La mort de qui va ser el primer president del Parlament de la restauració democràtica ens sitúa davant una altra d'aquells personatges polítics que han viscut un segle molt llarg, tant a nivell local com global. República, guerra civil, dictadura, exili, transició, autonomia...Fins a la seva mort, Heribert Barrera va tornar a tenir una presència pública assenyalada en prendre part juntament amb d'altres personalitats en les reivindicacions polítiques dels darrers anys. El seu retorn a l'agenda mediàtica el va marcar unes declaracions polèmiques, potser amb una retòrica més propera amb el 'Catalunya, poble dissortat' que no pas al discurs multiculturalista que encara no havia entrat en crisi. Però aquesta anècdota també posava de manifest el president Barrera no calculava ni intentava agradar o desagradar, simplement amb més o menys fortuna expressava els seus plantejaments. En el context polític de la seva carrera política i professional -doctor en Físiques per la Sorbona- trobem aspectes assenyalats com la decisió de recolzar el primer govern en minoria de Jordi Pujol, en bona part motivada pel seu caràcter de socialdemòcrata no marxista, que el va fer estar en relació amb el Reagrupament de Pallach. En tot aquest període, farcit 'd'accidents' de la història, el partit històric va prenent força una altra vegada fins al nou parlament del 1980, i Barrera es va situant cada cop més en uns posicionaments clarament independentistes deixant enrera el possibilisme (o segurament impossibilisme des de la seva perspectiva) autonomista. En fi, una altra figura històrica de la política catalana fonamental per entendre el passat -i segurament també el futur- de Catalunya.
0 Comentaris:
Publica un comentari