Aquest matí el govern d'Escòcia ha presentat la proposta de llei de consultes sobre l'estatus polític del país. Sembla ser que l'opció final serà la de plantejar una doble pregunta, una primera sobre si el Parlament escocès hauria de disposar de més poders (amb les opcions Devomax i Calman com a alternatives) i una segona que preguntaria sobre si, a més d'ampliar els poders de l'assemblea, s'estaria d'acord en reconèixer el seu poder per a aconseguir la independència d'Escòcia, en la línia del posicionament del govern escocès a partir del document Your Scotland, Your Voice. Una altra dels trets del procés és el seu caràcter participatiu, ja que s'enceta un període on els ciutadans poden respondre i posicionar-se respecte els plantejaments del govern. Ja mirarem d'analitzar-ho tot plegat, però de moment, aquí hi ha informació bàsica:
Nota de premsa del govern escocès
Proposta de llei amb les diferents alternatives
Als mitjans:
The Scotsman
Caledonian Mercury
25/02/10
Els tres cercles del nacionalisme
Avui es presenta la revista Eines, publicada per la Fundació Irla. Amb la idea dels 'tres cercles del nacionalisme', en un dels articles publicats es presentaran algunes dades sobre les preferències constitucionals per l'estat independent, el sentiment d'identitat nacional majoritari o exclusivament català, i el comportament electoral per partits nacionalistes.
Quan disposem de la versió digital la penjarem aquí, però avançar que l'objectiu de l'article és doble, d'una banda veure si amb aquests tres criteris la imatge resultant representa o no una part majoritària de la societat catalana, i d'una altra, disposar d'una aproximació a l'efecte diferencial que tenen la formulació de les preguntes sobre les preferències constitucionals. Així, aquests 'tres cercles' s'han elaborat amb dues fonts d'informació, una que pregunta sobre l'escala d'autogovern que es fa servir habitualment (i que va des de regió a estat independent passant per CCAA i estat federal) i una altra que demana pel comportament de l'entrevistat davant un referèndum d'independència (ho vàrem tractar aquí la setmana passada). Hi ha altres temes també interessants a tractar, com per exemple fins a quin punt existeixen posicionaments favorables a la independència sense que estiguin relacionats amb la identificació nacional, o fins a quin punt els partits polítics aglutinen la majoria de l'electorat independentista. Encara que sigui de passada també ens hi referirem a aquesta qüestió.
Quan disposem de la versió digital la penjarem aquí, però avançar que l'objectiu de l'article és doble, d'una banda veure si amb aquests tres criteris la imatge resultant representa o no una part majoritària de la societat catalana, i d'una altra, disposar d'una aproximació a l'efecte diferencial que tenen la formulació de les preguntes sobre les preferències constitucionals. Així, aquests 'tres cercles' s'han elaborat amb dues fonts d'informació, una que pregunta sobre l'escala d'autogovern que es fa servir habitualment (i que va des de regió a estat independent passant per CCAA i estat federal) i una altra que demana pel comportament de l'entrevistat davant un referèndum d'independència (ho vàrem tractar aquí la setmana passada). Hi ha altres temes també interessants a tractar, com per exemple fins a quin punt existeixen posicionaments favorables a la independència sense que estiguin relacionats amb la identificació nacional, o fins a quin punt els partits polítics aglutinen la majoria de l'electorat independentista. Encara que sigui de passada també ens hi referirem a aquesta qüestió.
23/02/10
Anuncis nacionalistes
L'altre dia fèiem referència de passada als debats sobre nacionalisme, amb la coneguda i controvertida afirmació de 'jo no sóc nacionalista'. Això no és un debat pas nou, tot i que de fet, des d'un punt de vista acadèmic té poc sentit. Des d'un punt de vista polític pot tenir més joc ja que dependrà de com definim 'nacionalisme', on es pot ser més laxe, però que farà encara més difícil trobar uns plantejaments que no tinguin serioses mancances. Això vé a tomb perquè com a exemple posava l'enllaç a un parell de vídeos, un dels quals havíem comentat aquí, protagonitzat per Pau Gasol on apareixia l'eslògan 'ser espanyol ja no és una excusa, és una responsabilitat'. Fa poques setmanes tenim un exemple d'aquest tipus de nacionalisme mediàtic, potser no del tot conscient per part dels publicistes però en tot cas força evident. A partir de la idea del Barça, Estrella Damm ha presentat un anunci que compleix amb pràcticament tots els elements que caracteritzen el nacionalisme català. L'anunci és molt interessant perquè, anant més enllà del cas concret- habitualment els nacionalismes d'estat es manifesten de manera més normalitzada, perquè tenen un seguit d'estructures d'estat que legitimen el seu discurs, i per tant no han de 'donar' explicacions perquè tenen aquest marc institucional que els protegeix i els presenta com a 'normals'. En canvi, els casos de nacionalismes sense estat acostumen tenen més dificultats per expressar-se d'aquesta manera més 'banal', a l'estar sotmesos a un escrutini més fort que qüestiona la seva legitimitat externament i interna, i que afebleix la capacitat de generar certs consensos implícits. Un d'aquests camps difícils és la seva presència en àmbits privats i comercials, per això és tan excepcional l'ús que se'n fa en el cas de l'anunci de la Damm:
De fet, l'anunci ha rebut força atenció mediàtica justament sobre aquesta qüestió. Tot i que de manera molt breu, al programa de les tardes de TV3 en van parlar amb el director de l'anunci i amb el sociòleg Salvador Cardús (al minut 24 del vídeo, aprox.):
De fet, l'anunci ha rebut força atenció mediàtica justament sobre aquesta qüestió. Tot i que de manera molt breu, al programa de les tardes de TV3 en van parlar amb el director de l'anunci i amb el sociòleg Salvador Cardús (al minut 24 del vídeo, aprox.):
17/02/10
La biblioteca de Josep Termes
Excel·lent reportatge de Vilaweb sobre 'els 30.000 llibres' del professor Josep Termes. Es pot veure el vídeo a Vilaweb.tv. A una de les seves assignatures de doctorat, tenir un politòleg a la classe li va semblar relativament exòtic, i encara que l'estudiant en qüestió no li va confessar que hi anava en bona part no per sentir història sinó per veure-la en persona. Tant debò que sapiguéssim estar a l'alçada de l'excel·lència. En aquest sentit veurem que dona de sí l'any Vicens Vives. Per cert que en un dels comentaris sobre el federalisme de la setmana passada hi havia un cert debat sobre com signava Pi i/y Margall. La biblioteca del professor Termes té la resposta.
16/02/10
Els resultats d'un referèndum sobre la independència a Catalunya (2)
Després de totes les prevencions que vàrem exposar a l'anterior entrada, veiem el resultat dels diferents escenaris elaborats a partir de la pregunta sobre el comportament dels enquestats davant un hipotètic referèndum sobre la independència. Com comentàvem, aquests models estan realitzats de manera especulativa tot i que amb ànim de versemblança, condicionat però no només als límits de les enquestes en general sinó també a les pròpies preguntes que s'incloïen en l'estudi. Així, els diferents models estan fets amb les preguntes 'polítiques' disponibles en l'enquesta, particularment la de record de vot. No és per tant un model complet en el sentit que per elaborar-lo millor caldria disposar d'altres preguntes per complementar-lo. Hem optat per posar l'èmfasi en dos aspectes. D'una banda, identificar -amb totes aquestes limitacions- els perfils d'aquells enquestats que presenten un perfil abstencionista i respecte els quals podem suposar diferents escenaris de mobilització, i en segon lloc, la relació que s'estableix entre el posicionament en el referèndum i el vot respecte els diferents partits. Els tres escenaris estan ordenats de menys a més participació, amb uns criteris que hem anat relaxant progressivament per disposar d'un escenari amb un percentatge de participació més versemblant.
Escenari 1. En aquest primer escenari hem intentat destriar aquells enquestats que presenten un perfil abstencionista, descomptant el percentatge de persones que afirmen no haver votat a les anteriors eleccions dels vots afirmatius i negatius a la pregunta sobre el referèndum. Per altra banda, els indecisos es reparteixen en canvi de manera proporcional segons el record de vot entre les diferents opcions (afirmatius, negatius i abstenció), seguint la proporció que trobem entre els votants d'aquests partits que afirmen la intenció de votar en el referèndum. En darrer lloc, els qui es declaren abstencionistes en el referèndum els hem reubicat en funció del seu record de vot (de fet, fins un 50% són abstencionistes en totes dues preguntes). És a dir, hem intentat controlar l'efecte del perfil de votant abstencionista de manera similar per a totes les opcions del referèndum. Com a resultat d'aquests criteris, de fet força restrictius, aquest escenari subestima molt probablement la participació, ja que aquesta seria només del 47,5%, un percentatge poc creïble. Un 29% del cens votaria favorablement mentre que un 18% s'hi oposaria. Això significa que en el referèndum el sí rebria un 61% dels vots emesos i el no un 39%.
Aquests que hem mostrat són els resultats de l'aplicació d'uns criteris 'cecs', és a dir, sense una intencionalitat inicial, i que obtenim amb les dades disponibles. El fet que en tots tres escenaris obtinguem uns resultats força similars pot ser un senyal de consistència, però també de què simplement estiguem reproduint les limitacions i els errors dels criteris que hem emprat. Tant debò puguéssim disposar d'aquesta pregunta inclosa habitualment en els estudis d'opinió per tal de disposar d'una eina complementària per analitzar la realitat sociopolítica catalana. Malgrat que l'exercici que hem realitzat aquí és més aviat especulatiu, en realitat un divertimento (però amb ànim de seriositat), el que sí podem concloure és que la qüestió té una rellevància prou gran en la societat catalana que justificaria plenament la seva inclusió.
14/02/10
Els resultats d'un referèndum sobre la independència a Catalunya (1)
I encara faltava afegir: una especulació versemblant. Això és el que farem a partir de dades d'enquesta que es van obtenir en l'estudi dirigit pel professor M. Strubell el 2008 a la UOC. En aquell estudi s'incloïa una pregunta sobre el comportament de l'enquestat davant un referèndum sobre la independència de Catalunya. La pregunta tenia la següent formulació;
"En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?"
Cal tenir en compte que malgrat ser un tema rellevant de la política i la societat catalana, habitualment no s'inclouen aquest tipus de pregunta en els estudis d'opinió, si més no de manera sistemàtica per tal de poder fer un seguiment de la seva evolució. Durant uns anys l'ICPS incloïa una pregunta 'a favor/en contra' de la independència, però el fet d'anar variant la mostra (que era sobre la població resident i no sobre la població amb dret a vot), la metodologia (telefònica o presencial) i el tamany (que era variable segons l'any). Alguns d'aquests canvis es van produir després que durant dos anys -2003 i 2004- es produïs un empat tècnic entre els favorables i els contraris. Així doncs, no és possible disposar de sèries a partir d'aquesta pregunta. Esperem doncs que la Strubell question acabi formant part del pool de preguntes de manera sistemàtica per tal que poguem disposar d'un nou instrument per analitzar la realitat política. Cal dir que la qüestió no és si hauria de substituir a l'escala d'autogovern que sí es fa de manera sistemàtica als estudis del CEO (que inclou les opcions 'regió', 'CA', 'Estat dins Espanya federal' i 'Estat independent') sinó que seria recomanable d'incloure-la de manera complementària. En tot cas, la pregunta de l'estudi de la UOC incloïa les opcions següents: 'votaria a favor', 'votaria en contra', 's'abstindria/no aniria a votar', 'votaria en blanc'.
A partir d'aquesta pregunta i creuant les dades de la resta de preguntes de l'enquesta com el record de vot o el posicionament identitari, hem elaborat diversos escenaris de participació i resultats. En veurem tres, concretament, amb criteris diferents per fer una projecció especulativa dels resultats d'un referèndum d'acord amb les dades que mostra l'enquesta. Abans però cal fer algunes consideracions de prudència.
En primer lloc, cal remarcar que l'exercici que farem és especulatiu, en primer lloc perquè hi ha múltiples factors incontrolables que podrien alterar significativament els criteris que aquí es fan servir, i que podrien anar en qualsevol sentit.
En segon lloc, cal tenir en compte les limitacions dels criteris emprats en cadascun dels escenaris, que es realitzen a partir de les preguntes incloses en l'estudi.
En tercer lloc, les pròpies limitacions de les enquestes, que no són un instrument infalible per obtenir una fotografia del posicionament de la societat sobre temes polítics.
Tanmateix, és una especulació amb ànim de versemblança, i per aquest motiu es mostren tres resultats diferents en funció de modificacions en les hipòtesis realitzades a partir dels resultats de l’enquesta. En termes generals, no es poden projectar uns resultats elctorals a partir de l’intenció directa expressada en una o més preguntes sinó que cal l’aplicació d’un model d’estimació, que tanmateix, produirà diferents resultats segons quin apliquem. Això és especialment rellevant quan demanem per aspectes de percepció subjectiva o d’intencionalitat davant una eventual situació com ara un referèndum, el qual a més tindria un impacte constitucional molt rellevant. Aquests factors i d'altres externs introdueixen un element afegit de complexitat. El mateix procés que conduís a un eventual referèndum generaria unes conseqüències que no es poden copsar en una enquesta. En aquest sentit seria raonable esperar que el procés electoral en sí, i la mateixa campanya electoral –podríem parlar del ‘clima’ en què aquest es produís- incidirien significativament en els resultats, en un o altre sentit.
Una manera d'abordar aquestes qüestions de prudència és que els tres escenaris resultants provenen d'uns criteris plantejats prèviament, sense introduir uns llindars mínims que podrien semblar raonables però que suposarien afegir un element sobre el qual no tenim prou elements a l'enquesta. Això es refereix especialment al fet que no hem inclòs cap requeriment numèric previ pel que fa a la participació. Malgrat que una hipòtesi raonable seria, segons indica l'evidència dels referèndums sobre secessió, que la participació acostuma a ser molt elevada, no hem introduït un mínim a partir del qual fer l'estimació. En el cas de Catalunya aquest llindar el podríem posar al voltant del 80%, si tenim en compte el fet que s'acostuma a quantificar en un 20% el percentatge d'abstenció estructural, és a dir, aquella part de l'electorat que no vota pràcticament mai sota cap circumstància. Hi hauria però arguments per poder esperar fins i tot que una part d'aquest electorat decidís mobilitzar-se davant una consulta d'aquest tipus, però hem preferit no forçar aquest aspecte. Això fa que algun dels escenaris obtinguts sigui poc versemblants, però en tot cas estan basat en les dades disponibles.
Així, la redistribució de les opcions ‘s’abstindria’ o ‘no ho sap’ s’ha fet intentant dibuixar l’oposició de perfil votant/abstencionista de manera raonablement ajustada amb altres variables com el sentiment d’identitat nacional i les posicions respecte seleccions, llengua a europa, fiscalitat i transports que incloïa l’enquesta. Cal dir que en un procés de referèndum es pot esperar que, a diferència d’altres campanyes electorals, la xifra d’indecisos que es poden decantar per una o altra opció sigui més rellevant que en unes eleccions ordinàries, de manera que fer extrapolacions amb dades de fora de l’enquesta no s’ha considerat oportú degut a aquest nivell d’incertesa. També cal assenyalar que els criteris introduïts no inclouen alguns que podrien desmobilitzar els favorables al sí com ara l’aversió al risc, la percepció de cost d’oportunitat, etc. Per compensar aquests elements s’ha optat per no corregir a l’alça la participació d’aquells que tenen un sentiment d’dentitat més català tal i com es dedueix de les dades, tot i que mostren una tendència a participar més en política i en tenir uns índex de participació en les eleccions més alt.
"En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?"
Cal tenir en compte que malgrat ser un tema rellevant de la política i la societat catalana, habitualment no s'inclouen aquest tipus de pregunta en els estudis d'opinió, si més no de manera sistemàtica per tal de poder fer un seguiment de la seva evolució. Durant uns anys l'ICPS incloïa una pregunta 'a favor/en contra' de la independència, però el fet d'anar variant la mostra (que era sobre la població resident i no sobre la població amb dret a vot), la metodologia (telefònica o presencial) i el tamany (que era variable segons l'any). Alguns d'aquests canvis es van produir després que durant dos anys -2003 i 2004- es produïs un empat tècnic entre els favorables i els contraris. Així doncs, no és possible disposar de sèries a partir d'aquesta pregunta. Esperem doncs que la Strubell question acabi formant part del pool de preguntes de manera sistemàtica per tal que poguem disposar d'un nou instrument per analitzar la realitat política. Cal dir que la qüestió no és si hauria de substituir a l'escala d'autogovern que sí es fa de manera sistemàtica als estudis del CEO (que inclou les opcions 'regió', 'CA', 'Estat dins Espanya federal' i 'Estat independent') sinó que seria recomanable d'incloure-la de manera complementària. En tot cas, la pregunta de l'estudi de la UOC incloïa les opcions següents: 'votaria a favor', 'votaria en contra', 's'abstindria/no aniria a votar', 'votaria en blanc'.
A partir d'aquesta pregunta i creuant les dades de la resta de preguntes de l'enquesta com el record de vot o el posicionament identitari, hem elaborat diversos escenaris de participació i resultats. En veurem tres, concretament, amb criteris diferents per fer una projecció especulativa dels resultats d'un referèndum d'acord amb les dades que mostra l'enquesta. Abans però cal fer algunes consideracions de prudència.
En primer lloc, cal remarcar que l'exercici que farem és especulatiu, en primer lloc perquè hi ha múltiples factors incontrolables que podrien alterar significativament els criteris que aquí es fan servir, i que podrien anar en qualsevol sentit.
En segon lloc, cal tenir en compte les limitacions dels criteris emprats en cadascun dels escenaris, que es realitzen a partir de les preguntes incloses en l'estudi.
En tercer lloc, les pròpies limitacions de les enquestes, que no són un instrument infalible per obtenir una fotografia del posicionament de la societat sobre temes polítics.
Tanmateix, és una especulació amb ànim de versemblança, i per aquest motiu es mostren tres resultats diferents en funció de modificacions en les hipòtesis realitzades a partir dels resultats de l’enquesta. En termes generals, no es poden projectar uns resultats elctorals a partir de l’intenció directa expressada en una o més preguntes sinó que cal l’aplicació d’un model d’estimació, que tanmateix, produirà diferents resultats segons quin apliquem. Això és especialment rellevant quan demanem per aspectes de percepció subjectiva o d’intencionalitat davant una eventual situació com ara un referèndum, el qual a més tindria un impacte constitucional molt rellevant. Aquests factors i d'altres externs introdueixen un element afegit de complexitat. El mateix procés que conduís a un eventual referèndum generaria unes conseqüències que no es poden copsar en una enquesta. En aquest sentit seria raonable esperar que el procés electoral en sí, i la mateixa campanya electoral –podríem parlar del ‘clima’ en què aquest es produís- incidirien significativament en els resultats, en un o altre sentit.
Una manera d'abordar aquestes qüestions de prudència és que els tres escenaris resultants provenen d'uns criteris plantejats prèviament, sense introduir uns llindars mínims que podrien semblar raonables però que suposarien afegir un element sobre el qual no tenim prou elements a l'enquesta. Això es refereix especialment al fet que no hem inclòs cap requeriment numèric previ pel que fa a la participació. Malgrat que una hipòtesi raonable seria, segons indica l'evidència dels referèndums sobre secessió, que la participació acostuma a ser molt elevada, no hem introduït un mínim a partir del qual fer l'estimació. En el cas de Catalunya aquest llindar el podríem posar al voltant del 80%, si tenim en compte el fet que s'acostuma a quantificar en un 20% el percentatge d'abstenció estructural, és a dir, aquella part de l'electorat que no vota pràcticament mai sota cap circumstància. Hi hauria però arguments per poder esperar fins i tot que una part d'aquest electorat decidís mobilitzar-se davant una consulta d'aquest tipus, però hem preferit no forçar aquest aspecte. Això fa que algun dels escenaris obtinguts sigui poc versemblants, però en tot cas estan basat en les dades disponibles.
Així, la redistribució de les opcions ‘s’abstindria’ o ‘no ho sap’ s’ha fet intentant dibuixar l’oposició de perfil votant/abstencionista de manera raonablement ajustada amb altres variables com el sentiment d’identitat nacional i les posicions respecte seleccions, llengua a europa, fiscalitat i transports que incloïa l’enquesta. Cal dir que en un procés de referèndum es pot esperar que, a diferència d’altres campanyes electorals, la xifra d’indecisos que es poden decantar per una o altra opció sigui més rellevant que en unes eleccions ordinàries, de manera que fer extrapolacions amb dades de fora de l’enquesta no s’ha considerat oportú degut a aquest nivell d’incertesa. També cal assenyalar que els criteris introduïts no inclouen alguns que podrien desmobilitzar els favorables al sí com ara l’aversió al risc, la percepció de cost d’oportunitat, etc. Per compensar aquests elements s’ha optat per no corregir a l’alça la participació d’aquells que tenen un sentiment d’dentitat més català tal i com es dedueix de les dades, tot i que mostren una tendència a participar més en política i en tenir uns índex de participació en les eleccions més alt.
12/02/10
El Federalisme (i 2)
La setmana vinent parlarem d'altres coses, però aquesta acabem amb el federalisme (foedus):
- L'impacte del federalisme en la tradició política catalana és innegable. De fet, a nivell espanyol les figures més rellevants han estat catalanes, des de Pi i Margall (aquí ja hi havia alguna controvèrsia sobre 'i' o 'y', però en realitat és poc rellevant si tenim en compte que en la seva època encara no hi havia una llengua estandaritzada i d'altra banda pel fet que escrivia en espanyol) a Valentí Almirall. De la mateixa manera que el federalisme català ha tingut per definició una voluntat reformadora d'Espanya o fins i tot del conjunt de la península, també és pot argumentar que no ha existit mai un projecte federalista fet des d'Espanya que tingués un impacte rellevant en l'estructura institucional de l'estat.
- El federalisme com a referència genèrica, i encara més a nivell polític, s'ha fet servir amb múltiples i de vegades poc definides vessants, o relacionant-lo amb altres termes que es conceben com a 'positius' però que no tenen perquè significar el mateix. Un exemple clar és el de descentralització. De la mateixa manera, relacionar federalisme i sobiranisme també pot portar a confusió si no es defineix què entenem per a cadascun d'ells. En aquest sentit, al meu parer les relacions que estableix entre diferents conceptes (estatalisme, nacionalisme, federalisme, sobiranisme, independentisme) tenen massa implícits que caldria aclarir,
- Un aspecte suggerent és el de vincular la introducció de les vegueries amb una reforma de caràcter federal. No conec cap cas d'un estat federat que pertanyi a una federació el qual s'organitzi de forma federal, encara menys si l'estat al qual pertany no és de caràcter federal (això queda una mica marxista, potser). Sí que existeixen però casos on hi ha certs arranjaments específics, com per exemple les anomenades 'first nations' al Quebec, però que en tot cas tenen un estatus regulat també a nivell del conjunt de la federació. El mateix succeeix en vincular federalisme i municipalisme. Els municipis tenen un pes important per exemple en països fortament centralitzats i allunyats del model federal com França o Suècia. En un dels comentaris es citava el cas de la gestió de l'educació a nivell municipal a Dinamarca, un estat de tipus unitari -amb un arranjament asimètric per a Groenlàndia i les illes Feroe- i on en tot cas els seus municipis s'assemblen més aviat a les comarques que no pas als municipis catalans pel que fa a la seva dimensió. Dinamarca té menys de 6 milions d'habitants i aproximadament 100 municipis (a Catalunya són 946). Així, no només el model és diferent sinó que no obeeix a motius 'federals'. De fet, el model de Dinamarca és habitual en estats petits relativament homogenis nacionalment, on els municipis són molt forts competencialment i la necessitat de dividir el territori és menor.
- Una qüestió diferent seria vincular la introducció de les vegueries amb una 'inspiració federal'. Podria ser discutible en quant a la seva viabilitat i necessitat, però si ens remetem al punt primer pot servir de referència. En tot cas, la descentralització no cal que tingui un component federal. De fet, en termes estrictes dels trets fonamentals del federalisme seria questionable, però que sigui més o menys discutible no la deslegitima com a ideari polític. En termes generals -per tenir un debat públic de qualitat- cal diferenciar entre el debat polític i el debat 'acadèmic'. Tot i que evidentment no és sempre senzill.
- Sobre l'estabilitat de les federacions. Són 'artefactes' estables? Hi ha casos de federacions de llarga durada, com els Estats Units, que tanmateix han tingut moments de conflicte importants. En d'altres casos la seva evolució ha anat vinculada al seu procés de democratització, com Alemanya o Àustria després de la IIa Guerra Mundial. En altres casos s'ha assajat com a via per resoldre l'acomodació de minories nacionals -cas del Quebec- o d'estats binacionals com Bèlgica -Flandes i Valònia. L'estabilitat del sistema polític no ha fet que la qüestió deixi de ser rellevant i no es pot donar per 'resolta', però. De fet, molts processos de secessió dels darrers anys s'han produït en estats que almenys formalment eren de tipus federal com les Repúbliques Bàltiques, Iugoslàvia o Txecoslovàquia. No esmentem casos de federacions molt inestables o poc sòlides com Malàisia, el Sudan (que no s'ha consolidat ni com a federació ni més en general com a estat i es considera un 'failed state' o estat fallit) o el Pakistan. Es cita Indonèsia en un comentari com a estat federal però cal dir que no ho és.
- Es fa un esment a les posicions federals del president Pujol. El seu bagatge intel·lectual no és de base federal. Tot i que el fet que un dels seus principals referents sigui Alemanya, crec recordar que s'hi ha mostrat contrari com a fòrmula aplicable al cas català, principalment perquè és de caire simètric i es tracta d'un estat uninacional. Tot i així, els seus plantejaments poden recordar en alguns aspectes a solucions federals, especialment quan es parla d'arranjaments asimètrics, plantejaments que d'altra banda han tingut força rellevància entre alguns acadèmics importants, però bàsicament només catalans (també alguns gallecs).
- L'article que es posa com a referència de l'existència de federalistes a Espanya no és vàlid. L'article comet l'error d'igualar les posicions favorables a l'estat autonòmic com a posicions favorables al federalisme. Entre les opcions que ofereix la pregunta del CIS a la qual es fa referència no n'hi ha cap que s'hi refereixi, tal i com es pot comprovar en l'article, i de fet l'opció majoritària es decanta pel manteniment del status quo: "Un estat amb Comunitats Autònomes com en l’actualitat’ (40,5%) a molta distància de les altres respostes: més autonomia per a les Comunitats Autònomes que ara (15,2%), menys autonomia que ara (14,3%), un Estat centralitzat sense Comunitats Autònomes (12,1%) i un Estat en què les Comunitats Autònomes tinguessin la possibilitat d’esdevenir independents (7,2%)"
- S'esmentava una referència a la Stanford Enclycopedia of Philosophy, una molt bona font d'informació que val la pena tenir present. Torno a esmentar l'article del professor Nagel sobre si es pot considerar Espanya com un estat federal que enllaçava a l'entrada anterior.
- Hi ha un altre aspecte que s'ha esmentat de passada, en Don-aire crec que deia concretament que no volia entrar en un 'jardí', i certament que ho és: es pot ser no-nacionalista? Sempre depèn de com definim 'nacionalista' i de què diferenciem el nivell polític i acadèmic. Des d'un punt de vista acadèmic és difícilment sostenible ja que en la seva forma principal a través de l'estat-nació és pràcticament indestriable, i d'altra banda parlar en termes de no-nacionalisme presuposa una neutralitat que les institucions polítiques no tenen gairebé per definició. Un aspecte diferent són les diverses formes de nacionalisme, o altres termes que s'hi poden relacionar com xovinisme, xenofòbia o patriotisme. Està força demostrat per altra banda que allò que s'anomena 'nacionalisme d'estat' s'acostuma a presentar com a no-nacionalista. És tanmateix un tema sobre el que es podria discutir molt (i de fet aquí ho fem de tant en tant). Per acabar -o més aviat per iniciar- aquest darrer tema de manera molt distesa: Aquest anunci 'és nacionalista'? I aquest altre?
Aquesta entrada és força superficial, i de fet anava a ser un simple comentari a alguns dels plantejaments de'n J.A. Donaire tant en les seves respostes a la controvèrsia arneriana com al seu propi bloc, i que m'han fet passar una bona estona de politòleg intentant transformar alguns plantejaments de vegades obtusos en l'àmbit acadèmic en quelcom de més intel·ligible en el debat públic, així que agraït -i descansat...- em quedo.
- L'impacte del federalisme en la tradició política catalana és innegable. De fet, a nivell espanyol les figures més rellevants han estat catalanes, des de Pi i Margall (aquí ja hi havia alguna controvèrsia sobre 'i' o 'y', però en realitat és poc rellevant si tenim en compte que en la seva època encara no hi havia una llengua estandaritzada i d'altra banda pel fet que escrivia en espanyol) a Valentí Almirall. De la mateixa manera que el federalisme català ha tingut per definició una voluntat reformadora d'Espanya o fins i tot del conjunt de la península, també és pot argumentar que no ha existit mai un projecte federalista fet des d'Espanya que tingués un impacte rellevant en l'estructura institucional de l'estat.
- El federalisme com a referència genèrica, i encara més a nivell polític, s'ha fet servir amb múltiples i de vegades poc definides vessants, o relacionant-lo amb altres termes que es conceben com a 'positius' però que no tenen perquè significar el mateix. Un exemple clar és el de descentralització. De la mateixa manera, relacionar federalisme i sobiranisme també pot portar a confusió si no es defineix què entenem per a cadascun d'ells. En aquest sentit, al meu parer les relacions que estableix entre diferents conceptes (estatalisme, nacionalisme, federalisme, sobiranisme, independentisme) tenen massa implícits que caldria aclarir,
- Un aspecte suggerent és el de vincular la introducció de les vegueries amb una reforma de caràcter federal. No conec cap cas d'un estat federat que pertanyi a una federació el qual s'organitzi de forma federal, encara menys si l'estat al qual pertany no és de caràcter federal (això queda una mica marxista, potser). Sí que existeixen però casos on hi ha certs arranjaments específics, com per exemple les anomenades 'first nations' al Quebec, però que en tot cas tenen un estatus regulat també a nivell del conjunt de la federació. El mateix succeeix en vincular federalisme i municipalisme. Els municipis tenen un pes important per exemple en països fortament centralitzats i allunyats del model federal com França o Suècia. En un dels comentaris es citava el cas de la gestió de l'educació a nivell municipal a Dinamarca, un estat de tipus unitari -amb un arranjament asimètric per a Groenlàndia i les illes Feroe- i on en tot cas els seus municipis s'assemblen més aviat a les comarques que no pas als municipis catalans pel que fa a la seva dimensió. Dinamarca té menys de 6 milions d'habitants i aproximadament 100 municipis (a Catalunya són 946). Així, no només el model és diferent sinó que no obeeix a motius 'federals'. De fet, el model de Dinamarca és habitual en estats petits relativament homogenis nacionalment, on els municipis són molt forts competencialment i la necessitat de dividir el territori és menor.
- Una qüestió diferent seria vincular la introducció de les vegueries amb una 'inspiració federal'. Podria ser discutible en quant a la seva viabilitat i necessitat, però si ens remetem al punt primer pot servir de referència. En tot cas, la descentralització no cal que tingui un component federal. De fet, en termes estrictes dels trets fonamentals del federalisme seria questionable, però que sigui més o menys discutible no la deslegitima com a ideari polític. En termes generals -per tenir un debat públic de qualitat- cal diferenciar entre el debat polític i el debat 'acadèmic'. Tot i que evidentment no és sempre senzill.
- Sobre l'estabilitat de les federacions. Són 'artefactes' estables? Hi ha casos de federacions de llarga durada, com els Estats Units, que tanmateix han tingut moments de conflicte importants. En d'altres casos la seva evolució ha anat vinculada al seu procés de democratització, com Alemanya o Àustria després de la IIa Guerra Mundial. En altres casos s'ha assajat com a via per resoldre l'acomodació de minories nacionals -cas del Quebec- o d'estats binacionals com Bèlgica -Flandes i Valònia. L'estabilitat del sistema polític no ha fet que la qüestió deixi de ser rellevant i no es pot donar per 'resolta', però. De fet, molts processos de secessió dels darrers anys s'han produït en estats que almenys formalment eren de tipus federal com les Repúbliques Bàltiques, Iugoslàvia o Txecoslovàquia. No esmentem casos de federacions molt inestables o poc sòlides com Malàisia, el Sudan (que no s'ha consolidat ni com a federació ni més en general com a estat i es considera un 'failed state' o estat fallit) o el Pakistan. Es cita Indonèsia en un comentari com a estat federal però cal dir que no ho és.
- Es fa un esment a les posicions federals del president Pujol. El seu bagatge intel·lectual no és de base federal. Tot i que el fet que un dels seus principals referents sigui Alemanya, crec recordar que s'hi ha mostrat contrari com a fòrmula aplicable al cas català, principalment perquè és de caire simètric i es tracta d'un estat uninacional. Tot i així, els seus plantejaments poden recordar en alguns aspectes a solucions federals, especialment quan es parla d'arranjaments asimètrics, plantejaments que d'altra banda han tingut força rellevància entre alguns acadèmics importants, però bàsicament només catalans (també alguns gallecs).
- L'article que es posa com a referència de l'existència de federalistes a Espanya no és vàlid. L'article comet l'error d'igualar les posicions favorables a l'estat autonòmic com a posicions favorables al federalisme. Entre les opcions que ofereix la pregunta del CIS a la qual es fa referència no n'hi ha cap que s'hi refereixi, tal i com es pot comprovar en l'article, i de fet l'opció majoritària es decanta pel manteniment del status quo: "Un estat amb Comunitats Autònomes com en l’actualitat’ (40,5%) a molta distància de les altres respostes: més autonomia per a les Comunitats Autònomes que ara (15,2%), menys autonomia que ara (14,3%), un Estat centralitzat sense Comunitats Autònomes (12,1%) i un Estat en què les Comunitats Autònomes tinguessin la possibilitat d’esdevenir independents (7,2%)"
- S'esmentava una referència a la Stanford Enclycopedia of Philosophy, una molt bona font d'informació que val la pena tenir present. Torno a esmentar l'article del professor Nagel sobre si es pot considerar Espanya com un estat federal que enllaçava a l'entrada anterior.
- Hi ha un altre aspecte que s'ha esmentat de passada, en Don-aire crec que deia concretament que no volia entrar en un 'jardí', i certament que ho és: es pot ser no-nacionalista? Sempre depèn de com definim 'nacionalista' i de què diferenciem el nivell polític i acadèmic. Des d'un punt de vista acadèmic és difícilment sostenible ja que en la seva forma principal a través de l'estat-nació és pràcticament indestriable, i d'altra banda parlar en termes de no-nacionalisme presuposa una neutralitat que les institucions polítiques no tenen gairebé per definició. Un aspecte diferent són les diverses formes de nacionalisme, o altres termes que s'hi poden relacionar com xovinisme, xenofòbia o patriotisme. Està força demostrat per altra banda que allò que s'anomena 'nacionalisme d'estat' s'acostuma a presentar com a no-nacionalista. És tanmateix un tema sobre el que es podria discutir molt (i de fet aquí ho fem de tant en tant). Per acabar -o més aviat per iniciar- aquest darrer tema de manera molt distesa: Aquest anunci 'és nacionalista'? I aquest altre?
Aquesta entrada és força superficial, i de fet anava a ser un simple comentari a alguns dels plantejaments de'n J.A. Donaire tant en les seves respostes a la controvèrsia arneriana com al seu propi bloc, i que m'han fet passar una bona estona de politòleg intentant transformar alguns plantejaments de vegades obtusos en l'àmbit acadèmic en quelcom de més intel·ligible en el debat públic, així que agraït -i descansat...- em quedo.
11/02/10
El federalisme
Una entrada sobre la qüestió del federalisme al bloc del Joan Arnera genera una resposta de José Antonio Donaire. Hi ha dues qüestions quan es parla de federalisme a Catalunya i Espanya. La primera; què és el federalisme? I la segona, encara més difusa; hi ha federalistes a Espanya?
Cal recordar que el terme prové del llatí foedus i siginifica 'pacte' o 'tractat'. Originàriament la paraula ens remet doncs a un acord entre dues o més parts. D'aquí que els estats federals estiguin composats de diverses unitats que un un moment fundacional acorden compartir certes estructures de govern. En termes acadèmics es diu que és una combinació de self-rule i shared-rule. Sota aquests criteris generals, doncs, poden haver-hi una gran diversitat de sistemes federals, d'aquí que sovint es parli més aviat en aquests termes, és a dir, de sistemes federals o simplement de 'trets federals', més que no pas d'un significat unívoc de 'federació'.
Tot i que la idea de diverses unitats que acorden compartir unes institucions de govern comunes mantenint alhora el seu reconeixement polític en forma d'estats federats pugui fer pensar que són un bon sistema per gestionar estats plurinacionals, la realitat és que en el seu orígen -els Estats Units- no va ser aquest. I de fet, d'aquí venen bona part dels debats actuals i en concret a Catalunya i Espanya sobre la utilitat i la viabilitat del federalisme com un arranjament institucional que permetés acomodar la realitat plurinacional de l'estat respectant aquesta diversitat amb la combinació de 'shared' i 'self'.
Respecte la segona pregunta, a La Vanguardia el professor De Carreras justament planteja aquesta setmana la qüestió i afirma el que és una obvietat: a Espanya sí hi ha federalistes. Per descomptat que a Catalunya el federalisme té una llarga tradició, i malgrat no haver aconseguit imposar-se com al corrent central del nacionalisme català sí que ha tingut una importància cabdal. Sostinc això en una línia similar a la que dibuixa el mateix professor De Carreras quan afirma que malgrat ser el federalisme l'opció de bona part de l'esquerra catalana històrica, a nivell pràctic ha tingut més traducció institucional -digue-m'ho així- la línia de Prat de la Riba. Això és discutible, evidentment, però és cert que la proposta federal feta des de Catalunya, com a via de reformar l'estat de manera que es reconegués la seva especificitat nacional alhora que desenvolupant un projecte polític viable per Espanya, no es pot dir que hagi estat històricament reeixida, d'aquí una certa sensació que es tradueix en la idea que a Catalunya hi ha federalistes però a Espanya no. El que succeeix és que majoritàriament, el federalisme espanyol i el federalisme català tenen una aproximació diferent, tan diferent que ens podem plantejar si hi ha una esfera gaire gran de consens entre totes dues perspectives.
La qüestió és que darrera la idea de federalisme es barregen dues dimensions que fan que el terme no sigui del tot clar i porti a certes confusions quan s'empra per dir coses diferents. Des del seu propi plantejament, el professor De Carreras sembla argumentar que hi ha un federalisme més 'autèntic', que seria el d'Alemanya o Àustria, mentre que n'hi ha un altre que en realitat és la forma d'articular el projecte polític del nacionalisme, català en aquest cas, i que trobaria pocs paral·lelismes a nivell internacional (només el que ell anomena 'algunos de sus amigos de Quebec'). A Espanya i a Catalunya, simplificant molt, sí que hi ha federalistes, però de tipus diferent, i el que de fet cal questionar-nos és l'ús del terme 'federalisme' com si tingués un únic i clar significat. Així, mentre el federalisme espanyol posa l'èmfasi en l'organització territorial de l'estat, el federalisme català posa l'èmfasi en l'organització de la plurinacionalitat de l'estat. Que no és el mateix, ja que mentre un posa l'èmfasi en la divisió del poder per motius d'eficiència, el segon afegeix el del reconeixement a la diversitat nacional, la qual genera un dret específic d'autogovern.
I no és qüestió de 'correcte' o 'incorrecte'. De fet, si ens fixem, els estats federals no es van desenvolupar amb l'objectiu de gestionar estats plurinacionals i la majoria d'ells no ho són (EUA, Alemanya, Mèxic). Sí que ha succeït en canvi que en alguns casos la fòrmula federal s'ha assajat per gestionar estats plurinacionals, en el nostre context occidental Bèlgica i Canadà, amb arranjaments asimètrics aquests segons i amb un caràcter binacional els primers. Però en d'altres casos no s'ha optat per aquesta via, i aquí el cas més clar és la Gran Bretanya. És a dir, el federalisme tampoc no és la única via de gestionar i reconèixer la plurinacionalitat d'un estat. El cas espanyol té certes peculiaritats: al costat d'alguns trets federals, hi ha característiques bàsiques del que es considera un estat federal que no compleix i que per tant fa difícil caracteritzar-lo com a tal. És molt recomanable en aquest sentit l'article del professor Nagel publicat recentment a la revista Eines (pàgina 11-22). Per tant, l'adscripció genèrica a l'opció del 'federalisme' no és en realitat gaire aclaridora si no s'explicita de quin tipus d'arranjament concret s'està parlant (asimètric o simètric, amb reconeixement de la plurinacionalitat i regulació constitucional del dret a la secessió de les unitats constituents, distribució i participació del poder central entre les unitats federades, etc.). Altrament, sota un sistema 'federal' podem trobar estats en realitat molt centralitzats o pràcticament confederats, fortament homogenis nacionalment o diversos, de poder central limitat o ampli, etc. I a a la inversa, en estats tradicionalment centralitzats podem trobar arranjaments que reconeguin la seva plurinacionalitat.
Altra qüestió és defensar -legítimament- una o altra opció, o si de fet és un instrument adequat per gestionar la plurinacionalitat.
Cal recordar que el terme prové del llatí foedus i siginifica 'pacte' o 'tractat'. Originàriament la paraula ens remet doncs a un acord entre dues o més parts. D'aquí que els estats federals estiguin composats de diverses unitats que un un moment fundacional acorden compartir certes estructures de govern. En termes acadèmics es diu que és una combinació de self-rule i shared-rule. Sota aquests criteris generals, doncs, poden haver-hi una gran diversitat de sistemes federals, d'aquí que sovint es parli més aviat en aquests termes, és a dir, de sistemes federals o simplement de 'trets federals', més que no pas d'un significat unívoc de 'federació'.
Tot i que la idea de diverses unitats que acorden compartir unes institucions de govern comunes mantenint alhora el seu reconeixement polític en forma d'estats federats pugui fer pensar que són un bon sistema per gestionar estats plurinacionals, la realitat és que en el seu orígen -els Estats Units- no va ser aquest. I de fet, d'aquí venen bona part dels debats actuals i en concret a Catalunya i Espanya sobre la utilitat i la viabilitat del federalisme com un arranjament institucional que permetés acomodar la realitat plurinacional de l'estat respectant aquesta diversitat amb la combinació de 'shared' i 'self'.
Respecte la segona pregunta, a La Vanguardia el professor De Carreras justament planteja aquesta setmana la qüestió i afirma el que és una obvietat: a Espanya sí hi ha federalistes. Per descomptat que a Catalunya el federalisme té una llarga tradició, i malgrat no haver aconseguit imposar-se com al corrent central del nacionalisme català sí que ha tingut una importància cabdal. Sostinc això en una línia similar a la que dibuixa el mateix professor De Carreras quan afirma que malgrat ser el federalisme l'opció de bona part de l'esquerra catalana històrica, a nivell pràctic ha tingut més traducció institucional -digue-m'ho així- la línia de Prat de la Riba. Això és discutible, evidentment, però és cert que la proposta federal feta des de Catalunya, com a via de reformar l'estat de manera que es reconegués la seva especificitat nacional alhora que desenvolupant un projecte polític viable per Espanya, no es pot dir que hagi estat històricament reeixida, d'aquí una certa sensació que es tradueix en la idea que a Catalunya hi ha federalistes però a Espanya no. El que succeeix és que majoritàriament, el federalisme espanyol i el federalisme català tenen una aproximació diferent, tan diferent que ens podem plantejar si hi ha una esfera gaire gran de consens entre totes dues perspectives.
La qüestió és que darrera la idea de federalisme es barregen dues dimensions que fan que el terme no sigui del tot clar i porti a certes confusions quan s'empra per dir coses diferents. Des del seu propi plantejament, el professor De Carreras sembla argumentar que hi ha un federalisme més 'autèntic', que seria el d'Alemanya o Àustria, mentre que n'hi ha un altre que en realitat és la forma d'articular el projecte polític del nacionalisme, català en aquest cas, i que trobaria pocs paral·lelismes a nivell internacional (només el que ell anomena 'algunos de sus amigos de Quebec'). A Espanya i a Catalunya, simplificant molt, sí que hi ha federalistes, però de tipus diferent, i el que de fet cal questionar-nos és l'ús del terme 'federalisme' com si tingués un únic i clar significat. Així, mentre el federalisme espanyol posa l'èmfasi en l'organització territorial de l'estat, el federalisme català posa l'èmfasi en l'organització de la plurinacionalitat de l'estat. Que no és el mateix, ja que mentre un posa l'èmfasi en la divisió del poder per motius d'eficiència, el segon afegeix el del reconeixement a la diversitat nacional, la qual genera un dret específic d'autogovern.
I no és qüestió de 'correcte' o 'incorrecte'. De fet, si ens fixem, els estats federals no es van desenvolupar amb l'objectiu de gestionar estats plurinacionals i la majoria d'ells no ho són (EUA, Alemanya, Mèxic). Sí que ha succeït en canvi que en alguns casos la fòrmula federal s'ha assajat per gestionar estats plurinacionals, en el nostre context occidental Bèlgica i Canadà, amb arranjaments asimètrics aquests segons i amb un caràcter binacional els primers. Però en d'altres casos no s'ha optat per aquesta via, i aquí el cas més clar és la Gran Bretanya. És a dir, el federalisme tampoc no és la única via de gestionar i reconèixer la plurinacionalitat d'un estat. El cas espanyol té certes peculiaritats: al costat d'alguns trets federals, hi ha característiques bàsiques del que es considera un estat federal que no compleix i que per tant fa difícil caracteritzar-lo com a tal. És molt recomanable en aquest sentit l'article del professor Nagel publicat recentment a la revista Eines (pàgina 11-22). Per tant, l'adscripció genèrica a l'opció del 'federalisme' no és en realitat gaire aclaridora si no s'explicita de quin tipus d'arranjament concret s'està parlant (asimètric o simètric, amb reconeixement de la plurinacionalitat i regulació constitucional del dret a la secessió de les unitats constituents, distribució i participació del poder central entre les unitats federades, etc.). Altrament, sota un sistema 'federal' podem trobar estats en realitat molt centralitzats o pràcticament confederats, fortament homogenis nacionalment o diversos, de poder central limitat o ampli, etc. I a a la inversa, en estats tradicionalment centralitzats podem trobar arranjaments que reconeguin la seva plurinacionalitat.
Altra qüestió és defensar -legítimament- una o altra opció, o si de fet és un instrument adequat per gestionar la plurinacionalitat.
10/02/10
David Cameron sobre Escòcia, i Gordon Brown sobre el sistema electoral
Poden semblar dos elements en principi sense més relació que el fet que Brown i Cameron s'enfrontaran a les properes eleccions al parlament de Westminster. Però un cert nexe d'unió sí que el podem trobar, si ens fixem en els efectes que té Escòcia en els resultats de les eleccions britàniques.
Els conservadors porten molts anys obtenint mals resultats a Escòcia. L'animadversió cap als tories vé especialment del fet que les polítiques de Margaret Thatcher eren percebudes com alienes sinó contràries als valors bàsics de la societat escocesa, i la dama de ferro els hi va tornar posant allà en pràctica les proves pilot de polítiques poc populars com la famosa poll tax. Cameron va assajar en la seva arribada al liderat dels conservadors (que a Escòcia són, a més unionistes: Scottish Conservative and Unionist Party) un discurs de desgreuge cap a la societat escocesa, reconeixent que les polítiques dels governs de Thatcher i Major s'havien allunyat dels anhels d'autogovern que s'han anat expressant clarament els darrers anys. Ara sembla que, davant els plans del govern escocès del SNP i Alex Salmond, Cameron recupera un discurs més dur, potser per establir-se com a la més clara opció per contenir l'increment de l'autogovern que via Calman o DevoMax Escòcia està en el camí d'aconseguir els propers anys. Així, Cameron s'ha referit a Salmond com algú que viu un 'episodi pertepu de Braveheart', afegint que el somni d'una Escòcia independent quedarà en això, en somni.
I d'altra banda, Gordon Brown, segons les enquestes perdedor davant els tories, proposa un canvi electoral, mantenint les tradicionals circumscripcions uninominals però introduint un vot alternatiu, pel qual l'elector marca un seguit de preferències entre els candidats que es presenten. Si cap d'ells obté més del 50% en les primeres preferències, els vots dels candidats menys votats es recompten tenint en compte les segones i terceres preferències fins que algú assoleix el 50% dels vots. Els conservadors ho perceben com una amenaça a l'hegemonia que tenen al sud d'Anglaterra, mentre que pels laboristes seria una oportunitat de maximitzar la seva representació.
I Escòcia, entremig, denunciant d'una banda el retorn de Cameron a posicions més dures -que de fet poden actuar de revulsiu per l'opció independentista del SNP- i d'altra banda, crítiques a Brown per proposar un referèndum per tal d'aprovar la reforma electoral, però negar-s'hi quan es tracta de votar a favor de celebrar-ne un sobre l'autogovern escocès. I més enllà, el pes que té Escòcia -petit però rellevant degut a la magnitud de la diferència entre els resultats de tories i labour, en els resultats electorals: Si Escòcia no enviés parlamentaris a Westminster, els conservadors tindrien un millor punt de sortida per obtenir majories, mentre que la única manera de corregir-ho seria, pels laboristes, la introducció de mesures proporcionals en el sistema electoral que els permetés maximitzar els seus vots a través de les segones preferències de l'electorat.
PD: I afegit: segons la BBC, el SNP presentarà la seva proposta de llei sobre el referèndum en forma de projecte per tal que la seva discussió parlamentària s'allargui prou com per arribar a ser un dels temes de la campanya de les generals, mantenint així la qüestió de la independència en el debat electoral. Era una estratègia que ja se suggeria entre els mitjans de comunicació, i que ara es confirmaria, segons la BBC.
Els conservadors porten molts anys obtenint mals resultats a Escòcia. L'animadversió cap als tories vé especialment del fet que les polítiques de Margaret Thatcher eren percebudes com alienes sinó contràries als valors bàsics de la societat escocesa, i la dama de ferro els hi va tornar posant allà en pràctica les proves pilot de polítiques poc populars com la famosa poll tax. Cameron va assajar en la seva arribada al liderat dels conservadors (que a Escòcia són, a més unionistes: Scottish Conservative and Unionist Party) un discurs de desgreuge cap a la societat escocesa, reconeixent que les polítiques dels governs de Thatcher i Major s'havien allunyat dels anhels d'autogovern que s'han anat expressant clarament els darrers anys. Ara sembla que, davant els plans del govern escocès del SNP i Alex Salmond, Cameron recupera un discurs més dur, potser per establir-se com a la més clara opció per contenir l'increment de l'autogovern que via Calman o DevoMax Escòcia està en el camí d'aconseguir els propers anys. Així, Cameron s'ha referit a Salmond com algú que viu un 'episodi pertepu de Braveheart', afegint que el somni d'una Escòcia independent quedarà en això, en somni.
I d'altra banda, Gordon Brown, segons les enquestes perdedor davant els tories, proposa un canvi electoral, mantenint les tradicionals circumscripcions uninominals però introduint un vot alternatiu, pel qual l'elector marca un seguit de preferències entre els candidats que es presenten. Si cap d'ells obté més del 50% en les primeres preferències, els vots dels candidats menys votats es recompten tenint en compte les segones i terceres preferències fins que algú assoleix el 50% dels vots. Els conservadors ho perceben com una amenaça a l'hegemonia que tenen al sud d'Anglaterra, mentre que pels laboristes seria una oportunitat de maximitzar la seva representació.
I Escòcia, entremig, denunciant d'una banda el retorn de Cameron a posicions més dures -que de fet poden actuar de revulsiu per l'opció independentista del SNP- i d'altra banda, crítiques a Brown per proposar un referèndum per tal d'aprovar la reforma electoral, però negar-s'hi quan es tracta de votar a favor de celebrar-ne un sobre l'autogovern escocès. I més enllà, el pes que té Escòcia -petit però rellevant degut a la magnitud de la diferència entre els resultats de tories i labour, en els resultats electorals: Si Escòcia no enviés parlamentaris a Westminster, els conservadors tindrien un millor punt de sortida per obtenir majories, mentre que la única manera de corregir-ho seria, pels laboristes, la introducció de mesures proporcionals en el sistema electoral que els permetés maximitzar els seus vots a través de les segones preferències de l'electorat.
PD: I afegit: segons la BBC, el SNP presentarà la seva proposta de llei sobre el referèndum en forma de projecte per tal que la seva discussió parlamentària s'allargui prou com per arribar a ser un dels temes de la campanya de les generals, mantenint així la qüestió de la independència en el debat electoral. Era una estratègia que ja se suggeria entre els mitjans de comunicació, i que ara es confirmaria, segons la BBC.
Etiquetes de comentaris:
D.Cameron,
Escòcia,
G.Brown,
Gran Bretanya,
teoria?
Enllaços a aquest missatge
09/02/10
La devolució a Gal·les
El País de Gal·les ha estat la 'germana pobra' del procés de la devolution a la Gran Bretanya. Escòcia i Irlanda del Nord (que acaba d'aconseguir tirar endavant un acord històric per al control de la seguretat i la justícia a la província), han anat per motius diversos per una via més desenvolupada d'autogovern, en el procés de restitució dels parlaments que s'inicia a finals dels anys 90. En el cas de Gal·les, amb un 25% de població anglesa i regida per les institucions angleses formalment des del segle XVI, va fer apostar per un model de devolution menys ambiciós, o més gradualista, amb una assemblea amb competències administratives, una mena de segona velocitat respecte Escòcia i Irlanda del Nord, però una velocitat més que la regionalització d'Anglaterra, que va quedar aparcada per manca de demanda.La consolidació de l'Assemblea gal·lesa, sigui pels efectes incrementalistes de la seva institucionalització, o per l'efecte bola de neu (en anglès es fa servir l'expressió slippery slope), ha portat a seguir un pas de pronunciar-se sobre la possibilitat de realitzar un segon referèndum per tal que incrementi el seu autogovern, en uns nivells similars als d'Escòcia. Mentre a Edimburg es debat entre la DevoMax i la independència, Gal·les segueix doncs també el camí cap a incrementar els seus poders. Coses del 'pendent relliscós'?
07/02/10
While the grass grows...
Aquesta dita anglesa és popular entre altres coses per l'Hamlet de Shakespeare. En la traducció catalana trobem que continua amb un ...the starving horse dies: mentre l'herba creix el cavall femolenc es mor. Hem fet aquí referències a altres dites que de fet podríem interpretar en sentit contrari, com la de 'while Rome is burning...' que cita Chesterton, i és que pel mig hi ha un element fonamental: l'elecció.
04/02/10
El 'Sociómetro' basc
Amb aquest nom tan poc afortunat -cal dir-ho- el gabinet de prospectiva sociològica del govern basc publicava regularment un estudi d'opinió sobre diverses qüestions d'ordre social, econòmic i polític d'Euskadi. La sèrie de dades en la pregunta sobre preferències constitucionals es venia repetint de fa força anys, amb la qual cosa es disposava d'una sèrie força llarga per observar la seva evolució a partir de la mateixa font d'informació.
No entrarem a fer-ne una anàlisi -per altra banda, les dades mostren força estabilitat- ni a defensar en particular aquesta formulació, sinó en el valor que té anar fent la mateixa pregunta enllarg del temps, que, per moltes limitacions que tingui ens permet disposar de sèries temporals i no haver de barrejar o fer conjectures per comparar preguntes provinents de diverses fonts. Malauradament, però, el darrer 'sociómetro', publicat el novembre de l'any passat, ha suprimit aquesta pregunta i l'ha substituït per aquesta altra :
A més, la descripció de la pregunta apareix en l'informe com a 'nivel de autogobierno deseado'. Les opcions de resposta que ofereixen tampoc tenen ja a veure amb la sèrie que es duia a terme anteriorment; ara són les següents:
En un tema complicat de recollir a través de preguntes d'enquesta -i encara més només a través d'una sola pregunta- la confusió que plantegen aquestes opcions -especialment la segona i tercera- no fa sinó que haguem de lamentar del fet de renunciar a una sèrie que ja començava a tenir una dimensió prou llarga i consolidada. Caldria haver argumentat molt bé un canvi en la redacció, i fàcilment s'hagués pogut optar per afegir una pregunta complementària (en una pregunta amb diverses opcions però millor elaborada), però en cap cas pot haver una justificació que argumenti la seva desaparició. Esperem que es pugui corregir aquest error el més aviat possible.
No entrarem a fer-ne una anàlisi -per altra banda, les dades mostren força estabilitat- ni a defensar en particular aquesta formulació, sinó en el valor que té anar fent la mateixa pregunta enllarg del temps, que, per moltes limitacions que tingui ens permet disposar de sèries temporals i no haver de barrejar o fer conjectures per comparar preguntes provinents de diverses fonts. Malauradament, però, el darrer 'sociómetro', publicat el novembre de l'any passat, ha suprimit aquesta pregunta i l'ha substituït per aquesta altra :
De las siguientes opciones, cuál le parece a usted más adecuada para solucionar los problemas políticos del País Vasco?
A més, la descripció de la pregunta apareix en l'informe com a 'nivel de autogobierno deseado'. Les opcions de resposta que ofereixen tampoc tenen ja a veure amb la sèrie que es duia a terme anteriorment; ara són les següents:
Cumplir plenamente el Estatuto completando transferencias pendientes
Reformar el actual Estatuto para adecuarlo al siglo XXI
Elaborar un nuevo Estatuto de Autonomía diferente del actual
Conseguir la independencia del País Vasco
En un tema complicat de recollir a través de preguntes d'enquesta -i encara més només a través d'una sola pregunta- la confusió que plantegen aquestes opcions -especialment la segona i tercera- no fa sinó que haguem de lamentar del fet de renunciar a una sèrie que ja començava a tenir una dimensió prou llarga i consolidada. Caldria haver argumentat molt bé un canvi en la redacció, i fàcilment s'hagués pogut optar per afegir una pregunta complementària (en una pregunta amb diverses opcions però millor elaborada), però en cap cas pot haver una justificació que argumenti la seva desaparició. Esperem que es pugui corregir aquest error el més aviat possible.
03/02/10
02/02/10
Eleccions a Sri Lanka
Les recents eleccions presidencials a Sri Lanka han passat relativament desapercebudes als mitjans de comunicació local, amb excepcions de portals especialitzats com mondivers o nationalia. La minoria tàmil, originària del sud de l'Índia però amb una històrica presència a l'illa, representa gairebé el 20% de la població de Sri Lanka, i havia arribat a controlar bona part del nord-est del territori. L'any passat, una forta ofensiva de l'exèrcit de Sri Lanka va acabar amb aquesta situació i va recuperar el control sobre el territori, el que ha provocat greus problemes humanitaris degut al desplaçament forçat de població tàmil (Internal Displacement Monitoring Service).
Les eleccions presidencials d'aquest gener passat enfrontaven el vigent president i el general que havia estat al capdavant de l'ofensiva militar, i s'han produït en un context on el conflicte està lluny de resoldre's i on la possibilitat d'algun tipus d'arranjament asimètric que reconegui la minoria tàmil sembla fora de tot abast ara com ara (International Crisis Group). Cal tenir en compte que els interessos regionals de Xina i l'Índia a la zona han estat hàbilment aprofitats per les autoritats singaleses a l'hora d'obtenir l'acceptació -o indiferència- internacional, i caldrà veure com evoluciona en el futur la qüestió tàmil després de la inflexió de l'any passat.
Un molt recomanable anàlisi d'aquesta recent elecció presidencial i dels escenaris de futur que es plantegen l'ha fet en Paul Staniland al bloc The Monkey Cage.
Les eleccions presidencials d'aquest gener passat enfrontaven el vigent president i el general que havia estat al capdavant de l'ofensiva militar, i s'han produït en un context on el conflicte està lluny de resoldre's i on la possibilitat d'algun tipus d'arranjament asimètric que reconegui la minoria tàmil sembla fora de tot abast ara com ara (International Crisis Group). Cal tenir en compte que els interessos regionals de Xina i l'Índia a la zona han estat hàbilment aprofitats per les autoritats singaleses a l'hora d'obtenir l'acceptació -o indiferència- internacional, i caldrà veure com evoluciona en el futur la qüestió tàmil després de la inflexió de l'any passat.Un molt recomanable anàlisi d'aquesta recent elecció presidencial i dels escenaris de futur que es plantegen l'ha fet en Paul Staniland al bloc The Monkey Cage.
01/02/10
Programa de la ASEN Conference
La conferència que anualment organitza l'Association for the Study of Ethnicity and Nationalism de la London School of Economics està enguany dedicada al carisma. És evidentment una qüestió oportuna, amb les notícies d'aquest cap de setmana, reflexionar sobre el paper del carisma en el nacionalisme, sigui des d'un punt de vista més teòric, per exemple en el sentit de Weber, que identificava el carisma com un dels tipus d'autoritat (juntament a la tradicional i la legal-racional), i que definia com aquella que es basa en la devoció a l'excepcional santedat, heroïsme o caràcter d'un individu, i que inspira la lleialtat i l'obediència inquestionable dels seus seguidors, o bé més pràctic, analitzant personatges històrics com el de la fotografia del cartell d'aquest any. Entre els molts casos que es presentaran en el congrés, i que es poden consultar en el programa, també hi haurà una ponència dedicada a Jordi Pujol, per part de la Dra. M. Clua del departament d'Antropologia de l'UAB: “President Pujol” or How a Charismatic Politician can Symbolize Catalan Nationalism"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)