La participació a Nou Barris de la consulta per la independència. Apunts.

13.495 votants, que representen un 11,27% sobre el cens. Aquestes són les xifres que ha donat l'organització sobre la participació a la jornada d'ahir celebrada al districte de Nou Barris. Recordem que a les eleccions del 2008 van participar en aquest districte 85.276 persones, gairebé un 70% del cens. A les eleccions del passat novembre la participació va ser del 54% del cens, la més baixa de Barcelona després de Ciutat Vella. El PSC va obtenir al districte un suport que equival aaprocimadament al 15% de l'electorat, mentre que la suma de CiU, ERC i SI representaria aproximadament un 16%

Marc Guinjoan i Jordi Muñoz ja varen fer una anàlisi sobre la participació en les consultes populars per l'onada del 2010, publicat a la revista EINES. En termes generals, és raonable esperar que els percentatges de participació a les consultes corresponen a un perfil de votant nacionalista, que esquemàticament podríem caracteritzar amb una identificació nacional exclusiva o predominantment catalana i preferència per l'estat independent. Així, els percentatges entrarien dins de l'esperable. En els mitjans de comunicació s'ha tendit a comparar les dades de participació des d'aquesta perspectiva: en relació a les convocatòries electorals oficials. Certs relats fent servir aquest criteri acaben concloent el 'fracàs' de les consultes: si a les eleccions al parlament de Catalunya, per posar un exemple, la participació va superar el 50%, aleshores una participació del 11% es pot considerar fallida. Fins i tot es podria afegir que només ha aconseguit mobilitzar dos terceres parts de l'electorat dels partits nacionalistes.

Al meu parer però, aquesta anàlisi és com a mínim incompleta. Les consultes populars no s'han d'analitzar en termes electorals, sinó en termes de mobilització social, i en aquest aspecte és ben clar que a dia d'avui no hi ha cap altre issue que mobilitzi socialment en uns termes tan rellevants a la societat catalana com han estat les consultes. I això no obeeix només a la capacitat de mobilització dels organitzadors sinó a què respon a uns posicionaments estesos entre una capa significativa de la població la qual, a més, té uns nivells de politització -i per tant de disposició a mobilitzar-se- també rellevants. Segons les dades disponibles al CEO, a la ciutat de Barcelona, el 40% de la població que manifesta estar molt informada de temes polítics té com a preferència l'estat independent, i el 36% dels qui expressen estar molt interessats en política expressen aquesta mateixa preferència constitucional. 

Si comparem el nivell de participació en les consultes en termes de moviments socials i no tan sols electorals, podem trobar altres elements de comparació interessants. Així, hi ha altres sectors socialment organitzats amb capacitat i recursos iguals o superiors, però que en canvi no assoleixen aquest nivell de mobilització, i d'altra banda, cal recordar que la consulta oficial organitzada per l'ajuntament de Barcelona es va situar al voltant del 12% en el conjunt de la ciutat. En el cas de les consultes per la independència, la mobilització i l'organització dels esdeveniments s'articula en funció de dos elements, d'una banda, l'entrellat associatiu de les poblacions on se celebren, i d'una altra banda a través dels diferents canals d'internet; pàgines web i, sobretot, les (malanomenades) xarxes socials com facebook o twitter. Una combinació que per una qüestió de limitacions a mitjans convencionals -institucionals i de mitjans de comunicació tradicional- omet els instruments intermediaris clàssics, combinant doncs un ús intensiu de les tecnologies horitzontals i l'articulació social més tradicional presencial, allò que en anglès es coneix com grassroots.