Enquesta Rac1 (2): la paradoxa de la independència?

Segona part publicada de l'enquesta de RAC1,i trobem una pregunta sobre la independència: de manera directa es demana sobre que faria probablement l'entrevistat, amb uns resultats de 48% favorables i 41% contraris. Relativament pocs indecisos. L'informe ofereix a més dos escenaris de participació, del 65% i del 75%. Tot i que malauradament no expliquen l'elaboració dels escenaris (és a dir, quins criteris segueixen), sí que afageixen dos matisos de 'transparència'. El primer no per bàsic prou recordat, és el marge d'error: amb un 3,16% es pot parlar gairebé 'd'empat tècnic' (dedicada a M.G...;). La segona, de més abast, i que hem recordat aquí quan vàrem fer una projecció possible de resultats a partir de dades d'enquesta (i de la qual sí que vàrem exposar els criteris seguits per la seva elaboració, aquí i aquí), la trobem quan es diu a l'informe que:

En una pregunta sobre un futurible inconcret, no és tant important la precisió de les dades, doncs en aquest moment no es poden calibrar totes les variables que podrien entrar en joc davant un referèndum per la independència, sinó que es mesura l’acceptació d’un escenari mental que es podria definir en un “per què no?”.

Trobem a faltar aquest tipus de comentaris amb la importància que tenen, ja que és aplicable no només a la qüestió de les preferències constitucionals, sinó a molts altres aspectes de les enquestes (també en altres apartats d'aquest mateix informe on s'apunten a conclusions que podrien ser qüestionables amb la informació oferta). La formulació de preguntes per descriure, entendre i també construir la realitat social i política té els seus límits, d'aquí que trobem de vegades resultats aparentment paradoxals. La realitat però és complexa i la manera de reduir aquesta complexitat és simplificar-la, de manera que mai no pot -per definició- reproduir-la del tot. Això no significa, però, que la recerca social sigui inútil, incloent les enquestes. Cal però no oblidar la dimensió d'interpretació, que entre altres coses passa per no reificar els números, i per intentar tenir una perspectiva teòrica que vagi més enllà. Així, en el cas de les preferències constitucionals trobem des del 48% de l'enquesta de RAC1 recolzant la independència, un 15% opinant que el govern hauria de treballar per la independència (en una pregunta d'opcions múltiples però excloents), passant per un 20/25% de suport a la independència en altres  enquestes que inclouen diverses opcions constitucionals. Tot plegat pot semblar una paradoxa, però en realitat hi ha diverses explicacions teòriques raonables que poden si més no, ajudar a comprendre el perquè d'aquests resultats de vegades aparentment paradoxals. Ho hem intentat explicar -si més no parcialment i matussera- algun que altre cop.

Enquesta Racòmetre (RAC1)

Ja encetem la campanya electoral i la mostra més evident és que comencen a aparèixer enquestes als mitjans. Si ahir era El País, avui és a RAC1 on es presenta un nou sondeig. Els resultats van en la línia que més o menys es va veient. Un aspecte a destacar és que l'informe de l'empresa que realitza el sondeig es pot consultar en pdf, així que es poden obtenir més detalls per a la interpretació. Mirant per sobre els resultats, la projecció que ofereix el sondeig situaria la participació al voltant del 55%, similar a les anteriors eleccions. Així doncs, una mica més que no pas el sondeig de El País, però malauradament sense haver de canviar les reflexions sobre la vitalitat democràtica de l'electorat.

Enquesta a El País

Avui El País publica una nova enquesta pre-electoral. Els resultats segueixen la tendència que mostren sondejos de tot tipus -oficials i de mitjans de comunicació, així que en aquest sentit no hi ha sorpreses. El més destacable de l'enquesta són els matisos. No entrem tampoc en les afirmacions que es fan en l'article sense argumentar amb les dades, ja que com venim dient sempre, les enquestes tenen una dimensió de 'descripció'  però també una altra de 'construcció' de la realitat. Hi ha dos matisos en aquesta enquesta, donant per bo l'escenari general que dibuixa. Un és l'entrada de les opcions minoritàries; C's, però també Solidaritat i Reagrupament. Els dos matisos relacionats és que aquestes llistes es troben totes dins els marges d'errors (2,9% en aquesta enquesta), que augmenten si tenim en compte que l'entrada o no al parlament depèn dels resultats provincials i no globals, ja que així es distribueixen els escons (les circumscripcions electorals són les províncies).

L'altre aspecte destacable de l'enquesta és l'escenari de participació. Segons el diari, la participació se situaria en un 50%. I aquest és possiblement el factor clau perquè les formacions petites entréssin al Parlament, ja que caldria un nombre de vots de mínims històrics per accedir al parlament, ja que estaríem parlant d'uns 70mil vots a la província de Barcelona per obtenir escons, i totes tres formacions (C's, SC i Rcat) estarien segons l'enquesta en disposició de superar el llindar.

Tanmateix, més que aquesta possibilitat (subjecta a una gran incertesa i que els assessors polítics corresponents de cada partit haurien de remarcar als seus candidats) el que apunta l'enquesta és que la participació política assoliria un mínim històric. Aquest 50% cal també posar-ho en cometes perquè el diari no explica quin model ha fet servir, i d'altra banda, l'únic referent que tenim és que la probabilitat d'anar a votar se sitúa en un 8 sobre 10 de mitjana, en la línia del que apareix a les enquestes oficials del CEO. Al marge dels aspectes 'culinaris', i tot i que es pugui pensar que serà degut a la desmobilització de l'electorat dels partits governamentals, situar-se en una participació d'aquestes dimensions ens ha de fer reflexionar. Però no precísament en el típic discurs habituals de què els polítics estan allunyats dels ciutadans, la famosa 'desafecció' política. Caldria fer també una reflexió sobre les dues altres potes fonamentals de la democràcia actual: els mitjans de comunicació i més encara els mateixos ciutadans. Els mitjans perquè amb el seu discurs fàcil i sense retre comptes acaben reforçant la idea de la desafecció, i sobretot els ciutadans, perquè més enllà de la democràcia 'passiva' també han -hem- d'exercir responsablement el nostre paper. Es poden fer totes les crítiques que calguin als partits polítics, moltes d'elles amb prou fonament, però en el cas de Catalunya, l'ampli ventall de partits ofereix una pluralitat on escollir entre diferents ofertes electorals. No cal fer un mapa, però tal i com recorda encertadament avui Salvador Cardús a l'Avui, els partits articulen els seus discursos intentant reflectir les necessitats i posicionaments dels ciutadans, i els ciutadans hem d'exercir responsablement el nostre paper com a electors. Recordem doncs que -també-:

ja és hora de carregar menys les tintes contra els partits i els seus líders, i de retornar la responsabilitat als votants

Lliçons de negociació

Temps era temps que vàrem tenir grans professors de negociació i management, una de les dites era que s'ha de diferenciar entre aquelles negociacions on els interlocutors i/o organitzacions possiblement no tornaran a fer-ho mai més, i aquelles on aquestes es van reproduint amb el temps. En qualsevol cas, sempre està bé recordar altres lliçons old style, atenció a les negretes (que són nostres, no de la notícia), llegida a LV d'agències:

PSOE y PNV an cerrado esta miércoles un acuerdo para el traspaso de las políticas activas de empleo, lo que supone el paso previo a la negociación de un acuerdo para la tramitación parlamentaria de los Presupuestos Generales del Estado para 2011, según informaron fuentes parlamentarias. 

N.C.

Són 'simpàtics' els partits per als seus electors?

Això podria ser una entrada seriosa però quedarà més aviat en anècdota (el clàssic semi-humor politològic...). Mirant les preguntes sobre simpatia de partit, és curiós observar com no n'hi ha cap que aconsegueixi superar la barrera dels dos terços. És a dir, que com a molt, dos terços dels electors senten simpatia cap al partit a qui diuen recordar haver votat a les anteriors eleccions (ho posem així per ressaltar què està responent realment l'enquestat, que després treiem conclusions excessives). El partit més simpàtic en aquest ídem rànquing és ICV, l'únic que compleix amb el màxim de dos terços. Molt a prop el segueix CiU, i a una mica més de distància en tercer lloc trobem el PSC. Els partits menys simpàtics per als seus propis electors passats són ERC i PP, tot i que depassen folgadament el llindar del 50%. Destacar també que en tots els partits trobem al voltant d'un vint per cent dels seus electors que no mostren cap simpatia de partit, ni al que ha votat ni a cap dels altres (que d'aquests també n'hi ha).

Evidentment aquest sentiment de simpatia té a veure amb diferents factors, i el podríem relacionar per exemple amb la intenció de votar o no un altre cop pel partit -és a dir, de les ganes de repetir. En aquesta segona dimensió, la fidelitat del vot canvia algunes posicions del rànquing. Així, és CiU el partit que presenta una intenció de vot directa més alta entre el seu electorat passat fregant el setanta-cinc per cent, seguit a força distància del PP i ICV. Aquest cop són PSC i ERC els darrers de la llista, és a dir, els que més pateixen per retenir el seus votants.

Mirant les dades veiem el que podria ser un esquema diferent entre govern i oposició (que potser obeeix a altres causes, és clar) però que en tot cas és suggerent. Els partits de l'actual coalició governamental tenen més simpatitzants que no pas votants potencials, mentre PP i CiU tenen molta més fidelització de vot que no pas simpatia, tot i que en el cas de CiU, com vèiem, és dels partits més simpàtics pel seu electorat. Els primers tindrien per tant un percentatge rellevant d'electors potser decebuts, però recuperables potencialment -potser no en aquestes eleccions, però que no han deixar de sentir simpatia pel partit. En tot cas, tots els partits es mouen en uns percentatges força preocupants ja que estan al voltant del 50% almenys en una de les dimensions, o fins i tot per sota en totes dues, cas d'ERC, desigualtat que també afecta PP i PSC. CiU especialment i ICV semblen en canvi tenir un electorat més equilibrat, sigui per convenciment ideològic o per pragmatisme. Fent un triple (o més) salt inmortal, sense xarxa politològica però potser suficient per anar fent porres electorals, podríem esperar uns resultats marcadament a l'alça per CiU, uns resultats estables per a ICV i PP, i uns resultats a la baixa per PSC i ERC. És a dir, una altra manera de refermar les tendències que semblen apuntar enquestes i analistes (i que si es vol veure seriosament, podem trobar amb l'anàlisi de primeríssim nivell internacional que està fent el politòleg Xavier Fernández, i que reproduïen fa pocs dies els companys del Pati. Tot plegat, com dèiem, de primeríssim nivell (no d'aquesta entrada, sinó de les seves, és clar).

Conferència de l'Associació Italiana de Ciència Política

La setmana passada vam tenir l'oportunitat de participar en un pànel sobre moviments etnoregionals en el marc de la conferència anual de l'associació italiana de ciència política, la SISP. A Itàlia, tot i tenir al seu si casos ben interessants com el Sud Tirol o la Val d'Aosta, l'interès se centra bàsicament en la qüestió de la Lega Nord, i molts dels papers i comentaris dels politòlegs italians tendien a presentar el moviment més aviat com un partit de protesta que es presentava sota un discurs etnoregional (no entrarem a discutir el concepte 'etnoregional', que mereixeria una entrada ben llarga). Tanmateix, cal recordar que el moviment que dona lloc al que avui coneixem genèricament com a Lega Nord tampoc no és un fenòmen sorgit d'un dia per un altre sinó que té els seus orígens els anys setanta. Aquesta percepció del perill que per l'estabilitat del sistema polític italià pot tenir el moviment té al meu entendre força fonament, però alhora fa que es miri amb una certa suspicàcia altres casos on és clar que no es tracta d'un moviment sorgit del simple oportunisme o emprenedoria política, com Flandes, Catalunya, Escòcia o el Quebec, i així ho comentaven els organitzadors ja que de fet era la primera vegada que s'organitzava un pànel específic sobre la qüestió dels nacionalismes subestatals.

Un altre aspecte interessant va ser poder parlar amb algú que també ha treballat un tema relativament poc conegut per aquí des del punt de vista acadèmic com és Còrsega, després dels resultats electorals a les passades eleccions regionals, amb un resultat històric del nacionalisme cors. El més destacable però va ser la presència de ponents valons, que al marge de presentar dades força interessants i normalment de difícil accés, ens van donar l'oportunitat de veure la forta preocupació amb què viuen la situació de Bèlgica. La sensació era que no acabaven de trobar explicació al procés de desintegració que sembla viure l'estat belga, estant com estaven molt compromesos amb la seva continuitat (la qual cosa també donaria per un recordatori weberià sobre com hem d'intentar controlar els nostres judicis de valor sobre el nostre objecte d'estudi). En tot cas, avui justament apareix una entrevista al diari Avui (vista via el bloc de l'AENI) on trobaríem un discurs diferent.

Sobre la capacitat d'organització i altres aspectes logístics millor no parlar-ne...

Candidatos, encuestas y brujos

Avui el País publica un article d'un diputat del PSOE que alhora és professor de sociologia. El títol ja ens dona una pista de per on va, però és molt recomanable -sobretot perquè és d'algú que porta els dos 'barrets' de polític i acadèmic- ara que ens acostem a un nou cicle electoral. L'article comença amb una historieta que amb diferents versions està bé de recordar per no caure en cercles infinits:

Tras una larga sequía los indios comenzaron a presionar al nuevo brujo de la tribu para que hiciera la danza de la lluvia. El brujo, que no debía tenerlas todas consigo respecto a sus poderes, trató de retrasar la ceremonia todo lo que pudo para ver si llovía sin necesidad de la misma. Finalmente, la presión de la tribu terminó en amenazas muy serias. Acorralado, el brujo organizó la ceremonia, y después de que la tribu bailara hasta muy entrada la noche, les dijo a los indios que antes de dormir sacaran todas sus vasijas para recoger el agua. Casi al amanecer, el brujo, vestido de occidental, se escapó del poblado. Pero antes de huir definitivamente, se acercó hasta el observatorio meteorológico y allí vio a un hombre con una bata blanca, se acercó a él y le preguntó: "¿Usted me podría decir si hoy va a llover?". El hombre le contestó sin la menor duda: "Sí". El brujo, lleno de curiosidad y de esperanza, le preguntó al científico: "¿Y cómo lo sabe con tanta seguridad?", a lo que el científico contestó: "Porque los indios del poblado de ahí abajo han sacado las vasijas para recoger el agua de la lluvia".

 L'article té un to i un final agonista que, com no, fa que ens toqui el punt als berlinians (per qui pugui estar interessat sobre què és això de l'agonisme, definició telegràfica)

Maragall: Contra el federalisme babau

L'expressió no és nostra, és del president Maragall. Avui que la notícia del dia són les seves declaracions, tornem a fer referència al llibre que Rubert de Ventós va publicar fa més de deu anys i al qual en fèiem referència no fa gaire. Un dels 'extres' del llibre és el pròleg de qui seria posteriorment president de la Generalitat. I ben interessant perquè va mostrant un cert sentiment de perplexitat -que no ben bé de sorpresa- sobre l'evolució de Rubert de Ventós, alhora que un -esportiu- reconeixement a la solidesa dels seus plantejaments. Així, Maragall admetia en el pròleg que per arribar al seu final ('transformar Espanya en un subjecte europeu', la ja vella aspiració del nacionalisme català o del catalanisme, per aquells qui ho prefereixin) calia passar pel camí de Rubert de Ventós. La qüestió és que el camí que plantejava Rubert -que planteja- amb la independència és que com a mínim ja no té només aquest destí: és l'època de les 'independències interdependents' i això implica relacions estretes amb Espanya, però des de lapolítica aquesta relació cooperativa només pot fer-se des de l'estatalitat, perquè per les relacions, com per les abraçades (que sempre cita) calen dos. Maragall feia seu doncs el camí de Rubert de Ventós, tot i que pretenia arribar a una destinació diferent. Una destinació però, que com ell mateix deia no era ni la del 'federalisme homogeneitzador' ni la del 'federalisme babau'. I que sembla que darrerament també va excloent altres variacions sobre el mateix tema.

Enquesta de La Vanguardia: suport a la independència

Amb la publicació passat dilluns de la segona part de l'enquesta de La Vanguardia, trobem un cop més els titulars habituals sobre 'desinflades', 'souflés', etc. Tanmateix, el propi article recorda que al marge de les oscil·lacions entre el juliol i el setembre -segons l'enquesta- el model que sembla anar-se consolidant és més aviat el de 50-50, és a dir, amb les dues opcions dins uns marges relativament propers. En qualsevol cas, en fer comentaris 'de cafè' sobre les enquestes -com fem aquí sovint- no està de més recordar algunes coses, encara que sembli reitiratiu.
.
Primer de tot cal considerar el marge d'error de les enquestes, un 3,54% en aquest cas, que vol dir que per un marge de confiança adequat tindríem un ventall de més/menys aquesta magnitud. Així, l'opció del no es mouria en un interval entre 41,46%-48,54%, mentre que l'opció favorable a la independència estaria entre 36,46%-43,54%.  Tenir en compte el marge d'error és important per contextualitzar els resultats de les enquestes, sobretot les que apareixen en els mitjans, que acostumen -per motius pressupostaris- a treballar amb mostres relativament petites. Així per exemple, la diferència de set punts en el suport a la independència entre l'enquesta publicada per la Vanguardia el passat juliol i la de diumenge passat es pot entendre una mica millor que no pas atribuir estrictament la variació a causes cojunturals (això no vol dir, és clar, que no tinguin un pes rellevant). El mateix succeeix amb la intenció de vot, i això és especialment important a mida que ens movem cap a les opcions noves que poden presentar-se en aquestes properes eleccions, o a partits marginals que ja disposen de representació parlamentària. Una intenció de vot del 2/3% tenint en compte el que acabem de dir encara fa més difícil arribar a conclusions fermes del tipus 'puja/baixa', i encara hem d'afegir el factor circumscripció electoral, ja que dependrà finalment dels vots que obtinguin per a cada circumscripció. Així doncs, l'enquesta ens pot dir com a molt que tenen certes possibilitats d'obtenir representació, però subjectes a altres factors que l'enquesta no pot recollir. Fent ús del tòpic, 'l'única enquesta que compta és la de les urnes'...

Referendum Bill escocesa posposada

Font: Govern escocès

Hem anat seguint més o menys la primera legislatura del SNP al capdavant del parlament escocès. Finalment però, el govern d'Alex Salmond ha hagut de renunciar a presentar la proposta de llei per la celebració d'un referèndum tal i com incloïa el seu programa electoral. Ja en el seu moment vàrem comentar les dificultats que tindria el SNP per tirar endavant la seva proposta, especialment per l'ajustada majoria que va obtenir en les eleccions del 2007. Els diferents intents realitzats no han aconseguit tirar endavant el projecte, entre ells la possibilitat de realitzar un referèndum multi-opció amb opcions intermèdies entre la independència i el nivell actual d'autogovern. El SNP ha mostrat la seva voluntat de fer girar la propera campanya electoral sobre aquesta qüestió, en un context electoral que ha canviat per l'arribada de la coalició tory-libdem a Londres. En tot cas, el SNP compta amb un factor important tot i que pugui semblar una certa paradoxa: la valoració de la gestió del govern i la capacitat del partit per a defensar els interessos escocesos són dos dels seus principals punts forts entre l'electorat, més enllà del seu posicionament sobre la independència del país.

Ànima i cor del Partit Popular

En la pseudo-sèrie que mantenim sobre 'Comunicació nacionalista', la precampanya del Partit Popular ens ofereix un nou exemple ben interessant.  Es pot considerar que és una manera d'intentar d'expressar una identitat dual sense conflictes, en uns termes del que sovint en la teoria s'anomena 'nested identities' on la identitat regional forma part de la identitat estatal. El cert és però que les referències que apareixen al vídeo és plantegen en termes més aviat 'binacionals' fent referència a dues comunitats i a allò que 'nos une'. En un altre moment del vídeo, la veu en off diu literalment "Tenemos una bandera en el alma y otra en el corazón". L'anunci no aclareix quina és la 'bandera del cor' i quina la 'bandera de l'ànima', ni -de passada- què siginifca cada cosa (ànima catalana, cor espanyol? a la inversa?). Un altre aspecte destacable és que el màxim abanderat -si se'ns permet la dolenteria- de 'parlar d'allò que interessa realment a la gent' sembla que ha acabat per canviar d'opinió i entrar de ple en els 'debats identitaris'.

Menys democràcia per un bé superior

Joan Herrera parla del seu projecte de referèndum en una entrevista publicada a el El País. ICV, ERC i CiU doncs, inclouen en el seu programa electoral alguna forma de consulta amb implicacions constitucionals. La particularitat de la proposta de Joan Herrera és que el referèndum tindria tres opcions; l'estat autonòmic actual, la reforma constitucional en una línia federal (amb reconeixement constitucional d'un 'estat plurinacional') i per últim, la independència. ICV defensaria l'opció federal. Podríem establir un cert paral·lelisme amb Escòcia, on també es contempla la possibilitat d'incloure fins a dues opcions intermèdies entre el status quo i la independència. Una primera opció seria incrementar l'autogovern en la línia proposada per la comissió Calman, i una segona la de desenvolupar el màxim nivell competencial possible en el marc de l'estat britànic, opció coneguda com a DevoMax. Les vam descriure breument l'any passat. En el cas escocès i britànic, un arranjament explícitament federal no es contempla com a opció ja que implicaria una reforma per al conjunt de l'estat difícilment viable. En bona part per manca de 'demanda' des d'Anglaterra. De fet, el projecte de devolution plantejat per Tony Blair el 1997 contemplava la regionalització d'Anglaterra amb assemblees electes que pretenia portar els beneficis de la descentralització però també diluir l'efecte diferencial que finalment produiria la Scotland Act. No se'n va sortir.

El possible referèndum escocès en uns termes multiresposta tindria però una diferència fonamental amb el que planteja ICV: el primer no afecta a l'estructura de l'estat en el seu conjunt, el segon sí ho fa. Això té aspectes formals, de contingut i també de viabilitat política. Pel que fa als aspectes formals es plantegen problemes democràtics ja que una part del territori de l'estat estaria decidint sobre l'estructura del conjunt de l'estat, sempre i quan assumim que l'estat estaria disposat a acceptar el resultat -fet pràcticament impossible que es produís en cap cas. Cal notar aquí que es una situació ben diferent de la que es produeix en un referèndum sobre la secessió, malgrat es fes sense el consentiment de l'estat i per tant de manera unilateral, ja en aquest segon cas no s'estaria afectant a l'organització interna de l'estat sinó als seus límits territorials. En aquest sentit la secessió unilateral presentaria menys problemes democràtics que no pas el fet que una part del territori de l'estat decideixi sobre la seva forma d'articulació i organització territorial del poder. Pel que fa als aspectes de contingut -deixant de banda l'objecció anterior- caldria definir els termes en què es planteja aquesta reforma reforma constitucional. Això ens portaria a un debat sobre arranjaments federals que ja hem comentat molt sovint aquí en diversos vessants. En darrer lloc, podrien considerar-se els aspectes de viabilitat política, sobre els quals tampoc cal estendre-s'hi massa, ja que aquesta parteix de la percepció de possibilitat que puguin tenir-ne els promotors. En la mateixa entrevista, Joan Herrera planteja que com a resultat la societat catalana expressaria la voluntat per aquesta opció federal, però sense generar-se una reforma constitucional de reconeixement plurinacional). Estaríem doncs parlant més aviat d'una consulta declarativa però no d'un referèndum amb efectes materials ni tampoc vinculant.


L'altre element a destacar de l'entrevista, i que sorgeix de tant en tant a les discussions sobre la conveniència de celebrar un referèndum, és l'argument que això 'dividiria' o 'fracturaria' la societat. En el cas de Joan Herrera, segons ell 'un referèndum independentista partiría a Cataluña por la mitad'. L'argument de la 'fractura social' pot correspondre's a una percepció, més o menys creïble, però que no vindria en cap cas produïda directament per la celebració d'una consulta democràtica com a tal. De fet, aquest tipus de raonaments poden acabar argumentant que és preferible sacrificar la democràcia per un bé major en aquest cas, una 'fractura'. Podríem discutir si existeixen tals béns -llibertat, igualtat, dret a la vida, etc.i més encara si un d'aquests és el fet que una societat estigui dividida respecte determinats temes. El que està clar -acceptant momentàniament aquestes premisesés és que si existeix una fractura potencial dins una determinada societat al voltant d'un aspecte polític (des de la seva concepció al seu exercici i conseqüències), és questionable que sigui precísament canalitzar-lo a través de procediments democràtics el que contribueixi a generar tal fractura. De fet, caldria plantejar-se seriosament si no és més aviat és al contrari i potser el fet d'impedir una expressió democràtica que permeti canalitzar políticament un tema al voltant del qual la societat es troba dividida és el que acaba generant dèficits democràtics.

Margaret Thatcher i les democràcies multinacionals

Margaret Thatcher és un dels personatges polítics més importants del darrer quart del segle XX, i també un dels més controvertits. A mida que passen els anys, i des de fora del Regne Unit, se'n pot revisitar el personatge no només pels episodis més coneguts o pels seus plantejaments polítics més rellevants, com les dures polítiques d'ajustament del sistema de benestar britànic, l'enfrontament amb els indicats, les polítiques de desregulació econòmica, o la impopularitat que va generar a Escòcia -amb afers com la poll-tax- de la qual encara, vint anys després que abandonés Downing Street, no s'han recuperat del tot. La fundació que porta el seu nom i gestiona el seu llegat (discursos, anotacions, etc.) és una excel·lent font d'informació i molt recomanable. Val la pena recuperar-la aquests dies, quan durant el mes d'agost, en la sèrie 'La forja d'un líder', TV3 va emetre un interessantíssim documental sobre els seus inicis i fins al seu nomenament com a primera ministra.

I és que malgrat les simpaties que pugui generar -o no- com a personatge polític, no s'ha de perdre de vista la seva dimensió. Pel que fa a la qüestió 'nacional', la seva oposició a la devolution escocesa però sobretot els seus arguments -fets més de trenta anys enrera i dels que tenim un exemple a la cita de referència que hem penjat avui- continúen tenint plena vigència en els debats sobre la viabilitat de les democràcies multinacionals i el paper de les nacions com a actor polític. Es pot resumir -molt- els seus plantejaments en la vigència de la nació com a comunitat política de referència del món contemporani, concretament en la seva constitució en forma d'estat-nació, i en segon lloc, en la inestabilitat gairebé inherent de les democràcies multinacionals. Com dèiem, plenament vigent en l'actualitat, tal i com per exemple posa de manifest l'evolució de la qüestió a Espanya i Catalunya aquests darrers anys.