Carles Castro
analitza avui diumenge a La Vanguardia la qüestió del suport a la independència, en uns moments en què, després de l'onada de consultes i a poques setmanes de la que s'està organitzant a Barcelona, el debat sobre la qüestió ha girat entorn l'editorial que el president Pujol va
publicar fa pocs dies al butlletí de la seva fundació.
Comença l'article referint-se a la dicotomia entre independència o autonomia com un dilema imaginari, perquè en el segon cas es donaria per suposada la 'desaparició' del fet nacional català, però això no es pot assumir amb certesa. Discutir aquesta afirmació ja permetria un bon debat, que de fet ja hem discutit força aquí. No menys discutida és la pregunta que pretèn respondre l'article i que sí discutirem breument: Quanta gent votaria independència?
L'article prèn com a referència els diferents percentatges de suport a la independència que han anat apareixent en diversos sondejos. L'argument general és que en situar-se normalment per sota del 40% això significaria que un referèndum sobre la independència no donaria el sí com a guanyador, ni tan sols mobilitzant tots els potencials votants del. L'estratègia per arribar a aquesta conclusió (que no necessàriament la hipòtesi en sí) té però algunes limitacions, algunes de generals i altres de més concretes.
En primer lloc, per especular sobre els resultats d'un hipotètic referèndum cal un alt grau de prudència, ja què les circumstàncies en què es produís aquest procés no podem controlar-les en el nostre anàlisi, és a dir, hi ha molts factors externs que en funció de com es desenvolupessin podrien raonablement tenir una forta incidència en els resultats, des de les posicions de diferents actors polítics i socials, el tipus de campanya, la reacció i mobilització de l'estat, la cojuntura internacional i espanyola, etc. Això no invalida l'exercici d'especulació, i aquí mateix l'hem practicat en el seu moment amb l'enquesta de la UOC, on seguint aquest principi de prudència, vàrem realitzar tres escenaris de participació a partir de les dades. En aquella ocasió, tots tres models donaven una majoria guanyadora complint amb els estàndards de Montenegro en dos dels tres casos. Un tercer escenari no complia amb un dels dos requeriments; si bé el sí se situava per sobre del 55%, la participació es quedava lleugerament per sota del 50%. L'article prèn justament aquests llindars com a referents, el que ès un bon exercici d'aquesta esmentada prudència.
Al meu parer, la principal limitació es troba en l'estratègia per atribuir els vots favorables en el referèndum: 'computar com a vot sobiranista els sufragis de CiU, ERC, i altres formacions nacionalistes'. En primer lloc perquè caldria fer aquesta atribució de vots en funció de la resposta dels enquestats a la pregunta sobre el referèndum, creuant-la amb altres variables per determinar-ne els resultats, per mirar de deduir fins a quin punt estem davant de posicions 'fortes' i, no menys important, per determinar un escenari plausible de participació. És a dir, no es pot assumir que el 100% de la població prendria part en el referèndum, tot i que sí podem esperar raonablement uns nivells de participació per sobre la mitjana, molt per sobre si els referents són, com fa l'article, les eleccions autonòmiques. Aquesta és al meu parer una de les claus de volta que en aquest tipus d'anàlisi no s'aborden prou. Particularment perquè la clau per determinar uns hipotètics escenaris de participació i resultats no es troba en els segments mobilitzats de la població, en un o altre sentit, sinó justament en la població amb posicions més 'flebles' i que pot ser més susceptible als missatges d'una determinada campanya, en un sentit o altre de vot . De fet, no qüestionem la hipòtesi general de l'article -que en un referèndum guanyés el sí- sino l'estratègia per contrastar-la. Sense ànim d'exhaustivitat, en podríem esmentar uns quants:
En primer lloc, la selecció dels votants 'nacionalistes' en base al comportament autonòmic no vindria avalada pels resultats de les consultes populars. Els nivells de participació en totes aquestes consultes és massa baix per comparar-les amb resultats electorals reals si el que volem és extreure uns possibles resultats en un referèndum oficial. Altra cosa és que poguéssim identificar com podria ser raonablement la participació i l'orientació del vot en base a la caracterització socioelectoral dels municipis. Però no amb un nivell de detall prou alt, d'una banda pel factor 'campanya' que comentàvem abans, d'una altra perquè malgrat que la suma d'electorats pugui ser una base raonable de partida es correspon a un vot realitzat en circumstàncies diferents; ni podem assumir que tot aquest electorat votés per l'opció de la independència ni, d'altra banda, podem obviar que el suport a la independència també existeix entre l'electorat d'altres partits -sobretot ICV i en menor mesura al PSC- en tots dos casos amb percentatges minoritaris però rellevants, i també en l'abstencionisme. Això fa que no s'assumeixi plenament la qüestió clau de la participació; altrament estaríem suposant que qui no es manifesta favorable a la independència votaria en contra malgrat no estar-hi d'acord.
Així, no es tracta de concloure si la societat catalana recolzaria majoritàriament aquesta opció cas de celebrar-se un referèndum, entre altres coses perquè el marc constitucional espanyol no ho permet. En tot cas, si alguna cosa ens mostren les enquestes és que la societat catalana està dividida entre les dues opcions, tal i com indiquen tots els sondejos que han inclòs aquesta pregunta. Aquests mateixos estudis d'opinió mostren com en alguns casos hi ha una majoria favorable a la independència si es votés en referèndum. El mateix que l'autor esmenta del juliol del 2010, de la mateixa Vanguardia, així com els realitzats en el marc d'un estudi de l'UOC i un altre del CETC, l'any 2008 i 2010, casos en què es podia observar com el sí reunia una majoria de la població. I en molts altres es donen unes proporcions inverses, una variació que podem atribuir a la presència de la qüestió en l'agenda política i mediàtica. I aquesta és la qüestió clau, al meu parer; els límits de les dades disponibles per fer una especulació versemblant en societats complexes i dividides. En una societat democràtica, justament són les consultes electorals les que cal fer servir perquè la societat pugui expressar les seves preferències, això és, el canal per gestionar el conflicte social i articular un model sostenible de convivència.
Sense ser una decisió conscient, en aquest bloc hem anat fent referència a la pèrdua de figures que sovint no han tingut el reconeixement o la projecció que mereixien, persones de la generació que va viure bona part de la seva plenitud vital sota el franquisme. Així, de manera gens sistemàtica hem anat fent referència a personalitats com Josep Benet o J.R. Llobera, traspassats els darrers anys, o també a altres figures desaparegudes ja fa més temps com Fèlix Cucurull o Josep Pallach. Sense cap ànim d'exhaustivitat ni encara menys canònic. Aquesta setmana ha mort una altra d'aquestes figures intel·lectuals que representen una característica comuna a molts d'aquests personatges com és la combinació de perfils. Metge, poeta i polític, Joan Colomines va ser un dels fundadors del Partit Popular de Catalunya (res a veure amb el partit que coneixem avui amb aquest nom, sinó simplement una coincidència de la història), i que després de passar breument pel PSC-Congrès va integrar-se a CDC. Com hem reiterat aquí en diverses ocasions, l'anàlisi polític dels moviments ideològics a l'entorn del que podríem anomenar una socialdemocràcia d'orientació modernitzadora als anys setanta és un àmbit d'estudi que caldria recuperar, perquè si bé la Catalunya contemporània ja no es pot interpretar segons els paràmetres vigents quaranta anys enrera, sí que és cert que no podem entendre del tot la nostra realitat actual sense assimilar amb un mínim de solidesa els debats ideològics que es van produir en el nostre passat recent. 
