Aquest nostre bloc té l'audiència que té -poca però de molt nivell...- i això ens permet sovint plantejar raonaments especulatius, assajant raonaments de qüestions diverses. També ens permet de tant en tant utilitzar títols pretensiosos -com el d'avui- i apuntar alguns temes de debat on sostenim posicions marginals -en les múltiples accepcions del terme. Ara que comença la campanya electoral del 20N, sorgeix com sempre de fa un temps la protesta del col·lectiu periodístics sobre l'encotillament dels blocs electorals. Denuncien el fet que els blocs electorals no permeten informar la opinió pública sinó simplement a transmetre el missatge que els fan arribar els partits, fins i tot amb la seva pròpia senyal de televisió. Això comporta que l'audiència dels mitjans -cal dir que això només afecta als públics- rep sense filtrar el missatge dels partit polítics, que es reparteixen els espais proporcionalment a la seva representació.
Un dels arguments que hem sentit aquests dies era el fet que els periodistes 'no poden' fer la seva feina, que seria 'decidir què és notícia', seguint criteris 'informatius'. Ahir, com a últim dia abans de la campanya, sentíem en un mitjà públic aquesta queixa, que té, cal dir-ho, elements ben certs i dignes de ser tinguts en compte. En el cas d'ahir en qüestió, després de la queixa el reportatge feia un repàs a les propostes dels partits polítics, en principi a través dels seus programes. I diem en principi perquè després de posar de manifest fets ben rellevants com la dificultat de trobar propostes concretes o fins i tot el mateix programa electoral -eina qüestionable i que indubtablement pertany a una era pre-internet-, el periodista en qüestió ens deia als oients que de fet no se'ls havia llegit perquè eren massa llargs (i parlava de 150 planes...). És això un comportament que reforça l'argument de la professió? No ben bé...
Més enllà de l'anècdota, la veritat és que se'ns plantegen alguns dubtes, creiem que raonables. No tenen dret els partits a difondre el seu missatge sense intermediaris a través dels canals públics, i que sigui l'elector el qui decideixi sobre la banalitat o no de la forma en què se'ls adreça? No caldria incloure aquí als mitjans privats de comunicació, que fan una tasca també d'interès públic i per tant caldria establir alguns requisits a la seva feina? Sabem quins criteris segueixen els periodistes per determinar què és notícia? N'hi poden haver, de criteris 'objectius' per determinar què és notícia i què no? Quina legitimitat democràtica te un col·lectiu professional per determinar l'interès general? Seria el de periodistes l'únic col·lectiu que podria sostenir aquest argument? No hi haurien altres col·lectius professionals molt més qualificats sota aquest criteri per decidir què és rellevant en el debat polític i els seus diversos àmbits (metges, economistes, assistents socials, fins i tot politòlegs)?
En definitiva: són tant dolents els blocs electorals? En el seu format actual, sí, sens dubte. No hi ha crítica, ni debat, ni jerarquia, ni intercanvi d'idees. Però també hem d'admetre que massa sovint, darrera la idea de 'decidir què és notícia' i 'l'interès informatiu' simplement hi ha el creuament populista de desqualificacions entre els polítics -i els seus especialistes en el tema- i poca, molt poca discussió de programes, models socials, etc. Estaria bé que més enllà d'interessos corporatius els esforços anessin en aquest sentit, perquè de fet, hi ha polítics que fins i tot creuen en el que diuen i intenten articular-ho. I estaria bé que es fomentés l'accountability, l'ús del marketing com a eina i no com a missatge, i fins i tot, la gent amb idees pròpies, que d'aquesta n'hi ha, i habitualment es caracteritza per reflexionar. En fi, de tot plegat suposem que aquestes tampoc no seran les eleccions per tenir esperances al respecte...
Un dels arguments que hem sentit aquests dies era el fet que els periodistes 'no poden' fer la seva feina, que seria 'decidir què és notícia', seguint criteris 'informatius'. Ahir, com a últim dia abans de la campanya, sentíem en un mitjà públic aquesta queixa, que té, cal dir-ho, elements ben certs i dignes de ser tinguts en compte. En el cas d'ahir en qüestió, després de la queixa el reportatge feia un repàs a les propostes dels partits polítics, en principi a través dels seus programes. I diem en principi perquè després de posar de manifest fets ben rellevants com la dificultat de trobar propostes concretes o fins i tot el mateix programa electoral -eina qüestionable i que indubtablement pertany a una era pre-internet-, el periodista en qüestió ens deia als oients que de fet no se'ls havia llegit perquè eren massa llargs (i parlava de 150 planes...). És això un comportament que reforça l'argument de la professió? No ben bé...
Més enllà de l'anècdota, la veritat és que se'ns plantegen alguns dubtes, creiem que raonables. No tenen dret els partits a difondre el seu missatge sense intermediaris a través dels canals públics, i que sigui l'elector el qui decideixi sobre la banalitat o no de la forma en què se'ls adreça? No caldria incloure aquí als mitjans privats de comunicació, que fan una tasca també d'interès públic i per tant caldria establir alguns requisits a la seva feina? Sabem quins criteris segueixen els periodistes per determinar què és notícia? N'hi poden haver, de criteris 'objectius' per determinar què és notícia i què no? Quina legitimitat democràtica te un col·lectiu professional per determinar l'interès general? Seria el de periodistes l'únic col·lectiu que podria sostenir aquest argument? No hi haurien altres col·lectius professionals molt més qualificats sota aquest criteri per decidir què és rellevant en el debat polític i els seus diversos àmbits (metges, economistes, assistents socials, fins i tot politòlegs)?
En definitiva: són tant dolents els blocs electorals? En el seu format actual, sí, sens dubte. No hi ha crítica, ni debat, ni jerarquia, ni intercanvi d'idees. Però també hem d'admetre que massa sovint, darrera la idea de 'decidir què és notícia' i 'l'interès informatiu' simplement hi ha el creuament populista de desqualificacions entre els polítics -i els seus especialistes en el tema- i poca, molt poca discussió de programes, models socials, etc. Estaria bé que més enllà d'interessos corporatius els esforços anessin en aquest sentit, perquè de fet, hi ha polítics que fins i tot creuen en el que diuen i intenten articular-ho. I estaria bé que es fomentés l'accountability, l'ús del marketing com a eina i no com a missatge, i fins i tot, la gent amb idees pròpies, que d'aquesta n'hi ha, i habitualment es caracteritza per reflexionar. En fi, de tot plegat suposem que aquestes tampoc no seran les eleccions per tenir esperances al respecte...
3 Comentaris:
Ara bé, t’haig de donar la raó i reconèixer també que la política i certa premsa es fixen només en declaracions i contradeclaracions sense contingut i basades estrictament en la desqualificació. Justament, per poder fer un periodisme de qualitat explicant les propostes dels partits i comparant-les és pel que els blocs són encara més inútils i una cotilla. Totalment d'acord que caldria reforçar encara més l'accountability. S'han de poder demanar comptes als polítics i per això cal poder preguntar a les rodes de premsa (cosa cada vegada més restringida a les campanyes electorals), cal poder investigar, documentar-se i finalment explicar-ho. Seria desitjable que els polítics acceptessin preguntes a les compareixences, però no seria encara millor que acceptessin el repte d’assistir a debats per contestar a les qüestions que plantegessin actors destacats de la societat (politòlegs, experts en sanitat, medi ambient.. o qualsevol altra àrea). Seria un exercici d’allò més interessant, però d’allò més improbable. És cert que hi ha molts polítics que creuen en els seus projectes i les seves idees, però sembla que els dirigents estan més preocupats pel marketing i el populisme, no pels debats de fons. Són els mateixos polítics els que fixen les normes i dicten quan com i a on surten dels mitjans. Són ells els que trien i diuen la frase de campanya que els ha dictat un assessor quan les teles els punxen en directe en un míting. Sovint opten per frases buides de contingut i populistes o per desqualificacions, poques vegades per propostes o iniciatives noves.
Gràcies pel teu post i perdona per l'extensió en la resposta.
Hola Carles, encantat de saludar-te. Començo pel final; moltes gràcies pel comentari més venint com em sembla d'algú amb sentit de reflexió sobre la professió. Respecte l'extensió que esmentes també és més que benvinguda, per aquí ens agrada molt (fàcil de comprovar si fas un volt pel bloc...). Per acabar amb la introducció, disculpes per no haver pogut respondre abans. També veig que només apareix la segona part del teu comentari, així que si et sembla bé el penjaré després.
Afegeixes uns matisos molt interessants per fer un argument més complet, com l'exemple dels blocs de propaganda, que són simplement anuncis. També el que apuntes de les rodes de premsa sense possibilitat de fer preguntes és molt greu, i encara més el tema de la llei que esmentes, que no coneixia (i no sé si això és de fet reflex de les coses que tu mateix o jo a l'entrada comentava, ja que no hi ha hagut gens de debat públic ni ha tingut gaire repercussió als mitjans.
La tensió representativitat-llibertat d'informació posa de manifest que els mecanismes de control i decisió democràtica no funcionen, és a dir, els partits no reten comptes de decisions qüestionables, professionalment i també democràticament.
Apuntes també a una tensió que en l'àmbit de les ciències socials en general és més complex ique en àmbits de ciències 'naturals', i en bona mesura el tenim perdut (fins ara). Però fins i tot fa no gaire que decisions de col·lectius professionals com els metges no es qüestionaven, i ara en canvi es barregen crítiques sense fonament tècnic i en canvi no s'aborden qüestions socialment rellevants al respecte, però com et dic, això és més greu en les ciències socials en general (els economistes van 'intentar' passa a l'altra banda amb una terminologia esotèrica que vistos els resultats darrerament han deslegitimat força...). Un cas similar de què aquí n'hem parlat força són les enquestes i les interpretacions i discussions amb poc fonament habituals des de la política i els mitjans (òbviament amb excepcions).
Una llàstima que tots plegats -polítics, professionals i ciutadans- no siguem capaços de construir un sistema polític de més qualitat, un equilibri en definitiva entre els elements que discuteixes, i que des d'un punt de vista de qualitat professional i democràtica no hauria de ser difícil de fomentar com a 'cultura' pública de manera raonable. En fi, salutacions i moltes gràcies pel teu comentari!
Primera part del comentari de'n Carles:
Les teves reflexions són molt interessants i els dubtes que expresses sobre els blocs són del tot legítims. Ara bé, permet-me que et faci unes observacions. Respecte l’exemple concret, es comenta sol i de periodistes, com de totes les professions, n’hi ha de tot. El que penso que mereix un comentari més a fons és quan et preguntes si els partits no tenen el dret de difondre els seus missatges. Ningú diu el contrari. De fet, ja hi ha espais gratuïts de propaganda electoral on hi poden dir el que vulguin. En aquests espais –recordem-ho, emesos en prime time-- no hi ha cap intermediari com dius que decideix sobre el tema ni la forma.
Tot i això, els partits consideren que encara és poc i s'han autoatorgat el dret de decidir quants minuts i en quin ordre surten als informatius de TOTES les televisions, públiques i privades, gràcies a una llei aprovada recentment. El tema és que les privades l'incompleixen i no passa res. En el cas de les televisions públiques, els ciutadans tenen tot el dret a posar en dubte la professionalitat dels periodistes, com també podem fer-ho de qualsevol altre treballador d'un organisme o empresa pública, ja sigui un metge, infermera, jutge, administratiu d'un ajuntament... tots han passat per unes oposicions públiques per acreditar la seva professionalitat i tots estan sotmesos a una legalitat que garanteix que faran la feina ben feta. També els periodistes estan sotmesos a nombrosos organismes de control, començant per les pròpies direccions dels mitjans que controlen els mateixos partits, la comissió de control del Parlament, el CAC, i en última instància la via judicial. El control posterior per garantir la pluralitat hi és. El que és antidemocràtic és el control previ, se'n diu censurar la llibertat d'expressió. I recordem que la llibertat de premsa no és un dret propi dels periodistes, sinó dels ciutadans, segons la mateixa Constitució. Si un periodista d'un mitjà públic no fa bé la seva feina hi ha mecanismes de regulació i control, però en una societat que es vulgui plenament democràtica dir-li a un periodista com ha de fer la feina és una aberració. Seria com si els polítics haguessin de decidir quants punts de sutura posa un metge a una ferida oberta. Ningú posa en dubte els metges ni es pregunta absurdament "a ells qui els ha votat". És una qüestió de principis, o s’accepta la llibertat de premsa o no. No hi ha terme mig, com tampoc n’hi ha pot haver en la defensa d’altres drets fonamentals com el respecte de la vida, el rebuig a la tortura... No es pot dir: hi estem a favor excepte quan no ens convé, que és el que diuen els polítics.
Publica un comentari