La sentència de l'Estatut de Catalunya (n)?

Després de 4 anys (i gairebé vint entrades parlant-ne més o menys directament de la qüestió), el TC sembla a punt d'emetre la primera part de la sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Primera perquè de moment només sembla que assenyalarà aquells articles afectats d'inconstitucionalitat o dels quals en farà una interpretació per ajustar-los a la Constitució, així que caldrà esperar encara uns quants dies per poder llegir amb calma les motivacions del tribunal. Ignorem si en el procés per elaborar la sentència han comptat amb l'assistència d'algun expert en matèria de nacionalisme que hagués pogut oferir assessorament respecte la interpretació de conceptes com nació o sobirania, que sembla la qüestió de fons que més controvèrsia ha generat en les deliberacions. De tota manera, ja fa dos anys que vàrem anunciar per on aniria segurament aquesta interpretació, així que poques sorpreses s'esperen.

Caldrà considerar -i tot apunta en aquesta línia- que el tribunal culminarà el procés de descentralització engegat el 1978, de manera qualsevol altre avenç en matèria d'autogovern queda -constitucionalment però sobretot políticament- fora de l'abast del model autonòmic amb què es tanca aquest primer període constitucional a Espanya.

Federalisme irreal i independentisme
La nació i la sentència del TC
La mort del federalisme
Totes les notícies són certes
He descobert la notícia innocent 
Spinning post-13D
El memorial de greuges del segle XXI
Els turcs de les muntanyes
Els efectes electorals de la corrupció
David contra Goliat
Agost
Parèntesi estiuenc
Juliana i Prego
Apostes electorals
La sentència
Referèndums
L'Espanya plural avança a bon ritme
Eleccions al País Basc
La sentència del TC
La consulta d'Ibarretxe

Via Vilaweb, el veredicte del tribunal. Haurem d'esperar doncs als fonaments jurídics per entrar en detalls.

Lideratges, ètica i participació política

Qui sap si d'aquí un temps potser veurem com un excessiu predomini de l'ètica de la convicció per sobre l'ètica de la responsabilitat acaba generant alguna expectativa incomplerta respecte uns mesos enrera. L'ètica de la convicció posa l'èmfasi en els principis i valors que orienten una acció, mentre que l'ètica de la responsabilitat el posa en les conseqüències de les accions, i per tant, en quines són les millors decisions per assolir un determinat fi. És important tenir en compte que Weber no les plantejava com a dos tipus oposats, sinó complementaris: en l'esfera pública, el 'polític vocacional' (Berufspolitiker) serà aquell que combini una convicció respecte els seus ideals morals i que alhora tingui capacitat de racionalització suficient com per mesurar les accions que el condueixin a assolir-los.

Un dels problemes de la modernitat que preocupaven d'altra banda a Max Weber era la professionalització (lligada a la burocratització de la societat) de la política. És un fet inevitable que amb la creixent complexitat dels afers públics els partits van acabar esdevenint maquinàries també complexes i professionalitzades. Això introdueix una tensió gairebé irresoluble per la conciliació dels dos tipus d'ètica, ja que, si ens plantegem que els ideals no poden perseguir-se armònicament sinó que socint són irreconciliables (agonisme tipus Berlin), més que una solució el que es produirà en tot cas és una gestió entre totes dues dimensions. Una gestió que no s'ha de considerar necessàriament com un equilibri estable, sinó que pot tendir cap a un dels dos extrems; la professionalització de la política. Aquesta tendència pot fins i tot ser contraproduent per la generació de nous partits polítics, no perquè caiguin en els mateixos tics organitzatius (inevitable si acceptem el que hem dit fins aquí), sinó perquè els actors que s'impliquen en un projecte polític però tenen una vida professional al marge de l'esfera política poden tendir a deixar-se endur per l'ètica de la convicció.

Més cap a l'est: Kirguizstan

Anem més cap a l'est encara fins al Kirguizstan, que va sortint a la premsa durant els darrers mesos, en un procés d'incerta democratització, conflictes interètnics i xarxes de crim organitzat, que afecta especialment el sud del país a tocar de l'Uzbekistan. El CIDOB ha elaborat un dossier especial que recull diversos articles i notícies. Diversos articles com aquest o aquest al recentment descobert Nationalities Blog. La manca d'interès geopolític i de significació internacional d'aquest estat sembla ser en bona part la causa de la reticència a intervenir per part de les potències mundials, el que pot acabar decantant el Kirguizstan cap a un nou cas de failed state.

Conferència: Minority Politics within the Europe of the Regions (2)

Un cop celebrat el congrés Minority Politics within the Europe of Regions (se'n pot llegir un petit report al web) és moment d'anar processant la informació acumulada aquests dies d'activitat acadèmica (i també de l'altra...) a Cluj-Napoca. Un primer aspecte de la complexitat del fenòmen de les minories nacionals a l'Europa central i oriental és, com ja comentàvem a l'entrada prèvia al congrés, que calen uns paràmetres diferents als que acostumem a utilitzar per aproximar-nos a la qüestió nacional de les democràcies occidentals, no només perquè es tracta d'estats en processos de transició democràtica, sinó pels efectes dels imperis rús, otomà i austrohungarès en la composició ètnica dels actuals estats. Aquesta influència la trobem ben exemplificada per exemple amb el mateix nom de la ciutat, Cluj-Napoca en romanès,  Kolozsvár en hongarès i Klausenburg en alemany. Que la gestió de les minories nacionals és un tema complex es podia observar fàcilment en les inversions del govern romanès a les zones 'perifèriques', això és, amb important població hongaresa, i que queda ben il·lustrat tant pel que fa a la política religiosa, amb el suport a l'església ortodoxa -majoritària entre la població romanesa però no reconeguda constitucionalment com a oficial- i a la resta -en una gran diversitat de sectes cristianes, des de la greco-catòlica a la calvinista. Un altre cas és la política d'infrastructures culturals. Cluj té dos teatres 'nacionals', el romanès i l'hongarès, i es pot endevinar amb facilitat quin és quin en les següents fotografies:

Pel que fa al congrés en sí, una magífica oportunitat per apropar-se a realitats poc conegudes, amb presentacions destacables sobre minories nacionals i als diferents règims d'autonomia en casos com Gaugàsia, Tràcia Oriental o Kashúbia, així com l'anàlisi de les polítiques culturals i lingüístiques en països com Croàcia.

Per acabar aquest breu resum, també tenim bons exemples de nacionalisme 'monumental', amb múltiples exemples com el de Matias Corvinus, rei hongarès d'ascendència romanesa, i que una placa a la seva casa de Cluj s'encarrega de recordar-lo com a heroi nacional. Al costat d'aquesta placa n'hi ha una altra en hongarès que estem segurs no té gravat el mateix text... En qualsevol cas, una experiència molt interessant i una oportunitat també per desfer alguns tòpics sobre l'organització territorial del poder a Espanya, per explicar que a Catalunya el cens de població no inclou una categoria d'etnicitat (com sí es fa en molts d'aquests estats) o per descobrir que Romania es defineix a la constitució com a stat naţional. També per aprendre sobre la seva complexa llei electoral, que ha acabat generant una espècie d'ethno-cartel party, categoria que ignorem si existeix com a tal i si ha rebut l'atenció de la literatura, però que se'ns va acudir per descriure la participació del partit de la minoria hongaresa en la governabilitat de l'estat, especialment després de sentir alguns dels seus representants en el congrés. Insistint doncs en la idea, tot plegat una magnífica experiència.

Més, menys, més

Aquesta és l'agudíssima manera en què F-M. Álvaro resumeix els recents resultats electorals a Bèlgica amb els importants resultats obtinguts pel N-VA, més Flandes, menys Bèlgica, més Europa. La imatge de Bart de Wever (tal i com també apunta en el seu article n'Álvaro) amb la bandera europea de fons on apareix el símbol flamenc del lleó al costat de les altres estrelles que representen Europa, és força il·lustratiu d'aquest plantejament polític. Els processos que viuen actualment països com el mateix Flandes, Escòcia o Catalunya presenten algunes especificitats que els diferencien d'anteriors onades, la més recent corresponent als Balcans o al Bàltic. Traslladar acríticament aquests casos per emmirallar el que succeeix en altres regions europees pot portar a establir comparacions errònies, com ja hem comentat aquí alguna vegada (més aviat moltes...). Això no significa que no hi hagi elements per la comparació, des dels processos de regulació constitucional de la secessió, a les dinàmiques polítiques centre-perifèria, a l'articulació dels moviments nacionalistes, a la reacció del nacionalisme d'estat, o fins i tot a aspectes anecdòtics, com recollíem a l'entrada anterior.

Font: Reuters.

En el cas català, el que és interessant és com de l'Europa de les regions, horitzó dins el qual s'articularia una veu pròpia que superès els estats 'per sota', ha acabat generant una certa frustració, ja que la Unió Europea és una associació d'estats que no ha acabat de generar mecanismes de participació regionals satisfactoris per les realitats plurinacionals dels seus estats, sinó que això depèn de les decisions que prenguin aquests mateixos estats sobre com participen a les institucions comunitàries. Això ha reforçat entre els nacionalismes d'algunes nacions minoritàries europees una formulació alternativa que podríem resumir en la idea 'd'independència dins Europa'. És a dir, la idea d'Europa es manté en primer terme -la participació en la xarxa d'interdependències de l'organització regional europea. Aquesta participació no es pretèn ja vehicular-la a través de l'estat de què es forma part, perquè es percep que aquesta participació mediada és insatisfactòria -Malta té més veu a la UE que Flandes- o que és fins i tot inexistent. Per tant, es posa l'èmfasi en què per tenir veu pròpia a la comunitat europea cal desenvolupar estructures d'estat que permetin una participació plena en el procés de construcció europeu. Aquest és, a grans trets, el canvi en els plantejaments polítics de molts nacionalismes de nacions minoritàries en el context europeu, i del qual, en aquest sentit, sí que es poden establir comparacions per al seu anàlisi en el context de les democràcies liberals occidentals.

Els motius econòmics de la independència de Croàcia, explicats per un croat

"Being the more industrialised area of the federation, after years and years of economical transfers from Croatia to the federation, and after help, help, help, and then help, help, and more help, the feeling was: is somebody there? "

"The federation opposed the construction of the railway between Split and Zagreb, hampering the economical development of Croatia"

Curiosos arguments que tenen un no sé què...

Conferència: Minority Politics within the Europe of the Regions

El grup en Federalisme i Regionalisme de l'ECPR, la Universitat Sapientia i l'Institut Romanès per la Recerca en Minories Nacionals organitzen aquesta setmana la conferència ‘Minority Politics within the Europe of Regions’ on 17-19 June 2010. Hi ha tot un pànel (programa) dedicat al cas català, tot i que en termes general el congrés té un marcat accent de l'Europa de l'Est, així que serà una bona oportunitat per veure l'estat de la qüestió pel que fa a la recerca sobre les minories nacionals en aquesta regió europa, fortament marcada per l'esfondrament de l'Imperi Austro-húngar i Otomà i posteriorment per la caiguda dels règims socialistes. Un dels aspectes interessants en molts d'aquests casos és el fet que, a diferència del nacionalisme en nacions sense estat que trobem en diverses democràcies occidentals (Escòcia, Catalunya, etc.) a l'Europa de l'Est trobem minories nacionals disperses que tenen un estat de referència, és a dir que en termes de les teories del nacionalisme, s'apropen més a l'irredentisme que no pas al de la secessió. Un dels casos més rellevants és el d'Hongria, una de les dues unitats de l'Imperi Austrohongarès. Abans del tractat de Trianon (1920) la població magiar representava poc més de la meitat del total del que aleshores era Hongria. Després del desmembrament  el nou estat esdevindria ètnicament homogeni en perdre un 70% del seu territori, concentrades les noves fronteres al voltant de les zones de clara majoria magiar. Com a resultat del tractat, però, un de cada tres hongaresos va quedar sota la sobirania dels nous estats (principalment Txecoslovàquia, Romania -Transilvània- i Iugoslàvia -Croàcia-). En les noves democràcies d'aquesta regió després de l'esfondrament de la Unió Soviètica, la qüestió continúa al centre del debat polític, des de les polítiques de reconeixement cultural d'aquestes minories als processos d'homogeneització cultural, o en l'arena parlamentària amb l'existència de partits que representen aquestes minories, cas dels hongaresos amb l'UDMR amb un paper important en la governabilitat de Romania, o altres a nivell estatal com el Partit Nacional Eslovac, amb un ideari marcadament xenòfob cap a les minories nacionals de l'estat, particularment l'hongaresa. Per la seva banda, l'estat hongarès també està desenvolupant polítiques polèmiques, com la possibilitat d'atorgar passaport a aquells hongaresos que són ciutadans dels estats veïns, fet que afegeix un element més de tensió política. Així, esperem que les presentacions del congrés ofereixin informació de primera mà sobre l'estat actual de la recerca en molts d'aquests aspectes, i que mirarem de comentar aquí la setmana vinent.

La justificació moral de la unió

Un dels corrents centrals de les teories de la secessió és el que posa l'èmfasi en els motius per la creació de nous estats, i en concret, les causes que ho justifiquen moralment. Si analitzem en canvi alguns processos de secessió que s'han produït, podríem abordar-ho des d'una perspectiva inversa i demanar-nor per les raons morals que justifiquen la unió. Aquesta perspectiva no és un simple exercici especulatiu si tenim en compte que la majoria d'estats realment existents tenen un 'pecat original' en el fet que no s'han constituït democràticament. D'altra banda, en alguns casos els factors explicatius de la secessió semblen haver estat més aviat la manca de motius pel manteniment de l'estat que no pas l'existència d'aquelles causes que segons les teories dominants en serien el detonant i  podrien justificar-ne moralment el procés. Un cas recent en aquest sentit és la separació de Txèquia i Eslovàquia. Evidentment que podem trobar factors explicatius diguem-ne clàssics (elits aliniades nacionalment, controvèrsies sobre el pes polític de la unió, etc.) però també una certa sensació que finalment el detonant va ser l'absència d'actors polítics que defenséssin el manteniment de la unió. En Marc Santjaume s'hi refereix en termes d'inèrcia, en un article on fa referència a un interessant estudi d'opinió realitzat al Quebec on es planteja si en cas que la província fos un estat independent i es convoqués un referèndum per unir-se al Canadà, els electors s'hi pronunciarien a favor o en contra. És una manera enginyosa d'abordar un contrafactual, i els resultats mostren que el percentatge d'electors favorables a la independència passa d'un 35% quan es planteja la possibilitat d'esdevenir un estat independent a un 49% en el cas de ser un estat independent i decidir la integració en una unió política amb el Canadà (allò que s'anomena 'ROC'; resta del canadà). Un altre cas d'aquests processos de descomposició inercial el podem trobar també en el cas de Bèlgica, on la victòria electoral del N-VA sembla indicar que Bèlgica com a projecte d'unitat política està esgotat i de fa uns anys està afectant a la seva governabilitat, sense que això passi per generar conflictes del tipus que la teoria tradicional de la secessió inclogui entre les seves preocupacions. Amb els històrics resultats del N-VA, un 28% de vots a Flandes que representa gairebé un 18% del total, l'estat sembla avançar cap a una confederació -aquest és el programa del partit. Com hem comentat aquí en diverses ocasions (Federalisme) els arranjaments federals en estats plurinacionals no acaben de convertir-se en 'artefactes estables', i caldrà estar atents a com evoluciona l'arranjament institucional belga a partir dels resultats d'ahir.

Gerrymandering (2)

Fa pocs mesos ens fèiem ressó d'un web on podíem consultar els districtes electorals americans i veure exemples de gerrymandering sobre el mapa. El tema del disseny dels districtes electorals està a l'agenda política americana actualment perquè és any de cens. Cada 10 anys i per mandat constitucional s'ha de realitzar un recompte de la població americana, que afecta no només als districtes electorals sinó a molts altres aspectes d'infraestructures, transferències econòmiques, inversions, etc. Pel que fa al disseny electoral, les modificacions -també per mandat constitucional- per tal que els districtes electorals s'ajustin als canvis poblacionals que recull el cens genera un  incentiu a que les modificacions no alterin els equilibris de poder. Això és la causa principal del que es coneix com a gerrymandering. A la imatge es pot veure el pamflet on es denunciaven aquests 'tripijocs', cap allà el 1812. No és un tema nou, doncs. Avui dia però, en comptes de pamflet, s'ha estrenat un documental sobre el tema: Gerrymandering: the movie.

L'esmena 212 de la Constitució americana

Harrison Bergeron és un conte de Kurt Vonnegut, un relat distòpic on als Estats Units s'afegeixen a la Constitució un seguit d'esmenes per aconseguir la igualtat entre els ciutadans. S'imposen una sèrie de handicaps a cada individu que limita les seves habilitats, aspecte físic, etc. La igualació es produeix doncs, per baix, i la igualtat acaba amb la llibertat. Un bon exemple per reflexionar sobre les teories de la justícia i les agonies dels valors. I una bona adaptació cinematogràfica en forma de curtmetratge.

El papu nacionalista

Un dels hipotètics que recorre periòdicament la política catalana és la possibilitat que algun dia coincideixin les eleccions catalanes i les espanyoles. Per la ciència política seria ocasió de contrastar algunes hipòtesi com les que plantegen les teories de les eleccions de segon ordre, tal i com s'anomenen les d'àmbit subestatal. La possible coincidència de convocatòries ha tornat a sorgir aquests darrers dies, després que CiU s'abstingués en la votació de mesures per reduir el dèficit públic, on podria haver com a rerafons la voluntat d'evitar un escenari que no seria favorable als seus interessos electorals. Tirant d'hemeroteca pròpia, ja en vam parlar fa uns mesos quan es va plantejar la conveniència pel PSC de que coincidíssin i així evitar uns resultats que segons les enquestes els serien adversos.

La tesi d'aquest plantejament és que si coincidissin totes dues convocatòries el PSC traslladaria els bons resultats que obté a les eleccions generals a Catalunya també al parlament català. Extrapolant alegrement (per exemple el record de vot i especialment al PSC és més alt que el real) les dades disponibles com fèiem en aquella entrada -això és, aplicant els resultats de les eleccions generals del 2008 al parlament català- el PSC estaria a tocar de la majoria absoluta al parlament català, amb un 45% dels vots que es transformarien en 65 escons. Aquest comportament diferencial s'explica habitualment en la literatura per dos fenòmens (bé en realitat són tres ja que cal afegir el factor mandrós...). En primer lloc, perquè una part rellevant de l'electorat socialista a Catalunya s'abstindria a les eleccions autonòmiques però votaria a les generals, i en segon lloc, per l'existència d'una franja d'electorat que votaria pel PSC-PSOE a les generals però es decantaria per altres opcions a les catalanes, el que es coneix com a vot dual.

Ara bé, en l'escenari de la coincidència electoral, es podrien arribar a produir uns resultats pràcticament idèntics en totes dues eleccions? En quina mesura aquells electors que tenen un comportament dual -això és, voten per diferents partits segons l'elecció- o mostren una abstenció diferencial -només participen d'una d'elles- el mantindrien o bé optarien per votar 'per duplicat'? Amb les dades disponibles, si observem la intenció de vot a les generals pel PSC-PSOE creuada amb el record de vot a les eleccions catalanes, comprovem com ben bé dos terços dels enquestats són votants habituals del partit en totes dues eleccions. Del terç restant, el grup principal és el d'abstencionistes -que aniria en la línia de l'abstencionisme diferencial que no vota a les catalanes però sí a les generals- mentre que el següent grup estaria format pels votants del PSC-PSOE a les generals que opten per partits d'implantació catalana, això és CiU, ERC i ICV, que podríem explicar pel vot dual. És a dir, que visualitzem força bé totes dues explicacions.

Però amb aquest creuament i sense més matisos la convocatòria simultània d'eleccions atorgaria al PSC-PSOE uns resultats molt bons al parlament català per l'efecte de l'electorat que es mobilitzaria per les generals, però possiblement l'electorat dual mantindria el seu patró de comportament, de manera que millorarien els seus resultats però els resultats no serien del tot idèntics (tal i com assenyalava Carles Castro en un article recent a la Vanguardia). En tot cas, un contrafactual interessant. O potser deixarà de ser una hipòtesi...?

Afegit 14/06: Article de Carles Boix analitzant els resultats electorals per la ciutat de Barcelona

What's next o What's left?

La fundació Rafael Campalans ha celebrat aquest cap de setmana una trobada per reflexionar sobre el futur de la socialdemocràcia. Les jornades, sota el títol What's next? Next left tenien una clara reminiscència a West Wing, tal i com s'hi refereix Lluís Bassets en un article a El País. 'What's next' és una de les frases habituals que el president dels EUA fa servir a la sèrie quan, un cop sol·lucionat -o abandonat- algun tema, assenyalava l'hora de passar a un altr qüestió. Entre els participants de la reunió, una altra cita -anecdòtica- coneguda en el nostre àmbit local, es referia al fet que els socialdemòcrates, o millor dit, els partits socialdemòcrates, 'no estem tan malament'.

Ja fa uns anys el periodista Nick Cohen jugava amb aquestes paraules (no amb el 'que no estamos tan mal, sinó amb el What's...), tot i que en un sentit diferent. Cohen publicava el 2007 un llibre sobre la crisi de la socialdemocràcia -els liberals, que en anglès vindria a representar el que aquí diem progressista- en el context britànic, quan ja s'apuntava l'esgotament del model de la tercera via impulsat per Tony Blair. Tot i que possiblement l'esgotament en qüesió va venir tant o més pel mateix Tony Blair que no pas pel concepte en sí, Cohen feia servir un ocurrent joc de paraules; What's Left? ('Què en queda?', amb el doble sentit de 'left'), que bé podria haver servit per l'esmentada jornada de reflexió. En vint anys s'ha passat de la fi de les ideologies a les ideologies en crisi permanent -un altre cop-, o potser millor dit, als projectes polítics en crisi permanent. De fet, però, com diu el savi, cal desconfiar de qui no dubta mai.

Textos clàssics sobre el federalisme

L'Institut d'Estudis Autonòmics ha desenvolupat aquests darrers anys una col·lecció que sota el títol 'Clàssics del federalisme' inclou textos de referència, clàssics en el sentit històric del terme però també reflexions contemporànies, amb especial èmfasi en les democràcies plurinacionals i el federalisme asimètric. És encara una col·lecció breu -per recent- però que ja ens ofereix alguns buits que hi havia en l'edició catalana com per exemple la traducció dels coneguts com a Federalist Papers, sèrie d'articles publicats el 1787 i 1788  amb el propòsit que l'estat de Nova York aprovés la recent constitució americana. Estan escrits per Alexander Hamilton, James Madison i John Jay, tres prohoms de l'època. Hamilton, primer secretari del tresor del govern federal amb George Washington i mort en un duel el 1804, Madison, un dels pares de la constitució i que seria president dels Estats Units, i Jay, primer president del Tribunal Suprem. Un bon trio, vaja. L'edició és consultable en línia, així que tenim a l'abast la traducció d'un dels textos polítics (recull de textos, millor dit) més influents de la història.