Polítiques institucionals

Les polítiques institucionals fan referència aquells aspectes de l'àmbit públic de tipus estructural i organitzatiu. Són aquelles que permeten el desenvolupament de l'activitat de l'administració pública i el govern, i acostumen a requerir una majoria qualificada degut a aquest caràcter, entre altres coses també per protegir-les dels debats més cojunturals i partidistes. Dues de les més rellevants, que estan en el debat polític darrerament, són la divisió territorial i la llei electoral. Totes dues segueixen un esquema similar, on existeixen informes tècnics realitzats per una comissió d'experts que en el seu moment van fer les seves recomanacions.

El desembre de l'any 2000 es va publicar l'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya , conegut com a l'informe Roca. Va generar una certa polèmica perquè amb l'ànim de reordenar i racionalitzat el mapa territorial català proposava entre altres coses l'agrupació dels municipis menors de 250 habitants per tal de garantir la seva viabilitat administrativa, així com la modificació i creació de comarques, la creació de les vegueries sota forma de diputacions per tal d'adaptar-se a la legalitat espanyola. Ara fa nou anys d'aquell informe, i la feina esmerçada no sembla que hagi produït, de moment, resultats.

Per altra banda, el desembre del 2007 es publicava l'Informe per a la llei electoral de Catalunya coordinat pel professor Josep Maria Colomer, on es proposava la divisió electoral de Catalunya en 7 circumscripcions i proposava alguns canvis per regenerar la vida política i parlamentària, com per exemple les llistes electorals desbloquejades.

Tots dos informes tenen aspectes discutibles, i no pot ser d'altra manera ja que no només hi ha criteris polítics amb els que -legítimament- es poden interpretar les propostes, sinó perquè no hi ha consensos unànimes des dels propis àmbits professionals. Ara bé, aquests dos més que correctes informes haurien d'haver generat un debat públic de qualitat, i per percebre alguns avenços en dos aspectes fonamentals de l'organització territorial de Catalunya. Altrament, sempre donarem voltes en el debat públic (i també acadèmic) perquè oblidem la feina ja feta. Sense anar més lluny, l'exemple de la foto: el llibre sobre la divisió territorial de Catalunya publicat pel geògraf Pau Vila el 1937. Redescubrir les sopes d'all i oblidar-se de la divisa de Ramon Llull.

He descobert la notícia 'innocent' d'avui

Només de veure-la, he caigut en el fet que avui és el dia dels Sants Innocents. Segur, ha de ser aquesta...

El Constitucional ultima la sentencia del Estatut para primeros de enero

Els criteris dels referèndums de secessió

A Tribuna.cat apareixen publicades dues entrades d'Antoni Reig i Marc Sanjaume (aquest darrer, politòleg...) sobre l'acord que s'ha produït al Sudan per la celebració d'un referèndum de secessió el 2012, pel qual la zona sud del país, de majoria subsahariana i no musulmana, es constitueix en estat independent. La situació del Sudan està molt lluny de poder garantir que el procés se celebri sota uns estàndards democràtics acceptables, però trobem la dada interessant sobre els criteris per l'aprovació de la consulta: un 60% de participació i majoria absoluta (més del 50%).

Des d'un punt de vista general i especulatiu, aquests criteris que en principi reforcen els requeriments de participació i per tant afegeixen un nivell de legitimitat en els resultats, també poden generar una certa paradoxa quan es produeix un resultat clarament majoritari però que no aconsegueix el llindar de participació requerit. Més encara en un estat on l'elaboració i la fiabilitat del cens electoral pot estar en qüestió.

Un dels casos on es va produir aquest fet va ser al referèndum sobre la devolution a Escòcia el 1979. En aquell cas l'objectiu no era la secessió sinó l'aprovació del projecte de Scotland Act, que incloïa bàsicament el que a llà es diu la 'devolució' o la 'restitució' del parlament escocès. El resultat del referèndum va produir la paradoxa de la majoria reforçada; la d'obtenir el vot favorable de l'electorat però no aconseguir superar el llindar marcat pel legislador. En el cas escocès una esmena presentada pel diputat laborista George Cunningham havia introduït el requeriment que el 40% del cens electoral s'havia de pronunciar favorablement perquè el projecte de devolution tirés endavant. Finalment, amb una participació de gairebé el 64% i un vot afirmatiu del 51,6%, el referèndum no va complir amb el requeriment, ja que només havia votat favorablement aproximadament un terç de l'electorat. La situació va generar una crisi política que va afectar tant al Scottish National Party, en una davallada de la qual no se'n va recuperar fins entrada la dècada dels 90, com al mateix govern britànic en mans dels laboristes, contribuint a l'arribada al poder d'una figura política emergent dels tories: Margaret Thatcher.

Politòlegs

En Joan Arnera fa referència a aquest bloc en uns termes positius, cosa que agraïm, entre altres coses perquè el seguim habitualment (encara que no sigui politòleg...). No hi ha gaires oportunitats de discutir sobre què és un politòleg i quin és el nostre paper en la societat, en termes de responsabilitat social, i està bé que se'n parli, sigui en un to més relaxat (no per això menys interessant) o més corporatiu (no per això menys divertit) com vàrem fer recentment a la trobada organitzada pels Antics Alumnes UPF.

Només vull fer un afegit. En un dels comentaris, el doctor Sort comenta que el terme reconegut normativament no és politòleg, sinó politicòleg. Davant d'això, declaro el següent: no penso dir 'politicòleg' sinó 'politòleg'. Tampoc penso posar 'estat nació' sense guionet ('estat-nació') com no fa gaire vaig haver d'acceptar perquè 'no és normatiu', encara que això sigui un exercici de 'corporatisme', mai 'corporativisme' (per molt que aquest sembla ser també el terme acceptat normativament).

Empat tècnic per la independència segons El Periódico

El Periódico publica avui el seu baròmetre amb un resultat que confirmaria una determinada distribució de les posicions favorables a la independència. Les consideracions tècniques respecte les enquestes que acostumen a publicar els mitjans de comunicació (principalment una N molt petita, en aquest cas 500 entrevistes per Catalunya) obliguen en primer lloc -com sempre- a prendre amb la prudència necessària els resultats. Dit això, és evident que totes les enquestes que ho han preguntat indiquen que davant un referèndum d'independència els resultats serien incerts (i això és un fet molt rellevant). I en aquest sentit, malgrat que es pugui argumentar que la tendència creix, més aviat el que trobem en diverses fonts és la consolidació d'aquestes proporcions. Cal recordar que quan l'ICPS va publicar els sondejos del 2003 i el 2004 canviant l'enquesta presencial per la telefònica es va produir una tendència a l'alça de les posicions favorables a la independència. Malauradament, aquesta pregunta després va desaparèixer, entre altres canvis que es varen introduir com ara fer representativa la mostra en base a la població resident sense oferir cap distinció respecte la població amb nacionalitat espanyola (amb dret de vot en totes les eleccions). Ja ho hem comentat aquí en diverses ocasions, per exemple quan va sortir publicada l'enquesta de l'UOC ara fa un any i mig.





Font: El Periódico

En tot cas, remarcar doncs que aquests resultats no han de sorprendre, sinó que de fet confirmen una imatge de la posició de la població catalana davant un referèndum on trobem unes proporcions més properes al 50-50 que no pas al 80-20 que s'indueix d'una incorrecta interpretació de la pregunta que s'inclou en els baròmetres del CEO (que, insistim un cop més, no és una mala pregunta, sinó que cal tenir present què pregunta). Així, dins els marges d'error que presenta cada enquesta, ens trobem en un interval que oscil·la entre el 35% i el 50% de suport a la independència, tal i com podem repassar entre algunes de les enquestes que han preguntat directament sobre la independència durant els darrers anys (la imatge no és de gaire qualitat, lamentablement, però es pot veure):

El 13-D com una 'proxy' del suport a la independència

A mida que s'allunya el soroll mediàtic és moment per l'anàlisi més rigurosa de l'oportunitat que representen les consultes del 13D des del punt de vista politològic. Podem reduir les preguntes que generen des d'aquest punt de vista en dos grans grups. D'una banda, aquelles preguntes que es demanen pels factors que expliquen el nivell de participació que s'ha produït. D'una altra banda, i a partir d'aquesta primera, fins a quin punt són extrapolables els resultats, i sobretot, com són extrapolables. És a dir, les consultes del 13D com una proxy d'una eventual consulta a nivell de tot Catalunya. La primera pregunta la podríem considerar com un pas necessari però no suficient per respondre la segona.

Per analitzar les consultes del 13D des de la primera perspectiva, caldria tenir en consideració (almenys) les següents variables (i operativitzar-les, on hi rau la dificultat). Podem agrupar-les en quatre grans àmbits; estructurals, polítics, organitzatius i institucionals.


Estructurals

• Tamany del municipi 
• Costos d'acció (Dispersió geogràfica) 

Polítics

• Identificació nacional
• Comportament electoral
• Interès per la política

Organitzatius

• Nombre de voluntaris (proporció)
• Nombre de meses (distribució i proporció)
• Recursos materials ($)
• Expertesa

Institucionals

• Mitjans de comunicació local (difusió)
• Suport ajuntaments
• Nivell d'associacionisme

I tres comentaris finals.


Primer, sobre l'esdeveniment en sí i sobre l'articulació del moviment polític que té com a objectiu la celebració de les consultes, des d'un vessant de mobilització social o de realitzar aquestes consultes de manera oficial. La pregunta de fons no seria només si la consulta ha estat un èxit o un fracàs, o quins són els factors explicatius de la participació, sinó, més enllà, quin tipus de projecte polític que promogui aquesta opció política té més possibilitats d'apelar a una majoria de la població catalana, i com s'està articulant. L'article a l'Avui del Salvador Cardús en fa una radiografia molt interessant des d'aquesta perspectiva.

Segon, la mesura en què aquestes consultes són un indicador del suport a la independència que podria haver-hi en un referèndum oficial i a nivell nacional. És a dir, les consultes com a proxy dels possibles resultats d'una consulta a nivell de tot Catalunya.Carles Castro publicava a La Vanguardia un article molt mesurat sobre la qüestió. Tal i com hem exposat aquí sovint, cal relativitzar els nombres, però no menystenir-los, si volem fer una aproximació raonable a la realitat.

Tercer, com a conclusió. Cal tenir en compte una qüestió fonamental; si s'arribés a celebrar una consulta oficial (vinculant o no) la població percebria una trascendència més alta de la consulta, i d'altra banda el nivell de recursos (organitzatius, de difusió i debat públic) ens situarien en un nivell molt superior de participació. Això no fa els resultats de la consulta del 13D ni millors ni pitjors, des d'un punt de vista polític, sinó que els fa diferents, des d'un punt de vista politològic. Per tant, cal ser prudents en l'extrapolació que se'n pugui fer de la consulta del 13-D. Al meu parer, això passa per considerar-les no només des del punt de vista del comportament electoral sinó també des de la perspectiva de la mobilització social. És des d'aquesta segona perspectiva des d'on, a més, se'n podrien treure probablement conclusions més sòlides. I no per això menors.

 

Spinning post 13D

Això del spinning té aquestes coses, que n'hi ha més d'un: 

Spinning 1
Ha participat molt poca gent, no ha superat ni les eleccions amb una participació més baixa. És un exercici del sobiranisme marginal, el 20% que ja surt al CEO, no a la majoria de la societat, això no és el que interessa realment a la gent ni afecta els seus veritables problemes. Només han participat els convençuts. I a l'endemà cadascun va per la seva banda, estan dividits entre ells. És més un vot de protesta per la sentència de l'estatut i l'actitud del PP que no pas un vot de convicció. Amb aquestes activitats es donen arguments als que estan en contra de l'estatut, que és el que ha votat realment la gent, i a sobre es treuen uns resultats molt pobres. Si hi ha sentència acceptable del TC aquest moviment quedarà en no-res. Els mitjans catalans -especialment tv3- ha donat una cobertura exagerada, ho ha magnificat. Als llocs on aquest debat no existeix, a la Catalunya real, la participació ha estat baixíssima, anecdòtica, com el 15% de Vilanova i la Geltrú.

Spinning 2
La participació ha estat molt alta, és excepcional que un esdeveniment cívic mobilitzi més d'una quarta part de la població. Tota l'organització ha anat a càrrec de voluntaris sense cap suport públic ni de capmanya institucional per incentivar el vot. El 95% dels qui han anat a votar ho han fet favorablement. Això vol dir que en un referèndum on hi hagués més participació (per exemple d'un 80%) caldria que el 75% dels qui no han votat en aquestes consultes ho fes pel no. Només que un 25% de la gent que no ha votat el 13D ho fes pel sí i el referèndum guanyaria. A Vilanova i la Geltrú, el sí ha tret més vots que el PSC a les eleccions del parlament català. No hi ha hagut debat públic als mitjans de comunicació, només s'han ofert informacions breus i no s'ha generat cap debat als mitjans públics, encara menys als privats. Al referèndum de l'estatut, a Vic van votar a favor 9800 persones. A la consulta del 13D van haver-hi 13800 vots favorables a la independència. Al Papiol va haver una participació del 21,3% a la consulta. A les eleccions europees del juny, hi va votar un 36%. El PSC va treure 404 vots, mentre que diumenge passat 628 persones van votar per la independència.

El dia després de la consulta

Sembla que l'endemà de la consulta es reprodueixin vells temors que fan referència més a una por que a un tret exclusiu de la societat i del nacionalisme català en particular. Vegem algunes consideracions generals - termes:

- El Civisme. Una activitat cívica -això és, no oficial- que aconsegueix mobilitzar un 30% de la població es pot qualificar de gran èxit. No és només el fet que posa en qüestió la comoditat amb què s'empra el terme 'desafecció', sinó el fet de participar en una consulta simbòlica. Un repte pel rational choice. I també civisme perquè votar és democràcia, i democràcia hauria de ser celebració.

- La professionalitat. Una societat civil forta es caracteritza per una capacitat organitzativa igualment forta. Els diversos resultats de participació obeeixen segur a aquest factor, igual que la mateixa composició social de cada municipi on s'ha celebrat. Professionalitat és fer èmfasi en la dimensió democràtica del procés i menys -una mica menys- en el seu resultat, i professionalitat és garantir el màxim possible l'organització, logística, comunicació i mobilització de la societat perquè allà on es duguin a terme les consultes sigui un procés que incentivi la participació.

- El Vedettisme. Siguin free riders o no, o ho siguin en graus diversos, ha ha persones que fan servir una activitat política com a eina de promoció personal -en sentit ampli. Però això no ha d'ocultar que les consultes, com qualsevol altra activitat d'aquesta dimensió, no es pot dur a terme sense la participació de moltes persones. I com altres defectes que a certs sectors agrada ressaltar, cal dir que no és un tret específicament català. Aquest tampoc.

- I ja està. Això també és un concepte. No, no està. Aquesta mobilització cívica, precipitada o no, professional o no, amb vedettes o no, el pitjor que podria produir és que no generés un debat cívic i polític que anés penetrant seriosament en l'agenda política catalana, que no fes plantejaments rigurosos i amb perspectiva, i que no fos capaç de plantejar un projecte nacional compartit per a tota la societat catalana.

Un altre concepte, que requeriria una reflexió més àmplia, és la necessitat que ningú no jugui amb irresponsabilitat, com s'ha pogut sentir avui en algun mitjà, a atiar la por, a parlar de territoris 'amics' i per tant 'enemics', a l'enfrontament i a divisions etnicistes.

AFEGIT: Tot plegat, i una imatge (o dues) ja se sap, aquest és el missatge:

Quatre països i una pregunta

Comencem a l'inrevès, per la pregunta que 700.000 mil ciutadans catalans podran respondre avui:

“Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”

Les conseqüències de la jornada d'avui en bona part vindran determinades per l'èxit en la mobilització. Aquest èxit té dos parts. La primera, la capacitat organitzativa i d'activisme, que ja s'ha demostrat i que qüestiona alguns supòsits sobre la 'desafecció' i altres termes comuns per descriure la relació entre els ciutadans i la política. La segona, la participació, on caldrà analitzar en el seu context el percentatge de persones qui hi pendran part avui.

Quatre països. La Catalogne n'est pas la seule région d'Europe de l'Ouest à être travaillée par ce désir d'émancipation. Aquest és el descobriment que Le Monde ha fet en el cas català. La Unió Europea és un context on els processos de secessió són una mena d'ampliació interior . Després del somni de l'Europa de les Regions, les nacions sense estat d'Europa occidental han percebut que la millor manera de tenir veu pròpia en una xarxa d'interdependències com és la Unió passa per disposar d'un estat propi. I el paradigma d'estat-nació -França- sembla comprendre aquest escenari. Turquia. El tribunal constitucional turc ha il·legalitzat el Partit de la Societat Democràtica, fins ara l'únic partit kurd que tenia presència al parlament turc. És un conflicte que s'explica per la tensió entre el primer ministre turc, Taryyp Erdogan, del partit islamista moderat AKP, i el laicisme nacionalista que domina les institucions de l'estat. El cas turc escapa a alguns tòpics habituals; són els islamistes moderats els qui estan intentant trobar una solució a la qüestió kurda que sigui acceptable per facilitar l'ingrés a la Unió Europea, mentre que el nacionalisme laïc i modernitzador impulsat per la figura històrica d'Ataturk sembla paradoxalment més reticent.  Kosovo. El procés d'independència de l'antiga província balcànica es va fer superant les previsions de les institucions internacionals però alhora seguint els seus criteris. L'estat serbi ha presentat un recurs davant el Tribunal Internacional de La Haia. Només alguns països s'hi oposen per motius històrics. Sèrbia, evidentment, o Rússia. Quin és el quart país? Espanya. Hi ha una relació d'Espanya amb els tres casos anteriors. Espanya va pretendre ser França en el seu projecte nacional, però és evident que tal i com s'hi va referir el politòleg J.J. Linz, es tracta d'un cas de nacionalització incompleta. Espanya forma part del grup d'estats que no ha reconegut Kosovo, i de fet ha enviat els seus representants legals a recolzar les posicions sèrbies a La Haia. La relació en el cas turc vé perquè el Tribunal Constitucional ha raonat la il·legalització del partit kurd adduïnt que és una amenaça a la 'indivisibilitat de la nació', un terme habitual en la retòrica estatal però que té en el sistema legal espanyol un exemple molt il·lustratiu ja que és l'exèrcit qui té la responsabilitat de mantenir la unitat de la nació no tan sols per amenaces 'externes' sinó també 'internes'.

Es diu que en l'època contemporània seria difícil refer alguns consensos que es van produir fa uns quants anys. També està clar que les reaccions que fan servir arguments i retòriques antigues, que no s'han modernitzat, no poden servir per enfrontar les formes contemporànies de qüestions històriques.
Les formes no democràtiques de resposta eren possible en un altre context, cas de la formació de molts estats contemporanis. Quan es contraposa la creació d'estats a través de procediments democràtics, aquesta resposta ja no és possible, però els estats -alguns, si més no- encara no han trobat la manera de respondre també en termes democràtics.

Bon Nadal Politològic

El professor Josep Maria Colomer penja al seu bloc una postal nadalenca politològica. D'esquerra a dreta, Aristòtil, Maquiavel, Montesquieu, Rousseau, Hume, Madison i Tocqueville. La controvèrsia està servida: on són Hobbes i Locke?

 Una manera de fer corporatisme suau, tal i com comentàvem ahir a la trobada de politòlegs organitzada per l'associació Antics Alumnes UPF

La intenció de vot per Reagrupament

En el baròmetre d'opinió del CEO fet públic la setmana passada hi ha hagut un aspecte que no ha aparegut als mitjans de comunicació tradicionals, però del qual sí que se n'ha fet ressó a internet, i evidentment, l'interessat: Reagrupament obtenia un 1,7% en l'apartat d'intenció de vot directa.

La intenció de vot directa és un indicador incomplet per fer prediccions electorals, per això s'acostuma a aplicar models d'estimació, fent que aquesta xifra pugui ser més elevada. En el cas de Reagrupament, com de qualsevol partit que participa per primera vegada en uns comicis, això pot significar la diferència entre accedir o no al parlament degut al llindar del 3% per tal d'entrar en la distribució d'escons.

El més destacable és que gairebé un 20% dels qui declaren haver votat nul o per altres partits afirmen que votaran per Reagrupament.cat. Sense poder realitzar altres creuaments podem plantejar com a hipòtesi que el discurs de regeneració política té capacitat de mobilitzar un determinat tipus d'elector polititzat. També cal però contemplar la possibilitat que entre aquest grup hi hagi electors que oculten el seu vot passat, sigui perquè valoren negativament el comportament del partit al qual varen votar o perquè tenen la percepció que aquest tindrà mals resultats i se'n volen desmarcar. En tot cas, aquest percentatge -en termes absoluts molt petit i que cal per tant relativitzar- no ens assenyalaria que Reagrupament obtingui vots de l'abstenció, sinó des dels electors polititzats però en tot cas descontents. Com hem comentat aquí, es pot argumentar que aquest grup (l'abstenció nacionalista') existeix tot i que la seva magnitud sigui més difícil d'establir, i de fet, si ens fixem en la distribució dels vots que rebria Reagrupament, sí observem com un 16,9% vé de l'abstenció. Cal insistir però que amb el baix nombre de casos no es pot concloure pràcticament res, en tot cas no descartar possibilitats que semblen raonables.

Els qui havien optat pel vot nul o a altres partits en les anteriors eleccions representen el 21,4% de l'electorat que podria obtenir Reagrupament. Respecte els possibles competidors polítics, un dels debats és fins a quin punt l'aparició de Reagrupament afectaria CiU i ERC. Segons les dades, un 8,8% provindria de CiU i la part més important seria entre els votants d'ERC, que representarien el 48,8% del vot que podria obtenir Reagrupament. En el cas d'ERC això suposa una pèrdua del 5,9% del seu electorat mentre que aquest percentatge és gairebé nul en el cas de CiU (0,6%). No sembla doncs que en principi es produeixi una variació sobre la que una nova llista electoral aguditzi cap tendència que no fos present amb anterioritat. En tot cas, podríem especular amb el fet que el que faria Reagrupament seria recollir vots que igualment no anirien a parar als republicans, i que aquest efecte és pràcticament inexistent per CiU.

En termes de grups d'edat, és en la més baixa (18-34) on obté millors resultats, mentre que per províncies seria Girona i Barcelona on treurien els valors més alts, cosa que seria fonamental per obtenir representació parlamentària. Però donat el nombre absolut de casos aquesta anàlisi és poc més que un divertimento, cal tenir-ho en compte.

Dues idees finals que podem extreure:

• Sense gaire atenció mediàtica Reagrupament ha entrat en el mapa mental de l'electorat. Cal recordar que en la pregunta sobre intenció de vot no s'esmenten partits, sinó que l'enquestat respon espontàniament, però mentre que pels partits parlamentaris es realitzen preguntes de valoració ideològica, nacional i de proximitat, pel cas de nous partits els enquestats que l'esmenten es poden considerar força inclinats a votar-los ja que no apareixen en cap pregunta del qüestionari.

• Tot i que el seu espai de competició electoral pot confluir amb CiU i ERC (a mida que anés creixent en intenció de vot seria probablement així) no sembla afectar de moment d'una manera rellevant a aquests partits. En el cas de CiU és pràcticament inapreciable, i en el cas d'ERC es podria argumentar que Reagrupament recolliria part del vot descontent que igualment seria difícil de mantenir pels republicans. De fet, si comparem amb l'anterior baròmetre, tant CiU com ERC milloren en intenció de vot (tres dècimes en el cas dels republicans, dos punts en el cas de la coalició)

Josep Pallach i Fèlix Cucurull

La Fundació Irla ha publicat recetnment dos volums de la col·lecció Biblioteca de l'esquerra nacional dedicats a Fèlix Cucurull i Josep Pallach, dues personalitats de la política catalana que no sempre han rebut l'atenció que mereixen.













Fèlix Cucurull, historiador autodidacte pels efectes de la Guerra Civil, va dur a terme una enciclopèdica activitat sobre el nacionalisme català, i va recuperar o si més no remarcar la importància d'un dels primers noms del nacionalisme català, Roca i Ferreras, i remarcar el seu vincle amb les classes populars. Això el situava a les antípodes d'un llibre que a finals dels seixanta havia fet fortuna, on es defensava el caràcter inventat del nacionalisme per part de la burgesia com a estratègia per defensar els seus interessos de classe; Catalanisme i revolució burgesa, de J. Solé Tura.

Josep Pallach és, com hem comentat aquí, un contrafactual molt interessant, ja que la seva mort no només escapçà la seva carrera política en democràcia, sinó que hagués influït en el mapa polític que s'estava definint aquells anys, tant pels esforços que dedicà a la construcció d'un espai socialdemòcrata català que no fos subsidiari del socialisme espanyol, i d'altra banda la coalició que va formar amb la CDC de Jordi Pujol i l'EDC de Ramon Trias Fargas a les primeres eleccions del 1977.

Dietari del pont constitucional

1. Dos dies després d'aparèixer en els mitjans una enquesta que mostrava una majoria de catalans favorables a la independència, el CEO ha fet públic el baròmetre d'opinió corresponent al novembre. Es podria interpretar com una mena de 'contraprogramació', tot i que és pels volts d'aquestes dates quan acostuma a aparèixer el darrer baròmetre de l'any. En una lectura superficial, es pot observar com la pregunta que recull les preferències constitucionals dels enquestats -la que segurament genera més debat polític- confirma la ruptura que es va produir en l'anterior baròmetre del juny, quan el suport a la independència es va gairebé doblar en el segment de població més jove (entre 18 i 34 anys, segons el tractament de les dades que ofereix el CEO). Sembla lògic pensar que aquest increment sobtat obeeix a algun element diferent a un mer canvi d'opinió en aquest grup. En qualsevol cas, el suport a la independència arriba al 21,6% del total dels enquestats. És el valor més alt de tota la sèrie de baròmetres del CEO, que va començar a realitzar-los el 2005. És un debat equivocat plantejar-se quina de les dues preguntes 'recull millor' la realitat. La realitat és una, les aproximacions són múltiples, i és evident que aquesta realitat no és reduïble a una única pregunta. De fet, aconseguir això és -encara si més no- del reialme de la ciència ficció: només a la saga de Fundació i Imperi les tècniques estadístiques eren tan sofisticades que no calien eleccions i les qüestions polítiques es resolien amb una enquesta a una sola persona, que s'identificava per a cada cas gràcies al perfeccionament de la tècnica. Això no significa però que no poguem obtenir informació: en aquest cas és evident que la independència és a l'agenda política i social, i que el suport és el més elevat que s'ha donat mai fins a no poder afirmar amb seguretat quin seria el resultat d'un referèndum.

2. Jordi Solé Tura ha mort després d'una llarga malatia, que deu ser especialment dolorosa pels familiars. Costa però distingir la crítica al pensament i l'actuació política del personatge del condol o del reconeixement a una figura fonamental per entendre la Catalunya i l'Espanya moderna. El cert és però que Solé Tura ha estat una figura controvertida, del comunisme de Bucarest i Ceucescu a pare de la Constitució i defensor d'una de les teories sobre el nacionalisme que encara avui marca de manera molt influent l'anàlisi de la qüestió nacional a Catalunya i Espanya. Els fonaments marxistes de la seva tesi sobre el caràcter burgès del nacionalisme català comportaven la defensa pràctica d'un nacionalisme espanyol de retòrica obrerista, tot i que historiadors com Josep Termes han establert (i des de postures no precísament conservadores) la base popular del nacionalisme català, desautoritzant aquesta tesi que, tanmateix, ha definit i continúa definint l'estratègia política de bona part de l'esquerra catalana i espanyola.

Afegit: Article en la línia crítica amb la idea del nacionalisme burgès de l'Agustí Pons a El Punt .



3. Josep Ramoneda publica un interessant article que al meu parer descriu molt bé la intencionalitat i el context en què cal interpretar l'editorial publicat simultàniament pels diaris catalans. El director del CCCB resumeix molt bé el cul-de-sac en què es troben les 'relacions' entre Catalunya i Espanya, a les quals aquí ens hem referit com la fi del somni bavarès o la dicotomia Catalunya regió - Catalunya estat:

Creo que ha llegado ya el momento de plantear las cosas sin rodeos: Cataluña quiere más poder y España no quiere dárselo. Quizá afrontar el problema directamente, sin eufemismos, facilitaría el entendimiento. El editorial sociovergente es el último intento de mantener los eufemismos con vida. Y en Madrid ni se lo agradecen.

4. I parlant d'eufemismes, el professor Carles Boix publica un altre article on comença parlant d'un altre terme estrella que s'esmicola, el famós 'encaix':

Des de fa cent cinquanta anys, o potser molts més, l'obsessió de Catalunya ha estat sempre la d'encaixar, la d'encaixar-se, dins d'Espanya: constitucionalment, estatutàriament, federalment o li diguin com vulguin. Ara, però, aquesta dèria i aquest neguit polític, tan esgotadors i, al capdavall, tan estèrils, estan a punt de morir -afortunadament-.

5. Es pot reflexionar sobre l'abast que tindran les consultes que se celebraran el dia 13 de desembre, però l'evident menysteniment que per part dels mitjans de comunicació està tenint aquest procés sembla més una estratègia d'amagar el cap sota l'ala que no pas abordar la qüestió a través d'un debat transparent, democràtic i sense dramatismes.

L'enquesta de l'UOC (2)

Tal i com publica l'Avui, l'UOC ha realitzat una enquesta sobre aspectes polítics a Catalunya, i el que crida més l'atenció dels titulars és, evidentment, el resultat de la pregunta sobre els possibles resultats d'un referèndum d'independència.



El titular és com sempre agosarat, i com hem dit altres vegades en aquest bloc -i en altres llocs, modestament també- les enquestes cal prendre-les amb certes precaucions, i ser conscients de què ofereixen i què no. En aquest sentit, una de les grans virtuts al meu parer de la pregunta que es formula en l'enquesta és que integra les diferents opcions que pot prendre l'entrevistat sense 'problematitzar-les', és a dir, sense connotacions de judici, de manera que es redueix la penalització que pot percebre l'enquestat en considerar alguna d'elles com a no políticament correcta.

Com hem dit aquí sovint, de la mateixa manera que cal tenir certes prevencions sobre què ens donen i què no ens donen les enquestes, la conclusió a què podem arribar és que la qüestió existeix, i és rellevant. En qualsevol cas, després d'aquesta entrada amb la primera impressió, caldrà analitzar-ho amb més detall...

Kosovo: la independència és reversible?

El govern serbi ha presentat al Tribunal Internacional de l'Haia un recurs contra el procés de secessió unilateral de Kosovo. Vàrem comentar en el seu moment la cautela amb què calia abordar aquest procés, tot i el que tenia d'interessant: un procés de secessió unilateral que intentava buscar el reconeixement seguint els estàndards teòrics i internacionals.

Tanmateix, aquests estàndards internacionals no són massa clars, i la realpolitik acaba tenint un pes determinant en l'èxit del procés. Sèrbia no va reconèixer el nou estat de Kosovo i ha estat preparant el recurs que ara presenta al Tribunal. El principal punt que argumentarà segurament és el fet que la resolució 1244 de les Nacions Unides establia d'una banda el dret a l'autogovern de la província però alhora reconeixia la integritat territorial de l'estat serbi. L'horitzó institucional era diferent del cas de Montenegro, on la constitució reconeixia el seu dret a abandonar la Unió, tal i com finalment va fer.

L'estratègia de Sèrbia ha passat per buscar l'assessorament de diversos experts en dret internacional i secessió com Malcolm Shaw, Marcelo Kohen i André Zimmerman, que en els seus treballs acadèmics ja havien qüestionat la legitimitat del procés. És una ocasió on la teoria normativa entra en relació amb la pràctica, ja que a grans trets, la perspectiva que s'utilitzarà farà referència, problablement, a dos grans discussions teòriques.

D'una banda, la concepció de la secessió unilateral com un remedial right, és a dir, en la versió més restrictiva que argumenta que la secessió només és acceptable en cas de violació dels drets humans, annexió involuntària i (aquí amb menys consens) en aquells casos on l'estat hagi incomplert de manera reiterada un acord sobre l'autogovern de la unitat secessionista. Aquest va ser justament el principal motiu adduït per Kosovo, el de la impossibilitat d'arribar a un acord amb les autoritats sèrbies.

D'una altra el debat sobre què significa el dret a l'autodeterminació. Des de les posicions restrictives, el dret a l'autodeterminació no implica dret a la secessió, sinó dret a l'autogovern. I en tot cas, la relació i justificacions per les relacions que s'estableixen entre aquestes tres idees.

La resolució del Tribunal, que s'enfronta per primera vegada a un cas d'aquest tipus, serà important perquè d'alguna manera pot establir nova jurisprudència sobre la qüestió, tot i que el posicionament que emeti no és vinculant. Ara bé, posarà de manifest preguntes interessants. En el cas en sí de Kosovo, per exemple el fet de ser un estat de majoria albanesa, amb la dimensió irredentista que això comporta, o que sigui simbòlicament essencial pels mites nacionals serbis. I en aspectes més generals, la justificació dels processos de secessió unilateral, i anant encara més enllà, la possibilitat de revertir un procés de secessió atenent al dret internacional.