Política 2.0?

Organitzat per l'Associació d'Antics Alumnes de la UPF i l'associació Stic.cat, dissabte al matí es va celebrar una jornada sobre política 2.0 amb la presència dels responsables dels webs dels partits polítics catalans. Èxit d'organització i assistència, cal felicitar els qui han dedicat un dissabte pre-estiuenc (com el definia un dels organitzadors) a pensar i fer pensar.

Entrant a analitzar mínimament el que es va dir i el plantejament dels partits polítics catalans sobre les possibilitats d'internet, ens hem de remetre a la gran dicotomia que es planteja respecte les noves tecnologies; entre el 'politics as usual' i els 'ciberoptimistes'. Posem com a exemple la campanya d'Obama -ahir no se'n va parlar gaire, i és d'agrair- però no es té en compte els diferents incentius que existeixen al sistema polític dels EUA respecte Europa. De moment, aquí, la política 2.0 des dels partits es divideix entre un ho 'compro tot' però després no sabem ben bé què fer-ne, i els 'mavericks' dels partits, polítics concrets que amb la seva tasca diària fan servir internet -principalment a través dels blogs i de facebook- per fer una política més pròxima als internautes. Amb certs 'però', com apuntava la representant d'ICV, qui més autocrítica va realitzar: internet de moment serveix per millorar el sentiment de pertinença d'aquells qui estan vinculats a un partit polític, però no se surt d'una certa 'endogàmia'.

Podríem dir que la política 2.0 està més en mans dels internautes polititzats que no pas dels partits polítics? Segurament és així, i no és cap mala notícia.

Els joves i la independència: el baròmetre del CEO

Superficialment algunes dades a destacar del baròmetre del CEO. Sobre la metodologia i la fiabilitat del CEO es poden trobar algunes crítiques que cal posar en qüestió, tal i com ja vam comentar aquí.

La notícia als mitjans és que les preferències per un estat independent a la pregunta que fa el CEO (que també té les seves corresponents crítiques) ha pujat en relació al baròmetre de gener del 16,1% al 20,9%, és a dir, gairebé cinc punts, un increment del 25% en tan sols 3 mesos. Hi ha dos grups d'explicacions que es poden plantejar al respecte d'un canvi tan brusc en un marge de temps tan curt: que s'hagi produït algun fet en aquest període o una agudització d'una tendència, que l'anterior baròmetre suposés un punt vall que ara repunta, etc., o les que poden tenir a veure amb la realització de l'enquesta.

En qualsevol cas, el canvi és prou rellevant com per estuadiar-ho atentament, però més encara quan ho mirem per grups d'edat i trobem que a la franja 18-34 anys del baròmetre de febrer el suport a la independència era del 15,3%, i en aquest darrer baròmetre es dispara fins a pràcticament el doble, amb un 28,3%, el que suposa un increment de pràcticament el 100%. Sembla que és en aquest grup on es troba la principal explicació, ja que per la resta de grups d'edat els valors presenten variacions més petites. Què ha passat? Com es poden explicar aquestes variacions tan grans?

Procediments i eleccions europees

Un fet col·lateral en relació a les eleccions europees. Apareix a El Punt el fet que el PSC presentarà una papereta específica per Catalunya on apareixerà el número 1 del PSOE a les eleccions (JF. López Aguilar), seguit dels candidats del PSC i no de la llista electoral real, ja que en aquestes eleccions la circumscripció electoral és única. És a dir, que en la llista que podran escollir els electors no apareixeran molts dels noms de diputats que estan realment escollint. Si és així, els números 2, 3 i 4 de la llista que veuran els electors catalans seran de fet el 4, 13 i 24 de la llista real. Segons els mitjans la intenció és 'amagar' alguns noms incòmodes com el de l'exministra Magdalena Álvarez. Si es confirma aquesta acció ja podrem parlar en els habituals termes militars sobre com lluitar contra la desafecció i combatre l'abstenció, però a l'hora de la veritat, el tacticisme (i un tacticisme absurd, entre altres coses perquè just en ple escàndol sobre l'actuació de la ministra el PSC-PSOE va obtenir uns magnífics resultats a Catalunya) s'imposa a les mínimes consideracions de transparència democràtica. Que els noms que apareixen a una llista electoral no són els que realment es vota pot semblar anecdòtic, especialment en unes eleccions com les europees. Em vé al cap però la jornada sobre desafecció política celebrada fa pocs mesos, on un dels responsables del govern alertava que aquests temes eren importants no pel curt termini, sinó perquè el cúmul de petites males pràctiques poden anar corcant el sistema democràtic i comportar canvis que poden després sembla que venen de manera sobtada. Cal ser curós amb les formes, perquè la democràcia és, bàsicament, procediment.

Futbol i nacionalisme

Alguna vegada hem tractat aquí com l'esport és un factor fonamental per entendre el nacionalisme contemporani. El partit d'ahir és un cas que mereix com a mínim una ponència en algun congrés. La policia requisant pancartes amb el lema 'catalonia is not spain' però permetent l'entrada de bengales, la manipulació en la retransmissió de TVE, la incomoditat de TV3 per explicar que la germanor entre les aficions del Barça i l'Athletic no obeïa a raons merament esportives, el silenci de la premsa catalana (cap esment en els diaris esportius, on a més un d'ells té una notícia titulada "La prensa nacional se rinde ante el Barça ") i les reaccions d'aquesta premsa esportiva 'nacional' -nacional espanyola, s'entén- , on les referències als xiulets són les notícies més llegides i comentades. Tot plegat posa ben de manifest com això del nacionalisme va de baixa, mentre el no-nacionalisme no para de crèixer...

I com a anècdota, només un dels comentaris que es poden trobar a les notícies dels diaris esportius espanyols -que es compten a milers-

Cataluña y Eukadi van a pasar a la historia como las primeras naciones independientes que no se separaron ellos sino que fueron expulsados a patadas por el resto de la nación a la que pertenecían.. yo os echaba pero ya de España.

Eixos i fronts

1. Les darreres setmanes hi ha hagut un intens debat polític sobre la vigència i la jerarquia entre els eixos polítics. L'eix ideològic és segons alguns, l'eix fonamental al voltant del qual s'articula la competició electoral. D'una altra banda, segons alguns l'eix constitucional és l'únic rellevant mentre no es resolgui la forma política de Catalunya (i.e. disposar d'un estat propi, però atenció, també convertir-se en una regió políticament parlant) permetent una competició electoral 'normalitzada', que no és altra que la que dona 'per descomptat' el taulell de joc, això és, l'estat. Encara hi ha un tercer eix, el nacional, que fa referència al sentiment identitari de les persones (català-espanyol). Sembla que per molts aquest eix ha caigut en desgràcia, amb la difusió de termes com 'no-nacionalista', 'independentisme no-nacionalista', etc.

2. Tots aquests eixos són acceptats en ciència política. Amb les seves limitacions, que un analista seriós ha de prendre en consideració i que van en sentits diversos. El seu ús -lícit- en el debat polític afegeix però un factor de complexitat, donat que els actors que els fan servir tenen un interès -legítim- per descriure la realitat i difondre els seus plantejaments polítics. Una mostra d'això són els debats que veiem al voltant no de com es perceben a ells mateixos respecte aquests eixos sinó a com sitúen en ells els seus adversaris polítics, per desqualificar-los. Aquestes darreres setmanes n'hem vist principalment dos; ser de dretes i ser unionista. Com adverteix encertadament en Salvador Cardús en el cas del debat unionisme-independentisme, cal distingir entre escales i fronts. En terminologia estadística, ens trobem davant una variable que pot prendre només dos valors (unionista-independentista) i una altra que comprén una escala de valors (de comunitat autònoma a estat independent, passant per estat federal, per exemple).

3. Des d'un punt de vista acadèmic, cada pregunta ens ofereix un cert tipus d'informació, però cap no ens ofereix una informació completa. Des d'un punt de vista polític, la interpretació dels resultats d'una enquesta o els termes que s'empran en el debat ideològic prenen matisos diferents.

4. En relació a l'eix ideològic, si argumentem políticament, la distinció entre esquerres i dretes és de les que menys 'expliquen' en una perspectiva comparada. L'espectre esquerre, que prendria els valors 1-5 (i aquí hi trobem una de les 'limitacions' de les enquestes ja que tot i que intuitivament diríem que el 5 és el centre exacte, en realitat, en una escala del 1 al 10 el centre és el 5,5, si fem mitjanes), representa en democràcies del nostre entorn com Alemanya, França o Gran Bretanya, valors que superen el 70% de la població. Catalunya se sitúa en els mateixos termes, amb la diferència que els valors més alts són pràcticament irrellevants (menys d'un 10% de la població se sitúa en els valors quatre valors superiors de la dreta, del 7 al 10). Si entenem que el 5 és el centre (tenint en compte el comentari que fèiem antereiorment), el 35% de la població s'autoubica en aquesta posició. Seria molt contraproduent doncs, per qualsevol partit que pretengui obtenir un suport ampli de l'electorat, presentar-se com un partit de 'dretes'.

5. Així doncs, des d'un punt de vista analític l'eix ideològic s'ha contextualitzar i en tot cas no prendre'l com a referent únic, però també ens explica perquè es fa servir com a eina del debat polític i en gran part per a desqualificar l'adversari, ja que el partit o personatge polític que sigui etiquetat com 'de dretes' juga en inferioritat de condicions, i a la inversa, malgrat sigui un joc de posicions relatives i no simplement de continguts (només cal recordar el que deia Bettino Craxi: 'socialisme és el que fan els socialistes').

6. De la mateixa manera, el debat entre 'unionistes' i 'independentistes' és una etiqueta política que pot ser funcional segons el programa polític d'un partit o moviment, (una cosa ben diferent és jutjar si l'estratègia que se li suposa al darrera és encertada o no) però des d'un punt de vista analític ens ofereix una determinada informació que és, necessàriament, una simplificació de la realitat. Com també ho és parlar només en altres termes referint-se a les preferències constitucionals.

7. El ball d'etiquetes mostra una certa perplexitat, una sensació d'incertesa, i una certa confusió que deriva en la incapacitat per construir un programa polític que dibuixi ideals, horitzons i objectius. També és però un signe de vitalitat que cal valorar positivament. Com sempre, a virtud es troba en l'equilibri. Tornant a fer símils amb la ciència política, hi ha una tipologia clàssica que distingeix entre partits representatius i partits integratius, entre aquells que pretenen identificar quins són els interessos de l'electorat i elaborar la seva oferta política de manera reactiva i més aviat tacticista, i aquells que intenten transmetre els seus principis polítics a l'electorat, amb l'objectiu de mobilitzar-lo i implicar-lo políticament com a via d'obtenir el seu suport. Podríem dir que la societat catalana -i no només els seus partits- han de trobar el necessari equilibri entre aquestes dues dimensions.

PD: Veig que aquesta és l'entrada núm. 300, així que gràcies als amics, coneguts i saludats que he fet (o mantingut) durant aquest temps de bloc...

La Sentència

Sembla el títol d'una pel·lícula de por i potser ho és, però ahir La Vanguardia publicava que el Tribunal Constitucional 'ultima un pacto para salvar el estatut con un gran recorte'. No sé quantes vegades deu haver sortit un titular similar als mitjans de comunicació els darrers tres anys, i és evident que en algun moment la frase serà certa. Ara bé, si es vincula la decisió del TC als cicles electorals, l'acord del tribunal es pot allargar fins que el règim polític canvïi -i se suprimeixin les eleccions... I és que es passa per alt un detall que marca la manca de qualitat democràtica del sistema espanyol; les decisions del tribunal constitucional, màxima institució que ha de vetllar per l'ordenament constitucional de l'estat, no és autònoma sinó que actúa com una pseudo-cambra legislativa, influïda no només per les majories parlamentàries del Congrés sinó per una agenda marcada pel govern de l'estat.

D'altra banda, no per més reiterada, la sentència del tribunal constitucional mostrarà probablement la manca d'estratègia dels partits polítics -d'alguns més que d'altres, ésclar. Aquí mateix hem parlat en diverses ocasions de les virtuts 'interpretatives' que tindria la sentència del TC com a possibilitat més versemblant, o que la sentència arribaria després de les eleccions generals del 2008. No calia tenir informació privilegiada ni influència (com és el cas d'aquest bloc...) per arribar a una conclusió d'aquest tipus. Molt de temps doncs perquè els partits polítics hagin preparat la seva reacció a la sentència amb calma i reflexió. Veurem.

Diàleg Israel-Palestina

Per celebrar la inauguració de l'Àrea d'Estudis Nacionals i Identitaris de l'UOC, ahir es va organitzar a Barcelona un debat sobre la qüestió Israeliano-Palestina entre Shlomo Ben Ami, ex-ministre d'afers exteriors israelià i ex-ambaixador a Espanya, i Hanna Siniora, co-president de l'IPCRI (Israel/Palestine Center for Research and Information) i membre del Consell Nacional Palestí. Sentir i poder conversar amb persones del perfil dialogant com són Ben Ami i Siniora genera una sensació contradictòria; que la resolució del conflicte és possible i alhora que és molt complex.

Sembla que hi ha un acord en què la solució més viable és la dels 'dos estats'. Tanmateix, segons Ben Ami hi ha un cert fetitxisme sobre aquesta opció, ja que se'n parla molt però no s'avança. Siniora va explicar la situació política de Palestina i els efectes del sistema electoral de doble eleccio -proporcional i majoritari- i que Hamàs va saber aprofitar millor per treure bons resultats. L'aproximació és interessant perquè planteja la política palestina en uns termes menys fatalistes de l'habitual i sense el sedaç que els mitjans de comunicació sempre acaben posant.

Tots dos ponents posaven l'èmfasi en integrar Hamàs en el joc polític. No fer-ho és un error, que en el seu moment es va cometre a Algèria, per exemple. La mateixa situació es viu a Israel, on els partits radicals minoritaris condicionen l'agenda política i la formació de govern. Ben Ami explicava que en el trajecte d'un viatge als EUA el govern del que formava part va perdre el suport de dos partits polítics; havia agafat l'avió a Israel amb un govern amb majoria parlamentària i havia tornat en minoria.

Tots dos ponents estaven d'acord en el fet que la intervenció (pressió + incentius) internacional era clau per la resolució del conflicte. Segons Siniora, si no es fan avenços significatius els propers tres o quatre anys, es perdrà una generació i el nou horitzó per resoldre el conflicte farà un salt de 30 anys. Ben Ami semblava una mica més pessimista -encara- i afirmava que sense un nou lideratge palestí es donaria aquesta situació. Tots dos coincidien en el paper que podia jugar en la unitat palestina l'alliberament de M. Barghouti.

Idees interessants que van anar sorgint del debat com ara que Israel sempre s'ha 'dissolt' quan s'ha trobat davant la situació de prendre decisions importants, que sempre opta per l'homogeneïtat demogràfica i no pel territori, que sempre és més fàcil fer acords amb un estat que amb un moviment (d'aquí que fos relativament optimista davant l'acord amb Síria)...

Juntament al sistema electoral i els seus efectes en la inestabilitat política en tots dos casos, un altre punt de fricció que sembla molt difícil de resoldre és la qüestió dels llocs sants. La possibilitat d'un mandat internacional permanent no sembla viable, però alhora sembla que resumeix la complexitat de la situació. La frase que millor resumeix aquest aspecte i de fet el conjunt del conflicte és la que va pronunciar Ben Ami: 'un excés de memòria combinat amb una escasedat de geografia'.