Your Scotland, Your Voice

El govern escocès ha publicat avui el White Paper Your Scotland, Your Voice. El document és el resultat del procés que va impulsar Alex Salmond com a president del govern, Choosing Scotland's Future: a National Conversation.






El document s'inscriu en la voluntat del SNP de celebrar un referèndum sobre la forma constitucional d'Escòcia, que formava part del seu programa electoral. El fet que obtingués una majoria ajustada i insuficient per aprovar-ho al Parlament no ha fet aturar el procés, sinó que aquest ha seguit el seu curs. Del document avui presentat, fruit d'un procés participatiu que ha durat força mesos, el govern ha identificat quatre escenaris institucionals possibles pel futur d'Escòcia:

• Status Quo: Mantenir els arranjaments actuals, establerts el 1998 amb la Scotland Act.
  
• Implementar les recomanacions de la Commission on Scottish Devolution, promoguda pel govern britànic i coneguda com la comissió Calman, que aposta pel desenvolupament incrementalista del model actual.
  
• Devolution max, on Escòcia disposaria del nivell màxim de competències (cal recordar que en el cas escocès actual, les competències que no estan explícitament reservades al govern britànic són escoceses) deixant en mans de l'estat afers exteriors, defensa, macroeconomia, i en alguna mesura impostos, protecció social i pensions (aquests tres són els més complexos)
  
• Independència. Aquesta és l'opció del govern escocès, que la defineix de la següent manera: "Scotland has all the rights and responsibilities of a normal independent state".

Les possibilitats d'èxit en el referèndum i en la seva pròpia convocatòria estan obertes. En principi, l'estratègia del govern per aconseguir convocar la consulta seria ampliar el ventall d'opcions en el referèndum, amb alguna opció intermitja entre el manteniment del status quo i la independència. En principi aquesta articulació afavoriria que el resultat tendís cap aquesta ampliació de l'autogovern sense 'full independence'. Ara bé, hem d'entendre el cas d'Escòcia en el seu context. D'una banda, l'autogovern no és qüestionat: no hi ha una tensió recentralitzadora com en altres contextos europeus. D'una altra banda, el vincle de la corona britànica (i la Commonwealth) actúa com un marc institucional flexible que podria fer possible una articulació constitucional que passés per una mena d'independència pràctica. Cal recordar en aquest sentit, que en la independència d'Irlanda primer es va passar per un període formal en què l'illa era un dominion de la Gran Bretanya, una forma jurídica d'independència de facto que mantenia el vincle a través principalment de la Corona.

L'escàndol de Flix

Perquè això és el que és la gestió i la passivitat amb què s'està abordant la qüestió dels residus de Flix. La química que es coneix com 'la fàbrica' ha marcat la història dels darrers cent anys de la població, però també la nuclear, les centrals elèctriques, la degradació ambiental i sanitària. Està fora de dubte que el model econòmic que representaven les 'colònies' industrials pertany a una època passada, que ha pogut sobreviure uns anys més en alguns casos per l'efecte 'bombolla' que s'havia produït. Això genera perplexitat i una transició difícil i dolorosa per tothom que veia en aquesta indústria una part indestriable del poble. Però quan toca retornar en forma d'acció pública els enormes costos que ha assumit una zona com aquesta part de la Ribera, desentendre's no és admissible.



És un escàndol la passivitat dels polítics que no saben ni on és el poble ni la comarca, ni els interessa. I és un escàndol que si el ministeri espanyol -oh, sorpresa...- se'n desentèn de la seva responsabilitat -i van...-, un govern català responsable no actuï -unilateralment, si cal- per començar els treballs de descontaminació. Això és responsabilitat, la resta és un escàndol.

El memorial de greuges del S.XXI

És possible que la publicació simultània de l'editorial d'avui a 12 diaris catalans sigui considerada com la versió 2009 del memorial de greuges que fa més d'un segle va fer arribar la societat catalana -o una part d'ella- a la monarquia espanyola. Avui mateix a la ràdio, el vice-president Carod-Rovira deia que li recordava el famós poema de Joan Maragall; 'Escolta Espanya'. I el text és ben bé això.

No és, doncs, evidentment, una proclama sobiranista. Ans al contrari, és un crit d'alerta a un projecte espanyol del qual se'n vol formar part, en la línia tradicional del catalanisme polític. Així ho mostren les apel·lacions a no posar en risc 'el marc de convivència espanyol', els 'trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya' o la 'demanda de millora de l'autogovern'. És fàcil veure en la retòrica del text com s'ha escrit a quatre mans (Periódico/Vanguardia). Es veu molt la mà del Periódico perquè el text no es pot estar de criticar explícitament al PP però oblida que hi ha dos o tres recursos que provenen del PSOE (del govern d'Aragó i del defensor del poble).

La reacció de l'extrema dreta espanyola (no per això minoritària) era l'esperable. Fins i tot el director de La Vanguardia era presentat com un separatista radical en un programa de televisió d'aquesta òrbita. Sorprén que es critiqui que els diaris facin pressió i rebin pressions. Però la pregunta pertinent -i ahir casualment en paràvem- és una altra: Amb qui es pot tirar endavant aquest projecte de 'convivència virtuosa'? Com deia Arthur C. Clarke quan li preguntaven sobre l'existència de vida extraterrestre, més inquietant que pensar en l'existència d'altres planetes habitats a l'univers és pensar que estem completament sols...

El text m'ha semblat el memorial de greuges: una reivindicació pel reconeixement de la singularitat de Catalunya, una Catalunya que reclama participar en el projecte d'Espanya. En la tradició del catalanisme polític històric. Amb una diferència, però; la de 150 anys d'intents d'elaborar un discurs sobre el projecte espanyol des de Catalunya que en permetés la seva integració, i 150 anys per tant de poder analitzar els resultats obtinguts.

Dit això, el text exposa alguns dels elements clarament consensuats per la societat catalana en relació a les seves aspiracions d'autogovern, de mínims si es vol per alguns des de Catalunya. La clau és però si aquests mínims seran respectats no només per la sentència del TC, sinó pel sistema polític espanyol. I té de bo que es podrà contrastar empíricament aquesta demanda.  

La pregunta clau serà però el després. Quin serà el següent editorial conjunt? Ho recordava el vicepresident Carod-Rovira a l'esmentar com acaba el poema de Joan Maragall: 'Adéu Espanya'.

Els turcs de les muntanyes

La senyora Vintró s'ha posat molt nerviosa i s'ha sentit ofesa aquest matí a la tertúlia de Catalunya ràdio. Després de dir que voler la independència de Catalunya era surrealista i que el que calia fer era reformar la constitució espanyola perquè l'estatut de Catalunya 'hi cabés' (com agrada en determinat discurs autonomista els conceptes 'cabre' i 'encaixar'), el senyor Cardús li ha contestat que allò surrealista és pensar-se que si l'estatut actualment vigent ja genera un rebuig (que veurem fins on arriba amb la sentència del TC) la solució passa per reformar la constitució. Amb qui? li ha preguntat. Silenci de la senyora Vintró, que ha insistit a què no li diguéssin 'surrealista'.

Es posa de manifest que cada cop més, la qüestió de la unió de Catalunya amb Espanya és una qüestió de sentiment, i la qüestió de la independència de Catalunya és en canvi una qüestió política. El debat sembla haver-se desplaçat; si abans la pregunta era 'perquè ser independents?' cada cop la qüestió s'està traslladant cap a 'perquè no ser-ho', i les respostes també s'han capgirat. Si abans els arguments (que cal diferenciar dels 'motius') per mantenir-se dins Espanya eren d'ordre polític i pragmàtic, ara són cada cop més identitaris i sentimentals. I a la inversa, els motius per la independència són cada cop menys identitaris (només cal repassar les formulacions més recents del catalanisme) i més cívics i pràctics (i en aquest sentit la formulació d'un projecte polític que persegueixi la independència de Catalunya, posem per cas, i es faci en uns termes 'etnicistes' tindrà dificultats per tirar endavant).

Cal entendre tots aquests elements, i no confondre's de debats. Per exemple:

Primer, el TC està en una situació complexa però no deslegitimada. Ja fa força temps sabem en quina línia interpreta l'estat de les autonomies. Ja fa més d'un any vam apuntar que la sentència que marca aquesta perspectiva va ser la que es va elaborar com a resposta al conegut com a Pla Ibarretxe. Aquí ens va passar per alt el fet que la qüestió de fons no era el pla en sí mateix, sinó la concepció de l'estat, la nació i la sobirania que el Tribunal va elaborar, i que tenia com a rerafons més el cas català que no pas el basc.

Segon, és un argument erroni (com feia servir a la mateixa tertúlia el senyor Majó), contraposar democràcia i legalitat a partir de l'estatut actual i la futura sentència del TC. En el sistema legal espanyol, són del tot legítims els recursos d'inconstitucionalitat presentats pel PP, i també pel mateix PSOE, no ho oblidem (cas del recurs del govern aragonès), i serà igualment legítima la sentència del TC. Justament la funció del TC és ajustar les disfuncions que es puguin produir entre procediments democràtics i la legalitat del marc en què aquests es produeixen. Els conflictes que es donen entre els principis democràtics i els principis legals es produeixen en casos on un procés democràtic (p.e. un referèndum) es planteja fora del marc legal vigent, i existeixen per tant mecanismes perquè s'impedeixi el seu exercici apel·lant justament a que contravenen aquesta legalitat (p.e. una disposició constitucional).

Tercer, la situació actual posa en situació incòmoda no els anomenats 'extrems', sinó aquelles posicions que volen posicionar-se al centre (on està la virtut) i veuen com l'eix es desplaça. A més s'amplia i desplaça l'eix de debat en la qüestió de les opcions constitucionals, més properes queden les posicions que, per exemple, sitúen PP i PSC-PSOE, votant en contra de les consultes populars.

Quart, els turcs de les muntanyes és el nom amb que el govern turc es refereix als kurds, però fortis imaginatio generat casum (esmentada per Montaigne) té limitacions. Els espanyols del nordeste també coneixen l'expressió. Fem-la servir.

Una definició Stalinista de nació

Remenant papers he ensopegat amb la definició que va fer Stalin de nació:

A nation is a historically constituted, stable community of people, formed on the basis of a common language, territory, economic life, and psychological make-up manifested in a common culture.

Comparant-la amb definicions posteriors i més acadèmiques de nació, la de Stalin sempre m'ha semblat prou digna, malgrat que quan s'entra en el seu pensament al respecte es pot observar millor les seves segones intencions. És interessant recordar que el comunisme esperava que el proletariat s'aliniés seguint la lleialtat de classe i no la de nacionalitat, fet que va contribuir a reforçar la idea aquella de 'comunisme en un sol país'. Tal i com va assenyalar Isaiah Berlin, ningú no esperava (comunistes ni altres corrents de pensament) que el nacionalisme fos una qüestió rellevant que pogués tenir més que una importància passatgera durant el segle XIX. De fet, encara per molts estudiosos plantejar-se l'existència del nacionalisme com un objecte d'estudi genera una certa incomoditat, o fins i tot, simplement preguntar-se per la conveniència de fer servir els estats com a univers d'anàlisi pot generar una incomoditat.

Escòcia: qui són els gradualistes?

El cas escocès ens el mirem amb diferents actituds; simpatia, interès, etc. I també hi ha qui s'hi emmiralla. Però sempre cal anar amb compte, perquè un mirall el que fa és reflectir a qui es mira. Per críptica que sembli la proposició, quan importem certa terminologia sense un ús almenys crític (si és que no som capaços de generar-ne una de pròpia) la realitat (és a dir, el nostre reflex) no acaba de quadrar amb el mirall que utilitzem. En fi, és l'exemple que podem trobar en l'ús de la dicotomia unionisme-independentisme pel cas català, o una altra distinció que es fa en el cas escocès que podríem aplicar al cas català: el gradualisme. Per gradualisme s'entèn aquelles postures que defensen un desenvolupament incrementalista, progressiu, dels espais de decisió política, que eventualment (en el sentit català del terme, no confondre amb l'anglès...) pot conduir a la constitució d'una unitat política independent (allò que fins no fa gaire, es considerava per gairebé tothom com disposar d'un estat). Si observem el sistema de partits català, semblaria que la posició dominant del nacionalisme polític és la del gradualisme. En canvi, és curiós observar com en el cas escocès, el SNP va superar aquest debat ja fa uns quants anys amb el retorn d'Alex Salmond al capdavant del partit, que té com a programa polític convocar un referèndum perquè la societat escocesa manifesti les seves preferències constitucionals, i fer-ho quan tingui una majoria parlamentària per fer-ho, cosa que de moment no ha aconseguit ja que tot i l'èxit que va assolir en guanyar les eleccions del 2007, també cal dir que les expectatives de victòria eren més àmplies. Però el partit ni ha canviat el seu programa polític, ni ha deixat de fer una acció de govern que és ben valorada per l'electorat. I encara és més curiós demanar-se on és el gradualisme en el mapa polític escocès. On? Doncs entre laboristes, conservadors i liberaldemòcrates, que fins i tot han tret al Cristo Gros (que allà vindria a ser la reina Elisabeth) per defensar l'increment de competències del parlament escocès, seguint les recomanacions de l'anomenat Colman Report. Són justament aquells qui no són favorables a la independència d'Escòcia els primers a plantejar avenços en l'autogovern. Curioses coses dels miralls.

El seu problema es diu 88%

Els mitjans de comunicació i el periodisme és un món que està fent front a una sèrie de reptes importants. El portal Comunicació21 es fa ressò d'un estudi de l'Universitat de Granada que en un anàlisi de més de 2000 notícies ha arribat a la conclusió que el món del periodisme, en aquest cas la premsa espanyola (en l'estudi només s'inclou un diaria català: La Vanguardia) té un problema i aquest es diu 88%: Aquesta és la xifra de manipulacions en les declaracions de polítics recollides en titulars que s'han detectat. Per un dia, podem donar la raó als polítics quan es queixen sobre com els mitjans cobreixen la seva activitat.

Reforma electoral

Sembla que ara agafen urgències per fer la reforma electoral catalana. És un tema recurrent des que fa dos anys el grup d'experts dirigits pel professor Josep M. Colomer va lliurar el seu informe sobre el tema al govern català. La proposta té els seus pros i contres; potser és poc ambiciosa però també és practicable i segurament buscava que els partits no la percebessin com una amenaça als seus interessos fent que la bloquegèssin. Ara sembla que es vol engegar el procés de reforma -veurem si no és tan sols retòrica tacticista a menys d'un any vista de les eleccions- i s'està parlant del sistema alemany; una part de l'elecció per sistema majoritari i una altra per sistema proporcional. Es parla de sistema alemany tot i que és força complex en el seu càlcul, amb un nombre de diputats variables i on la llista majoritària resta posteriorment dels obtinguts en la llista proporcional. Potser seria més exacte parlar de semblances amb el sistema escocès, més senzill i aplicat en un país de proporcions similars a les catalanes. Ara, que ningú esperi pocions màgiques, que cap sistema farà esclatar la participació. Un sistema electoral s'ha de relacionar amb la cultura política de la societat en qüestió, i els possibles efectes del primer sobre el segon no són -si és que aquesta causalitat i aquesta direcció existeix- immediats. És a dir, una societat amb una cultura política sòlida potser pot resistir un sistema electoral poc adequat, però per molt que se seleccioni el millor sistema electoral possible, una societat amb una cultura política poc desenvolupada no farà un salt endavant de manera automàtica. Si es posen massa expectatives en això gestionar aquest fracàs serà més difícil.

En qué piensan los catalanes?

El diari Público ha encarregat una enquesta sobre les percepcions d'espanyols, catalans i bascos sobre la independència. Tot amb una mostra de 800 individus, que per tant, cal analitzar amb totes les prevencions. És d'agrair però que el diari mostri -almenys en l'edició digital- la fitxa tècnica ben destacada.

L'enquesta mostra que d'una banda, el conjunt dels espanyols i també dels catalans pensa que la majoria de la població a Catalunya és favorable a la independència. Curiosament, i tal com succeïa recentment en el cas d'Anglaterra respecte Escòcia, la proporció d'espanyols que ho pensen és major que la de catalans. Tanmateix, el tamany de la mostra fa que s'hagi d'anar amb compte amb la interpretació.

En tot cas, les opinions sobre si s'està a favor que les consultes puguin celebrar-se legalment, i si cas de resultar favorables a la independència caldria 'permetre-ho' (terme que pot acabar resultant inquietant si pensem en com caldria fer-ho...), es manifesten en sentit contrari. Mentre la majoria de catalans estan a favor que es puguin celebrar-se i d'acceptar els resultats, una majoria encara més clara d'espanyols n'es contrària.

Com sempre apuntem aquí, no és tracta tant de saber quin percentatge exacte està per una cosa o una altra, cosa que una enquesta no ens podrà 'resoldre', sinó de veure grans tendències o grans trets: com, per exemple, la societat catalana i espanyola tenen posicions contràries sobre aquesta qüestió. Mentre els catalans es reconeixen majoritàriament com un subjecte de decisió polític (com a demos), entre els espanyols aquesta postura és molt minoritària i és partidària d'impedir-ho. En el creuament que ofereix la notícia, entre els votants del PP arriba al 82% els qui creuen que caldria impedir-la, mentre que al PSOE la xifra és més baixa però igualment aclaparadorament majoritària, un 69%.

La conferència de J.L. Carod-Rovira

Josep Lluís Carod-Rovira va pronunciar la conferència Adéu al nacionalisme, visca la nació la setmana passada a l'auditori de la Pedrera. L'organització de l'acte cal dir que va ser manifestament millorable: reservar gairebé tot l'aforament per convidats especials (estava dividit entre membres del govern, del partit, personalitats rellevants i premsa) i pretendre alhora que fos un acte obert al públic en general va fer que la majoria de gent que s'hi va acostar quedés fora. Sembla que fins i tot algunes personalitats van tenir difícil l'accés. En tot cas, hi havia expectació pel que pogués manifestar l'expresident d'ERC de cara al seu futur polític, però també per escoltar a qui continúa sent un dels polítics catalans que millor sap construir un discurs polític i, tant important com això -per alguns sembla que fins i tot més, tan de moda que està això de la 'comunicació política'- saber-lo transmetre.

Però no ens centrarem en aquests aspectes cojunturals o en com durant molts moments del discurs el vicepresident del govern defensava l'opció estratègica del tripartit i la seva acció de govern. Tampoc no farem un judici de valor sobre el projecte en sí que proposa o la seva articulació pràctica (que mereixeria una entrada més llarga) si no, com hem fet amb altres conferències de polítics catalans, farem alguns apunts des d'una perspectiva 'politològica' respecte la seva proposta:

La idea d'un projecte nacional no nacionalista és políticament suggerent, malgrat sigui teòricament incorrecta. Així, el discurs que ens proposa Carod-Rovira és nacionalista des d'un punt de vista analític. Però evidentment podem trobar molts matisos i perspectives. En el seu cas, la caracterització del nacionalisme com a 'essencialista' ens remet a un cert tipus de nacionalisme, que podríem assimilar a la distinció clàssica (i controvertida) entre nacionalisme cívic i ètnic. De fet, aquesta distinció té molt més èxit en el nivell polític que no pas en l'acadèmic. En tot cas, cal diferenciar tots dos nivells de crítica (el polític i l'acadèmic).

Carod-Rovira fa èmfasi a la idea de la nació com a projecte, com a procés. Cal tenir en compte que aquest concepte té una llarga tradició tant des del punt de vista normatiu com explicatiu. Charles Taylor per exemple assenyala que la identitat és un procés de construcció dialògic, tal i com la mateixa sociologia ens parla dels 'altres significatius' respecte els quals construïm la nostra imatge com a individu. Aquest concepte dinàmic i propositiu l'han posat de manifest també autors locals com Manuel Castells o Àngel Castiñeira (qui de fet té un llibre titulat justament Catalunya com a projecte).

La idea d'identificació vs. identitat, la primera associada al nou projecte nacional 'no nacionalista', la segona relacionada amb la tradicional adscripció a trets nacionals poc permeables i rígids. El que es fa aquí és reforçar la idea de voluntarietat, en una definició que tanmateix, recorda molt a la idea de Jordi Pujol, en especial a la darrera part de la famosa frase que sovint es té menys en compte "és català qui viu i treballa a Catalunya, i en vol ser". La relació entre la identificació i la identitat amaga però una posició asimètrica entre el poder de l'estat -cas del nacionalisme banal de Billig que també s'esmenta en la conferència- ja que el projecte nacional català no el té, o el té en molt menor mesura.

En la mateixa línia podem acostar-nos a la idea que el component volitiu de pertinença a la comunitat nacional pot abarcar la totalitat de la relació entre individu i nació. En autors clàssics com Kant o Herder ja podem trobar la idea que és la pertinença a la comunitat el que ens constitueix -ens construeix- com a individus, i que aquest procés té per força un important component coercitiu. No pot ser un procés completament 'lliure', pel mateix desenvolupament biològic de l'èsser humà. Això no afecta al fet de ressaltar el caràcter cívic, d'adscripció voluntària en el sentit de ser oberta a la incorporació i participació dels nouvinguts en el projecte de construcció comunitària (si fem servir la retòrica liberal-comunitarista), i aquet caràcter el trobem per exemple en la retòrica de la identitat nacional dels Estats Units, per exemple.

Per tant, la pertinença a una comunitat nacional no és únicament una qüestió de voluntat (aquest acte volitiu). Pot ser-ho per alguns tipus de comunitat, com un club de lectura (l'exemple que posaven Raz i Margalit en un conegut article) però en una nació la pertinença a la comunitat no només es composa de l'acompliment d'un seguit de criteris objectius, sinó també del reconeixement mutu i d'una certa rigidesa. Un club es pot abandonar a través d'un criteri objectiu -deixar de pagar les quotes, per exemple-, però la pertinença a una comunitat nacional no disposa de criteris ni tan clars ni tan flexibles, entre altres coses perquè també depèn de la definició -fins i tot coercitiva- de la resta de membres del grup.

Aquestes notes deixen fora molts aspectes interessants de la conferència, alguns dels quals han anat apareixent aquí, com la idea que nacional és social, la interessant recuperació d'una figura com Roca i Farreres, les referències explícites o implícites a autors interessants com Malouf o Billig, l'articulació d'aquest discurs en un projecte d'acció política, etc. Malgrat les crítiques, com sempre, és d'agrair que els polítics articulin el seu discurs.

Contribució especial: la conferència de'n J.LL. Carod-Rovira

Avui tenim la contribució especial d'un expolitòleg (si és que això es pot ser...) que ha llegit atentament la conferència pronunciada ahir per Josep-Lluís Carod-Rovira. Més endavant (tempus fugit) si hi ha oportunitat farem una petita anàlisi sobre alguns dels conceptes què el vicepresident de la Generalitat empra en el seu discurs. Però de moment, aquests apunts -ja avanço- crítics.

M’he llegit el text esmorzant i ve’t aquí el que penso:

Tot ell vol tenir un to de trascendència, d’elevar-se per sobre de partidismes i en realitat està estructurat en funció d’aquesta realitat política que és i de la que serà i prenyat de referències explícites i implícites a aquestes. I això em sembla d’un cinisme espectacular.

En aquest sentit, per a mi l’estratègia és clara: Tant si ERC es decideix per CIU com si reedita fatigosament el tripartit estarà ben cobert programàticament. Puigcercós que ara dubta i s’acosta subrepticiament als convergents, és la solució nacionalista de dretes. La facció carotista (en gestació orgullosa i ràpida) serà l’abanderada de l’esquerra, la nació inclusiva-multicultural i lliure.

I per fer-ho palès: a la setena referència i lloança al tripartit i al president he deixat de comptar i a totes les argúcies argumentals que vinculen Reagrupament i agressivitat, violència i exclusió no li ha faltat més que posar-hi el nom de Carretero.

Teòricament fa aigües (no s’entén com aquesta necessitat d’estat esdevindrà front tot aquest bédedéu d’identitats i lliures albirs. Si Weber aixequés el cap...)

Parla sense complexos de la necessitat de reforçar la capitalitat de BCN sense gota de crítica al projecte de ciutat i capital que tenim, sense entitat, perdut i artificial.

Per compensar aquest praising virtues a la nostra ciutat, se’n recorda també de la Catalunya Nova, que ara pateix i molt los efectes de la manca de projecte de país. Però ho fa des de l’anècdota i el folklore, sense contingut, sense una referència a un model econòmic estratègic que salvo el sud del desastre “nuclear” que se li acosta. Què mos han d’explicar a nantros...

Des de la mateixa lleugeresa parla de la cultura. Sense proposar un model, una política. Mentre Antonia Font canti en mallorquí, estem salvats.

A nivell de retòrica, m’ha semblat repetitiu i en certes parts ensucrat. M’ha semblat reconèixer alguna relectura de lletres de Lluís Llach i n’he tret el convenciment absolut que també es mira West Wing.

Si em diuen que aquest discurs el signa Joan Herrera, m’ho crec.

-Sam Seaborn-

Metodologia

Un bon recordatori en forma de màxima per Robert. H. Bates sobre comparative research, però que és d'aplicació força general:

At the beginning is immersion: a deep study of time and place. The movement from insight to explanation is marked by the production of theory. The resultant explanation may be logically coherent, consistent with the observations that inspired it, and faithful to the original intuition. But to be convincing, the explanation has to be demonstrated. It has to find empirical confirmation.

Així, la comprensió implica verstehen (immersió o aprehensió), explicació i confirmació (per convèncer dels arguments).

Enquestes dos: construint la realitat de la secessió

Avui La Vanguardia publica la segona part del sondeig sobre actualitat política a Catalunya, i es centra en la qüestió del suport a la independència. Els resultats són força consistents amb l'evolució de la societat en els darrers anys, i en aquest sentit s'apunten dos titulars; el primer, que la majoria de la població pensa que Catalunya té dret a convocar consultes per decidir el seu futur polític, i en segon lloc, que el suport per l'estat independent supera el 35%, mentre que aquells qui es manifesten contraris representen un 46%. Així doncs, podem diferenciar entre el subjecte i l'objecte:

• Suport majoritari a la consideració de Catalunya com a demos, allò que entenc s'anomena sobiranisme, i que fa referència al qui, al subjecte. En el cas català sembla doncs que una majoria de la població es reconeix com a tal subjecte de decisió.

• Un posicionament respecte a l'exercici del subjecte de decisió, és a dir, el per a què, en aquest cas, la forma d'organització política. És més complexe que l'anterior per copsar-ho amb els estudis d'opinió. El que apunten aquestes dades és que la traducció d'aquest sobiranisme en posicions independentistes davant un possible referèndum és molt rellevant, però un percentatge més elevat de població no votaria en favor de la independència.

Ara bé, dèiem que els possibles resultats d'un referèndum són més difícils de copsar a través de les enquestes. Això sense tenir en compte que les dades que s'ofereixen a l'article són incompletes; se'ns diu que tal percentatge d'aquells qui se senten només catalans o més catalans que espanyols votarien a favor, però no quants votarien en contra, i a la inversa, sen's diu que tal percentatge d'electors de tal partit votarien contra el referèndum, però no pas quants a favor, i en cap dels dos casos sabem en quines proporcions es distribueix la població en els resultats de l'enquesta. Però, donant per bons els resultats que es publiquen, es posa de manifest algunes qüestions que habitualment es passen per alt, com per exemple -i ben important- la participació que tindria una consulta d'aquest tipus. Ja hem comentat aquí que, malgrat esperem un percentatge elevat de participació en una consulta d'aquest tipus, el 100% de la població no aniria a votar, i com afectés l'abstenció a cadascun dels grups seria possiblement determinant pel resultat. Tanmateix, les dades de participació que podem inferir de les dades de l'enquesta són versemblants; un 81% (46%+35%), que s'ajusta a l'aproximadament 20% de població que es considera abstencionista estructural (que no vota mai sota cap circumstància). El resultat de la consulta s'ha de calcular amb el 81% de participació -com en qualsevol elecció, que amb aquestes dades seria d'un 57% de vots contraris i un 43% de vots favorables.

El que es pot concloure de les enquestes, és que és un tema rellevant i que no es pot menystenir. Hi ha molt aspectes que una enquesta no pot recollir i que podrien fer variar sustancialment aquests percentatges inicials, i fer-ho en qualsevol dels dos sentits: com es produiria el procés, la campaya, el posicionament dels partits, la reacció de l'estat, la dimensió internacional de la qüestió, etc. El que està clar és que una part majoritària de la població catalana sembla d'acord amb el fet que Catalunya és un subjecte de decisió (condició de demos) i que la forma constitucional que es preferiria en exercir aquesta condició és una qüestió rellevant i que compta amb un suport rellevant.

Els efectes electorals de la corrupció

Dia de sondejos electorals a la premsa (La Vanguardia, El Periódico), enmig dels processos judicials sobre la corrupció al món públic i polític del país. Amb el cas 'Millet' l'estratègia electoral del PSC ha estat presentar els convenis amb la fundació de CDC amb el Palau com un afer de finançament il·legal del partit -diuen que contra l'opinió del president Montilla. Ara, l'entrallat de Santa Coloma i altres municipis, amb alts càrrecs del PSC que forment part del nucli dur que hores d'ara dirigeix el partit, qüestiona aquesta estratègia, ja que el desprestigi i la famosa afició pel terme 'desafecció' afecta de manera transversal a tothom. Farien bé els partits d'anar amb compte amb tot plegat i actuar amb més rigor. Avui mateix als diaris es recull una entrada al bloc de Manel Mas, on l'exalcalde socialista de Mataró recorda com se'l va criticar fa pocs anys per cridar l'atenció sobre el poc rigor amb què molts municipis aborden la gestió urbanística, i proposa que els partits crein departaments 'd'afers interns', com als departaments de policia que veiem a les pel·lícules americanes.

Però l'ús polític de la corrupció, afecta els resultats de les eleccions? La ciència política no és del tot concluent sobre el tema -per variar...- però el cert és que no es poden extreure conclusions generals perquè depèn molt de l'abast, de la gestió dels partits, del cicle polític, de l'ús dels mitjans de comunicació, de com afecta a partit de govern i oposició, etc. Les dues enquestes publicades avui als diaris vindrien a recolzar la idea que els resultats electorals no es veurien massa afectats per aquesta situació: els resultats apunten la mateixa tendència que s'entreveia abans de l'estiu: increment de CiU, manteniment del PSC i ICV (que actúen com a vasos comunicants), davallada forta d'ERC, incògnita sobre Reagrupament (entre els 0 i 3 escons però de moment més propers a no entrar al parlament)...

Diuen les dades que l'electorat de CiU és força resistent, però no es detecta per a cap partit un daltabaix que no provingui d'una tendència prèvia. Tanmateix, l'evolució que pugui tenir la qüestió encara no s'ha traduït del tot a nivell d'opinió pública, que encara està sota l'impacte d'aquests esdeveniments, i haurem de veure per tant com es consolida entre l'electorat aquesta qüestió. El que posaria de manifest tot plegat és que la corrupció és un més dels elements que l'electorat té en compte a l'hora de decidir la seva participació i el seu vot, però no l'únic, encara que pugui tenir un paper rellevant. Podríem esperar una certa desmobilització, és a dir, més abstenció o vot de protesta -sigui nul o per opcions minoritàries- però de moment no com per produir un daltabaix.

Ara bé, fem dos apunts finals.

Primer, la política va perdent prestigi, i ja fa anys que es discuteix sense cap resultat sobre què caldria fer per revitalitzar-la. S'han abonat discursos 'màgics' que van donant voltes sobre la qüestió, i hem vist com les eleccions més 'majoritàries' que tenim, les municipals, no són cap antídot per elles mateixes contra la corrupció, tal i com està mostrant l'afer de l'alcalde socialista de Santa Coloma, on a més trobem implicacions en molts altres municipis de l'àrea metropolitana. Un dia, sense saber perquè -tal i com apuntava Quim Brugué en una intervenció feta en un d'aquests aquelarres participatius que venen organitzant-se els darrers anys- ens sortirà un monstre de dins del riu brut de la democràcia i ningú no sabrà com és que ha passat (faig aquest comentari per una gran pel·lícula: The Host).

Segon, no oblidem que la política segueix el seu curs; aquesta setmana mateix s'ha aprovat al congrés espanyol el nou model de finançament, el Tribunal Constitucional continua sense emetre la seva sentència sobre l'estatut, i les pressions recentralitzadors de l'estat continuen, atiades ara pel gran argument del 'descontrol' que genera l'estat de les 'autonomies'.