10A: la consulta ciutadana sobre la independència a Barcelona, en primera persona

Avui tenim el plaer de comptar amb la crònica realitzada per un company politòleg que va participar en la consulta de diumenge passat. Un text molt recomanable que ens ofereix una doble perspectiva des de l'activisme i les ciències socials:

Sempre he tingut entès que una nació és, en poques paraules, una col·lectivitat humana amb una història, cultura i tradicions pròpies, una llengua comuna i una identitat compartida. I el que és més important: una nació és un grup d’homes i dones amb consciència de ser-ho i amb voluntat de projecció. Deixeu-me, doncs, estirar el fil de l’argument: si això és així, entenc que Catalunya ha de ser definida com a tal perquè és dipositària d’una història mil·lenària diferenciada amb trets culturals particulars, amb unes tradicions pròpies, amb el català com a element lingüístic de cohesió, amb una identitat que ha sobreviscut a diversos intents d’assimilació i amb una consciència de ser quelcom més que una simple comunitat autònoma sorgida de la Constitució espanyola de 1978. De tot plegat, doncs, se’n deriva una conclusió evident: si Catalunya és nació, ha de tenir reconeguts una sèrie de drets col·lectius tal com tenen totes les nacions del món, entre els quals es troba la capacitat de prendre la decisió de cap a on ha de dirigir el seu destí com a poble.

Voldria pensar que aquesta argumentació, que segueix una lògica senzilla però irrefutable, no és cosa de quatre politòlegs i sociòlegs il·luminats que floten a la seva bombolla, sinó que d’una manera o altra la majoria de la població del país la comparteix, encara que no l’articuli en aquests mateixos termes. Valgui com a exemple la massiva mobilització del 10J contra la retallada estatutària feta pel Tribunal Constitucional, que va aglutinar un milió i mig de ciutadans rere una pancarta que predicava “Som una nació, nosaltres decidim”. Més clar, l’aigua.

És en aquest context social de creixent descontentament amb les respostes donades a l’estancament nacional on rau la importància de les consultes sobiranistes portades a terme fins ara a més de cinc-cents municipis del conjunt del país, l’última onada de les quals ha tingut la ciutat de Barcelona com a referent. Ho ha estat pel volum de població cridada a les urnes i per la complexitat de l’organització d’un esdeveniment d’aquestes característiques a la capital del país, inherentment diversa i d’extrema pluralitat demogràfica, lingüística i social. Els milers de voluntaris i voluntàries que hi han participat constitueixen a la perfecció, al meu entendre, un exemple de ciutadania activa que, en vista de la inoperància del sistema polític vigent per donar resposta a una societat que se sap nació i que, conseqüentment, reclama poder exercir el seu dret a l’autodeterminació, opta per buscar nous camins. Un poble que davant de la inacció dels dirigents per promoure l’exercici d’aquest dret –digueu-ne inacció, digueu-ne covardia, digueu-ne evasió de responsabilitats, digueu-ne por de perdre interessos Ebre enllà–, ha fet un pas que ben pocs creien possible fa tan sols divuit mesos: ha començat a caminar pel seu compte, fent visible que hi ha temes pendents de revisió des de fa molts anys i aconseguint condicionar l’agenda política catalana. En definitiva, un país que s’ha plantat davant de la idea d’haver d’esperar eternament a veure satisfeta la demanda inalienable de l’exercici del dret a l’autodeterminació perquè pensa que en una democràcia plena, tots els projectes polítics que se sotmeten a les urnes han de poder-se portar a la pràctica.

S’ha escrit molt sobre el procés de consultes ciutadanes sobre la independència seguides a Catalunya des del precedent d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009. Tant, que es fa difícil aportar elements realment innovadors per a un debat d’arrel política. Per això voldria deixar constància dels elements de caire sociopolític lligats a l’experiència viscuda com a voluntari en una de les meses del barri de la Sagrada Família de Barcelona, per fer seguidament quatre valoracions sobre les externalitats positives del procés des d’un punt de vista social.

Dia D, hora H: al capdamunt de l’avinguda Gaudí, a tocar de l’antic hospital de Sant Pau, una desena de voluntaris ens reunim a 2/4 de 8 del matí per constituir un dels 352 col·legis electorals que s’obriran a tota la ciutat. Coordinats per un equip d’àmbit superior ­–districte de l’Eixample– i per la plataforma Barcelona Decideix com a garant de tot el procés, tothom té clara la tasca a desenvolupar: hi haurà un president, vocals, diversos captadors de vot, encarregats del material i persones pendents per resoldre qualsevol incidència.

Abans d’entrar a desenvolupar el paper que cadascú haurà de jugar, ens encarreguem de muntar la carpa al carrer i d’assegurar-nos que tota la infraestructura i la logística informàtica funcioni, ja que poder tenir accés permanent a través d’internet al sistema ideat per controlar que ningú pugui votar dos cops és essencial per a l’èxit de la jornada. Amb el consistori municipal en contra, encaparrat a percebre la consulta ciutadana com un problema i descol·locat per la magnitud del fenomen, ens servim de la bona predisposició d’alguns comerciants del barri que cedeixen desinteressadament les seves connexions elèctriques perquè tot pugui rutllar correctament.

A les nou s’obre la mesa electoral, davant de la qual ja hi ha un home i dues dones des de fa estona que esperen poder exercir el seu dret a vot. A partir d’aquest moment, onze hores per davant per bastir entre tots una jornada històrica. L’adjectiu em sembla del tot adient, pel que és i pel que simbolitza que homes i dones, grans i joves, d’aquí i de fora, parlants de diversos idiomes, partidaris i detractors de l’assoliment de la independència nacional, tinguin l’oportunitat d’acostar-se a expressar lliurement què opinen sobre el fet que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.

A mi em toca captar vot, treballar el carrer enfundat en una armilla groga per animar els vianants a participar en la consulta. Una tasca de picar pedra que puc assegurar que, personalment, ha resultat una experiència estimulant i, sobretot, molt enriquidora. M’ha servit per veure que es trencava definitivament el que durant anys i panys havia estat una mena de tabú esporuguidor i, en especial, una fal·làcia segons la qual el destí nacional no interessa la majoria dels barcelonins. I és que la resposta ciutadana a la nostra mesa ha estat molt destacable, a raó d’uns cent vots recollits cada hora, és a dir, la mateixa quantitat que s’havia aconseguit arreplegar diàrament, de mitjana, durant la celebració del vot anticipat.

Fent aquest paper puc parlar amb gent de tot tipus i condició, ja que qui més qui menys hi té alguna cosa a dir. Gent que explica el seu sentiment de catalanitat, reviscolat d’uns anys ençà no tant com a producte d’un victimisme que sovint s’ha utilitzat per tapar veritats incòmodes, sinó com a voluntat de pervivència cultural i d’integració activa en un context d’economia global en igualtat de condicions amb la resta de pobles. Gent jove que vota per primer cop i que se sent emocionada de fer-ho precisament en aquesta consulta. Gent que es felicita d’una iniciativa que considera importantíssima per desemmascarar discursos provadament falsos o, com a mínim, esbiaixats. Gent gran que mira el jovent assegut a la mesa amb ulls d’esperança i d’il·lusió, conscient que hi ha quelcom que està canviant. Gent amb ganes de parlar de política d’una manera distesa, sigui quin sigui el seu signe polític, i que s’atreveix a fer-ho públicament i, a sobre, amb desconeguts. El context ho propicia. Gent que comprèn que més enllà de la validesa legal del resultat, la consulta obligarà els partits polítics a posicionar-se. Gent que malgrat que defensa el no, s’anima a introduir la papereta negativa a l’urna perquè entén que preguntar a la ciutadania no ha de ser objecte de boicot. Immigrants que s’alegren de saber que la seva opinió, en tant que ciutadans, també compta. Turistes francesos, polonesos, italians o mexicans interessats a saber què s’està coent, i que aprenen que més enllà de la Barcelona del toro, les tapes i la cervesa n’hi ha una altra de cívica, culta i activa que es mobilitza per fer funcionar la democràcia directa en un àmbit en què les institucions, fins ara, no han donat lloc a la paraula.

També, naturalment, gent que no vota perquè no està d’acord amb el procediment engegat ni amb la idea de la consulta en si. Gent que senzillament no ho veu clar. Gent atemorida pel rerefons polític de l’activitat. Gent molesta pel ressò, al seu parer vergonyant i provincià, que es dóna de la ciutat. Gent que destaca la inutilitat de participar en una votació merament consultiva. Gent que demana prioritzar la sortida de la crisi i que recrimina la despesa econòmica que, al seu entendre, suposa l’organització de la consulta. Gent afí a la idea d’Espanya i que sota cap concepte vol sentir a parlar de separació. Gent que deixa ben clar que allò no va amb ells i que no volen participar-hi per no legitimar el procés. Gent, fins i tot, contrària a la idea mateixa de Catalunya, que no entén que, al capdavall, ningú prohibeix als col·lectius unionistes de celebrar, si volen, una consulta –posem pel cas– sobre l’aboliment de l’autonomia.

Tanmateix, per sobre de les diferències, i més enllà de voler o no voler participar i del sentit del vot de cadascú, m’alegra poder dir que he percebut que la majoria del veïnat té una idea feta al respecte derivada del fet que es tracta d’un tema que definitivament ha sortit de l’armari per colar-se al menjador de casa. També cal destacar el respecte –gairebé– unànime de la ciutadania, pensés com pensés, cap a les posicions dels altres. Això em fa pensar que tenim una societat democràticament madura, preparada per encaixar el resultat de les urnes, sigui quin sigui, si algun dia les institucions convoquen un referèndum vinculant.

Des d’una perspectiva politològica, i més enllà de les xifres, les sinèrgies aconseguides des de l’inici del procés i fins més enllà de la seva culminació són diverses i variades. Destaco el fet que hi ha hagut persones que s’han animat a ficar-se, per primer cop, en un moviment d’arrel política i que fins i tot, probablement sense ser-ne conscients del tot, han rebut més en forma d’aprenentatge que el que hi han aportat en forma d’esforç personal. La generació de debats ciutadans sobre la idoneïtat i la viabilitat de la independència de Catalunya en l’àmbit de la política no institucional contribueix a enfortir el sentiment de col·lectivitat, que es retroalimenta a l’hora de formar ciutadania activa. Es tracta d’un capital social i humà de gran importància que reverteix en la ciutat en particular i en el conjunt del país en general, i que tant de bo faci reflexionar aquells que s’han tancat en banda a participar-hi. Les consultes també han ajudat a desmuntar tòpics: no és veritat que a la gent no li interessa el destí del seu poble, no és cert que no es pugui fer res per avançar cap a la plena sobirania, i menteix qui insinua que tot allò que envolta el discurs independentista té vincles amb la violència, perquè les jornades de consulta s’han desenvolupat en la més estricta normalitat democràtica. S’ha donat una lliçó de ciutadania. S’han trencat esquemes. I, per sobre de tot, el poble ha parlat: cal escoltar-lo, perquè no hi ha més cec que qui no vol veure-hi. Estic segur que moltes persones, ja siguin voluntàries o votants, se senten satisfetes d’haver pres part d’un procés que marcarà, sens dubte, un abans i un després en la història democràtica d’aquest país.


Jordi Gavaldà Batalla
Barcelona, 11 d’abril de 2011