Té sentit fer discurs independentista en castellà?

Un hashtag  (#vacontigo) ha esdevingut aquesta setmana un dels trending topic al Twitter. Més enllà de la seva dimensió de campanya, ha posat de manifest el debat al voltant de la relació entre llengua i nacionalisme. No és un debat nou sinó que es remunta gairebé als propis inicis del nacionalisme català contemporani. Només cal recordar -i recomanar- el clàssic de Paco Candel, Els altres catalans, on  parla no només dels processos migratoris de la segona meitat del segle XX sinó també d'anteriors onades, o tenir present la definició de Catalunya que feia Vicens Vives: homines undercumque venientes.

Simplificant molt la qüestió, podríem dir que pel nacionalisme català de tipus cívic i cultural, el marcador identitari més rellevant ha passat històricament per la llengua. Des d'un punt de vista integrador i per una nació sense estructures d'estat com Catalunya, "adquirir la nacionalitat" en bona part consistia simplement a parlar la llengua. 'Simplement' per una circumstància que té una mica d'accident de la història -llengua romànica relativament fàcil d'aprendre des de la resta de llengües d'aquesta família- però també òbviament pel propi desenvolupament del discurs nacionalista català.

En tot cas, aquest requisit d'entrada relativament baix ha tingut alguns elements de tensió entre llengua, actituds polítiques i reivindicacions nacionals. Ja fa un parell d'anys en parlàvem aquí en una entrada titulada Les espatlles de la llengua. Tanmateix, aquesta relació també dóna senyals d'haver-se relaxat (una bona mostra d'aquest debat la podeu trobar en aquest article de la Plataforma per la Llengua). I és que encara que pugui semblar un pèl paradoxal, l'èmfasi durant els darrers anys de la qüestió fiscal ha donat lloc a un tipus de discurs polític que podríem anomenar 'nacionalisme del benestar' on la qüestió cultural, si bé no es pot dir que quedi en un segon pla, ja no és l'únic pilar en què s'assenten les reivindicacions nacionals. El nacionalisme, més enllà d'una qüestió de preservació o resistència cultural, ha fet del discurs sobre el dèficit fiscal i el benestar un vessant important de la seva proposta política. El següent pas en aquesta lògica (que insistim, no és nova) és plantejar-se si té sentit fer discurs polític independentista -o en general nacionalista- també en castellà, trencant aquesta associació implícita entre llengua i nacionalisme. Sense entrar en un judici normatiu sinó merament de valoració estratègica, podem veure si les dades disponibles reforçarien o no aquest plantejament. Assumirem -for the sake of the argument- que la declaració de quina és la llengua habitual de l'entrevistat és un bon indicador dels usos lingüístics, aproximació que pel que ens interessa aquí es pot sostenir en una mesura acceptable d'acord amb les dades.



Tant si analitzem les preferències constitucionals com l'actitud davant un referèndum, podem observar com els percentatges de suport a un major autogovern són rellevants per tots els grups de llengua habitual. Tot i seguir una tendència descendent, gairebé un terç dels qui declaren tenir el castellà com a llengua habitual opten per l'estat federal o independent, mentre que una mica menys de la cinquena part votaria favorablement en referèndum.

 

Si analitzem les dades de llengua i identificació nacional, trobem en canvi com un percentatge molt elevat del grup que expressa tenir el castellà com a llengua expressa sentir-se tant català com espanyol, mentre que menys del 10% expressa identitats majoritària o exclusivament catalanes. Aquí podríem plantejar-nos que si bé la declaració de la llengua habitual té un cert component d'expressió socio-política, sembla que té uns efectes diferents en la identificació nacional que no pas en les preferències d'autogovern, i podríem fins i tot especular que no estan gaire relacionades.



Així doncs, si ens aproximem per la banda de la valoració del nivell d'autogovern en comptes de per la identitària, observem com un percentatge molt rellevant, al voltant del 40%, troba que l'actual nivell d'autonomia és insuficient, molt inferior al grup de llengua catalana però tanmateix molt rellevant.




Un altre dels aspectes que podríem analitzar per determinar si té sentit articular un missatge polític nacionalista en castellà és veure com, més enllà de la llengua habitual, aquest grup de població consumeix mitjans de comunicació en català. Hem emprat aquí la declaració d'informar-se a través de TV3, tot i que d'això no podem derivar que el fet de tenir el castellà com a llengua habitual suposi ser impermeable o no estar exposat a missatges en català (i igualment a la inversa com s'observa clarament en la taula). Creuant totes dues dades podem veure com només una petita part d'aquest grup de població ho fa a través del canal autonòmic. Això ens pot assenyalar com, malgrat tenir actituds positives cap a l'autogovern i la independència en un percentatge rellevant -tot i que inferior a la resta de grups- la població que declara tenir el castellà com a llengua habitual no està exposada a canals de comunicació en català, sinó que de manera molt majoritària consumeix mitjans de comunicació en castellà (assumint que aquest indicador fos correcta i sense entrar en una anàlisi molt més detallada).



És a dir, Ens trobem davant d'un grup de població que si bé expressa actituds cap a l'autogovern menys intenses que la resta de població representa un gruix important de la població. Hem de tenir en compte que si sumem els qui tenen el castellà o castellà i català com a llengües habituals estaríem parlant aproximadament de la meitat de la població catalana. Ni que fos des d'un punt de vista merament estratègic no tindria doncs cap sentit renunciar per principi a utilitzar el castellà com a llengua de comunicació política, ni pel volum de població que representa ni per les seves actituds polítiques.