La recerca en ciències socials

Via l'Enric Canela, imprescindible per seguir l'actualitat de les polítiques de recerca a Catalunya, m'assabento d'una trobada sobre l'avaluació de la recerca en ciències socials. Fer carrera investigadora és particularment difícil i precari en el nostre àmbit. Reprodueixo alguns paràgrafs de la ponència introductòria de les jornades, són una descripció de la realitat 'tipus' en què molts recercaires s'hi poden sentir identificats, especialment en ciència política. És només una part que descriu en termes generals l'evolució dels doctors (per tant aquesta entrada és particularment endogàmica). El document complet compta amb aportacions de diversos professors de ciències socials, i en concret des de la ciència política amb les reflexions de Joan Botella i Joan Subirats:

L'estudi de l'AQU (2008) "La Inserció Laboral dels doctors de la Universitats Catalanes" ens mostra evidències sobre les diferències entre els models de Ciències Socials i el de Ciències experimentals. L'objectiu del doctorat és la preparació d'investigadors que siguin capaços de desenvolupar una recerca de manera autònoma tal i com s'apunta en l'informe de l'AQU. No obstant això, tenint en compte el model d'avaluació actual, el que es demana durant el seu procés de formació és que siguin capaços de produir recerca amb impacte acadèmic, preferentment internacional, i durant un període de temps reduït. Segons l'evidència disponible, aquest objectiu es compleix en ciències experimentals però no en els àmbits de les ciències socials i humanes, i aquest és l'origen de les tensions actuals dins el sistema de recerca català.

Futur nuclear vs. No futur?

Hem comentat aquí en alguna ocasió com la Ribera d'Ebre és una mena de territori 'tot s'hi val' per les infrastructures incòmodes. Però per la comarca, la disjuntiva que de Barcelona estant -o de la Catalunya que diu Flics, per entendre'ns- s'identifica entre el 'conservacionisme' i el 'nimby' (not in my backyard, un terme que agrada molt en anàlisi de ciència política) no és correcta. La disjuntiva en què es troben, de fa anys, és entre futur nuclear i no futur. L'estratègia -intencionada o no- en què s'ha fet caure aquesta comarca de tradició industrial malgrat trobar-se en allò que anomenem 'àmbit rural' o 'rerapaís', és que o accepten aquest tipus d'infrastructures o l'alternativa és continuar amb la decadència -pèrdua d'activitat econòmica, marxa de la població jove, estigmatització del territori, etc. I tal i com dèiem en l'última entrada respecte la situació dels residus químics de Flix (al costat de la nuclear, que es troba a mig camí d'Ascò i Flix, amb Vinebre també ben a prop) el que ha fallat de manera estrepitosa és la responsabilitat de retornar en forma d'acció pública els enormes costos que ha assumit una zona com aquesta part de la Ribera. Desentendre's no és admissible.

Comença la campanya electoral

Es pot dir que aquests dies ha començat ja la campanya per a les eleccions catalanes d'enguany. Els dos principals partits han donat a conéixer els trets bàsics del que serà el seu missatge electoral. Serà doncs moment de comentar moltes coses. Doctors té l'església del màrqueting o el que ara s'anomena 'comunicació política', però en aquest inici és interessant veure amb quins ànims comencen els partits aquesta campanya. I resulta curiós com sembla que en aquesta ocasió -com en d'altres, de fet- les estratègies semblen intercanviables.

CiU ha optat per deixar de banda el discurs negatiu de l'anterior campanya electoral amb el famós confidencial.cat i aposta per un discurs en positiu. El vídeo intenta transmetre un estat d'ànim més que cap missatge concret:


En canvi el PSC recorre el camí contrari; de la Catalunya optimista es va passar a la Catalunya que sap on va. Sembla que continúa sabent cap a on va, però l'optimisme s'ha quedat pel camí i ara toquen 'Temps Difícils':



Afortunadament, hi haurà temes més interessants en què centrar-se durant la campanya electoral...i és que ja se sap que l'efecte de les campanyes electorals no deixa de ser un aspecte de relativa importància.

La qualitat del debat públic

Els darrers dies hem tingut ocasió d'observar com diversos aspectes dels afers públics rebien un tractament que posa de manifest la necessària millora del debat polític. No es tracta només del paper dels polítics -sempre definits en uns termes massa tòpics, encara que com acostuma a passar amb els tòpics tinguin una part important de reflex de la realitat-, ni de la dinàmica dels mitjans de comunicació -l'altre dia fèiem referència a un estudi sobre la relació dels parlamentaris i els periodistes al congrés espanyol, massa sovint en busca del titular fàcil i immediat.

La tercera pota d'aquest conjunt es referiria a allò que anomenem societat civil organitzada, i la quarta estaria formada per l'electorat, és a dir el conjunt de la societat a nivell individual. Esmentem en darrer lloc els ciutadans individuals no perquè formin el darrer esglaó de la cadena, sinó perquè un dels aspectes que cal destacar del darrer estudi del CEO fet públic ahir mateix posa de manifest algunes dades que ens haurien de fer reflexionar seriosament.

Un 51% dels enquestats no sap quins partits formen part del govern de la Generalitat, i fins a un 64% no sap quan es van fer les darreres eleccions catalanes (ni dia ni mes, evidentment, però tampoc l'any). Després hi ha els temes que preocupen a la gent, que en la seva versió partidista de vegades sentim com 'allò que interessa de debò a la gent'. I caldria questionar-se l'ús d'aquesta expressió, perquè entre els cinc primers que s'esmenten entre els tres principals problemes (que són de resposta espontània, no induïda a partir d'un llistat) se sitúen tots aquells elements que estan al debat públic: atur (64%), una preocupació ben -i comprensiblement extesa- , i per aquest ordre, insatisfacció amb els polítics (29%), funcionament de l'economia (28%), immigració (24%) i relacions Catalunya-Espanya (23%). Aquest darrer aspecte el vàrem comentar quan el periodista David Bassa (que apareixia al programa La nit al dia i després a l'hora Q) un dia va tenir l'ocurrència de fer unes quantes entrevistes a peu de carrer preguntant si la gent estava preocupada pel finançament, amb uns resultats molt interessants.

Hi ha prou elements com perquè a Catalunya es puguin produir debats seriosos sobre temes trascendents (des de les polítiques d'immigració a l'estatus polític, passant per la política econòmica). Com a societat complexa, trobem dades diverses com diverses són les esferes de debat i els diferents plantejaments, però caldria millorar força en la interacció entre aquests diversos elements. Sinó hi haurà una paràl·lisi poc saludable i que pot tenir conseqüències imprevisibles.

El significat dels refranys

De vegades trobem definicions pràctiques de refranys populars, per així mantenir la seva funcionalitat. Exemple d'avui: 'passar pàgina':

Passaran la pàgina a la constitució espanyola de l'eurocambra per amagar-ne els símbols franquistes

Gran idea, realment. Publicat a Vilaweb

S'endarrereix la Referendum Bill escocesa

A finals de novembre ens fèiem ressò de la publicació del White Paper Your Scotland, Your Voice per part del govern escocès, en el marc de la seva estratègia de convocar un referèndum per tal de decidir sobre l'estatus polític d'Escòcia.

Una de les novetats que es suggeria era el DevoMax, una mena d'increment de l'autogovern que no només clarifiquès les competències de l'assemblea -per altra banda, molt més clares que en el sistema espanyol de CCAA- sinó que comportés el màxim nivell d'autonomia en un nivell 'pre' o 'quasi' independent, més enllà de les propostes que recollia el Calman Report sobre la millora de l'autogovern escocès promogut des del govern de Londres. Ens trobaríem per tant davant un referèndum multiopció, que en certa manera ens pot recordar a l'escala gradualista que es fa servir en el cas català, distingint entre 'regió' (o menys autonomia, que en el cas escocès no es contempla per cap dels actors), CCAA (manteniment de la situació), Estat en una Espanya federal (en uns termes inconcrets) i Estat independent. Una de les diferències fonamentals és que en el cas d'Escòcia, l'opció de la DevoMax no planteja la reforma del conjunt de l'estat (com sí fa l'opció 'estat en una Espanya federal'), de manera que la reforma deixa en mans d'Escòcia (si s'arribés a celebrar el referèndum) decidir sobre el seu estatus polític.

Malgrat aquestes diferències sí que podem establir un cert paral·lelisme, tal i com publica el diari The Scotsman. Aquesta enquesta, que no inclou l'alternativa 'Calman', posaria de manifest (i en bona part seria exemple de l'efecte 'escala' en les enquestes) que més de la meitat de la població escocesa optaria per aquest model DevoMax, mentre que l'opció de la independència se situaria al voltant del 30%. Com sempre, no sabrem fins que no es publiqui l'estudi, si aquests percentatges són sobre el total de la població (segurament és així) i per tant com es transformaria en una elecció real (respecte el percentatge de participació, per exemple).

Tal i com es fa ressò en Marc Sanjaume al Pati , aquest escenari pot resultar incòmode pels partits, ja que de fet, l'opció DevoMax no és ben bé la de cap d'ells (potser podria estar més propera per als liberal-demòcrates), de manera afegeix un element d'incertesa a l'escenari. De moment, el govern d'Alex Salmond ha decidit endarrerir la presentació de la Referendum Bill, potser per motius electorals degut a la coincidència de les eleccions britàniques pel maig, on el SNP espera millorar significativament els seus resultats i rendibilitzar així una bona gestió de govern.

Democràcia agonística

No ens referim a què la democràcia estigui agonitzant (que és una altra qüestió a discutir) sinó al terme amb què autors com John Gray o a casa nostra Ferran Requejo relacionen el pluralisme de valors d'Isaiah Berlin. Resumint molt, Isaiah Berlin ens recordaria el fet que ens podem adherir a un seguit de valors que considerem positius (llibertat, justícia, igualtat, etc.) però que malgrat ser tots ells desitjables, són irreconciliables: no es poden perseguir harmònicament. La renúncia, la decisió i el conflicte són característiques indestriables de la condició humana, i un sistema polític haurà, per tant, de gestionar els conflictes més que no pas aconseguir l'harmonia social.

Hi ha corrents teòrics diametralment oposats, i en aquest sentit hi ha una conferència interessant en el marc d'unes jornades que organitza el professor Ramon Máiz a Galícia. En concret la de la professora Chantal Mouffe, amb la qual he ensopegat en el bloc Comunicació Politica.

No ens podeu matar perquè ja som morts...

...I no ho sabeu però vosaltres també esteu a punt de morir.

Això va ser un moment de l'acte -no del tot literal, ho confesso- que es va fer a l'Ateneu Barcelonès dimecres 13 de gener a partir del llibre del Josep Anton Fernàndez. Ja ho vàrem comentar aquí en el seu moment, és del tipus de llibres que no sé perquè em fan venir al cap paraules que normalment identifico com a tòpics, però que trobo que es poden aplicar en el seu cas recuperant el que pretenien suggerir -suposo- en orígen. En utilitzar un llenguatge -fruit d'una perspectiva acadèmica diferent- he de posar imaginació per a poder dialogar amb moltes de les coses que proposava aquest llibre, i fora dels constrenyiments de les 'capelletes' -ja que també hi era en Salvador Cardús fem referència a aquesta expressió ben coneguda de la invitació a la sociologia- representa una experiència agradable.

Un dels termes al voltant del qual va girar el debat és la idea de 'normalització'. Si bé en L.V. Aracil s'hi va referir dins l'àmbit de la sociolingüística, el cert és que el terme va traspassar aquest àmbit fins al punt que, molt encertadament, en J.A. Fernàndez sosté que arribarà a etiquetar el període que vivim des de finals dels anys setanta. De la mateixa manera que parlem de modernisme o noucentisme, ens referirem a aquest període com a 'normalització'. El terme dona molt de joc; normalització ens remet a allò què és freqüent, habitual, però també a allò que no destaca, que no té res d'especial. I d'una altra banda també a la dimensió filosòfica d''allò que ha de ser' en contraposició a 'allò que és'. En aquest sentit, en la traducció política del terme es barreja un aspecte de 'recuperació d'una realitat prèvia que en tot cas és una construcció o reconstrucció del passat que necessàriament té un component d'idealització, perquè es barreja justament amb allò què ha de ser segons una determinada elaboració doctrinal. I d'altra banda, perquè la definició d'allò què és no deixa de tenir una dimensió de construcció social. És a dir, la manera en què interpretem la realitat existent és alhora una manera de construir aquesta realitat. Al seu llibre il·lustra molt bé aquest procés quan parla de com El Periódico, en presentar la seva versió traduïda al català, re-construeix la realitat que pretén descriure.

D'altra banda, la crítica a aquest període de 'normalització' té al meu parer una dimensió que caldria tenir en compte des del punt de vista més polític. Si parlem dels projectes polítics que prenen forma a Catalunya durant la transició (o la restauració monàrquica, tal i com s'hi refereix l'autor), caldria analitzar també perquè triomfa aquest plantejament, i no només això, sinó també perquè fracassen altres, els que competien en aquell moment i altres que no van arribar a materialitzar-se com a projectes d'ampli espectre. En aquest sentit la tècnica del contrafactual, ja que ens hi hem referit darrerament, seria interessant d'aplicar. N'hi hauria dos en aquest sentit. Una d'elles, ja l'hem comentat per aquí de tant en tant, la mort de Josep Pallach i la dilució del PSC-Reagrupament dins el conglomerat PSC-Congrés i la federació catalana del PSOE, i una altra, potser, el fracàs del pacte cultural de Joan Rigol.

Contrafactuant Cambó

1. Cambó parla al seu llibre Per la concòrdia d'una mena de situació d'equilibri entre la política 'assimilista'  i la solució 'separatista'. Ho fa en uns termes molt moderns, si no fos per la coneguda sopa d'all en què ens coem dins aquesta 'modernitat' on vivim. Cambó parla d'aquesta tensió en uns termes que ens recorden als equilibris institucionals. I on la clau és determinar si l'equilibri entre l'assimilacionisme i el separatisme és estable o inestable, és a dir, si tendeix cap a un dels dos extrems -inestable- o si bé pot resultar en allò que en diríem un arranjament institucional estable, això és, una mena de status que aniria des del regionalisme o el federalisme  asimètric a la confederació.

2. No cal recordar que Cambó és una figura controvertida per la política catalana, però tot i això molt recomanable de tenir present. Hi ha dos aspectes que, en proposar aquesta 'concòrdia', cal tenir en compte respecte el context en què Cambó escrivia. Més i tot, els anys posteriors a aquest escrit el devien refermar en el seu plantejament. I la pregunta rellevant, quan se'n fa una referència política del seu pensament en el moment actual, és si aquestes condicions són ara les mateixes. Això és molt interessant de tenir en compte perquè al rerafons de la preocupació de Cambó no hi es troba sinó l'intent de trobar un punt d'acord entre dos realitats 'donades', Catalunya i Espanya/Castella, tal i com ell les entèn, però no la necessitat de canviar la seva naturalesa, que ell considera 'indestructible'. Aquest plantejament pot ser qüestionable, perquè les nacions com tantes altres coses evolucionen, de fet podríem dir que neixen i moren, fins i tot es reprodueixen.

3. Però el que posa de manifest és sobretot que la seva aproximació és pragmàtica: la recerca d'aquest equilibri estable és la conseqüència de una doble diagnosi. D'una banda, la reacció d'Espanya respecte el que anomena el 'fet diferencial' català, i d'una altra la viabilitat d'una Catalunya independent. Per Cambó el separatisme és més aviat un sentiment que apareix com a reacció a l'assimilacionisme espanyol, però és interessant questionar-se fins a quin punt les condicions que generen aquesta tensió són vigents avui dia.

Cambó considera ingenu esperar que Espanya pogués reaccionar democràticament davant la voluntat secessionista de Catalunya:

Espero que no existeix cap separatista prou candorós per a creure en la possibilitat d'obtenir la separació de Catalunya per persuasió, alguna cosa així com el que s'esdevingué amb la separació de Noruega i Suècia. (...) Mai Espanya no adoptaria l'actitud de Suècia: tota una història en dóna fermança (...) Espanya s'alçaria contra Catalunya amb el mateix entusiasme i la mateixa decisió amb què França s'alçà contra Alemanya en 1914.

Un altre argument en contra de la independència el troba en la manca de viabilitat de la Catalunya estat:

Una Catalunya independent no substistiria gaire temps. Hauria d'acabar essent francesa o espanyola.

També és molt interessant del raonament de Cambó la referència a la pròpia capacitat de Catalunya governar-se, degut a la manca del que podríem dir 'cultura del poder':

A Catalunya, segles sencers de no governar-se ella mateixa ni participar en el govern d'Espanya han atrofiat, per manca d'aplicació, les nostres aptituds de govern. (...) Per governar un negoci individual, difícilment es troben homes més ben dotats que els catalans. Per a regir una empresa que aplegui interessos de molts, el director rarament es troba a Catalunya. (...) I tot això vol dir manca d'homes de govern.

Però fins i tot superant aquest obstacle, en Cambó hi veu una manca de viabilitat econòmica, per la necessitat de participar d'un mercat econòmic més gran, que ha estat històricament Espanya:

Ens trobaríem amb què els ferrocarrils són fets a base d'enllaçar-nos amb Espanya. Que la nostra economia troba el seu mercat, tant d'exportació com d'importació, dins Espanya.

4. Que pensaria Cambó avui en dia? Seria interessant poder fer aquesta mena de contrafactual.

Terratrèmol a un 'Failed State': Haití

El terratrèmol d'Haiti es produeix en un dels estats considerats 'fallits' (failed states en la terminologia habitual). La llista de failed states  més coneguda l'elabora Fund for Peace i ja és accesible la referent a l'any 2009. Com a totes les llistes -malgrat fa servir uns indicadors força amplis- els resultats finals poden ser matisables en alguns casos, però és un bon referent per identificar aquells estats en risc de fallida, i Haití n'és un. Concretament ocupa la posició número 12, i és l'únic estat d'Amèrica que es troba entre els 38 que estan en situació de màxima 'alerta'.  


La situació de failed state fa referència a un altre concepte com és el de state-building, que fa referència al desenvolupament de les estructures institucionals que associem a la idea d'estat modern, tal i com va demostrar Charles Tilly en els seus amplíssims treballs sobre el tema. El tema del state-building és un d'aquells conceptes de la ciència política que ha tingut un cert impacte en la política pràctica a nivell internacional, si més no com a referent teòric. De fet, el terratrèmol d'Haití, més enllà de la urgència que genera el desastre humanitari del terratrèmol, seria una bona oportunitat perquè representés l'inici d'un d'aquests processos de cooperació internacional orientat al seu desenvolupament institucional sostenible. Un dels qui ha treballat en aquesta línia (amb el controvertit suport primer i distanciament després de la intervenció dels Estats Units a l'Iraq) va ser el conegut Francis Fukuyama, qui a banda de predir el final de la història (i com a bon politòleg que és, no va encertar, esclar) té treballs interessants sobre el tema, com el seu llibre justament titulat State-Building.

Gerrymandering

Via l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb el dia 11 sobre el Gerrymandering (consistent en dissenyar un districte electoral per afavorir uns determinats resultats sense coherència des del punt de vista geogràfic i social) m'assabento d'una interessant pàgina que ofereix els mapes dels districtes electorals dels EUA.


El que ens proposa en Vicent Partal com a exemple de Gerrymandering és ben il·lustratiu del concepte. Illinois 4th:

Però hi ha més, Arizona 2nd rivalitza com a disseny creatiu:

Enquesta de CiU a Barcelona

La campanya de Xavier Trias a Barcelona va fer públic ahir els resultats de la seva darrera enquesta electoral. No entrarem en detall dels seus resultats, que donen una tendència guanyadora a la candidatura de CiU a l'ajuntament (no podria ser d'altra manera, si fem de Sir Humphrey).Sempre es poden posar en dubte els resultats d'una enquesta encarregada per l'interessat, tot i que com comentàvem l'altre dia, el primer interessat a no enganyar-se és el propi client. En tot cas, cal valorar positivament que es posi en obert l'informe incloent la fitxa tècnica, a través de slideshare:

Enquesta Trias CiU Desembre 2009

View more documents from Xavier Trias.

Avishai Margalit i Joan Ramon Resina i el malestar

Pot semblar un títol dispers i ho és.

La revista VIA, del Centre d'Estudis Jordi Pujol, reprodueix en el seu darrer número una entrevista amb Avishai Margalit publicada a la revista Barcelona Metròpolis que edita l'Ajuntament de Barcelona, amb motiu de la visita que el filòsof hebreu va fer a Barcelona l'any passat per donar una conferència sobre Isaiah Berlin, tal i com vàrem comentar en el seu moment.

Avishai Margalit és conegut en l'àmbit de les teories de la secessió pel seu article juntament amb Joseph Raz on intentaven establir un seguit de condicions que hauria de requerir un subjecte polític per tal de poder-li atribuir el dret a l'autodeterminació, el que defineixen com a encompassing groups. Tot i que ha tingut altres interessos acadèmics, les seves opinions sobre el cas català que recull l'entrevista són ben interessants. Són només citacions parcials, és molt recomanable llegir-la sencera, disponible al web de la fundació.

La primera referència és en relació al concepte de 'societat decent'  i de la idea de llibertat en un sentit psicològic que s'afegeix a la clàssica distinció de Berlin. Segons Margalit, el liberalisme polític és encertat en les seves preocupacions polítiques però en canvi té un model d'individu massa reduccionista -tal i com es pot veure en el mateix Berlin o més recentment posen de manifest els corrents del 'liberalisme 2'. Margalit proposa doncs una idea que parla de la 'freedom at home'. Però sense desviar-se més, en parlar del cas català, comenta:

Però, per crear «casa», una casa nacional, necessites mitjans polítics. No ho sé; si els catalans no tinguessin autonomia, si no tinguessin possibilitats d’expressar-se, si no es sentissin a casa a Espanya, aleshores patirien pel fet de no creure que són a casa. I voldríem disposar de mitjans polítics per poders’hi sentir. Una de les lluites que han tingut els catalans ha estat la de defensar la llengua pròpia, els costums propis, a fi de poder viure en un lloc en què se sentissin a casa, com a catalans.

Més endavant afegeix;

O agafi el cas de Catalunya. Es tracta d’una societat coherent, formada a partir d’una història de lluites, en tensió amb el Govern central, en lluita contra el règim de Franco, etcètera. En ella hi ha el Barça, per exemple, que és un club internacional però amb una suport molt fort de caràcter nacional. Aquesta és la combinació desitjable, disposar d’una nació que també acull els altres. La contribució dels holandesos al Barça ha estat molt significativa. La qüestió és si tens una societat oberta o no, com tractar els altres: si els tractes com a simples mercenaris o com a elements que poden acabar formant part de la societat. No poso tant l’accent en el nacionalisme com en una altra noció més profunda, a saber, la de comunitat de memòria. El que configura una comunitat és una memòria, la comunitat està unida per una memòria. El que uneix els catalans no és només la llengua, és una memòria. La memòria col·lectiva és crucial a l’hora de cimentar la solidaritat. I sense solidaritat es fa molt difícil posar en marxa una acció política.

Fer venir ganes de llegir l'article que publica en el mateix número el professor Resina és ben fàcil, només una citació d'un dels paràgrafs inicials ja ens indica que estem davant un text que ens provoca (en el sentit bo de la paraula, esclar);

A principis dels anys vuitanta la ciutat (Barcelona) es debatia entre afermar la seva «personalitat mediterrània» o convertir-seen la Viena del sud, condició a la qual podia aspirar pel seu llegat  modernista i la seva burgesia, que en algun moment havia estat il·lustrada. Des d’aleshores la pugna s’ha decantat indiscutiblement cap al Mediterrani. No el Mediterrani noucentista d’Eugeni d’Ors o de Joaquim Sunyer –aquell classicisme fet de mesura i elegància fou flor d’un estiu–  sinó el de la promiscuïtat i el tràfic de substàncies i persones, el de la laxitud moral i jurídica, del  crim organitzat i la corrupció política.

 I encara que xafi una mica la intriga de saber com acaba l'article, la proposició final:

Els fruits del progressisme dels anys seixanta i setanta els rebem ara en una ciutat que malgrat la seva felicitat oficial esdevé invivible. Un canvi de rumb comportaria prestigiar de nou l’autoritat sense justificar l’autoritarisme, que és un vici consubstancial al desori; reconèixer que el liberalisme no és l’enemic sinó l’aliat d’una llibertat consistent i es-table; i refer la consciència nacional catalana, sense la qual Barcelona no podrà mai aspirar a la dignitat de capital. I sense aquesta dignitat, o sense l’aspiració decidida a assolir-la, Barcelona ja ha demostrat força vegades que s’enfonsa en el destí provincià que li ofereix la seva imposada vocació espanyola.

JR. Resina ja desenvolupava aquesta aproximació en el seu llibre La vocació de modernitat de Barcelona. L'assaig crític que exposa en el llibre, alhora però a partir d'uns fonaments teòrics forts el fan molt recomanable per fer espurnes. I a més, és del tipus de treball que està implicat amb el seu objecte d'estudi, abordant-lo desacomplexadament. Més enllà del posicionament que genera, ja que en aquest sentit és parcial (és a dir, que prèn partit), ofereix una perspectiva que ens fa analitzar els discursos polítics amb unes eines diferents a les que fem servir habitualment a la ciència política, i per tant, molt d'agrair.

Justament avui tenim oportunitat de tastar aquest astorament intel·lectual amb l'acte que se celebra aquest vespre a l'Ateneu de Barcelona al voltant del llibre El malestar en la cultura catalana, del professor Josep-Anton Fernàndez. Pensàvem fer una petita crònica demà, però també és una recomanable lectura per 'pensar-nos' així que recomanat queda.

Martinica i Guyana: el pèndol de l'autonomia

Els departaments d'outre-mer de la Martinica i Guyana han votat en referèndum per establir-se com a collectivités territoriales d'outre-mer, el que els atorgava un estatus singular tal i com estableix la constitució francesa (art. 74). Aquest estatus és el principal arranjament asimètric del sistema institucional francès, i atorgava a aquests dos territoris una autonomia més àmplia en el marc de l'estat.

Els resultats del referèndum però han estat negatius: en tots dos casos l'electorat ha preferit mantenir l'actual status de departaments amb un 70% de vots a Guyana i un 79% a Martinique. Sembla que la figura del departament està plenament en forma pels territoris de les excolònies franceses, ja que fa ara un any aproximadament la illa de Mayotte, l'única de l'arxipèleg de les Comoros que va votar en contra de la independència l'any 1975, va votar per establir-se com a departament número 101 de França. Les motivacions poden trobar-se en el fet que es prefereix un estatus jurídic que els apropi a la França metropolitana, en uns temps de crisi econòmica i inestabilitat política de l'entorn -sigui el Carib o l'Índic, i en el fet que són territoris que troben la seva viabilitat -econòmica i política- en la pertinença a un estat consolidat com el francès.

En tot cas, cal tenir en compte que el reconeixement com a col·lectivitats d'ultramar no era un pas cap a la secessió -no es regula cap exercici d'autodeterminació- sinó que els arranjaments tenen un objectiu principalment administratiu i d'eficiència, on el reconeixement a l'especifiticat es produeix en termes culturals -expressament recollit a la constitució- i amb l'exercici d'un paper legislatiu per adaptar normatives estatals a les particularitats d'aquests territoris. Un cop rebutjada aquesta possibilitat, el següent pas serà l'aprovació en un altre referèndum de la fusió dels diferents òrgans representatius d'aquests departaments que també tenen la consideració de regions, en un de sol (per fer-ho entenendor en el nostre context, són una mena de 'comunitats autònomes uniprovincials', i es proposarà ara de suprimir les 'diputacions').

Potser és la percepció doncs el que fa que la història actuï com un pèndol i calgui interpretar-ho com un rebuig a avançar en l'autonomia demostrant l'adhesió i voluntat de pertànyer a França, tal i com ha estat intepretat per part de la presidència de la República (veure notícia de Le Monde). Però és molt interessant veure com mentre en l'escenari de la descolonització, i motiu per la majoria de disposicions internacionals regulant el dret a l'autodeterminació, sembla que tendeixen a buscar l'aixpopluc de la integració en els estats de l'antiga metròpoli, els debats i les demandes secessionistes són justament al centre del debat polític en l'espai geogràfic d'aquestes metròpolis.

Eleccions a Gran Bretanya

A mida que s'acosten les eleccions a la Gran Bretanya sembla que es consolida la davallada del Labour liderat, de moment, per Gordon Brown. Eel politòleg John Curtice publica al diari The Independent un interessant article sobre la situació en què es troba el laborisme davant les eleccions. Cal dir que per la banda dels conservadors,  la imatge de David Cameron com a nou líder dels Tories no ha acabat de deixar enrera la sensació de ser un líder més aviat en les formes que no pas en el contingut. El que havia de ser el Tony Blair dels conservadors de moment no ha estat capaç d'elaborar un discurs tan elaborat com el que va fer en el seu dia qui va tornar els laboristes al govern després de la llarga època Thatcher-Major. En certa manera doncs, el que estan fent els conservadors és deixar que el laborisme sigui qui perdi les eleccions. I amb aquesta estratègia (o no-estratègia) de fet hi ha fins a 50 escons on molt disputats (amb una diferència entre primer i segon de menys del 3%), i tot apunta a què guanyaran les properes eleccions.

Un altre factor important és la mesura en què el Labour mantingui la tradicional avantatge sobre els conservadors que els garanteix un cuixí fonamental per accedir al govern. Així, a les eleccions del 2005, conservadors i laboristes van treure percentatges similars de vots a Anglaterra (al voltant del 35%) que per efecte del sistema electoral majoritari va atorgar 194 diputats als conservadors i 286 diputats als laboristes. A Escòcia, en canvi, la diferència de percentatges era de més de vint punts a favor dels conservadors.

                   %      escons
Lab            38.9       40
Lib-Dem    22.6      11
SNP           17.7        6
Con            15.8        1

Com es pot veure, pels efectes del sistema electoral a Escòcia la diferència és encara més alta quan tenim en compte com es tradueix el vot en escons: 40 a 1 en favor dels laboristes (de fet, els conservadors han arribat a quedar-se sense cap diputat per Escòcia). El paper del SNP i els Liberals-Demòcrates a Escòcia podria fer que els resultats variessin, tot i que no es preveu un daltabaix electoral a Escòcia. Hi ha relativament poques circumscripcions en joc i per molt que el Labour s'enfonsés en les dues o tres circumscripcions en joc amb conservadors i nacionalistes no alterarien la distribució d'escons. Serà doncs a Anglaterra on es decidirà la dimensió de la victòria conservadora. Un altre efecte diferent seria el cas en què no se celebréssin eleccions a Escòcia per al Parlament de Westminster, fóra per una aplicació extensiva de l'anomenada West-Lothian Question (segons la qual els parlamentaris escocesos no haurien de poder votar en assumptes que afectessin exclusivament Anglaterra), o directament en el cas que Escòcia fos un estat independent i per tant no enviés diputats a Londres. Aleshores l'avantatge de 'sortida' dels laboristes enfront els conservadors desapareixeria. De fet, aquest cas té una certa semblança - i de fet obeeix a causes relativament similars- amb el que succeeix en el cas d'Espanya: el PSOE compta amb un gran avantatge de sortida respecte el PP que desapareix en gran part si descomptem els resultats que obtenen a Catalunya.

El biaix a les enquestes

De fa temps, sobretot per la controvèrsia (al meu parer, inexistent) entre 'pregunta CEO' vs. 'pregunta UOC', que hi ha un cert debat sobre la intencionalitat o la parcialitat de les enquestes, i aquí ho comentem sovint. Sobre la parcialitat de les enquestes, he ensopegat amb un article titulat 'How pollsters affect poll results'. L'article intenta mostrar el que anomena 'house effect': com la formulació de la pregunta per l'organització que realitza l'enquesta afecta els resultats que se n'obtenen.

Aquest efecte no seria ben bé un biaix tant com el fet que els nostres prejudicis, valors, construcció o interpretació de la realitat incideixen en com preguntem sobre aquesta. L'article analitza com les diferents organitzacions que realitzen enquestes als EUA, en concret durant la campanya presidencial Obama-McCain, presenten una tendència a reforçar els valors que obtenen els candidats als quals estan més propers. Segons l'article, l'apreciació és rellevant però no enorme, degut, entre altres coses, al fet que les mateixes organitzacions no volen enganyar-se elles mateixes ni tampoc arriscar-se a assumir el desprestigi que els seus estudis estiguin molt lluny de la realitat.

Tanmateix, és evident que els resultats dels estudis d'opinió i la seva presentació -sobretot a través de les interpretacions sui generis que sovint es troben als mitjans de comunicació- són un factor molt important de construcció de la realitat.