Estat del benestar

De la crisi de l'estat del benestar se'n parla de fa molts anys. Podem anar fins el 1973 amb la crisi del petroli, època en què es comença a parlar en general de la crisi fiscal de l'estat, i per aquella mateixa època ja es comença a parlar fins i tot de la crisi en la gestió de la crisi. Sovint en els anàlisis i a cabem topant amb el que genèricament podríem anomenar la 'cultura política' en relació a l'esfera pública, i la importància de com es construeix i legitima la seva existència, i per tant com es gestiona. Crec que era Daniel Innerarity qui distingeix entre dues concepcions de l'espai públic, però que podem extendre a l'esfera pública en general, incloent els serveis de l'etat del benestar. D'una banda una concepció d'allò públic com quelcom que 'no és de ningú', o com allò que 'és de tots'. Aquesta distinció senzilla pot ajudar a entendre certes actituds i sobretot els anàlisis sobre el context actual de la relació mercat-democràcia. Des del pluralisme de valors que es qüestiona els propis principis -sense que això signifiqui un relativisme paralitzant- l'anàlisi de situacions complexes requereix reflexions igualment complexes, i posar en dubte els grans principis assumits com a veritats universals inqüestionables (en parla avui JJ Burniol a La Vanguardia, tot citant Magris). Això no significa no tenir principis, sino que hauria d'introduir l'exigència crítica en les nostres reflexions. Entre les revel·lacions dogmàtiques de molts anàlisis, sobre l'estat de benestar tot plegat vé a tomb per recomanar l'article de G. López a l'Avui. Requereix esforç crític analitzar i fer propostes per les qüestions d'interès públic. Podem tenir debat públic de qualitat, i cal tenir-lo perquè els reptes hi són i són ben rellevants. I per continuar amb les recomanacions, als enllaços d'aquest mateix bloc en teniu uns quants exemples...