Teories de la secessió en el cas català

La teoria política va sovint darrera dels esdeveniments, però un dels trets característics de les ciències socials -en un nou exercici d'epistemologia de cap de setmana- és que els actors que són objecte d'estudi coneixen aquestes teories, i per tant es produeix una interacció interessant i que cal tenir en compte. Relacionarem a continuació un parell d'aspectes de les teories de la secessió amb dos esdeveniments polítics que s'han produït els darrers dies, d'una banda la segona assemblea de Reagrupament i d'una altra la trobada de la Causa Comuna impulsada pel PSC. Intentarem no fer valoracions polítiques (etiqueta politiqueig) sinó politològiques (teoria?) i en aquest sentit potser forçarem una mica els fets per relacionar-los amb la teoria, en relació a les teories de la secessió de tipus nacionalista i les teories de causa justa.

Reagrupament i les propostes que ha anat generant públicament se sitúen en un model de secessió unilateral, on una llista que es presenta bàsicament amb un programa per la independència concorre al parlament, i cas de guanyar les eleccions el seu programa polític consisteix en declarar unilateralment la independència, per sotmetre-la posteriorment a l'aprovació en referèndum per part de la societat (ponència política). En podem trobar alguns referents en les declaracions d'independència de les repúbliques bàltiques pel que fa a l'expressió dels parlaments sorgits de les primeres eleccions lliures que es varen celebrar, tot i que no formava part del seu programa electoral. Una segona diferència és que la constitució soviètica reconeixia formalment el dret de les repúbliques fundadores a separar-se lliurament de la federació. En l'aspecte programàtic trobem el cas recent del SNP, que es comprometia en el seu programa electoral a convocar un referèndum sobre l'estatus constitucional del país, però no incloïa com a primer pas la declaració d'independència des de la majoria parlamentària. Un aspecte específic del cas escocès és que no es tractaria d'una secessió unilateral, en el sentit que l'estat matriu -la Gran Bretanya- no rebutjaria la negociació o la possible legitimitat del procés secessionista.

Entre la teoria i la pràctica de la secessió -com en general entre allò que hauria de ser i allò que és- hi ha sempre una distància que des de l'acadèmia s'intenta abreujar a remolc dels esdeveniments. Així, si mirem d'encaixar els diversos processos de secessió veurem com no acostumen a encaixar del tot en la teoria. Per exemple, en el cas de les repúbliques bàltiques trobem un exemple de secessió unilateral, no negociada, però alhora un fonament de regulació constitucional, que malgrat no estar dissenyat per ser posat en pràctica, ja que la Unió Soviètica no era un estat democràtic, acaba servint com un cert referent en el procés, que intenta no contravenir-lo explícitament per tal de no perdre legitimitat.

La proposta de Reagrupament ens podria remetre a les teories de la secessió d'adscripció nacional o nacionalistes, ja que la legitimitat del procés se sitúa en el fet de considerar Catalunya com a nació, i d'aquí derivar un dret a l'autodeterminació que es pot exercir de manera unilateral. Malgrat es facin referències a aspectes que remeten als arguments anomenats de causa justa, aquests no serien els qui legitimen el procés, sinó que en tot cas s'afegirien com a context per explicar la secessió però no per justificar-la. La teoria normativa dominant va però en un altre sentit, on la consideració de nació, és a dir, la de ser considerat un subjecte potencial per l'autodeterminació, pot ser necessari però no suficient per l'exercici de la secessió unilateral. Els elements que poden justificar la secessió unilateral en aquest segon grup de teories se centren en si aquesta té una -o unes- causes justes, que passen per concebre-la com un remei d'última instància bé perquè el territori s'hagi incorporat per la força a l'estat matriu, bé perquè aquest exerceixi discriminació, explotació o violacions contra els drets humans de la població del territori en qüestió.

Hi ha però un seguit d'addicions a aquests criteris de causa justa que la literatura ha anat afegint els darrers anys. Un dels més destacats és el que s'anomena la fallida del reconeixement, o en una distinció teòrica, la fallida de l'exercidi d'autodeterminació interna (i on sembla que podrem tenir una aportació molt important al nivell teòric quan algú completi la seva tesi doctoral). Aquestes teories s'apliquen especialment en casos com ara el català, l'escocès o el quebequès, ja que consideren la possibilitat de la secessió en estats democràtics que malgrat tot no són capaços de dotar d'un espai d'autogovern just per a les nacions minoritàries que hi ha al seu interior. Ens situaríem per tant en un altre grup de raonaments, diferents al de les teories nacionalistes, on no seria condició suficient la consideració de nació per exercir unilateralment el dret d'autodeterminació, sinó que caldria en tot cas afegir algun tipus de motiu. Aquesta distinció, sobre la qual òbviament podria discutir-se llargament, la podem trobar en la jornada de la Causa Comuna, d'on en concret destaquem la reflexió de Ferran Mascarell . Mascarell feia una interessant diagnosi sobre els reptes del que ell anomena catalanisme (terme que acadèmicament no té massa sentit fora de l'àmbit de la història) i que resumeix en el seu envelliment i lateralitat, això és, en la seva incapacitat per reformular-se en termes contemporanis i d'altra banda per ser capaç de generar un projecte polític que penetri o que es tradueixi en uns termes socialment amplis, altrament ho podríem descriure com la latinització del nacionalisme català. Però l'aportació de Mascarell, tot i que no explícitament, ens remet al tercer dels grans arguments de les teories de la secessió de causa justa, i aquest és l'aspecte que volem destacar. En un moment de la intervenció afirma que si bé ell no és independentista, "acabaré sent independentista de cul de sac, si continuem igual, és a dir, si no s’assumeix que Espanya s’ha de construir des d’un federalisme plurinacional que resolgui d’una vegada allò que els catalans fa cent anys i escaig que reclamem". Hi haurà qui pugui considerar 'indepentisme de cul-de-sac' una expressió més o menys afortunada, però aquest plantejament ens remet directament a la idea del dret a la secessió com a remei d'última instància davant la fallida de reconeixement o d'exercici del dret d'autodeterminació interna, això és, en paraules de Mascarell, del federalisme plurinacional.

Tres coses bones del conservadorisme

Article d'opinió al Washington Post, arrel de la reforma sanitària en procés d'aprovació. Malauradament no hem pogut seguir en els darrers passos tot i que va ser dels aspectes més interessants de la campanya, i que més diferenciaven el centrista Obama respecte la més progressista Clinton. En qualsevol cas, l'article, a partir del desafortunat paper dels republicans davant la iniciativa del president Obama, sosté que "every nation needs an intelligent and constructive form of conservatism", cosa que no han demostrat en aquesta ocasió, i assenyala els que al seu parer són tres punts positius que un discurs conservador pot aportar al debat públic:

a) conservatives are suspicious of innovation and therefore subject all grand plans to merciless interrogation.
b) conservatives respect old things and old habits. Com l'autor apunta, això sempre passant pel sedaç de la crítica, ja que la segregació racial era una pràctica antiga però censurable moralment.
c) a suspicion of human nature and a belief that humans cannot be remolded like plastic. Aquest aspecte ens remet a un no menys clàssic debat sobre la naturalesa humana, entre Hobbes i Rousseau, podríem dir, però també a d'altres fins i tot més interessants com per exemple autoritarisme-liberalisme.

Un curiós article en tot cas...

Enquesta de El Periódico, LV...

El festival de les enquestes continúa, i de la publicada avui per El Periódico ja fem tard per comentar-la (al blog de l'Edgar Rovira hi podem trobar un bon resum). Fem tan tard que de fet al web del diari en qüestió ja ni tan sols apareix en portada, el que pot fer pensar que de tant cuinar el plat ja ha sortit socarrat per seguir el símil de'n Marc Guinjoan al Pati. Llegint tots dos i alguns dels interessants comentaris, posarem un punt de discrepància, amb la prudència -de vegades potser excessiva- que practiquem en aquest bloc.

Parteixo de la base que la cuina en qüestió evidentment existeix i és fonamental per entendre el joc de les enquestes de què parlàvem ahir, però no l'hem de mitificar en excés. Hi ha com a mínim dos motius que podem esmentar. El primer és que si tenim en compte els resultats que ofereixen aquestes diverses enquestes, els grans nombres no estan tan allunyats. El segon, suposant una certa racionalitat en els actors implicats, és que hi hauria un incentiu per no enganyar-se: malgrat les enquestes són una eina més de la campanya -això del marquetin polític que tant ens agrada per aquí- això no significa que aquest interès superi al de disposar d'informació mínimament fidedigna. Una possibilitat per aconseguir aquests dos objectius (el de fer campanya i el de disposar d'informació confiable sobre la realitat) seria que hi haguéssin dos informes, un per difondre públicament als mitjans de comunicació, i un altre d'ús intern. No podem contrastar aquesta hipòtesi, així que ens fixarem si en les enquestes d'aquests dies trobem dades prou divergents com perquè suggereixin massa salsa.

	CDC (Feedback)	LV (Noxa)	El Periódico (GESOP)
CiU	60	65/67	61/63
PSC	33/34	32/33	34/36
ERC	12	11/12	12/13
ICV	11/12	11/12	14
PP	14	13/14	11/12
RCat/Laporta	0/2	0	0

Mirant doncs els resultats generals de les diverses estimacions que fan totes tres empreses, les que habitualment realitzen els sondejos en tots tres casos, veiem que de fet donen uns resultats força similars. En el cas de La Vanguardia, el mateix editorial de l'edició de diumenge remarcava que calia contextualitzar els resultats. Així doncs, cuina sí, però sembla que la nostra hipòtesi no es desmenteix. Una altra cosa és que ja tindrem temps de comparar les diverses enquestes que es publiquin abans de les eleccions amb els resultats reals que es produeixin el dia de les votacions, una tasca que en el seu moment haurem de fer.

Esment a part mereix el tema RCat i Laporta. Aquest darrer ha encarregat un sondeig propi a una altra de les empreses que habitualment realitzen estudis d'opinió, l'Instituto Opina. En el seu cas però, en Jan Laporta està gestionant l'enquesta com un generador de notícies (que en termes de màrqueting polític és una acció amb sentit), de manera que no tenim més dades per fer un mínim anàlisi. Podem dir poca cosa, doncs, fins que no disposem d'alguns detalls més, com per exemple d'on surt el 17,9% de vots per la seva candidatura, la valoració com a líder, etc. Com ja va succeir en el cas de C's a les anteriors eleccions, nous partits amb percentatges de vot en principi no massa alts -i en tot cas partint de zero- són difícils de mesurar tan sols amb les enquestes. Especialment si es repeteix un percentatge de participació tan baix com a les anteriors eleccions, un aspecte aquest on mitjans, opinió pública en general i partits en particular sí que haurien de dedicar una reflexió i una acció seriosa.

El joc de les enquestes

Al web de'n Joan Laporta i La Vanguardia s'han fet públiques dues enquestes aquests darrers dies que donen aparentment informació divergent. L'amunt i avall amb les enquestes ens pot recordar al joc aquell del 'per aquí m'han dit que...i per allà diuen que...'. Al joc de les interpretacions contribuïm els politòlegs en particular i el ciutadà informat en general. És un joc ben habitual en democràcia, així que no hi ha res de què preocupar-se en aquest sentit. Ben al contrari, a més fonts d'informació sobre la realitat quedin sotmeses a l'escrutini més possibilitats de contrastar idees, i per tant més debat públic. Tampoc no cal extranyar-se del seu ús polític. Pretendre fer un ús neutral o asèptic de les enquestes -o de qualsevol altre font d'informació política, incloent-hi l'acadèmica- és ingenu. Podem tenir pretensió de rigor, honestedat i seriositat, però no és possible una completa imparcialitat o neutralitat. I no cal anar al partidisme explícit; la nostra parcialitat prové també de principis i prejudicis dels quals podem ser perfectament inconscients.

Cal recordar que la realitat es construeix socialment, i que per tant no és quelcom que senzillament està 'allà fora' i que podem observar amb objectivitat absoluta. En el mateix moment de decidir que un determinat objecte d'estudi existeix i és interessant de ser analitzat, estem implícitament assumint una sèrie de concepcions. Això afecta en termes generals a tota la investigació 'social', però no significa que el coneixement sigui impossible (en una mena d'idealisme extrem, si es vol), sinó que cal tenir en compte el caràcter construït de la realitat que estudiem. Així, haurem de tenir en compte que tant com explicar la realitat el que fem és interpretar-la, i si anem al cas concret de les enquestes podríem dir que tant com descriuen la realitat també la construeixen. I podrem també comprendre fàcilment perquè sovint tenim la sensació que un assaig o una novel·la ens ajuda a entendre millor un fenòmen social que no pas muntanyes de papers amb models estadístics sofisticadíssims però que al capdavall acaben tenint sentit només en ells mateixos.

Significa això que les enquestes 'menteixen' o que 'no serveixen'? Ni de bon tros. Les enquestes són molt útils com a font d'informació. El que cal és ser conscients de quina informació ens donen, i sobretot, quina no poden donar-nos. De vegades però no en som conscients d'aquestes limitacions. Podem recòrrer a molts símils per il·lustrar les limitacions de les enquestes, des de la idea que les enquestes són fotografies més o menys 'borroses' de la realitat, que copsen un moment determinat però no el moviment, a que podem establir relacions entre variables però més difícilment la causalitat i la direcció d'aquesta, que els ulls amb què mirem la realitat la modifiquen, que les preguntes són més importants que les respostes...  eep!

Aquí en tenim una d'important. Les preguntes són més importants que les respostes. D'aquí allò què ens diuen i que massa sovint s'oblida: tenir clar l'objecte d'estudi (que no vol dir arribar a la seva definició unívoca i incontrovertible, sinó més aviat al contrari, ser capaç d'entreveure els seus límits borrosos) tenim mig 'camí del coneixement' fet. Això sembla una mica zen, però hi ha múltiples aspectes que estan estudiats. Aquí n'hem comentat algun, com per exemple els efectes que tenen l'orientació ideològica de la institució que les realitza, sense que això impliqui un exercici de manipulació conscient, és a dir, sense entrar a parlar de males praxis.

Com (ens) preguntem sobre la realitat és fonamental, i en bona part ens explica una aparent disparitat de resultats quan suposadament estem estudiant un mateix objecte. I malgrat això pugui semblar paradoxal a primera vista aquesta impossible neutralitat no es pot utilitzar per desautoritzar-les. Menys encara per desautoritzar només aquelles en què els resultats no s’ajusten més a les nostres expectatives -com per exemple quan matisem un determinat resultat dient que X 'només' treu un N % de vots, o que una 'àmplia' majoria de ciutadans afirma Y, sense fer explícit quin llindar establim per parlar de 'només' o 'ampli'. En la qüestió de la independència o, més en general, les preferències constitucionals, trobem un exemple paradigmàtic. De fet, més enllà dels jocs d'expectatives, hi ha motius per pensar, tenint en compte les diverses fonts, metodologies, formulacions i interpretacions, que una forquilla d'entre el 35%-50% de suport a la independència entra dins uns paràmetres raonables, si tenim en compte tota la seva complexitat.

Finalitzat doncs l'exercici d'epistemologia superficial.

Philip Pettit: el liberal que volia ser republicà

Philip Pettit i la seva famosa -i suggerent- llibertat com a no dominació, és un exemple de liberal que intenta  presentar-se com a republicanista...

L'entrevisten a l'Avui amb motiu de la presentació de la traducció catalana del seu llibre: Llibertat i govern: republicanisme.

Un dels aspectes destacats de l'entrevista és el plantejament sobre la secessió al si de la Unió Europea. Segons Pettit, els estats no acceptarien el que s'anomena l'ampliació interna pel temor a un efecte dominó, degut a què  molts d'ells tenen plantejades reivindicacions d'autogovern al seu interior. Tanmateix, cal tenir en compte que aquí Pettit està barrejant opinió política i teoria normativa, ja que tot seguit afegeix que la Unió Europea és alhora una gran oportunitat per l'autonomia d'aquestes regions europees com Escòcia i Catalunya.

Resultat històric del nacionalisme cors

Amb l'escrutini definitiu de les eleccions regionals, el nacionalisme cors ha obtingut uns resultats històrics a l'assemblea corsa. Pràcticament empatats amb els conservadors, la llista autonomista de Simeoni, Feamu a Corsica, ha obtingut un 25,9% dels vots, mentre que els nacionalistes de Corsa Libera encapçalats per Talamoni obtenen gairebé un 10%. Finalment el nacionalisme cors en el seu conjunt ha quedat pràcticament empatat amb la llista que aglutinava les candidatures de l'esquerra estatal, a menys d'un punt de situar-se com a la referència política majoritària a l'illa. Quins efectes pot generar aquests resultats en les demandes d'autogovern de l'illa és encara una pregunta de resposta incerta, però certament farà que la 'qüestió corsa' no quedi al marge de l'agenda política, tal i com l'evolució dels darrers anys podia fer apuntar. Podem arribar a especular de fet, si la presentació sota unes soles sigles haguéssin pogut fer la diferència necessària com per què el nacionalisme cors hagués arribar a obtenir una victòria històrica, que amb la prima d'escons establerta en les eleccions els hagués fins i tot permès formar govern. De fet, fins ara el nacionalisme cors havia obtingut els seus millors resultats el 1992 on les dues llistes que enguany concorrien per separat ho varen fer en una única llista. Qui sap doncs si la divisió històrica del nacionalisme cors ha evitat que l'èxit electoral d'ahir no acabés traduint-se en un govern regional de caire autonomista-nacionalista, que hagués estat veritablement un fet encara més rellevant a la política no només corsa sinó francesa.

	Nombre	% Inscrits	% Votants
Inscrits	213 312
Abstentions	66 106	30,99
Votants	147 206	69,01
Blancs ou nuls	3 405	1,6	2,31
Exprimés	143 801	67,41	97,69
Liste conduite par	Voix	% Exprimés	Sièges
M. Jean-Guy TALAMONI (LREG)	14 159	9,85	4
M. Camille DE ROCCA SERRA (LMAJ)	39 757	27,65	12
M. Gilles SIMEONI (LREG)	37 224	25,89	11
M. Paul GIACOBBI (LUG)	52 661	36,62	24

Font: Ministeri de l'Interior

Llistes segona volta eleccions regionals a Còrsega

Segons podem trobar en diversos mitjans de comunicació, per la segona volta de les eleccions regionals a França finalment hi hauran 4 candidatures, l'UMP de Rocca-Serra, una llista unitària d'esquerres al voltant del PRG de Giacobbi, la llista autonomista de Femu a Corsica i la llista nacionalista de Corsica Libera. Finalment doncs, malgrat una certa voluntat d'integrar-se en una llista d'esquerres que pogués suposar el recanvi de Rocca-Serra al capdavant de l'Assemblea, els autonomistes aniran sols -varen ser la segona força de la primera volta. La situació serà ara diferent, ja que d'una banda la llista unitària de les esquerres pot superar el 40% de vots, mentre que és d'esperar que Rocca-Serra rebi els vots del centre-dreta. Les opcions pel nacionalisme cors presentant-se per separat poden suposar que quedi en tercer lloc aglutinant aproximadament el 25% dels vots, en tot cas unes xifres que el sitúen al voltant del seu màxim històric. Veurem però com afecta la divisió en dues llistes i sobretot els efectes de la prima del 25% d'escons (9 en total) per a la llista guanyadora.

Primera volta eleccions regionals a Còrsega

Amb els resultats de la primera volta de les eleccions a l'Assemblea corsa, les llistes nacionalistes han obtingut en el seu conjunt uns resultats històrics superant per primera vegada el 25% dels vots. Concretament la llista Femu a Corsica encapçalada per Gilles Simeoni ha obtingut el 18,4% dels vots, mentre que la llista Corsica libera de J.G. Talamoni ha obtingut un 9,36%. El llindar necessari per passar a la segona volta de les eleccions era del 7% així que totes dues hi accedeixen. 

Font: elaboració pròpia amb dades del ministeri d'interior francès 

La llista de l'UMP, liderada per C. Rocca-Serra, de les famílies tradicionals de l'illa, ha mantingut la primera posició malgrat la davallada que en el conjunt de França ha obtingut la majoria governamental del president Sarkozy. Caldrà ara veure com es reordenen les llistes de cara a la segona volta i el que és més important, quina llista se sitúa al capdavant com a guanyadora i obté la prima d'escons que s'aplicarà per facilitar la formació d'una majoria de govern estable.  

En el conjunt de l'estat, destacar que el PS liderat ara per Martine Aubry obté una lleugera victòria que tanmateix són bones notícies pel partit després del cicle de les presidencials i legislatives i de l'època d'encenalls liderada per Ségolene Royal.

Més Informació

Le Monde
Le Figaro
France 3 Corse

Encontre Fundació CatDem

Ahir es va presentar a l'Auditori de Barcelona les conclusions dels treballs duts a terme per la Fundació CatDem els darrers dos anys, engegats a partir de la conferència que Artur Mas va fer el novembre del 2007.

1. Les aportacions s'ordenen al voltant de tres conceptes clau, que han donat forma a tres llibres on es recullen articles de diversos experts, i s'elaboren un seguit de propostes. Els tres conceptes clau, xarxa, global, plural venen formant part del debat polític i acadèmic dels darrers vint anys, i en un futur seran possiblement objecte de reflexió imprescindible per interpretar la Catalunya actual, com el 'novisme' o la 'normalització'. En el document sobre la Catalunya global cal destacar dues aportacions dels doctors en ciència política Albert Branchadell i Josep Sort. No entrarem ara a fons en els seus treballs, però en primer lloc cal posar de manifest que es tracta de dues aportacions que se sitúen en extrems oposats -i faig servir el terme extrem sense cap ànim de crítica, més aviat al contrari ja que totes dues aportacions ens plantegen uns posicionaments polítics clars. Seguint la línia del que ja havia exposat repetidament en els seus treballs (veure p.e. La hipòtesi de la independència), Branchadell sosté que la independència de Catalunya no resoldria automàticament cap dels quatre grans reptes que té la llengua; a) salvaguardar la llengua (amb una distinció molt suggerent entre 'salvaguardar' i 'salvar'), b) assumir el castellà (no només per motius de realisme o pragmatisme, sinó per una presència històrica que l'autor suggereix suficient per considerar-lo també llengua pròpia de Catalunya), c) reconèixer les altres llengües presents a Catalunya (que podríem anomenar la 'fugida endavant del multilingüisme') i d) -que en realitat és una mena de c.2, millorar l'anglès. Per la seva banda, el treball de Josep Sort ens planteja una aproximació contrària (tot i que cal tenir en compte que és de caire més general, mentre que Branchadell reflexiona sobre la independència en relació a la llengua) i conclou sostenint que la secessió 'pot ser una política d'acomodació que elimini definitivament tensions i problemes pendents que dificulten la nostra capacitat d'adaptació a l'entorn globalitzat'. Això obeeix al fet que en les federacions multinacionals de caràcter mixt, és a dir, que podríem qualificar d'heterogènies pel que fa a les seves unitats constituents, es generen equilibris institucionals inestables. L'aproximació de Sort és suggerent pel que fa a la possibilitat de regular el dret a la secessió com una política d'acomodació.


2. En l'eix la Catalunya global es nota la influència de l'escola ESADE i en particular d'Àngel Castiñeira, així com de les reflexions que de fa uns anys desenvolupa la professora Montserrat Guibernau sobre el catalanisme cosmopolita. Un dels termes interessants que va sorgir va ser el de Capitalisme Ètic, vinculat a idees com la responsabilitat social o la sostenibilitat. Tanmateix, sobre aquesta qüestió ens sorgia el dubte de si estàvem parlant des d'una concepció pragmàtica o normativa. Pràgmatica per si aquesta és una de les poques opcions viables per un país petit i per tant de poca dimensió econòmica absoluta i sense resursos naturals significatius, o si bé es tracta d'un plantejament normatiu, desitjable a nivell global, cas en el qual caldria afegir un element de realisme perquè és evident que el capitalisme global actualment existent no funciona en aquests termes i per tant caldria preguntar-se si aquesta és una via d'èxit malgrat la poguem considerar moralment desitjable. Una certa contradicció que podem exemplificar en el cas de Xina -un mercat ja indispensable per l'economia global però segurament amb poc capital ètic des d'aquesta perspectiva- o Suïssa, un país aparentment amb capital 'ètic' intern però basat en un pragmatisme extern molt extrem -pensem en la seva funció històrica com a espai 'neutral'l. Interessant en aquest aspecte com Francesc Cabana parla en el mateix sentit al seu article setmanal a l'Avui.

3. Vicente Cacho-Viu, Rovira i Virgili o Josep Termes són algunes de les referències que el director de la fundació, l'historiador Agustí Colomines, va fer en la seva intervenció inicial. És interessant -i un exercici de normalitat que cal celebrar sempre, vingui d'on vingui- que de figures intel·lectuals com aquestes se'n pugui derivar un projecte o una reflexió política. Menció especial mereix el cas del l'historiador madrileny Vicente Cacho-Viu (a qui incomprensiblement no hem dedicat mai una entrada d'aquest bloc) que té dues publicacions imprescindibles tant pel rigor com per la qualitat de les seves reflexions. No són fàcils de trobar però la recerca val la pena. La primera és un recull d'assaigs publicats per Quaderns Crema i la Residencia de Estudiantes, sota el títol El nacionalismo catalán como factor de modernización (1998), que de fet recull el que seria la principal aportació de l'autor sobre l'estudi del nacionalisme català que sorgeix a finals del segle XIX. L'altre és una antologia publicada per La Magrana i la Diputació de Barcelona, amb el títol Els modernistes i el nacionalisme cultural (1984), que també recull magníficament la tesi de l'autor, i que ens remet al procés d'independència cultural que es produeix quan, simplificant-ne molt la tesi, Barcelona deixa de mirar cap a Madrid i mira cap a Europa, i especialment París. Tampoc aquí hem parlat prou de Rovira i Virgili, i d'un llibret enorme com és La nacionalització de Catalunya, ni del professor Termes. Coses doncs que queden a la pàgina de 'pendents'.

Per acabar, només afegir que aquests tres apunts no són un resum sinó simplement algunes de les reflexions que ens va suscitar l'acte.

Sí, ministre, traduït al català

L'editorial A Contravent ha tingut la magnífica iniciativa de traduir al català el llibre que arrel del gran èxit que va tenir la sèrie, es va publicar a mitjans dels anys vuitanta. En el seu moment vam poder llegir una traducció espanyola que se'n va fer, així que mai no és tard per felicitar-se que finalment se'n faci una de catalana.

La traducció ha anat a càrrec de Toni Aira, periodista expert en comunicació política, cosa que un cop més porta a certes reflexions sobre les limitacions del gremialisme politològic. Tanmateix, la tasca de traducció és ben farragosa, tal i com el mateix traductor indica al seu bloc, així que cal valorar la feinada que deu haver implicat.

Certament en alguns aspectes la sèrie pot haver envellit visualment, però pel que fa als principis i lliçons que donava Sir Humphrey aquests no han perdut gens de vigència. És curiós de recordar que, de fet, el ministre Jim Hacker és llicenciat per la London School of Economics and Political Science, i que és constantment menyspreat pels funcionaris llicenciats en filosofia i lletres d'Oxford. Un sentiment d'inferioritat que Hacker manifesta obertament per exemple en el memorable capítol on assisteix a un sopar en un dels Colleges d'Oxford amb la intenció que el facin doctor honoris causa. Però entre els molts moments memorables -molts d'ells fets servir a les facultats de ciència política del país- teníem pendent de recordar un en concret on el nostre benvolgut secretari permanent ens alliçona sobre l'utilitat i la gestió creativa de les enquestes:

Dades curioses...

Això no és ben bé una entrada, sinó algunes dades curioses amb què hem anat ensopegant darrerament:

La Intervenció General de l'Estat té comptabilitzats un total de 474 organismes pertanyents al sector públic estatal, 37 grups consolidables (els quals tenen adscrits o poden tenir diverses empreses i altres organismes), 124 consorcis en què participa, 590 empreses amb participació minoritària de l'estat, 39 fundacions amb participació minoritària de l'estat. Només els organismes autònoms (que apareixen als comptes públics de l'estat) i que són aproximadament la meitat dels 474 organismes pertanyents al sector públic, gestionen un pressupost de 46 mil milions d'euros anuals.

Els pressupostos es poden consultar

227 mil milions d'euros Estat
46  mil milions OOAA
2 mil milions Agencies estatals
2 mi milions altres ens
130 mil Seguretat Social

La Generalitat de Catalunya, comptant tots els seus organismes adscrits té un pressupost de 60 mil milions.

I the last but not the least: Segons el darrer baròmetre del CEO, cap votant d'Iniciativa per Catalunya està separat o divorciat: un 53% estan casats, un 28% solters i la resta tene parella estable.

Eleccions regionals a Còrsega

Un sondeig a l'octubre passat donava com a guanyadora al conjunt de llistes de l'esquerra amb un 42% dels vots. Les llistes autonomistes obtenien un 17% (un 11% pel PNC, i un 6% pel Inseme per a Corsica, liderat per Gilles Simeoni, fill d'un dels líders històrics de l'autonomisme cors), mentre que la llista nacionalista de Corsa Libera liderada per JG. Talamoni obtenia un 4%. Aquestes dades es referien a la intenció de vot en la primera volta de les eleccions regionals quan faltaven sis mesos per celebrar-se. No entrarem en detall aquí, però històricament el nacionalisme cors -emprant el terme nacionalista de manera molt àmplia ja que trobem des de l'autonomisme moderat fins a l'independentisme de discurs anticolonial, per no parlar dels moviments violents- ha patit d'una fragmentació constant entre intents d'unitat electoral.


 Quadre d'intenció de vot de març 2010. Font: Corse Matin

Aquest proper diumenge se celebrarà la primera volta de les eleccions regionals. Amb les reformes del sistema electoral, que sitúa la barrera per accedir a la segona volta en un 7% dels vots, les llistes autonomistes s'han unit en primera volta sota el lideratge de G. Simeoni a la llista Femu a Corsica. Corsa Libera es presenta per separat. Hi ha altres llistes que provenen del món de l'autonomisme o que hi tenen posicions més o menys properes, però aquests són els dos grans pols del que podríem anomenar nacionalisme cors. A l'enquesta publicada la setmana passada en la primera volta obtenien uns resultats similars, 17% per la llista de Simeoni i un 6% per la de Talamoni. Són uns bons resultats que se sitúa en els màxims del nacionalisme cors, que mai ha passat del 25% de vots a l'assemblea. Si les dues llistes s'uneixen per la segona volta poden arribar al 22% del vot, mentre que si ho fan per separat podrien obtenir un percentatge superior de vot (fins el 27%) però paradoxalment uns resultats en escons menors, ja que per millorar la governabilitat de l'assemblea s'ha introduït una prima d'escons per a la llista guanyadora que faciliti la formació de govern. Per altra banda, amb el 6% de vots la llista nacionalista no passaria a la segona ronda, el que potser facilitaria una alternativa que ha sorgit si més no en el debat als mitjans; que la llista autonomista de Femu a Corsica s'integri en la segona volta amb la dels partits d'esquerra (exceptuant els comunistes).

La neu. Montesquieu i Espriu.

Segons Montesquieu, el clima té una importància rellevant per explicar els costums i pràctiques d'una societat, i un sistema polític hauria de tenir en compte aquestes característiques per tal de contrarrestar els seus efectes negatius. Així, els qui viuen en climes càlids tendeixen a tenir més emocions, més fortes, però també amb més alts-i-baixos, tendirien a ser inconsistents i amb poca deterrminació per mantenir un esperit o una actitud constant davant les coses. En definitiva, que mentre per la finestra vèiem un paisatge poc habitual com el d'avui, hem imaginat un país fred on la neu no fos una excepció, i si això el faria diferent. I esclar, ens ha vingut al cap -amb una ràpida melangia somiatruites com correspon al clima habitual- el poema de Salvador Espriu, que amb un esperit ben montesquiesc ja ens oferia un fragment -però molt gran- del mirall trencat de la veritat.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

I parlant d'Espriu, l'entrevista en el programa de Joaquin Soler a televisió espanyola. L'he trobada al bloc del grup 99. I per destacar, una frase sobre la seva actitud vital, que en la sobrietat del personatge és colpidora (cap al minut 34 de l'entrevista):

Yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo catalán, a mi nación catalana, a mi lengua y a mi cultura

Banda Ampla debat sobre la independència

Ahir a la nit el programa Banda Ampla de TV3 va tractar sobre la independència de Catalunya. Una de les curiositats del programa és que cada setmana realitzen un sondeig sobre el tema de debat. El sondeig està fet per GESOP, l'empresa que habitualment realitza els sondejos del Periódico. Tot i que es tracta d'una mostra petita (de 400 entrevistes) i per tant amb un marge d'error elevat (del 4%) no deixa d'oferir dades interessants. La pregunta concreta va ser: "Vostè voldria que Catalunya fos un país independent?". Amb un percentatge del 13% d'indecisos, un 48% dels enquestats estaria en contra i un 39% a favor. Veiem doncs com, un cop més, trobem que la qüestió és rellevant i la societat es posiciona de manera significativa en una de les dues opcions, i també com la formulació de la pregunta comporta una variació força àmplia en la resposta. 

 

Font: Gesop.net


Si ho comparem amb els resultats que la mateixa empresa havia obtingut amb el darrer sondeig realitzat pel Periódico, observem com els resultats són consistents, amb u percentatge pràcticament idèntic de favorables i a la independència, i un percetatge d'indecisos superior, el que feia que es produís un empat tècnic. La diferència podria estar en el fet de demanar sobre 'què votaria' o un més genèric 'està a favor o en contra'. Per les dades que obtenim (en la mateixa línia que l'enquesta UOC) semblaria que una part rellevant dels que 'estan en contra' de la secessió no transformarien aquesta oposició en un vot contrari si es realitzés un referèndum, per la qual cosa podríem aventurar que es tracta d'una oposició 'feble'.

El sondeig del programa també ofereix altres dades i alguns creuaments interessants i sorprenents, potser degut al petit tamany de la mostra. Així, un 60% dels enquestats creu que s'hauria de convocar un referèndum, i un 17% considera que la seva vida empitjoraria en una Catalunya independent, mentre un 30% creu que milloraria i un 40% que no canviaria. Si mirem alguns dels creuaments que ofereix el sondeig trobem que el suport a la independència és pràcticament idèntic entre homes i dones, que a més nivell d'estudis baixa el suport a la independència, o que el grup de més de 60 anys és l'únic on aquest suport és majoritari mentre que el segment 30-44 anys és el que presenta un percentatge més baix. Alguns d'aquests resultats no s'ajusten ben bé al que fins ara s'havia anat veient, però pot ser degut a segmentar una mostra tan petita. Més consistent és el creuament distingint per lloc de naixement. Entre els nascuts a Catalunya el suport a la independència és majoritari, en unes proporcions que inverteixen el percentatge global (47% a favor, 41% en contra), mentre que entre els nascuts a la resta de l'estat els percentatges són clarament contraris (18% favorables i 68% contraris).

El que està clar (i per no fer-nos pesats amb el tema de la prudència...) és que la qüestió de la independència és un tema d'interès i rellevància social, i que per tant mereix interès i estudi...

L'efecte Laporta

Un rum-rum recorre la política catalana, quins efectes podria tenir la participació de Joan Laporta a les eleccions previstes pel novembre? A qui perjudicaria més dels partits actualment amb representació al Parlament? N'afavoriria algun altre? De moment, Joan Laporta juga amb les expectatives. Potencialment és un factor incontrolable en l'arena electoral. I justament fins que no es posi efectivament en joc no se sabrà la seva dimensió.


Primer, les expectatives i la gestió de la comunicació (això que tant agrada a alguns lectors), tant amb un compte enrera per inaugurar una pàgina web (un exercici més aviat 1.0, cal dir-ho) on apareix finalment un breu vídeo amb un missatge de benvinguda, és a dir, amb més expectatives:



Segon, el joc de les 'enquestes'. Tinc una enquesta que diu... Des del castell de la ciència política podríem caure en l'error de malinterpretar l'efecte Laporta, sigui per excès o defecte. Caldrà veure si amb algunes enquestes se'n poden treure algunes claus. De moment, en alguna notícia que corre per internet es diu que podria arribar a convertir-se en la tercera força del parlament, tot i que a distància de CiU i PSC, i segons altres fonts, les primeres enquestes de partit que li donarien uns 8 diputats. Aquí vàrem especular ja fa un temps amb l'existència d'un electorat de tipus nacionalista que estaria desencantat políticament i que per tant seria potencialment una bossa de vot rellevant, curiosament sense que això afectés massa les expectatives de CiU i ERC. I que de fet podria coincidir amb aquests 8 diputats potencials. Altra cosa seria com s'aconsegueix arribar a aquest electorat (connectar-hi és una altra cosa). El que està clar és que per la dimensió pública de Joan Laporta això li resultaria relativament senzill.


Les úniques dades de què disposem les va publicar el Periódico el passat novembre. L'article feia la impressió que va de posar en pràctica la frase 'que la realitat no t'espatlli un bon titular', perquè titllar de fracàs que un 12% dels enquestats afirmés que votaria Laporta com a president de la Generalitat sembla del tot excessiu quan de fet l'interessat no s'havia expressat al respecte. Una altra qüestió seria contextualitzar la informació, ja que segons sembla aquesta pregunta només es refereix al president del Barça, i per tant no podem saber si efectivament deixarien de votar per altres opcions i acabarien decantant-se per l'opció Laporta (aquesta prudència que tant ens agrada per aquí...). Hagués estat interessant demanar per la intenció de vot esmentant diferents opcions polítiques i incloent la resta d'opcions, o fer esment als altres líders polítics. Però tractant-se d'una enquesta feta per un mitjà de comunicació tampoc no podem exigir el mateix que en una enquesta oficial o acadèmica. L'única pista que ens donava la notícia del El Periódico era de tota manera molt interessant:

JOVES I SENSE ESTUDIS / Els seus hipotètics jaciments de vots són filons de poca profunditat, però, posats a definir-los, els seus partidaris principals són sobretot els joves amb edats compreses entre els 18 i els 29 anys i, també, els segments de la població amb nivells d’estudis més baixos. Tal com ja es podia suposar per endavant, Laporta troba poca intenció de vot en els partits no nacionalistes (5,6% al PP i 8,9% al PSC). Ha d’anar als votants nacionalistes per trobar adhesions més presentables. El 21,2% a ERC, el 15,5% a CiU i el 28,6% a Reagrupament. 

De fet, la principal incògnita que al meu parer té la participació de Joan Laporta en la cursa política és fins a quin punt seria capaç de mobilitzar un electorat al qual ell hi té accés com a personatge de rellevància mediàtica. No cal posar etiquetes a aquest electorat, però seria capaç la candidatura de Joan Laporta d'arrossegar suports electorals en àmbits en principi poc favorables al discurs del nacionalisme català tradicional, que en canvi podrien sentir-se atrets per la força del que representa el futbol i en concret el Barça? Si això fos així, potser qui hauria d'estar més preocupat per l'efecte Laporta no serien els partits que en principi li són més propers a ell ideològicament...

Sobre baròmetres i consultes

Dos comentaris breus, i repetitius sobre les dades del CEO i la jornada de consultes sobre la independència d'ahir diumenge.

Sobre enquestes. La setmana passada es varen fer públics de manera el baròmetre del CEO corresponent al mes de febrer. En diversos mitjans s'ha resaltat que 'l'independentisme baixa' respecte l'enquesta del novembre, i això és efectivament així; d'un 21,4% al 19,6%. Ara bé, hem de tenir en compte que el marge d'error de l'enquesta -al voltant del 2,8%- fa que aquest tipus de dades no donin per un titular, i convindria que qualsevol titular amb ànim de rigurositat ho tingués en compte. De fet, si observem l'evolució d'aquesta dada des que el CEO publica regularment el baròmetre (any 2005) podem veure com evoluciona a l'alça de manera suau en uns paràmetres relativament estables. El salt més important es va produir l'any passat i ja el vàrem comentar en el seu moment. També es varen fer públics els resultats de la segona part de l'estudi de l'UOC sobre percepcions polítiques, i quan disposem de més dades també les comentarem aquí.

Consultes populars. Centrar l'anàlisi en els resultats de particupació comparant-los amb les convocatòries electorals oficials i concloure que són un fracàs és una anàlisi del tot errònia. Encara que això sigui mirar el dit que assenyala la lluna, com ahir deia encertadament en Salvador Cardús al seu article de l'Avui, si ho analitzem en termes de participació política, cívica i associativa, són tot un èxit de mobilització. Ja ho vàrem exposar aquí en el seu moment, així com la necessitat d'analitzar-ho tot plegat de manera rigurosa. I això és el que han fet en Jordi Muñoz i el Marc Guinjoan en un article publicat a la revista Eines, i arriben a la mateixa conclusió (i en el seu cas amb dades a la mà i no amb intuïcions com fèiem aquí): el grau de mobilització que han aconseguit aquestes consultes, tant les del 13-D com les del 28-F, és molt rellevant.