Com es comentava a l'inici de les acampades amb les propostes sobre una reforma electoral de circumscripció única per lluitar contra el 'bipartidisme', es tractava d'un problema polític que no existeix a Catalunya (amb un parlament on hi ha representades fins a 8 forces polítiques) però sí a l'agenda espanyola. La impressió, o si es vol la suspicàcia, feia pensar que la qüestió 'nacional' havia de sorgir tard o d'hora en el debat de la mobilització barcelonina.
Un dels primers elements que anava sortint era el de la llengua -sempre les espatlles àmplies i fràgils de la llengua- amb tot el reguitzell de frases fetes típiques de molts nacionalismes d'estat. En un nivell més substantiu, la mateixa controvèrsia sembla aixecar la discussió sobre la inclusió d'alguna referència al dret a l'autodeterminació en les propostes/manifestos de l'assemblea, i on se senten també els arguments de no abordar qüestions 'nacionalistes' (de les nacions minoritàries, s'entèn) o de les que generen 'divisió', ja que val més la pena centrar-se allà on hi ha 'consens'.
I de fet aquesta idea del consens fa pensar també en el més o menys implícit ideal deliberatiu hi ha al rerafons del moviment per reclamar el perfeccionament de la democràcia. Però més que la recerca del consens, la política tracta en realitat de la gestió del conflicte. De fet, sense conflicte no hi ha política, i un possible efecte de certes aproximacions deliberatives és que acaben expulsant del debat aquelles posicions que justament generen controvèrsia i on poden existir posicions confrontades. D'altra banda, mentre es tendeix a reforçar el debat en termes procedimentals sobre principis sobre els quals pot haver-hi un consens ampli, en bona part pel seu caràcter general; és a dir, és més fàcil estar d'acord en què el sistema financer està mal regulat, però és més difícil posar-se d'acord si hi ha poca regulació o si la que hi ha és dolenta, i encara menys sobre quines són les solucions aplicables.
El plantejament de qüestions més explícites i controvertides fora del discurs dominant pot resultar fins i tot penalitzat perquè qüestionen uns valors polítics que es defensen de manera més o menys explícita -podria ser el cas de l'espanyolitat de la mobilització, per exemple. D'aquí la dificultat del debat quan la qüestió no són les regles o el procediment del joc -la democràcia- sinó el propi tauler -Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada