que existeix a nivell de l'estat. Hi ha una àmplia oferta política i diverses possibilitats de coalició. I d'altra banda, moviments polítics de base local, des de les agrupacions locals independents a moviments més articulats i amb un discurs polític fort com el de les CUP, encara incrementen la pluralitat.
Això porta a què algunes de les propostes de regeneració democràtica de la plataforma calgui prendre-les amb un cert distanciament des de Catalunya. Segons es diu en alguns webs, es promouria la "Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo". Segons es diu, aquest sistema 'autènticament' representatiu podria passar per una circumpscripció única a nivell espanyol. Un a reforma d'aquest tipus -o de qualsevol altra- no és però neutral, i caldria veure realment quins actors guanyarien o perdrien. De fet, aquest tipus de reforma és defensat per partits com UPyD o IU, els més perjudicats pel sistema actual. Recordem però que malgrat es parli sovint d'aquestes reformes com un fre a la sobrerepresentació dels 'nacionalismes' (s'entèn que els catalans i bascos principalment), en el cas català no podem parlar de sobrerepresentació. Altres reformes que es plantegen són les circumscripcions uninominals, amb agrupacions de població homogènies al voltant dels 70.000 habitants, per respondre a una altra idea d'autenticitat com és el lema 'una persona, un vot'. Però de fet, si això s'apliqués a nivell espanyol a Catalunya s'hi escollirien fins a un 50% més de diputats.
D'altra banda, com és ben sabut els dèficits democràtics percebuts per una part rellevant de la societat catalana han estat vinculats a les retallades en l'estatut que va sortir del Parlament català el 2005, o amb la impossibilitat de realitzar consultes vinculants sobre aspectes constitucionals -per exemple un referèndum sobre les opcions constitucionals de Catalunya. En aquest sentit, a través d'internet i especialment de Twitter han sorgit etiquetes de debat diferenciades a Catalunya, com el #catalanrevolution, amb el corresponent manifest. De fet, seguint la lògica de la democràcia real tal i com la plantegen els seus grups promotors concentrats a Madrid, podrien incloure's propostes com la de fer possible la secessió unilateral per part dels ciutadans a través de consultes, o fins i tot pels seus representants escollits amb aquests sistemes teòricament més representatius. El diàleg entre aquests diferents tipus de propostes, si es produeix, serà interessant de veure i de fet servirà per comprovar fins a quin punt ser realista és demanar l'impossible...
07/05/11
SNP: Democràcia, benestar i bon govern
El SNP ha obtingut una majoria absoluta a les eleccions del 5 de maig que li permetrà tirar endavant amb comoditat el seu programa polític. Aquesta victòria s'ha produït a més en un context difícil pel partit i en general per les aspiracions d'autogovern del país. En primer lloc, la crisi econòmica ha afectat profundament l'important sector financer escocès, amb el simbolisme del Royal Bank of Scotland -un dels bancs més importants del món- intervingut pel govern de Londres. D'altra banda països com Irlanda o Islàndia, que el nacionalisme escocès havia utilitzat de referents d'estats petits i pròspers, han protagonitzat alguns dels episodis de reajustament més sever que s'han donat en aquest context de crisi financera global. En segon lloc, a nivell britànic la victòria dels conservadors a les eleccions de l'any passat feia pensar segons molts analistes en un vot reactiu que afavorís el laborisme escocès. A més, la qüestió de l'autonomia escocesa s'abordava des de Londres a partir de les recomanacions de la comissió Calman, actuant de contrapès i dificultant l'agenda de la devolution en els termes sobiranistes del SNP, amb millores de perfeccionament de l'actual model però sense introduir canvis substancials en l'autogovern.
En aquest context, tot i que l'obra de govern i especialment el lideratge d'Alex Salmond eren ben valorats per l'electorat, les enquestes dels darrers mesos indicaven un escenari electoral difícil que podia posar en risc la repetició de la victòria electoral del 2007. Un nou govern en minoria o encara més una victòria laborista posaria en qüestió el programa polític del partit, que té com a element central la celebració d'un referèndum sobre el futur constitucional d'Escòcia, un projecte que justament degut a la feblesa parlamentària durant la legislatura 2003-2007 no havia pogut tirar endavant. Amb aquesta situació es va arribar a finals del 2010, però aleshores el partit de Salmond va optar per una campanya en positiu reivindicant l'obra de govern i aprofitant-se de la manca de lideratge dels laboristes i del desgast dels liberals per la seva coalició amb els conservadors.
L'èxit electoral del SNP cal buscar-lo però en la combinació de tres idees clau de caire més estratègic i sobre les quals ha fonamentat la seva activitat al capdavant del govern; democràcia entesa com el dret dels escocesos a decidir sobre el seu futur polític, benestar amb l'èmfasi en la defensa del model social, i bon govern amb una gestió professional i transparent dels afers públics i dels plantejaments polítics.
Així, malgrat les dificultats de tirar endavant el projecte de la Referendum Bill, el govern escocès va impulsar igualment el projecte A National Conversation on Scotland Constitutional Future, dissenyat amb el recolzament d'experts universitaris i que va resultar en la publicació del llibre blanc Your Scotland, Your Voice. Un projecte que tot i no culminar amb l'aprovació de la llei per convocar el referèndum, era consequent amb el programa electoral del partit. És aquí on trobem de fet una de les característiques fonamentals del SNP que han marcat els darrers anys de lideratge d'Alex Salmond i que serveixen per entendre l'èxit del partit en aquestes eleccions. L'estratègia del nacionalisme escocès ens remet a un model de partit i d'acció política 'integrativa', en el sentit que intenta promoure el seu programa polític, convèncer i fer que els ciutadans vagin acostant-se i recolzant els seus posicionaments, en comptes d'apostar per un model 'representatiu' on és el partit qui intenta acostar-se als posicionaments mitjans de l'electorat. El cas escocès és un bon exemple ja que segons les enquestes l'opció de la independència no és majoritària, especialment quan s'incorpora alguna opció intermèdia entre el model actual i l'estat independent, però l'acció coherent del partit en aquest sentit dona lloc a una valoració positiva per part dels electors, d'una banda recolzant la idea que Escòcia té dret a decidir el seu futur polític, i d'una altra a poder optar per la independència en un eventual referèndum. Aquest plantejament central no ha fet però que l'acció de govern girés només al voltant d'aquest eix, sinó que el SNP ha demostrat com és possible tirar endavant un projecte que aposta decididament per la independència d'Escòcia sense descuidar la bona gestió pública i l'èmfasi en les polítiques de benestar. Uns elements que no es conceben com a compartiments aïllats o contradictoris entre ells sinó com a pilars complementaris del projecte polític del partit i del govern. I que la societat escocesa ha premiat amb una àmplia majoria. Amb aquest recolzament electoral, el SNP podrà impulsar la celebració del referèndum en la segona part de la legislatura tal i com Alex Salmond va comprometre's durant la campanya.
Es pot doncs entendre que més enllà d'aspectes cojunturals -com una bona campanya, la manca d'alternativa del labour o el desgast dels liberaldemòcrates- és la integració d'aquestes tres dimensions -democràcia, benestar i bon govern- el que explica en bona mesura l'èxit del SNP en aquestes eleccions.
En aquest context, tot i que l'obra de govern i especialment el lideratge d'Alex Salmond eren ben valorats per l'electorat, les enquestes dels darrers mesos indicaven un escenari electoral difícil que podia posar en risc la repetició de la victòria electoral del 2007. Un nou govern en minoria o encara més una victòria laborista posaria en qüestió el programa polític del partit, que té com a element central la celebració d'un referèndum sobre el futur constitucional d'Escòcia, un projecte que justament degut a la feblesa parlamentària durant la legislatura 2003-2007 no havia pogut tirar endavant. Amb aquesta situació es va arribar a finals del 2010, però aleshores el partit de Salmond va optar per una campanya en positiu reivindicant l'obra de govern i aprofitant-se de la manca de lideratge dels laboristes i del desgast dels liberals per la seva coalició amb els conservadors.
L'èxit electoral del SNP cal buscar-lo però en la combinació de tres idees clau de caire més estratègic i sobre les quals ha fonamentat la seva activitat al capdavant del govern; democràcia entesa com el dret dels escocesos a decidir sobre el seu futur polític, benestar amb l'èmfasi en la defensa del model social, i bon govern amb una gestió professional i transparent dels afers públics i dels plantejaments polítics.
Així, malgrat les dificultats de tirar endavant el projecte de la Referendum Bill, el govern escocès va impulsar igualment el projecte A National Conversation on Scotland Constitutional Future, dissenyat amb el recolzament d'experts universitaris i que va resultar en la publicació del llibre blanc Your Scotland, Your Voice. Un projecte que tot i no culminar amb l'aprovació de la llei per convocar el referèndum, era consequent amb el programa electoral del partit. És aquí on trobem de fet una de les característiques fonamentals del SNP que han marcat els darrers anys de lideratge d'Alex Salmond i que serveixen per entendre l'èxit del partit en aquestes eleccions. L'estratègia del nacionalisme escocès ens remet a un model de partit i d'acció política 'integrativa', en el sentit que intenta promoure el seu programa polític, convèncer i fer que els ciutadans vagin acostant-se i recolzant els seus posicionaments, en comptes d'apostar per un model 'representatiu' on és el partit qui intenta acostar-se als posicionaments mitjans de l'electorat. El cas escocès és un bon exemple ja que segons les enquestes l'opció de la independència no és majoritària, especialment quan s'incorpora alguna opció intermèdia entre el model actual i l'estat independent, però l'acció coherent del partit en aquest sentit dona lloc a una valoració positiva per part dels electors, d'una banda recolzant la idea que Escòcia té dret a decidir el seu futur polític, i d'una altra a poder optar per la independència en un eventual referèndum. Aquest plantejament central no ha fet però que l'acció de govern girés només al voltant d'aquest eix, sinó que el SNP ha demostrat com és possible tirar endavant un projecte que aposta decididament per la independència d'Escòcia sense descuidar la bona gestió pública i l'èmfasi en les polítiques de benestar. Uns elements que no es conceben com a compartiments aïllats o contradictoris entre ells sinó com a pilars complementaris del projecte polític del partit i del govern. I que la societat escocesa ha premiat amb una àmplia majoria. Amb aquest recolzament electoral, el SNP podrà impulsar la celebració del referèndum en la segona part de la legislatura tal i com Alex Salmond va comprometre's durant la campanya.
Es pot doncs entendre que més enllà d'aspectes cojunturals -com una bona campanya, la manca d'alternativa del labour o el desgast dels liberaldemòcrates- és la integració d'aquestes tres dimensions -democràcia, benestar i bon govern- el que explica en bona mesura l'èxit del SNP en aquestes eleccions.
04/05/11
Eleccions a Escòcia: darrer sondeig
Ahir va sortir publicat el darrer sondeig per la cadena STV, a només dos dies de les eleccions escoceses. Els resultats continuen donant una àmplia avantatge al SNP per repetir govern amb una sòlida majoria.
Segons algunes projeccions, amb aquests resultats el SNP podria arribar als 60 diputats, a només cinc de la majoria absoluta que li permetria impulsar novament però amb majors garanties, la celebració del referèndum sobre la independència d'Escòcia, que el seu líder Alex Salmond ha situat en la segona part de la legislatura. Cal dir que amb les bones previsions pel partit verd, favorable a la convocatòria del referèndum, el proper parlament de Holyrood podria disposar d'una majòria àmplia perquè la consulta es pogués celebrar, més si tenim en compte que la idependent Margo Macdonald també està en disposició de repetir com a diputada.
Així doncs, demà veurem com s'expressa l'electorat escocès.
03/05/11
Resultats eleccions al Canadà
S'han confirmat les enquestes a l'alça pels conservadors de S. Harper i l'estratègia d'avança elecions ha resultat en l'obtenció d'una majoria absoluta històrica pel Canadà. Com titulen alguns diaris, Harper ha aconseguit que un país tradicionalment de centre-esquerra voti per un partit conservador, però aquests resultats obeeixen en gran part al sistema electoral majoritari. Tal i com es pot observar en el gràfic, liberals i demòcrates obtenen en conjunt gairebé un 50% de vots, però els conservadors, amb un 40% disposaran d'una còmoda majoria absoluta. Malgrat tot, el NDP obté uns grans resultats deixant els Liberals de Michael Ignatieff en una situació complicada, ja que han estat tradicionalment partit de govern al Canadà.
Pel que fa al Quebec, el NDP ha obtingut un gran suport electoral fregant el 45%. El BQ en canvi pateix una dura derrota electoral. A més, tot i quedar en segona posició amb un 24% dels vots, el partit aconsegueix només un 5% dels escons, això és quatre diputats. El seu líder, Gilles Duceppe, perd el seu escò de Laurier--Sainte-Marie davant la candidata del NDP i aquesta mateixa nit ha dimitit.
PD: Afegim alguns articles del diari Le Devoir sobre les eleccions en clau quebequesa:
Le Bloc québécois encaisse un dur coup
Le Parti libéral est anéanti
Le NPD chasse le Bloc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)