Plantejar-se si l'editorial d'aquesta setmana del president Pujol en els termes amb què ho fem al títol és potser agosarat, però en termes d'anàlisi del discurs nacionalista que es configura durant la segona meitat del segle XIX (posant la data que vulguem) podem justificadament analitzar aquest text tot plantejant-nos la pregunta del títol. Com és ben sabut, el nacionalisme català ha anat estretament vinculat a una opció estratègica que combinava el reconeixement com a comunitat política a nivell intern (és a dir, reconèixer-se com a nació) amb un projecte modernitzador de l'estat on es produís el seu reconeixement extern.Un dels trets característics del nacionalisme català és doncs que la recerca del reconeixement es produeix sense qüestionar la participació en el projecte polític espanyol, el qual es volia transformar en una doble dimensió, la modernitzadora (de país endarrerit econòmicament i de caire no-democràtic) i la territorial (un model d'estat que reconegués la seva plurinacionalitat).
Aquesta opció majoritària en termes polítics s'ha formulat des de diverses perspectives ideològiques i seguint diverses estratègies polítiques, començant si voleu pels republicanisme federal de la segona meitat del S.XIX, el retorn a un idealitzat model imperial de tò austrohúngar -l'austracisme, el tractament asimètric de les realitats nacionals subestatals, etc. Determinar perquè el nacionalisme català va optar majoritàriament per aquestes vies d'acomodació dins l'estat espanyol pot ser objecte de discussió acadèmica, però en tot cas el que es pot afirmar és que l'anomenada qüestió territorial continúa plenament vigent a l'Espanya actual. De fet, si bé s'han produït avenços quant a la modernització i democratització d'Espanya com a projecte (amb certes i no menors limitacions) la territorial no s'ha produït de manera que generés una acomodació en termes d'equilibris estables (i aquí podríem entrar en un pendent d'etiqueta 'jojahodeia' que no farem per evitar -excessives- repeticions).
Amb aquest mínim rerafons, la trajectoria del president Pujol en termes polítics i ideològics s'emmarca a la perfecció dins la tradició del nacionalisme català, representant l'opció estratègica que a través de la modernització de l'estat pretenia aconseguir el reconeixement de la pluralitat de l'estat. I la constitució espanyola en principi permetia aquesta evolució, o com a mínim anar en aquesta direcció. Els desenvolupaments a nivell intern i extern que s'ha produït durant el darrer quart del segle XX ens poden situar en un escenari diferent.
Si bé els processos d'independència que es produeixen després de la primera guerra mundial van generar un cert enmirallament (quan no enlluernament) en el moviment nacionalista català, el fet que la reforma de l'estat continués pendent va fer que l'opció de constituir-se en estat independent no prengués importància. En canvi, a partir dels anys 90, amb una nova onada de creació d'estats, en un context que respecte el cas català té possiblement més diferències que no pas els processos de creació d'estats que es produeix amb l'esfondrament dels grans imperis europeus, ens trobem que en paral·lel un context intern ben diferent. Aquest context ben diferent és la constatació que la modernització d'Espanya no passa per una concepció plurinacional de l'estat sinó més aviat pel reforçament d'una identitat nacional compartida on poden acceptar-se diferències o identitats regionals però no pas nacionals en tota l'extensió del terme (cultural però també política).
I és en aquest aspecte on la famosa frase del president Pujol coincident amb la independència de les repúbliques bàltiques a principis dels 90 ('Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com l'URSS'), canvia ara cap a un context diferent parlant d'un altre cas paradigmàtic; el Quebec i Canadà. I en aquesta comparació trobem una de les claus de volta per entendre la percepció que el model d'intervencionisme del nacionalisme català i en general dels partits catalans en els afers de l'estat arriba al seu esgotament. De fet (com passa amb les frases afortunades) ni Catalunya és el Quebec ni Espanya és com el Canadà.Però més enllà dels miratges i enlluernaments que certs referents internacionals han generat -històricament- en el moviment nacionalista català, hi ha un tret que ben peculiar del cas espanyol que l'allunya d'altres estats democràtics on existeix una qüestió nacional rellevant; el rebuig a introduir arranjaments per regular constitucionalment processos democràtics que d'una banda reconeguin l'existència de Catalunya com a subjecte polític (un reconeixement que pot ser explícit o de facto) i d'altra processos clars i justos per expressar la voluntat de la ciutadania a través de mecanismes de consulta.
I és aquí on al meu parer es produeix el punt de trobada entre l'esgotament del projecte polític català en relació a Espanya (i també a la inversa, cal dir-ho), que dona lloc a la tensió entre la tendència homogeneitzadora i la demanda de reconeixement que, tal i com expressa el president Pujol en el seu article (i com hem comentat aquí en moltes ocasions) sembla dibuixar dos escenaris tendencials de cara al futur, o l'acceptació d'un model simètric amb un model de descentralització funcional (perfectament possible de caràcter unitari en termes de reconeixement polític combinant un nivell de descentralització ampli). De tot plegat podem, com deia a l'inici, entendre les reflexions del president Pujol com una pregunta important que es planteja a l'anomenat catalanisme polític en termes històrics.
26/01/11
23/01/11
El model d'estat: la fallida de la tercera via?
El debat de les darreres setmanes que hem pogut seguir a la premsa, avui mateix amb l'article d'Enric Juliana o de JC. Merino avui a La Vanguardia, ens sitúa en el context de les polítiques de recentralització o homogeneització que en el context espanyol coneixem com el 'tancament' del model autonòmic. Els processos de descentralització o devolution no són però situacions que tendeixin cap a equilibris estables, com hem comentat en diverses ocasions aquí (en versió acadèmica o versió jo ja ho deia), sinó que per definició -en tant que processos- estan en permanent evolució. En aquest cas, i tal com s'ha esmentat, podríem trobar-nos en una situació de tempesta perfecta, on la confluència de diversos elements ens situarien en aquest escenari de recentralització. La crisi econòmica serveix de bon exemple per la legitimicació de diverses polítiques en aquest sentit, com el control financer de les autonomies -sostre de despesa i dèficit-, reforçament de la unitat de mercat o de sistema financer -la bancarització del sistema de caixes-, que complementen altres polítiques com la de l'intervencionisme estatal en matèries autonòmiques -des de la llei de dependència a cultura.
Des d'una perspectiva més àmplia, es podria dir que més enllà de la competició política -electoral, ideològica- s'ha construït o fins i tot reelaborat un cert consens nacional pel que fa a diversos aspectes sobre la concepció de la nació espanyola, dels quals el debat polític i mediàtic de les darreres setmanes n'és una expressió, però que no sorgeix com una reacció cojuntural que obeeixi a les expectatives electorals d'un o altre partit d'àmbit estatal. En aquest context l'article de J.C. Merino avui a LV recordava el manifest de Santillana del PSOE fet públic el 2003. Amb aquest manifest el PSOE intentava representar-se ubicat en una tercera via (com a marc de referència del debat polític) entre els 'separatistes i els separadors' en referència als partits nacionalistes catalans i bascos i els populars, una posició que no és gens novedosa sinó que cal entendre's en el seu context històric. Una tercera via però que com apuntàvem en el seu moment (moment jo ja ho deia...) ens situava de fet en un escenari emergent amb erts aspectes consensuals en la idea de nació espanyola i de model d'organització territorial que ajuden a entendre millor la situació i la possible evolució futura del model autonòmic espanyol.
En aquest sentit, l’opció d’homogeneitzar el procés autonòmic espanyol (és a dir, combinant descentralització i homogeneització) té una motivació política, no econòmica o simplement ‘tècnica’. L’opció asimètrica (que podia haver-se combinat amb un model general de l’estat més o menys descentralitzat en el seu conjunt) es va abandonar aviat com a model des de l’estat, tot i que la Constitució permetia aquesta interpretació (en la línia Herrero de Miñón, per entendre’ns). En termes globlas, també en els models d’organització territorial hi ha ‘modes’, i la necessitat de ‘cooperació horitzontal’, ‘recentralització’, ‘resimetrització’ etc, tampoc no és exclusiu del cas espanyol. Si observem des d'un context global l'evolució de l'organització territorial del poder al si dels estats, podríem veure com d'una banda observem procesos de secessió (Kosovo, Montenegro, fins i tot ara amb el Sudan del Sud) amb altres intents de control des del poder central dels models de descentralització. En el cas espanyol i català, la clau de futur al meu parer no serà si les tensions centrípetes es produiran o no, ni si tindran continutat (que la tindran molt probablement). La clau serà de fet, si la resposta de Catalunya serà similar a la que ha exercit en el passat o bé serà d'un tipus diferent.
Des d'una perspectiva més àmplia, es podria dir que més enllà de la competició política -electoral, ideològica- s'ha construït o fins i tot reelaborat un cert consens nacional pel que fa a diversos aspectes sobre la concepció de la nació espanyola, dels quals el debat polític i mediàtic de les darreres setmanes n'és una expressió, però que no sorgeix com una reacció cojuntural que obeeixi a les expectatives electorals d'un o altre partit d'àmbit estatal. En aquest context l'article de J.C. Merino avui a LV recordava el manifest de Santillana del PSOE fet públic el 2003. Amb aquest manifest el PSOE intentava representar-se ubicat en una tercera via (com a marc de referència del debat polític) entre els 'separatistes i els separadors' en referència als partits nacionalistes catalans i bascos i els populars, una posició que no és gens novedosa sinó que cal entendre's en el seu context històric. Una tercera via però que com apuntàvem en el seu moment (moment jo ja ho deia...) ens situava de fet en un escenari emergent amb erts aspectes consensuals en la idea de nació espanyola i de model d'organització territorial que ajuden a entendre millor la situació i la possible evolució futura del model autonòmic espanyol.
En aquest sentit, l’opció d’homogeneitzar el procés autonòmic espanyol (és a dir, combinant descentralització i homogeneització) té una motivació política, no econòmica o simplement ‘tècnica’. L’opció asimètrica (que podia haver-se combinat amb un model general de l’estat més o menys descentralitzat en el seu conjunt) es va abandonar aviat com a model des de l’estat, tot i que la Constitució permetia aquesta interpretació (en la línia Herrero de Miñón, per entendre’ns). En termes globlas, també en els models d’organització territorial hi ha ‘modes’, i la necessitat de ‘cooperació horitzontal’, ‘recentralització’, ‘resimetrització’ etc, tampoc no és exclusiu del cas espanyol. Si observem des d'un context global l'evolució de l'organització territorial del poder al si dels estats, podríem veure com d'una banda observem procesos de secessió (Kosovo, Montenegro, fins i tot ara amb el Sudan del Sud) amb altres intents de control des del poder central dels models de descentralització. En el cas espanyol i català, la clau de futur al meu parer no serà si les tensions centrípetes es produiran o no, ni si tindran continutat (que la tindran molt probablement). La clau serà de fet, si la resposta de Catalunya serà similar a la que ha exercit en el passat o bé serà d'un tipus diferent.
16/01/11
El no-nacionalisme
Ahir Javier Cercas publicava un article a El País amb el títol El fracaso de la izquierda en Cataluña. En realitat cal matisar que es refereix al suposat fracàs del PSC a les darreres eleccions autonòmiques (no es refereix ni a ICV ni a ERC, per raons que s'entenen quan es llegeix el desenvolupament de l'article). La tesi que sosté l'escriptor no és nova: les esquerres -o millor dit el PSC- ha cedit l'hegemonia ideològica al nacionalisme i en competir en aquest eix sempre tindrà una posició d'inferioritat que farà alienar al que en realitat és l'electorat majoritari de Catalunya, d'esquerres però que se sent allunyat del nacionalisme que practica el partit. Aquesta seria la raó de perquè el PSC (PSOE caldria afegir aquí) guanya clarament les eleccions generals mentre que és incapaç de repetir aquesta clara majoria a les eleccions autonòmiques.
Cal dir que existeix un corrent acadèmic potent, fins i tot podríem dir dominant, que basa en aquesta explicació les oscil·lacions entre eleccions generals i autonòmiques a Catalunya. Així, es parla de manca d'oferta electoral, o de domini ideològi del nacionalisme fent que els partits competeixin en un eix que no respon als interessos d'una part de l'electorat que optaria principalment, emprant la terminologia de Hirschman, per la sortida (exit) de l'abstenció, i no per la veu (voice) com ara votar alternatives -la manca d'oferta electoral que tanmateix l'aparició de Ciutadans n'ha demostrat els seus límits, i encara menys per la lleialtat (loyalty), això és votar el PSC.
Així, segons l'autor, el fracàs del PSC obeiria al fet que el seu electorat 'natural' rebutja no el seu caràcter d'esquerres sinó el seu nacionalisme. La incapacitat del partit per sustreure's al nacionalisme en el seu discurs seria doncs la causa de la derrota electoral. Tot i que acceptéssim aquesta perspectiva, hi ha elements per qüestionar-la o com a mínim per plantejar-se que hi ha elements més complexes en joc: els millors resultats del PSC en unes eleccions catalanes es van produir el 1999 amb 1,2 milions de vot amb Pasqual Maragall de candidat, això és, amb els plantejaments més 'catalanistes', i va tornar a superar el milió de vots a les següents eleccions, el 2003. De fet, si observem la composició de l'electorat del PSC es pot comprovar com en realitat la seva estructura en termes identitaris i de preferències constitucionals és lleugerament més 'nacionalista' a les eleccions espanyoles que no pas a les catalanes, de manera que podríem plantejar-nos fins a quin punt l'explicació pel diferencial d'èxit entre unes i altres eleccions no obeeix més aviat a què es percebut com el vot més eficaç per evitar que el PP arribi al govern. Per últim, tot i que les eleccions generals tenen un percentatge de vot més elevat que no pas les catalanes, els nivells de participació han variat (64% el 2000, 75% el 2004 i 70% el 2008), reflecteixen força ajustadament l'animadversió existent a la societat catalana envers el PP en els tres moments diferents, i de fet, els 10 punts de diferencial entre les eleccions espanyoles del 2008 i les catalanes del 2010 ens situen en uns mínims històrics.
Però no és aquest l'aspecte que més crida l'atenció de l'article en qüestió, sinó en la referència a un debat -tampoc gens novedós- sobre la relació entre esquerra i nacionalisme. Es tracta d'un debat que sosté que l'esquerra no pot ser nacionalista. Diu Javier Cercas que "el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria, incompatible con los principios más elementales la izquierda". Quins són aquests principis de l'esquerra no s'esmenten a l'article, però els podem contraposar als principis del nacionalisme que segons l'autor serien "irracionalistas, comunitaristas e insolidarios". Segons afirma, "izquierda nacionalista es un oxímoron" (és a dir, de significats excloents entre ells) i l'expressió "derecha nacionalista es un pleonasmo" (això és, una redundància). Aquest plantejament no és com dèiem, novedós. Des dels anàlisis que remarcaven el caràcter burgès del nacionalisme català fins a les que ressalten el caràcter inventat d'una comunitat on el nacionalisme seria la ideologia sobre la que sustenta el domini de la minoria sobre la majoria, han estat diverses les veus que assenyalaven la dificultat, quan no la impossibilitat de què un moviment d'esquerres pogués ser titllat de nacionalista.
Un dels problemes en molts d'aquests debats és la dificultat per establir definicions mínimament clares sobre les quals posteriorment establir el debat. És paradigmàtica la contraposició entre nacionalisme, atribuït a una comunitat o projecte polític que no coincideix amb les fronteres d'un estat, i altres termes -com ara patriotisme o ciutadania- atribuït a la institució de l'estat, oblidant el fet que justament el nacionalisme està estretament vinculat a l'emergència de l'estat contemporani, motiu pel qual en termes acadèmics ens hi referim com a estat-nació (i el qual té expressions tant d'esquerres com de dretes, només recordar com a anècdota que els líders socialistes espanyols eren denominats 'joves nacionalistes' pel departament d'Estat nordamericà durant els anys setanta). En el cas català, tal i com hem comentat aquí en alguna ocasió, hi ha un altre aspecte controvertit com és la suposada contraposició entre catalanisme i nacionalisme. En darrer lloc, podríem afegir la consideració del nacionalisme com una ideologia contraposada a les esquerres. Aquí la confusió vé del fet de considerar el nacionalisme indistintament com un fenòmen polític i com una ideologia. Si considerem el nacionalisme com a fenòmen polític és evident que ha tingut manifestacions d'esquerra, no només durant la segona meitat del segle XX amb la retòrica de l'opressió colonial i l'exercici de l'autodeterminació, sinó també prèviament amb la retòrica de l'alliberament nacional i l'esfondrament dels imperis europeus, associada als processos de modernització i democratització, i on justament el cas català ens ofereix exemples interessants. Com a ideologia el nacionalisme el podem concebre doncs de manera transversal, o en tot cas amb una multiplicitat de relacions amb altres eixos ideològics (d'esquerres/dretes, autoritaris/democràtics, etc.).
El plantejament del 'no-nacionalisme' com a un posicionament ideològic d'esquerres pot referir-se doncs a la seva contraposició a altres, però elaborar-lo com a ideologia en sí mateix és més complex. Recordem només que (emprant la definició clàssica de Daniel Bell) la ideologia és un 'sistema de creences orientades a l'acció', això és que té una dimensió aplicada a la realitat, de manera activa tant pel seu manteniment com la seva transformació. Des del punt de vista -encara més clàssic- del marxisme, la ideologia faria referència a aquells principis que de manera conscient o inconscient reprodueixen l'estructura econòmica i social obeint als interessos de les classes dominants, i té per tant un component podríem dir de denúncia (que per exemple genera una 'falsa consciència'). Aquesta darrera dimensió és justament un dels aspectes que trobem com a fonament de les reflexions fetes des del 'no-nacionalisme'. Però tot i que es presenten com una contraposició al conservadorisme del nacionalisme, que es titlla de reaccionari, justament el no-nacionalisme seria una ideologia conservadora que busca preservar el status quo. D'altra banda, un no-nacionalisme en un món d'estats-nació hauria de buscar l'eliminació dels estats com a forma d'organització política o en tot cas ser indiferent a la seva supervivència o a la creació de nous.
Es tracta doncs d'un debat de longué durée que de ben segur continuarà i ens donarà ocasió per aprofundir una mica més, així que perdonarà l'hipotètic lector aquestes notes poc elaborades d'avui...
Cal dir que existeix un corrent acadèmic potent, fins i tot podríem dir dominant, que basa en aquesta explicació les oscil·lacions entre eleccions generals i autonòmiques a Catalunya. Així, es parla de manca d'oferta electoral, o de domini ideològi del nacionalisme fent que els partits competeixin en un eix que no respon als interessos d'una part de l'electorat que optaria principalment, emprant la terminologia de Hirschman, per la sortida (exit) de l'abstenció, i no per la veu (voice) com ara votar alternatives -la manca d'oferta electoral que tanmateix l'aparició de Ciutadans n'ha demostrat els seus límits, i encara menys per la lleialtat (loyalty), això és votar el PSC.
Així, segons l'autor, el fracàs del PSC obeiria al fet que el seu electorat 'natural' rebutja no el seu caràcter d'esquerres sinó el seu nacionalisme. La incapacitat del partit per sustreure's al nacionalisme en el seu discurs seria doncs la causa de la derrota electoral. Tot i que acceptéssim aquesta perspectiva, hi ha elements per qüestionar-la o com a mínim per plantejar-se que hi ha elements més complexes en joc: els millors resultats del PSC en unes eleccions catalanes es van produir el 1999 amb 1,2 milions de vot amb Pasqual Maragall de candidat, això és, amb els plantejaments més 'catalanistes', i va tornar a superar el milió de vots a les següents eleccions, el 2003. De fet, si observem la composició de l'electorat del PSC es pot comprovar com en realitat la seva estructura en termes identitaris i de preferències constitucionals és lleugerament més 'nacionalista' a les eleccions espanyoles que no pas a les catalanes, de manera que podríem plantejar-nos fins a quin punt l'explicació pel diferencial d'èxit entre unes i altres eleccions no obeeix més aviat a què es percebut com el vot més eficaç per evitar que el PP arribi al govern. Per últim, tot i que les eleccions generals tenen un percentatge de vot més elevat que no pas les catalanes, els nivells de participació han variat (64% el 2000, 75% el 2004 i 70% el 2008), reflecteixen força ajustadament l'animadversió existent a la societat catalana envers el PP en els tres moments diferents, i de fet, els 10 punts de diferencial entre les eleccions espanyoles del 2008 i les catalanes del 2010 ens situen en uns mínims històrics.
Però no és aquest l'aspecte que més crida l'atenció de l'article en qüestió, sinó en la referència a un debat -tampoc gens novedós- sobre la relació entre esquerra i nacionalisme. Es tracta d'un debat que sosté que l'esquerra no pot ser nacionalista. Diu Javier Cercas que "el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria, incompatible con los principios más elementales la izquierda". Quins són aquests principis de l'esquerra no s'esmenten a l'article, però els podem contraposar als principis del nacionalisme que segons l'autor serien "irracionalistas, comunitaristas e insolidarios". Segons afirma, "izquierda nacionalista es un oxímoron" (és a dir, de significats excloents entre ells) i l'expressió "derecha nacionalista es un pleonasmo" (això és, una redundància). Aquest plantejament no és com dèiem, novedós. Des dels anàlisis que remarcaven el caràcter burgès del nacionalisme català fins a les que ressalten el caràcter inventat d'una comunitat on el nacionalisme seria la ideologia sobre la que sustenta el domini de la minoria sobre la majoria, han estat diverses les veus que assenyalaven la dificultat, quan no la impossibilitat de què un moviment d'esquerres pogués ser titllat de nacionalista.
Un dels problemes en molts d'aquests debats és la dificultat per establir definicions mínimament clares sobre les quals posteriorment establir el debat. És paradigmàtica la contraposició entre nacionalisme, atribuït a una comunitat o projecte polític que no coincideix amb les fronteres d'un estat, i altres termes -com ara patriotisme o ciutadania- atribuït a la institució de l'estat, oblidant el fet que justament el nacionalisme està estretament vinculat a l'emergència de l'estat contemporani, motiu pel qual en termes acadèmics ens hi referim com a estat-nació (i el qual té expressions tant d'esquerres com de dretes, només recordar com a anècdota que els líders socialistes espanyols eren denominats 'joves nacionalistes' pel departament d'Estat nordamericà durant els anys setanta). En el cas català, tal i com hem comentat aquí en alguna ocasió, hi ha un altre aspecte controvertit com és la suposada contraposició entre catalanisme i nacionalisme. En darrer lloc, podríem afegir la consideració del nacionalisme com una ideologia contraposada a les esquerres. Aquí la confusió vé del fet de considerar el nacionalisme indistintament com un fenòmen polític i com una ideologia. Si considerem el nacionalisme com a fenòmen polític és evident que ha tingut manifestacions d'esquerra, no només durant la segona meitat del segle XX amb la retòrica de l'opressió colonial i l'exercici de l'autodeterminació, sinó també prèviament amb la retòrica de l'alliberament nacional i l'esfondrament dels imperis europeus, associada als processos de modernització i democratització, i on justament el cas català ens ofereix exemples interessants. Com a ideologia el nacionalisme el podem concebre doncs de manera transversal, o en tot cas amb una multiplicitat de relacions amb altres eixos ideològics (d'esquerres/dretes, autoritaris/democràtics, etc.).
El plantejament del 'no-nacionalisme' com a un posicionament ideològic d'esquerres pot referir-se doncs a la seva contraposició a altres, però elaborar-lo com a ideologia en sí mateix és més complex. Recordem només que (emprant la definició clàssica de Daniel Bell) la ideologia és un 'sistema de creences orientades a l'acció', això és que té una dimensió aplicada a la realitat, de manera activa tant pel seu manteniment com la seva transformació. Des del punt de vista -encara més clàssic- del marxisme, la ideologia faria referència a aquells principis que de manera conscient o inconscient reprodueixen l'estructura econòmica i social obeint als interessos de les classes dominants, i té per tant un component podríem dir de denúncia (que per exemple genera una 'falsa consciència'). Aquesta darrera dimensió és justament un dels aspectes que trobem com a fonament de les reflexions fetes des del 'no-nacionalisme'. Però tot i que es presenten com una contraposició al conservadorisme del nacionalisme, que es titlla de reaccionari, justament el no-nacionalisme seria una ideologia conservadora que busca preservar el status quo. D'altra banda, un no-nacionalisme en un món d'estats-nació hauria de buscar l'eliminació dels estats com a forma d'organització política o en tot cas ser indiferent a la seva supervivència o a la creació de nous.
Es tracta doncs d'un debat de longué durée que de ben segur continuarà i ens donarà ocasió per aprofundir una mica més, així que perdonarà l'hipotètic lector aquestes notes poc elaborades d'avui...
12/01/11
La recentralització
Tambors de recentralització. A l'anterior entrada fèiem un petit resum del que és el nostre plantejament al respecte. Avui, enquesta a l'ABC remarcant la necessitat de 'Fortalecer España'. La versió digital del diari ofereix el següent gràfic. A la barra de dalt, resultat pel conjunt d'Espanya sobre qui hauria de tenir el rol principal en diversos àmbits de polítiques públiques. A la barra de sota, la mitjana entre els resultats del País Basc i Catalunya.
Observem com en la majoria d'àmbits el conjunt dels espanyols consideraria que el govern central hauria de ser l'administració de referència. Només hi ha les les excepcions d'agricultura i serveis socials, i potser més sorprenent, seguretat ciutadana amb uns resultats ajustats. D'aquí doncs el titular de l'article (el gobierno 'debe recuperar poder'). Cal destacar però que no s'ofereixen més dades de l'enquesta, almenys en la versió online de la notícia.
En canvi, les barres inferiors (en un color més degradat) representen segons l'article, la 'mitjana aritmètica' entre el País Basc i Catalunya (de manera que no coneixem les dades per separat). És a dir, si en les dades pel conjunt d'Espanya no s'incloguessin els casos de Catalunya i País Basc, el resultat seria més divergent. Amb aquest nivell de detall ja es pot observar aquesta divergència: a Catalunya i el País Basc, només en dos elements trobem una majoria de ciutadans que opten pel pes més rellevant de l'estat: justícia i infrastructures. La resta d'elements obtenen majories clares en favor del rol principal de l'autonomia. Aquesta divergència serà ben present en l'agenda política i mediàtica de la propera legislatura espanyola, amb vessants complementaris com el deute públic de les autonomies o la possible reforma de la llei electoral espanyola.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)