Les darreres setmanes estan sorgint diverses questions d'actualitat que apunten cap a un dels dèficits democràtics de l'estat espanyol més emblemàtics i
de més abast: la regulació constitucional de la secessió. Des de les possibilitats del procés engegat a Euskadi fins, en un plànol diferent, als nous resultats del baròmetre del CEO -amb el suport a la independència situant-se al 45%- o a les declaracions d'Alfredo Pérez Rubalcaba sobre la secessió dins l'ordenament constitucional espanyol -'impossible is nothing' ha dit el candidat. Tots aquests elements tenen en el rerafons la gestió de la multinacionalitat de l'estat en l'ordenament constitucional espanyol, i també de retruc en altres aspectes importants pel perfeccionament democràtic en general.
Si analitzem per exemple la qüestió del País Basc, podem observar com ha girat al voltant d'una certa contradicció: abordar la violència terrorista com un fenòmen polític mentre que es negava la possibilitat de gestionar políticament les demandes de reconeixement nacional, incloent el dret a l'autodeterminació, reclamat per una part molt rellevant de la societat i la política basca.
La solució més senzilla, i com avançava al títol no necessàriament fàcil, seria justament la contrària. Intentem explicar-nos. D'una banda, en el discurs de l'estat acceptar l'existència d'un conflicte polític que posa en qüestió la seva pròpia existència implica reconèixer implícitament un interlocutor polític, un subjecte amb dret de decisió. Seria lògic des d'aquest punt de que el terrorisme s'hagués tractat com una qüestió d'ordre públic, però en canvi la pràctica ha estat justament la contrària: tribunals especials, regulacions penals específiques, etc. Contràriament, s'ha impedit la canalització política de les demandes d'autogovern amb lleis ad hoc per prohibir la participació de certs partits, amb el tancament de mitjans de comunicació, etc., per no parlar de les accions 'contraterroristes' o de terrorisme d'estat.
En canvi, seguint aquesta lògica ordre públic/qüestió política seria més raonable tractar la violència terrorista com una qüestió d'ordre públic ordinari (si permeteu la redundància), i tractar políticament els plantejaments polítics (si permeteu la segona redundància). Amb el tractament ordinari dels delictes penals, la solució a la qüestió basca, i de fet a la plurinacionalitat d'Espanya, passaria senzillament per la introducció d'una clàusula constitucional que regulés un possible procés de secessió. Un procés que hauria de seguir un doble criteri; d'una banda, un criteri de dificultat, és a dir, uns requeriments que evitessin el seu ús de manera oportunista, com a eina de negociació política, i d'una altra banda un criteri de possibilitat, això és, sense incloure regulacions de difícil compliment que fessin impossible la seva posada en marxa.
Aquesta aproximació permetria a més en el cas del País Basc, tractar separadament la qüestió de les víctimes de la violència, la reparació de les quals hauria de seguir el seu propi procés i de manera no polititzada (o el menys polititzada possible): les polítiques de reconciliació són un afer delicat i justament per aquest motiu caldria evitar la percepció que en un moment o altre poden jugar un paper de moneda de canvi.
Senzill? Fàcil de ben segur que no...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada