Apunts post-electorals. El cinturó roig, mites i llegendes? (2)

Continuant amb la minisèrie d'apunts post-electorals, seguim a l'àmbit de les comarques de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Concretament en aquelles on a les eleccions del 2006 el PSC havia quedat per davant de CiU o pràcticament igualat: Barcelonès i Vallès Occidental (amb percentatges pràcticament idèntics) i Baix Llobregat (amb més diferència). En aquestes eleccions del 2010, CiU no només ha aconseguit guanyar clarament a nivell comarcal en tots tres casos sinó que ho ha fet escurçant molt significativament les distàncies amb el PSC, arribant a superar-lo en alguns municipis emblemàtics com Gavà, Sant Boi, El Prat, Sant Feliu, Sant Just o Sant Joan Despí. De fet CiU ha guanyat a tots els municipis d'aquestes tres comarques (molts dels quals, cal dir-ho no, es considerarien dins de l'anomenat 'cinturó roig'). Només ha quedat darrera el PSC en sis d'ells; Hospitalet, Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, Badia i Viladecans (aquest darrer municipi només separats per unes centèsimes).

Se n'està parlant força d'aquesta situació, que ha sorprès no només al PSC sinó a la pròpia CiU. De fet, un dels eixos de la campanya dels primers era mobilitzar aquest suposat electorat, i s'assumia que si s'aconseguia augmentar la participació en aquests municipis es podria frenar l'ascens de la federació de CiU. La participació efectivament ha augmentat respecte les anterior eleccions, i el nivell s'ha situat al voltant de la mitjana de Catalunya (només dos punts per sota al Baix Llobregat) però mentre el PSC ha perdut entre set i dotze punts (on menys justament al Barcelonès) CiU ha guanyat entre sis i vuit punts a nivell comarcal. Si ens fixem en els municipis, el següent gràfic mostra la mesura del creixement de CiU i la davallada del PSC*. L'eix horitzontal, amb valors negatius, correspon a la davallada del PSC (els punts del gràfic representen municipis) mentre que l'eix vertical representa els increments de CiU. La línia en diagonal que travessa el gràfic representa aquells punts potencials on la davallada del PSC i l'increment de CiU seria idèntica. Això divideix les dades en dos grans grups. A l'esquerra trobem aquells municipis on l'increment de CiU és més alt que la davallada del PSC, mentre que els casos a la dreta de la diagonal representen alces de CiU per sota de la davallada del PSC.
Observem com l'increment obtingut per CiU se sitúa per en la franja 6%-10% en un gran nombre de casos, i en segon lloc, que els seus increments se sitúen en la majoria de municipis per sota de la davallada del PSC. Si bé tendim a plantejar que allò que un perd l'altre ho guanya, antics electors del PSC podrien haver optat per CiU en proporcions rellevants. Alguns ja han aventurat que de cara a les eleccions locals del maig poden haver canvis importants. Cal considerar però que amb el nivell de detall que podem veure amb les dades, hi ha diversos fenòmens que podrien explicar aquesta situació. Primer de tot l'esmentat trasvasament de vot del PSC a CiU, però hi ha d'altres també raonables com el progressiu canvi sociodemogràfic d'aquests municipis, amb l'envelliment d'electorats tradicionals i arribada de nous perfils d'electors, i per últim factors interns de mobilització/desmobilització de cada partit, que podrien relacionar-se amb trànsits PSC-abstenció o ERC-CiU, per exemple.

Un dels més interessants que podria analitzar-se és en quina mesura l'anomenat 'cinturó roig' continúa sent vigent com a imatge per descriure els municipis que van rebre l'onada migratòria dels anys seixanta.Això podria tenir implicacions per tots dos partits.

Com comentava A.Orte aquí mateix, aquests darrers anys s'han produït flixes de canvi de residència que poden haver canviat fins a cert punt l'estructura social d'alguns municipis, i un factor a explorar seria si CiU ha pogut arribar a aquest electorat que fa -relativament- poc que s'ha instal·lat en alguns d'aquests municipis.Tot i que a les eleccions del 2006 no trobaríem indicis d'aquests possibles canvis, podria ser que en aquestes darreres eleccions CiU sí ho hagués aconseguit, i podria explicar en part els increments de vot significatiu que ha experimentat la federació. 

Pel que fa al PSC, la seva davallada podria obeir tant a la desmobilització d'electorat del 2006 en forma d'abstenció com a un canvi en l'opció de vot, una part del qual podria haver anat a parar a CiU. Barcelonès i Vallès Occidental se sitúen a la mitjana de participació, mentre que el Baix Llobregat ho fa dos punts per sota, però en tots tres casos la participació ha augmentat respecte el 2006, així que no es pot atribuir en primera instància la victòria de CiU a un descens en la participació, tal i com s'especulava dies abans de les eleccions, on semblava que el PSC apostava per 'mobilitzar' els votants d'aquestes ciutats com a fòrmula per ajustar els resultats. A més, segons es desprèn de la gràfica, no sembla que -almenys superficialment- hi hagi una correlació entre la pèrdua de suports del PSC i l'augment de CiU, tot i que aquests darrers puguin haver-ne recollit una part d'aquest electorat.

És una pregunta oberta, però caldrà estar atents a les enquestes post-electorals per mirar d'esbrinar més coses.




* Inclou tots els municipis de les comarques excepte Gallifa, Rellinars, Ullastrell i Matadepera.

Results of the Catalan elections

Yesterday Catalonia celebrated the 9th parliamentary elections since the recovery of democracy. After  two terms of coalition governments by the socialist party (PSC-PSOE), pro-indepence left (ERC) and former communists (ICV), the nationalist federation of CiU won a clear majority of 62 seats (out of 135) in the new Catalan Parliament. The incumbent parties suffered an important loss, from an overall majority of 70 to 48 seats. PSC-PSOE lost 9 seats and 8 points, ERC lost 11 seats and 7 points and ICV lost 2 seats and 2 points. CiU increased 7 points winning 38,5% of the vote, and 14 seats.  The People's Party gained 4 seats in the Parliament, and C's (Ciutadans, a 'non-nationalist' party with pro-Spanish positions) kept its representation of 3 seats and 3% of the vote. A new list, SI (Catalan Solidarity for Independence), entered into the parliament with 4 seats and 3% of the vote. This new party is led by former F.C. Barcelona's president Joan Laporta, and it promotes the unilateral declaration of independence of Catalonia within the European Union.

 

While the economic crisis has been one of the top issues in the campaign, this election has been strongly influenced by the national question and the relation with Spain. The need to address the fiscal deficit as a way to fight the economic crisis and an increasing demand for self-government and independence are key elements to understand the recent evolution of Catalan politics. In this sense CiU's based its electoral manifesto in two priorities, the economical recovering and to reach a new fiscal agreeement with the state, one of the main issues that characterizes contemporary Catalan nationalism.

At the institutional level, after the overruling of the Catalan statute of autonomy by the Constitutional Court last summer, the possibility of a stable accommodation in a federal form seems to fade away between re-centralization tensions from the state and demands for self-determination within Catalonia. These tensions are reflected in the new Catalan party system where nationalist parties hold a wide majority in the Parliament of 76 seats (CiU, ERC and SI) but at the same time pro-Spanish parties have increased their presence to 21 seats.Thus, the so-called Catalan question will remain open in the next years, between the acceptance of the current autonomical arrangements and the claim for an increased level of self-government that does not exclude claims to the right of self-determination.

Apunts post-electorals (1). El cinturó roig, mites i llegendes?

L'èxit de CiU en aquestes eleccions és mèrit d'una campanya acurada i ben executada. En el cas del PSC, la decisió d'enfocar la campanya en termes identitaris primer, i d'eix ideològic després (el desafortunat eslògan ni-ni: ni independentistes ni de dretes) s'ha formulat de manera molt poc efectiva (potser per tenir en segon terme els expertíssims J. Zaragoza i M. Iceta). En tot cas, l'encert i el desencert de les estratègies el podem observar via els resultats obtinguts en tres comarques, justament les tres on el PSC havia estat la força més votada a les anteriors eleccions (clarament al Baix Llobregat, pràcticament igualats a Barcelonès i Vallès Occidental).

En aquesta ocasió en canvi trobem clares victòries de CiU en els tres casos i per marges molt amplis. De l'empat al Vallès Occidental es passa a una diferència de disset punts. Al Baix Llobregat el PSC perd els gairebé nou punts de marge per passar a situar-se vuit punts per darrera, mentre que al Barcelonès de l'empat es passa a una diferència de catorze punts. La distància entre tots dos partits es produeix en termes globals de manera paral·lela per l'increment de CiU com per la davallada de PSC. Seria agosarat dir que hi ha hagut un transvasament de vots, però sí que sembla que, en el cas del PSC es pot dir que l'estratègia d'apelar a un suposat electorat indiferent no ha funcionat, amb pèrdues en termes absoluts de més del 25% del vot i entre el 7%-11% en percentatge de vot. Això fa qüestionar-se un dels conventional wisdoms més estesos de la política catalana, el d'aquest cinturó roig famós d'electorat socialista. Els vots i menys els electors no són propietat de ningú, però amb un augment de la participació com el d'aquestes eleccions combinat amb una davallada del vot, potser caldria assajar la hipòtesi que els resultats del PSC-PSOE a les eleccions generals són un vot anti-PP més que no pas un vot pro-PSC-PSOE.

Eleccions Catalanes; resultats finals

Un cop fet l'escrutini de les eleccions els resultats han confirmat la victòria de CiU, per la qual cosa el proper president de la Generalitat serà amb tota probabilitat Artur Mas, a sis escons de la majoria absoluta. Amb un 38,5% del vot, la federació ha doblat llargament el segon partit del parlament, el PSC, que cau per sota del 20% dels vots. Forta davallada per ERC, alça important per PP, i davallada però mantenint-se per ICV. Repeteixen C's i entra SI. Set partits al parlament de Catalunya i dues forces extraparlamentàries per sobre de l'u per cent, PxC (atenció a les properes municipals) i RCat.

Mirarem d'analitzar algun detall interessant dels resultats en els propers dies, així com algunes impressions de la ruta electoral que hem pogut compartir aquesta nit...

Darrers sondejos

Via El Periòdic d'Andorra es pot accedir a l'enquesta que realitza el gabinet GESOP pel diari fins a l'últim moment abans de les eleccions. L'edició andorrana permet superar la legalitat vigent, que no permet la publicació de sondejos en la darrera setmana de campanya. Són mesures que obeeixen no ja a una societat pre-internet, sinó gairebé pre-televisió (dos setmanes de 'campanya electoral', dia de 'reflexió', etc.).



Per no repetir-no massa (ja és tard per això), el sondeig en qüestió apunta poques variacions -compareu amb el quadre resum d'enquestes realitzat pel Xavier Fernàndez que reproduïem ahir. En aquest cas a més, cal afegir un element extra de prudència ja que no estem davan una enquesta realitzada en els termes habituals, sinó que es correspondria amb el que en termes tècnics s'anomena tracking. Bàsicament això consisteix en realitzar un treball de camp constant -dia a dia- i anar sumant els resultats de la mostra, que és habitualment més petita. En el cas d'aquest sondeig, pel que s'explica a la fitxa tècnica, es fan unes tres-centes enquestes diàries i els resultats que s'ofereixen consisteixen en la suma dels tres darrers dies, donant com a resultat un total de 900 entrevistes. Aquesta tècnica permet doncs fer un seguiment constant de l'evolució de les dades, podríem dir que es tracta d'una manera diferent de presentar les dades. Amb els marges d'error amb què es treballa, però, fer titulars del tipus 'A més a prop de la majoria' o 'B queda fora del parlament' és agosarat. Demà ho podrem comprovar...per fi.

La campanya s'acaba, arriben les eleccions

A pocs dies de les eleccions i amb la campanya arribant a la seva fi -de fet, podríem considerar que es va acabar dimarts al vespre amb l'intent fallit de cara a cara- és moment d'anar tancant aquests dies d'activitat, fent èmfasi en alguns aspectes que hem tractat aquí: enquestes, política 2.0. i participació.

Sobre les enquestes, hem pogut observar un alt grau de convergència en els resultats, i sobre la seva interpretació i ús polític ens hem repetit a bastament (aquí, aquí, aquí...). Si observem anàlisis serioses com la del Xavier Fernàndez (que reproduïm a sota) i comprovem l'evolució i els diferents resultats oferts per les enquestes que s'han anat publicant, tant d'organismes oficials com de mitjans de comunicació, podem veure com es mouen dins uns marges similars. La interpretació que se n'ha fet però, tant a nivell polític com de mitjans de comunicació, pot fer semblar que hi ha hagut més variació de la que en realitat n'hi ha hagut. Altra cosa són les estimacions d'escons, per les quals cal ser més prudent encara ja que com hem anat repetint aquí, les mostres a nivell provincial -la circumscripció electoral on s'atribueixen els escons- són massa petites per extreure conclusions precises. Una variació estadísticament poc rellevant pot tenir efectes molt importants -poder donar lloc a una majoria o un altra, entrar o no en el parlament, etc- però estadísticament no els podem predir amb fiabilitat, i seria bo no fer-ne certs titulars. Diumenge a la nit tindrem els resultats electorals i contrastarem fins a quin punt no només les enquestes 'l'han encertat' sinó sobretot fins a quin punt les hem 'interpretat' bé, dins les possibilitats que ens ofereixen i no dins les nostres assumpcions o impressions (igualment vàlides però d'un altre ordre).



Sobre el tema 2.0., hem comentat també que aquestes eleccions tampoc no seran les de la revolució d'internet. Però això no és un problema d'internet, sinó de certes expectatives poc realistes. Posar aquestes expectatives excessives sobre internet pot fer semblar decebedors aspectes que en realitat poden ser molt positius i que se'n deriven del seu ús i la seva extensió.

Per últim, sobre el tema de la participació, tot sembla indicar que la participació serà baixa, més baixa que a les anteriors eleccions. Malgrat podem posar -i posem- èmfasi en el paper dels polítics, els partits, o també els mitjans, n'hauríem de posar també en els dels ciutadans, en la demanda i no només en l'oferta. Els electors disposen de moltes opcions electorals amb possibilitats d'accedir al parlament que cobreix un amplíssim ventall d'opcions en l'eix ideològic i nacional, de manera que el recurs a la 'desafecció' crec que no pot abordar-se sense mirar a banda i banda de l'arena política. 

De moltes d'aquestes qüestions ja hem sortit de dubtes, d'altres en sortirem diumenge al vespre, però encara més s'obriran a partir de dilluns al matí.

Una democràcia dels mobilitzats

Aquestes eleccions poden reflectir una paradoxa de la democràcia contemporània. En la línia del que comentàvem l'altre dia sobre la política 2.0 i el Gaetano Mosca, aquest cap de setmana hem pogut veure els diferents actes de partit mobilitzant els seus militants i simpatitzants més propers. Reagrupament, per exemple, una de les llistes extraparlamentàries i que per tant no rep atenció dels mitjans de comunicació, omple el palau de congressos de Barcelona, Esquerra omple el palau de la música, CiU segueix amb una campanya intensa, ahir el debat electoral és seguit intensament només pels 'freaks' i comentat en directe a través d'eines diverses com el facebook o el twitter. Tot plegat fa revisitar la idea de si estem davant una fractura democràtica on la població motivada políticament (més o menys polititzada, més o menys usuària d'internet, etc) que segons les enquestes podríem situar al voltant del 20%, es contraposa a la majoria 'silenciosa' (frase generada durant el franquisme però que ha aparegut en aquesta campanya) que només es mobilitza puntualment.

Pot ser sostenible una democràcia en aquests termes? És una pregunta de càrrega profunda, però de resposta no tant evident com pugui semblar a simple vista.

Acte d'Esquerra al Palau

El dissabte vàrem tenir ocasió d'assistir a l'acte d'Esquerra al Palau, com a blocaire convidat (potser per equivocació donat que allà s'hi citaven diversos blocaires amb àmplies audiències...). En tot cas va ser una bona oportunitat de veure de prop un acte de campanya electoral. Molt ben organitzat, per cert, i més entretingut de l'esperat. A banda d'algunes referències involuntàries a West Wing  com ara fer referència a què vivim uns moments 'molt històrics' (aquesta és per nota, crec), van ser destacables les intervencions del conseller Tresserras i l'eurodiputat Junqueras; sempre s'agraeix l'autocrítica irònica i intel·ligent sense renunciar als propis plantejaments.

No sabem de comunicació política però l'acte va semblar orientat a reivindicar el paper del partit durant aquests anys, i també que el llindar del fracàs/èxit pel que fa als resultats electorals se sitúa en mantenir-se com a tercera força parlamentària. Veurem com acaba tot plegat doncs d'aquí pocs dies, però és un altre input per aquells qui preparen porres electorals...

Enquestes La Vanguardia i El País; interpretar Catalunya fora estant

Les dues enquestes publicades avui a El País i La Vanguardia comparteixen una peculiaritat; estan fetes des de fora de Catalunya. Això pot tenir els seus avantatges i inconvenients, però dona una perspectiva no menys interessant que la resta. I llegint els articles dels directors dels estudis en un i altre mitjà també trobem aproximacions diferents. D'una banda, l'article de Julián Santamaría és un exercici didàctic sobre els límits de les enquestes molt reconamable, en la línia del que hem intentat plantejar aquí molt sovint. D'altra banda, l'article de JJ. Toharía  és un exemple del 'això no hi ha qui ho entengui'; l'enquesta que publica El País recull un 52% de catalans que afirma sentir-se tant espanyol com català, i un 32% que afirma sentir-se més o només català. Un 77% està d'acord amb què els polítics es preocupen més de 'qüestions identitàries' que dels problemes 'realment importants'. L'escenari sembla clar per dibuixar el tòpic escenari de la desafecció dels catalans amb una classe política autoreferencial i còmodament instal·lada en debats que no interessen ningú, però aleshores ens topem amb la pregunta sobre el referèndum d'independència: 37% a favor i 47% en contra; de manera consistent és justament en els aspectes 'identitaris' on un percentatge més alt de població es posiciona. I el biaix del discurs es mostra com a mínim insuficient per interpretar la -complexa- realitat catalana. Ho hem comentat aquí molt sovint i de maneres diverses però ho podríem resumir així: nacional és social.

PD: no comentem els resultats perquè van en la línia de les anteriors enquestes, i en aquesta ocasió amb resultats força similars. Queda la incògnita de fins a quin punt 'encertaran' els resultats reals la nit del 28-N...

La revolució pendent d'internet

La setmana passada vàrem tenir ocasió de participar en un debat organitzat a la fundació CatDem sobre el paper d'internet com a eina de formació política. Va ser una experiència interessant i força politològica, tant per l'organització del M.Aranburu com també per la companyia de membres del Pati i de Recordant el present.La xerrada portava per títol Internet: Àgora o Mercat, partint de la dicotomia que fa Sunstein entre Hayek i Habermas. Per la nostra part, d'acord amb Sunstein, afegíem que efectivament, ni l'un ni l'altre, sinó Mosca, en el sentit que no podem parlar d'internet com a revolució sinó com a normalització.

Així, cada campanya electoral que en els darrers anys semblava que havia de portar la política 2.0 acaba deixant un regust amarg de revolució pendent. Aquesta decepció no té però a veure amb internet en sí mateixa sinó amb les expectatives  'normatives' que se li han atribuït. Ja fa anys va sortir publicat un article que amb el títol Click here to repair democracy assenyalava aquest element des de la perspectiva 'ciberpessimista'. Sense caure en aquest altre extrem -el de no esperar 'res' d'internet- sí que és important remarcar el fet que internet com a eina es va incorporant de manera progressiva, però no pot en ella mateixa millorar la qualitat de les nostres democràcies.

Entrant al detall de com funciona internet a nivell polític vàrem comentar alguns efectes que genera l'ús d'internet entre aquells individus o grups més polititzats, especialment tres elements que es retroalimenten i que caracteritzen certs dels seus aspectes més destacats: l'efecte mirall, l'efecte escalfament, i l'efecte bombolla, dels que en parlarem un altre dia amb més detall.

El Bloc Québécois de Gilles Duceppe

“I am here to tell you that the question of Quebec’s political future is by no means settled". Aquestes paraules les va pronunciar Gilles Duceppe ara fa un parell de mesos en una visita a Washington. La setmana passada, el líder del Bloc Québécois, amb vint anys com a diputat a Ottawa, va ser a la UOC per fer un seminari on vàrem tenir oportunitat de dialogar amb ell i veure de prop el seu plantejament polític.

Duceppe va exposar com el Canadà i el Quebec no només són societats diferents (la idea de 'distinct society') sinó que a més s'està produint un creixent distanciament entre un Quebec més liberal (en el sentit anglosaxó del terme) i un Canadà on ha crescut la influència del neoconservadurisme nordamericà. Pel que fa a la qüestió de la secessió, malgrat la situació d'impasse que es vé arrossegant des del 1995 i els alts-i-baixos del moviment polític del nacionalisme quebequès -que ara es troba en una fase de recuperació amb bones perspectives electorals segons les enquestes- Duceppe remarcaba que les possibilitats d'acomodació constitucional del Quebec al si del Canadà estan esgotades, i que davant de les polítiques centralitzadores de la federació -en la línia d'un federalisme executiu que deixa poc marge d'actuació a la privíncia per elaborar polítiques pròpies- les dues alternatives viables són l'acceptació del status quo sense canvis o la independència del Quebec. És un debat no molt diferent de la situació que trobem a Catalunya i Espanya, on sembla que la possibilitat de reformes federals sembla esgotada.

La qüestió de les majories socials va ser un dels aspectes interessants plantejats al seminari, tant pel que fa al suport social de la independència com pel procediment per arribar-hi. La societat quebequesa està dividida segons Duceppe en un 40% d'independentistes, un 40% de federalistes i un 20% d'indecisos o indiferents. També aquí podem trobar certs paral·lelismes estructurals amb el cas català.

On difereixen més els casos és en la qüestió del procediment. D'una banda, segons Duceppe els dos anteriors referèndums del Quebec varen servir, al marge del resultat final, per consagrar el dret del Quebec a decidir el seu futur polític, és a dir, el seu reconeixement com a demos. Aquest reconeixement troba una dimensió constitucional en el famós posicionament de la cort federal i la posterior Clarity Act, però també permet al nacionalisme quebequès prendre com a referent procedimental casos com el de Montenegro o Kosovo (insistir en què la referència és procedimental, no del cas en sí). Així, la regla que serveix de referent és el de la majoria absoluta amb una participació del 55%, aspecte aquest poc rellevant si tenim en compte que la participació en el referèndum del 1995 va superar el 90%. D'una altra banda, el plantejament polític del nacionalisme quebequès està molt influït per les teories polítiques que tracten de l'acomodació i l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aspecte on també difereix del cas català, on els programes polítics de l'independentisme i el federalisme sovint passen per alt els debats teòrics sobre el tema. En el discurs del BQ trobem una clara influència de legitimar la secessió unilateral del Quebec des d'una perspectiva remedial, on després dels intents fallits d'acomodar la seva realitat nacional davant la negativa de l'estatpot justificar un procés de secessió d'aquest tipus.

Per acabar, només afegir el fet que Gilles Duceppe, politòleg de formació -i per tant amb certes simpaties 'corporatives'...- va donar una molt bona impressió com a comunicador, amb un discurs elaborat i farcit d'eslògans per reforçar els seus plantejaments. Només per esmentar un i acabar: 'La independència no és qüestió de dreta o esquerra, sinó d'anar endavant'.

PD: al bloc de l'AENI hi ha una petita ressenya de l'acte i també es pot accedir al discurs que va pronunciar en el seminari.

Sobredosi d'enquestes...

Tres enquestes amb pocs dies de marge. Amb la primera que va sortir publicada -la del CIS- tots els partits van veure coses positives: moderava les expectatives d'èxit de CiU, aturava la davallada de PSC i ERC (lleugera recuperació dels primers i molt significativa dels segons), i estabilitat d'ICV, PP i C's, mentre que les llistes extraparlamentàries (SI i RCat) quedarien fora del parlament (malauradament no hem pogut incloure les seves dades en la taula). Missatges positius doncs per a tots els partits en la primera setmana de campanya. L'anàlisi político-mediàtica dels resultats de l'enquesta del CIS posava de relleu també com és que donaven uns resultats aparentment diferents als que s'apuntaven en la resta d'enquestes publicades fins ara. Això ens permet comentar altres aspectes importants que no reben tanta atenció, més enllà del nombre d'enquestes que inclouen unes i altres. De fet, la primera pregunta és: de debò que hi ha tanta variació?

	CIS (%)	CIS (escons)	Periódico (%)	Periódico (escons)	RAC1 (%)	RAC1 (escons)
CiU	38	59	39	62-63	39,3	62-63
PSC	22,7	33	21,3	31-32	20	30-31
PP	9,7	13-14	10,8	14-15	10,5	14-15
ERC	10,2	15-16	7,7	11-12	5,6	10-11
ICV	8,2	11	8	11-12	6,7	9-10

Un dels motius que reforcen l'enquesta del CIS el trobem en la grandària de la mostra: 3000 entrevistes pel conjunt de Catalunya, que suposa un marge d'error del 1,8%. Per enquestes més petites com les que publiquen els mitjans de comunicació -normalment amb 800 o 1000 entrevistes- aquest error supera de llarg el 3 per cent, en aquest cas un 3,5% per l'enquesta del Periódico i un 3,16% per la de RAC1.  Si tenim en compte aquests factors, les variacions que trobem entre les tres enquestes ja semblen molt més 'normals'. Hi ha però encara més factors a tenir en compte i als quals no se'ls dona l'atenció deguda. Comentenm alguns.

Un aspecte que es passa per alt, a més, és que la circumscripció electoral és la província, és a dir, allà on es reparteixen realment els escons. Per tant, si volem disposar d'informació a nivell provincial haurem de tenir en compte com a principi de prudència general, el marge d'error que es dona per a cada província. En el cas del CIS l'error per províncies puja aproximadament fins el 3% a Barcelona i fins el 4% per la resta, i podem afegir un parell de punts més en el cas de mostres més petites com les que publiquen els mitjans de comunicació, habitualment entre 800 i 1000 entrevistes.  Per això es fa molt difícil calcular amb fiabilitat les possibilitats de les opcions més petites, per exemple, i en termes generals el fet d'obviar aquests marges d'error, en els mitjans i debats públics en general, porta a fer interpretacions esbiaxades dels resultats de les enquestes. I encara quan haguem interioritzat tots aquests elements en el nostre anàlisi caldrà tenir en compte un altre no menys important: els models d'estimació de vot que s'aplica, la famosa cuina. Els estudis d'opinió electoral acostumen a mostrar-nos els resultats finals basats en aquesta estimació, per les dades crues (seguint amb el símil culinari) podem accedir als informes, però encara i així la millor manera seria accedir a la matriu de dades original. I cap d'aquestes dues opcions no la tenim disponible normalment.

Un aspecte encara més curiós amb el cicle informatiu de les notícies és que es passa per alt quan s'ha realitzat el treball de camp. La publicació de les enquestes en els mitjans no té a veure amb quan es publiquen sinó quan s'han recollit les dades. Fa uns deu dies per exemple, apareixia publicat el baròmetre del CEO, i una setmana després ho ha fet el del CIS. Si ens fixem en quan es va realitzar el treball de camp de totes dues, veiem com el treball de camp del CEO es va ser entre el dia 11 i 22 d'octubre, i l'enquesta va aparèixer publicada el 5 de novembre, una setmana després del lliurament de les dades. L'enquesta del CIS es va fer pública el passat divendres dia 12 de novembre, amb un treball de camp realitzat entre el 15 d'octubre i el 4 de novembre. És a dir, en realitat, l'enquesta del CIS l'hem de 'llegir' només amb quatre dies de decalaix respecte la del CEO. Per la seva banda, les dues enquestes dels mitjans (Periodico i RAC1) tenen un treball de camp pràcticament d'una setmana després, entre el 7 i el 10 de novembre la primera i entre el 8 i el 12 la segona, tot i aparèixer molt més ràpid. Així, el gruix de les dades recollides pel CIS el podem ubicar en la primera setmana del treball de camp, això és, entre el 15 i el 22 d'octubre. Les dades que ens ofereixen Periódico i RAC1 són doncs de gairebé dues setmanes més tard. Tothom que fa gràfiques acumulades d'intenció de vot hauria d'ordenar-les doncs no per data de publicació sinó per data de realització del treball de camp.

Cal afegir que l'explicació d'aquest timing diferent està condicionat no només per l'agenda mediàtica sinó sobretot per la complexitat de cada tipus d'enquesta, ja que el treball de camp es pot allargar més o menys depenenent de la dificultat d'assolir les quotes sociodemogràfiques predefinides que ha d'acomplir la mostra perquè sigui representativa (que aprofitem per reiterar, NO és el record de vot, tal i com suggereixen algunes crítiques errònies que sovint corren per internet i alguns mitjans). Però insistim en què la data de referència és l'inicial per ubicar temporalment una enquesta. Això afecta especialment al CIS, ja que no només inclou un nombre d'enquestes més alt sinó perquè la seva metodologia es basa en enquestes presencials, cosa que allarga molt més el procés (a banda d'encarir-lo molt). Sense entrar en aspectes metodològics, això no significa tampoc que l'enquesta sigui 'millor'. De fet, la presencialitat o no d'una enquesta genera efectes diferents. En el cas de la presencialitat, la figura d'un enquestador físicament present redueix l'espontaneïtat de les respostes, i, si d'una banda pot aportar més reflexió per l'entrevistat (que té més temps per pensar les respostes) també el condiciona per aspectes com les expectatives de resposta que pot percebre (des d'allò que considera acceptat socialment de respondre, d'allò que ha de respondre segons com ell mateix es percep, i múltiples teories com per exemple l'espiral del silenci, o altres. Tot això pot explicar part de certes variacions que es produeixen entre les enquestes presencials i les telefòniques (i els aspectes polítics són especialment sensibles en aquest aspecte).

Entre aquests aspectes i que succeeix sistemàticament si comparem enquestes fetes des de Catalunya i les fetes pel CIS, és que els partits anomenats nacionalistes (CiU i ERC) obtenen pitjors resultats en aquestes segones (amb les d'aquests dies tornem a tenir un exemple). De fet, si poguéssim veure per exemple la identificació nacional (un altre aspecte sensible on podríem aplicar les prevencions sobre la metodologia d'enquestes) és que en el cas del CIS, la societat catalana apareix amb una major tendència d'identificació espanyola que a les enquestes del CEO, i això (si tinguéssim les matrius de dades ho podríem comprovar millor, com dèiem abans) ens pot explicar també un cert diferencial entre els resultats finals.

En tot cas, remarcar que no es tracta de dir quines enqueste són més o menys 'reals'. Quan parlem d'enquestes i com hem comentat aquí un munt de vegades, hem de tenir en compte que tant o més que 'descobrir' la realitat el que fem amb les enquestes és 'interpretar-la' i fins i tot 'construir-la'.

PD: 42% per CiU, 18% per PSC, 65-66 i 30-32 escons respectivament segons publica la Cadena Ser al 'pulsómetro'. Una altra dada interessant de l'enquesta: suport a la independència, contrari 52,8%, favorable 42,3%, partidaris d'estat federal (en una altra pregunta) 29,8%, partidaris de la independència 32,7%. Cal dir en relació a l'entrada d'avui, que l'enquesta de la Ser aniria més en la línia de les enquestes fetes des de Catalunya que no pas en la del CIS (refoçant les hipòtesis que apuntàvem de perquè es produeix la variació entre una i les altres).

El Baròmetre del CEO (novembre 2010)

Baròmetre de tardor del CEO, i inevitables comentaris.

En primer lloc, sobre la participació electoral les dades continúen apuntant a un estancament. Veurem com de prop es queden les enquestes i els diferents càlculs amb les dades reals dels comicis, però (a banda del nostre propi wishful thinking) sembla que no veurem grans increments de participació, més aviat al contrari. Un dels efectes més visibles que pot generar és la possibilitat d'entrada de les llistes més petites.

Amb totes les prevencions què hem comentat aquí sobre els percentatges baixos, trobem que tant C's com Solidaritat Catalana podrien entrar al parlament. SC obté un 1,1% de simpatia de partit (recordem que es tracta d'una pregunta que recull les respostes espontànies dels enquestats).  En intenció directa de vot l'enquesta els dona 1,7%, i si ens fixem en la província de Barcelona i descomptem (barroerament però fent una mica més versemblant les dades) els enquestats que raonablement no votaran, arribarem a una xifra fregant el 3%, és a dir, al llindar de l'obtenció de diputats.

En els nombres dels grans partits i relacionat amb la participació, trobem que pràcticament un 20% dels qui afirmen haver votat pels partits de la coalició de govern podrien abstenir-se en les properes eleccions. Caldrà doncs estar atents a les dades post-electorals i, de confirmar-se les previsions de baixa participació, analitzar si aquesta vé derivada d'aquests grups de votants. Un percentatge rellevant dels anteriors votants a PSC i ERC -al voltant del 14%- manifesten la seva intenció de votar per CiU, en el marc d'una fidelitat de vot del 48% i el 35% respectivament. ICV pateix un desgast menor, i manté una fidelitat de vot del 57%. Són els partits de l'oposició els qui tenen una fidelitat de vot més alta, especialment CiU, fregant el 80%. En el cas de CiU, sembla que ha tocat sostre en intenció de vot directa -24,4%- i sembla que pot situar-se al voltant del 40% de vot, tal i com van apuntant les enquestes. En termes d'escons pot haver-hi més variació, però tot sembla indicar un escenari per sobre dels 60 diputats, el que permetria un govern amb minoria. Respecte el PSC, les dades indiquen un electorat molt desmobilitzat, i és una incògnita on pot tenir el seu sòl electoral en aquest context, donat que ja va obtenir uns resultats baixos a les anteriors eleccions, però els pitjors escenaris ja els sitúen per sota dels 30 escons, el que seria una situació històrica, més si tenim en compte que pel que fa a la intenció de vot a les generals es troba en mínims històrics i dins el marge d'error amb CiU (mai no s'ha donat el cas que CiU guanyés unes eleccions generals a Catalunya). ERC també troba el seu sòl electoral al voltant del 7,5%, però en el pitjor escenari podria reduir la seva presència al parlament gairebé a la meitat, amb un electorat indecís i que mostra un percentatge rellevant inclinat a votar CiU, SC i Reagrupament, amb una important bossa d'indecisos.

Si canviem de qüestió, una de les dades més destacables del baròmetre és el màxim històric de la preferència per l'estat indepentend en les sèries del CEO, superant per primera vegada el 25%. Cal recordar que la pregunta sobre preferències constitutionals (això és, els diferents escenaris d'organització territorial del poder polític) planteja quatre opcions diferents. Segons càlculs que hem realitzat aquí en alguna ocasió (i altres 'in progress' que esperem publicar en els propers mesos), aquest escenari podria situar el suport a la independència si es planteja en termes dicotòmics (sí/no) al voltant del 40% de l'electorat. En el gràfic de sota podem observar la seva evolució en totes les sèries del CEO, i observar com la preferència per l'estat independent presenta una evolució sostinguda a l'alça, amb un creixement de gairebé deu punts en cinc anys. D'altra banda, la preferència per l'actual autogovern en forma de comunitat autònoma continúa essent l'opció més gran tot i que amb tendència a la baixa, mentre que l'opció federal presenta un estancament també a la baixa. Un aspecte molt interessant és veure com pot estar produint-se una convergència entre les tres opcions, ja que es mouen en un interval cada cop més baix, i per primera vegada al voltant dels deu punts. La diferència entre l'opció federal i la independència és també la més baixa de les sèries. Caldrà estar atent doncs a si assistim a un canvi d'escenari estructural, i com s'estan produint els moviments entre les diferents opcions (d'això també tenim work in progress però trigarà una mica més...).

Si entrem una mica més en detall, veiem com el suport a la independència i l'opció federal rep un suport similar en la franja d'edat entre 18-49, al voltant del 29% en cadascún dels grups. En canvi, l'opció de la independència és gairebé deu punts més baixa en els grups de major edat, això és, de 50 en endavant. El factor edat sembla doncs un dels elements a analitzar.

Un altre element normalment poc -o gens- estudiat és la qüestió de gènere -aprofitem doncs per animar des d'aquí als politòlegs/politòlogues a dedicar esforç de recerca- on s'observa una estructura de preferències constitucionals força diferent (que pot obeir també a altres causes, però en tot cas indica que hi ha 'tema'). Només trobem valors similars en l'opció de la independència, lleugerament més alta entre els homes però amb menys d'un punt de diferència. En canvi, l'opció federal i l'autonòmica són molt diferents segons el sexe; mentre l'opció majoritària entre els homes és l'estat federal -fregant el quaranta per cent- entre les dones el percentatge cau fins al vint-i-tres per cent. Aquests percentatges s'inverteixen en el cas de l'opció autonòmica, on trobem que entre els homes se sitúa per sota el trenta per cent mentre que per les dones trobem un percentatge de suport que arriba al quaranta per cent. Insistim en què és un tema poc estudiat des de la ciència política i amb unes diferències que mereixeria la pena estudiar.

La societat catalana presenta doncs diversos aspectes d'evolució, aquests que apuntem aquí i molts d'altres, dels quals veurem com es tradueixen en el nivell político-electoral d'aquí ja pocs dies, però que en tot cas caldrà continuar analitzant...

PD: deixarem pels comunicòlegs l'explicació de perquè es convoquen rodes de premsa un divendres a la tarda -si és que hi ha alguna intencionalitat, cosa que desconeixem.

The lord gave, and the lord hath taken away

Amb aquesta cita biblíca i força cinematogràfica es pot descriure el cicle baix de la presidència d'Obama amb les mid-term elections. Per consultar els diferents resultats, congrés i senat, RealClearPolitics ofereix com és habitual un bon resum amb gràfics i enllaços a diversos articles d'opinió publicats a la premsa nordamericana. I com també és habitual en la premsa local -ens referim a la catalana i per extensió bona part de l'europea- insistim massa sovint en no entendre més que superficialment la complexa, molt complexa política dels EUA. Així, mentre alguns articles remarquen la paradoxa entre les polítiques 'correctes' d'Obama vs. la decisió 'extranya' de l'electorat americà, cal tenir en compte que de fet, aquesta davallada a les mid-term no és excepcional, ja que aquestes eleccions tenen molt sovint un element compensatori, tot i que només com a part de les dinàmiques locals de cada elecció -congressista, senador, governador d'estat, assemblees d'estat. En un nivell molt general, sí que podem reflexionar sobre la política espectacle versió MTV, que va convertir Obama en una mena de rock star amb poders màgics a nivell global -com es va poder observar amb la seva capacitat de guanyar un premi Nobel de la pau bàsicament per no ser George Bush. I tal com diu la bíblia -per fer referència a una font habitual en política americana, nostre senyor donà, nostre senyor s'ha endut. Nostre senyor és aquest escorredís demos americà trufat de coses tant aparentment estranyes com el Tea Party, que té referents no menys estranys com ara Ayn Rand, de la qual val la pena llegir alguna de les seves novel·les, ja sigui The Fountainhead o Atlas Shrugged (per experiència diríem que les dos tampoc no cal a menys que entusiasmi el lector) per entendre una mica aquest moviment i més en general, part de l'imaginari americà.

En tot cas, com bé deien a West Wing, la presidència dels Estats Units només són els tres mesos posteriors a la presa de possessió del càrrec, la resta és campanya...