El Plan Español de Estímulo...

El govern espanyol està impulsant el Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo, inspirant-se a escala espanyola en el New Deal. També té alguns elements però que poden recordar al Pla Marshall, però en versió Bienvenido, Mister Marshall. D'una banda, perquè tal i com apunta el professor Joan Subirats avui en un article a El País, el pla té un clar component del que es coneix en l'anàlisi de polítiques públiques com a Garbage Can, o en versió més suavitzada, 'solució busca problema'. Així, els municipis s'han vist abocats a demanar la subvenció per dur a terme qualsevol obra que es pogués realitzar a curt termini, deixant en segon terme la prioritat que aquesta ocupés en les seves necessitats. Però al ser uns diners que avui hi són però demà no, el problema a resoldre queda en un segon terme. De fet, això és coherent amb el propi esperit del Pla, que no és altre que estimular l'economia a través d'intervencions a nivell local.

Però el pla té una altra dimensió, secundària però molt interessant; obliga al municipi receptor de la subvenció a instal·lar un cartell de 3x4 metres durant tota l'obra, amb un cost aproximat d'entre 1500 i 2000 euros cadascún. Si calculem que són uns 20.000 els projectes que es finançaran, la promoció de les obres que han de finançar els municipis receptors pot arribar als 40 milions d'euros. Més enllà de la promoció de l'obra de govern, els termes en què es realitza també suposa la possiblitat que la nació arribi a tots els racons de l'estat, ja que l'incompliment d'aquest requeriment suposa la retirada immediata de la subvenció.

Això ens remet a debats que sovint apareixen en els mitjans de comunicació sobre el 'nacionalisme' d'algunes comunitats autònomes, o 'l'obsessió' identitària que porta a finançar 'ambaixades' en comptes 'd'escoles'. Aquesta denúncia no té una vinculació amb les esquerres o les dretes, sinó que es tracta d'un discurs elaborat des del nacionalisme d'estat, i millor dit, des d'un cert nacionalisme d'estat. Podem en aquest sentit, contrastar diverses aproximacions des de l'opinió que construeix el nacionalisme espanyol en els mitjans de comunicació, on podem posar a provala capacitat explicativa de l'eix esquerra-dreta i del nacionalisme civic-ètnic en la configuració del discurs nacionalista espanyol. Podríem contrastar la hipòtesi que les esquerres construirien un nacionalisme cívic i la dreta un nacionalisme de tall més etnicista. Podríem prendre, per exemple, les opinions de l'historiador Javier Tusell en un article titulat El nuevo nacionalismo español, on percep com a positiva la modernització d'un nacionalisme espanyol, alertant alhora que ha de superar la confrontació amb els 'altres' nacionalismes, i on -molt pertinentment, al meu parer- adverteix també que "Muy a menudo se ha abusado de la tesis de Hobsbawm acerca de la 'invención de la tradición', dando la impresión de que las naciones se pueden inventar o imaginar". D'una altra banda, des de la perspectiva de l'esquerra, trobem també un discurs del nacionalisme d'estat que qualifica els nacionalismes no estatals com a imaginaris, alhora que nega el caràcter nacionalista del seu propi discurs nacionalista. Podríem esmentar com a exemple didàctic d'aquesta postura un parell d'articles del professor Félix Ovejero. D'una banda, a l'article ¿Hay un nacionalismo moderado? on argumenta que acceptar la possibilitat d'un nacionalisme democràtic o moderat seria el mateix que acceptar l'existència d'un 'nazisme tolerant', afirmant que "el vínculo entre nacionalismo y barbarie es esencial". Podem doncs refutar la hipòtesi...

De fet, com es pot observar en el Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo, el nacionalisme -diguem-li banal- està intrínsecament lligat al desenvolupament d'un sentiment identitari vinculat a la comunitat política, i per tant present per defecte en l'acció dels poders públics, que no són neutrals en les seves accions (ni en aquesta ni en altres dimensions). De fet el propi Félix Ovejero publicava un article durant el període de discussió de l'estatut de Catalunya on denunciava els costos de presentar-se com a nació, titulat El precio de las naciones. Podríem dir doncs que tenim un indicador proxy per seguir la pregunta d'investigació que ens proposa l'article del professor Ovejero (tot i que només comptem costos 'directes'); si comparem els 8.000 milions pressupostats en el pla per estimular l'economia i els 40 milions que costa aproximadament fer difusió del logotip del Plan (amb la E i la Ñ), ens dona una taxa del 0,5% en despeses de 'promoció nacional'. Surt relativament bé de preu...però en tot cas mostra com és de difícil ser no-nacionalista.

Jaume Roures a Libération

El diari Libération publicava ahir dilluns un reportatge-entrevista amb Jaume Roures titulat Citizen Katalan. La referència és evident, i es fa un retrat sobre la construcció del conglomerat mediàtic Mediapro (amb versió en català del web i domini .cat, tot i que redirecciona al .es/cat). Si crida l'atenció és perquè l'article recull algunes de les opinions polítiques de l'ex-cap de producció de TV3, i perquè el propi to de l'article relaxa una mica l'ambient pels qui trobem que la projecció exterior de Catalunya és un repte important al qual se li dona la importància què es mereix, però sovint amb més bona voluntat que no pas estratègia a llarg termini. Així, Roures afirma ser favorable a la cel·lebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, tot i que també diu que probablement votaria en contra, alhora que fa una reivindicació de la identitat pròpia de Catalunya, diferenciada de l'espanyola, en tant que "Nous sommes un peuple de mille ans d’histoire, doté d’une langue littéraire riche et d’une grande ouverture d’esprit". Una definició ben pujoliana, malgrat la distància ideològica que els deu separar (en l'eix esquerra-dreta, en l'altre estarien força més propers). Per altra banda, el to de l'article és d'una normalitat que sorprèn respecte el fet català, (que sorprengui és el que no és normal, de fet). I possiblement el mèrit d'aquesta 'normalitat' és de com projecta Jaume Roures les seves idees a l'entrevista.

Seminari Isaiah Berlin (2)

Poso un '2' al títol de l'entrada perquè ara fa un any parlava de la conferència que celebrava la Fundación Ortega y Gasset sobre Isaiah Berlin, i posava de manifest l'interès que tindria celebrar el centenari del seu naixement que es produeix aquest 2009.

Em fa feliç doncs veure com aquest bloc és tan influent que el Caixafòrum de Barcelona organitza un cicle de conferències amb el títol Isaiah Berlin: Llibertat i pluralisme. Les conferències comencen aquesta mateixa setmana i entre els convidats convé destacar Avishai Margalit, important filòsof israelià, i editor del llibre Isaiah Berlin: A Celebration. Margalit va participar al Fòrum de Barcelona, ves per on, i en rescato la nota de premsa d'una de les seves intervencions en què defensava la creació d'un estat palestí segons el projecte del 1948, alhora que es lamentava de les crítiques que se li feien des del públic per la política d'Israel referint-se a la 'crucifixió d'Israel'.

En tot cas, felicitar-se per la iniciativa de CaixaFòrum (ja m'agradaria tenir aquest nivell d'influència...), i fer esment com a curiositat que la imatge de Berlin que reprodueixo correspon al retrat de la National Portrait Gallery.

El vent no respecta els 80km/h

Amb la ventada del cap de setmana hem vist com, un cop més, la natura depassa el nivell de seguretat en molts camps. Aquesta vegada ha estat el vent, d'altres vegades és l'aigua -per excés o defecte-, el foc, etc. De les desgràcies que han passat, sempre sembla fer-se un mateix raonament; la normativa o el procediment eren insuficients, o mal aplicats, ha fallat la coordinació, etc. Però penso que hi ha també una qüestió de fons com és el fet que entre tantes regulacions, tant mirar quin és el protocol i l'òrgan competent, acabem deixant en un segon terme el sentit comú. Buscarem negligència per donar sentit a la desgràcia o ens remetrem a aquestes 'millores en la coordinació' per la propera vegada, però passarem per alt el fet que, en circumstàncies adverses -ara són climàtiques, però també en altres àmbits- acabem ofegant les bones pràctiques dels principis, del sentit comú, de la responsabilitat. Entre tots es genera un cercle pervers, des dels governs i administracions, que massa sovint sembla que volen fer 'ploure per decret', als ciutadans que davant esdeveniments inesperats, no-regulats, responen allò del 'piove, porco governo!'. I és que, com hem vist aquest cap de setmana, el vent no respecta els 80km/h.

Pot anar a manifestacions, el conseller d'interior?

Breus comentaris sobre la participació del conseller Saura en una manifestació contra Israel, amb l'incident de la performance on un individu brandava una pistola, pel que sembla de joguina.

1. Les raons del conseller. El conseller Saura va adduir raons kantianes per assistir a la manifestació, en concret un imperatiu ètic que l'obligava a assistir a la manifestació, altrament s'hagués posat en qüestió en tant que ésser moral.

2. L'ètica del càrrec. Juntament a l'ètica individual del conseller, podríem reflexionar sobre l'ètica del seu càrrec i les contradiccions o tensions que es produeixen entre totes dues. El màxim responsable polític de la seguretat a Catalunya pot participar, per definició, en qualsevol manifestació, o el càrrec pesa més que la posició política individual? A quin dels dos vessants es deu el en primer lloc?

3. L'ètica del polític. Per altra banda, podríem afegir un tercer vessant de tensió ètica, en tant que el conseller és el màxim responsable d'una formació política, amb una posició molt concreta davant la qüestió Israel-Palestina.

3. La contradicció dels arguments. La gestió d'aquestes contradiccions pot semblar complicada, un cas de principis difícilment conciliables armònicament. En aquestes qüestions però, un factor important és la coherència en el raonament que porta a prendre la decisió, raonament que a més hauria de ser raonable. D'una banda, entre les raons que va donar un portantveu del partit per una manifestació celebrada el novembre del 2007, hi havia les següents, on semblava primar el càrrec institucional com a motiu per la no assistència del conseller a la manifestació;

"...perquè creiem que serà una manifestació molt gran i és responsabilitat del conseller vetllar perquè les coses vagin bé, i el lloc que li correspon, tot i que ell voldria estar a la manifestació, és estar en el Departament d'Interior". Declaracions de Jordi Guillot, recollit de 3cat24.cat"

I en relació a la manifestació del 10 de gener, pel mateix Jordi Guillot, aquest cop al seu bloc

"Pot el conseller d’Interior participar en una manifestació d’aquest tipus i convocada contra les agressions militars d’Israel a la població civil palestina? Doncs és clar que sí. O millor fem la pregunta al inrevés; per què no podia anar a la manifestació Joan Saura? No hi ha cap resposta democràtica que li pugui negar aquest dret".

Des d'un aspecte formal doncs, s'utilitzen dos criteris diferents per decidir sobre l'assistència o no a una manifestació.

4. Són iguals totes les manifestacions? Aquest doble criteri utilitzat pot dur a pensar en què la participació en un acte polític no obeeix al seu format (una manifestació, en aquest cas) sinó al seu objecte, i per tant podríem assumir que els motius de seguretat adduïts per no participar en la manifestació del novembre del 2007, sobre infrastructures, eren més rellevants que en el cas de la manifestació sobre els fets de Gaza, la qual cosa sembla però contradictòria, tal i com s'ha demostrat en el desenvolupament de totes dues manifestacions.

El somni bavarès

L'elecció de Ramon Tremosa ha aixecat un cert debat, no tant sobre la persona en sí, sinó sobre la seva significació. D'una banda, es barreja el fet que el Parlament Europeu és de segon nivell, pel que fa al tipus d'eleccions i a la capacitat d'incidència, i d'una altra a què anar a defensar la 'causa' catalana en aquest fòrum no tindrà cap efecte perquè hi predominen altres dimensions. Així, apostar per la continuïtat d'un eurodiputat amb experiència, que en el context de limitat impacte havia aconseguit 'entrar' a l'agenda mediàtica almenys en dues ocasions (l'afer dels controls als aeroports i en els atemptats de l'Índia) seria l'opció lògica si ens moguéssim en aquesta dimensió. Però n'hi ha una altra, com apuntava ahir en els comentaris amb Recordant el present (qui avui dedica una interessant entrada al respecte) i el Radar de Sarrià, amb els quals discrepo lleugerament -i cordialment, no cal dir-ho- en aquest tema, possiblement per la meva ingenuïtat.

En tot cas, aquesta segona dimensió és la interna, la de política catalana, que em sembla que és la que prima, si més no en aquesta fase pre-electoral. El missatge que s'envïa a un sector de votants, nacionalistes i que segueixen els debats polítics, els blocs i els mitjans de comunicació, amb l'elecció d'un candidat independent (nota: avui la Vanguardia publica que en Ramon Tremosa havia estat militant de CDC i la JNC. Jo remarcaria com a independència no només ni principalment les seves afiliacions passades, si no tenir opinions independents, i no hi ha dubte que en Ramon Tremosa les ha tingut i esperem que el pas per la política no ho canvïi). Però també s'envïa un altre missatge, que veurem si es continúa transmetent en altres canals de més abast (és a dir, no en unes eleccions europees sinó catalanes); la visibilització de plantejaments 'sobiranistes' (en cometes perquè la terminologia seria objecte de discusió amb l'etiqueta 'teoria?') en forma de la selecció de candidats. I aquest és el motiu pel qual parlo de la decisió de CDC, que pot generar algunes incomoditats entre els 'moderats' dels quals Ignasi Guardans en seria un representant (i poso unes altres cometes a 'moderats' perquè ni les posicions ni el tarannà de'n Ramon Tremosa em fan venir al cap la imatge de 'radical'). La qüestió de fons és que en aquest petit laboratori que són les eleccions europees, en el nivell intern -el català-, les queixes de l'eurodiputat Ignasi Guardans mostren el declivi del somni bavarès del catalanisme, un regionalisme que pretèn participar o projectar Catalunya en tant que part d'Espanya. Segurament exagero la dimensió del cas, però penso que la qüestió de fons és aquesta. Com sempre, pero, veurem.

Ramon Tremosa a les europees

Els diaris (LaVanguardia, l'Avui) informen durant el matí de la tria de l'economista Ramon Tremosa com a candidat a les eleccions europees. Hi haurà temps pel 'politiqueig', però de moment em quedo amb la frase, que suscric completament, que recull en titular l'Avui:

"El país necessita que algunes persones fem un pas endavant". I tant.

Les espatlles de la llengua

Joan F. Mira escriu a l'Avui un article titulat Previsions sense Gràcia. No estic gens d'acord amb el títol perquè sí que en tenen, i molta. D'una banda, respecte el País Valencià, dibuixa un panorama poc engrescador però realista; una pell de lleopard amb taques valencianoparlants sobre un fons de castellanoparlants. Respecte Catalunya diu que ni veu referèndum el 2014 ni triomf de l'espanyolisme. Fer prediccions, o prospectiva, no és fàcil, perquè aquest exercici consisteix a projectar cap al futur tendències recolzades sobre variables construïdes a partir de l'experiència. La prospectiva no és, per definició, predicció del futur, doncs. Mira diu que la catalanitat no recularà gaire, però tampoc no anirà a millor, i fa un bon exercici: mirar què deien els diaris fa vint o trenta anys i veure que continuem parlant dels mateixos temes i en els mateixos termes, en una mena d'empat infinit. Això ens remetria a la idea d'equilibri estable. Però també a la imatge que em va explicar un amic fa anys: quan et quedes quiet en una escala mecànica que puja o baixa, tu també puges o baixes malgrat no et moguis. I si l'escala baixa, has de pujar esglaons per quedar-te al mateix lloc.

Un aspecte interessant de l'article és el paper de la llengua a Catalunya i la seva pervivència. Quan parlo amb lingüistes (en el sentit ampli del terme) sovint tinc la sensació que la meva experiència no es correspon amb els termes del debat. I arribo a la conclusió que, en el cas del nacionalisme català, la llengua ha jugat un paper que només li correspondria fins a cert punt, generant-se una bona paradoxa. L'èmfasi en la llengua només serveix, tornant a la imatge de les escales mecàniques, per quedar-se al mateix lloc, en una mena d'empat infinit (força precari, no cal dir-ho). Per pujar les escales calen altres coses, sense que això signifiqui 'abandonar' la llengua. Però no es pot posar sobre les espatlles de la llengua un pes que no pot suportar. Altrament ens posem en debats que no porten massa enlloc, com una vegada on, en un debat on hi havia una important personalitat del catalanisme, em deia que preferia una nació sense estat, a un estat sense nació. Però sense estat no pot haver-hi nació, si aquesta ha de pujar escales.

PD: (1) escriure a partir d'imatges com la de les escales mecàniques no és un bon sistema. Com li sentia dir a un professor, les imatges il·lustren, però no expliquen. (2) De fet volia acabar l'entrada referint-me al tema del castellà en un estat independent, tema que ha treballat Albert Branchadell en diversos llibres, com la Hipòtesi de la independència, que va generar un intens debat amb el col·lectiu -malauradament desaparegut- Contrastant, i que després va continuar amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre La moralitat de la política lingüística. Són treballs rigurosos dels quals aprendre molt, malgrat ser-ne crític amb alguns dels seus punts de vista.

Espanya nova

L'estiu passat em feia ressó de la campanya protagonitzada de Pau Gasol per una marca comercial sobre l'orgull de ser espanyol. La celebració de la nació espanyola ha anat progressivament deslliurant-se de la càrrega del franquisme, i avui dia ja trobem elements simbòlics que ens remeten a la seva modernització i desacomplexament, que també vaig comentar aquí a l'abril. Aquesta 'Espanya nova' té l'origen recent (o cojuntural, si es vol) en la campanya que va iniciar José María Aznar com a president del govern promovent l'orgull de ser espanyol (no he pogut trobar cap enllaç, seria interessant disposar-ne). Aquests dies de l'any nou ens hem trobat amb dues noves mostres d'aquest nacionalisme que barreja elements cívics i ètnics, banals, de celebració en positiu.

D'una banda, el discurs de la ministra Carmen Chacón a la Pasqua militar, on introduïa una cita d'Ernest Renan, ben conegut a la teoria del nacionalisme per la seva frase de 'la nació és un plebiscit de cada dia' (frase que per cert formava part d'una conferència i que el propi autor demanava a l'auditori que li permetessin expressar-ho així, tot i que després la frase ha tingut molt més èxit del que segurament s'esperava ell mateix). El cas és que la ministra va fer ús d'una altra cita de Renan; “Somos lo que fuisteis, seremos lo que sois. Éste es, en su sencillez, el himno abreviado de toda patria”. És un discurs trufat de referències democràtiques i modernes (des de la incorporació de la dona a la certificació de qualitat mediambiental de les bases militars espanyoles) que combina amb el reconeixement a un general que porta en servei des dels anys quaranta i que comparteix una medalla que en el seu moment va rebre també el general Franco.

Per altra banda, la revista Elle (vídeo de presentació) ha publicat un reportatge on, en bona mesura a partir dels èxits esportius, desenes de personalitats de l'esport i la política (Trinidad Jiménez, Ruiz Gallardón o Rosa Díez, p.e.) apareixen fotografiats amb collarets amb la bandera espanyola fent aquesta 'celebració de la nació' que mostra desacomplexadament l'orgull de ser espanyol. A Catalunya la polèmica vé per la participació de moltes de les 'personalitats' (o 'celebrities') que apareixen mostrant la seva espanyolitat sense complexos; el Tricicle, Lluís Bassat, Gemma Mengual, Judit Mascó, Dani Pedrosa, Jordi Labanda, Pau Gasol o Rosa Tous, entre d'altres. La mostra pública d'espanyolitat per part de catalans amb una forta dimensió pública és una mostra de la modernització del nacionalisme espanyol, que ja no es percep ni es projecta com un sentiment 'carregós'. Una modernització que té elements cívics i també ètnics (en terminologia acadèmica: Kohn, per entendre'ns) i que resumeix la declaració més lúcida (tot i que no intencionada) de Leonor Watling : "El deporte ha sacado nuestra parte más tribal. Nos hemos unido bajo el grito de 'soy español' como un clan". No direm allò de 'us imagineu que hagués passat si canviem 'español' per 'català', però...ja ho he dit.

En termes polítics, aquesta modernització aporta un element positiu -al meu parer; la clarificació (el terme me l'ha recordat una com sempre punyent entrada al Radar de Sarrià, al qual agraeixo també l'oportunitat de fer servir la paraula 'punyent'). La idea de clarificació també ens podria remetre a la Clarity Act del Canadà sobre la secessió del Quebec. Però el que m'ha suggerit tot plegat és si es pot posar en qüestió la terminologia les ciències socials quan parla d'identitats duals, passant per alt la jerarquia que es produeix entre les diferents identitats que expressa una persona, més encara quan són respecte la mateixa variable (identificació nacional, en aquest cas). Apunta al meu parer al fet que les identitats duals no pregunten sobre la jerarquia inherent que comporten (sentiment regional vs. sentiment nacional) i que és un repte també en elaborar estudis d'opinió.

Finançament, federalisme, agonistes i caques

Aquests dies de Nadal han estat extranys. Les quatre paraules del títol són entrades que no he fet i ja no faré per motius diversos. La del finançament em vaig adonar que no era digna de comentari. Vaig sentir la compareixença del ministre Solbes en directe mentre conduïa, i després vaig sentir com es transformava en notícia, i vaig pensar que tot el que es pot dir sobre el tema ja s'ha dit, ja ho sabem, ja se sap, ja ho saben. Després hi va haver l'article de Fernando Vallespín a El País dient que Espanya és un estat federal, tot i que inclomplet...Em reafirmo en algunes conviccions que he exposat amb poc èxit en algun moment i penso en el poema de Bécquer i que la poesia és qui pregunta. Em refugio en el meu fatalisme agonista i romàntic, que per això estem a Nadal, i veig que a Gràcia algú ha començat a posar banderetes sobre les caques dels gossos que els amos segurament no veuen, i en algun fòrum d'internet em sembla veure que per protestar contra l'ajuntament algú diu que no pensa recollir més les caques del seu gos (!?).

I aleshores també penso en un dinar que he tingut aquest Nadal amb gent que no es resigna i he llegit a gent que no es resigna i visc amb algú que escriu i no es resigna i he parlat de fer coses amb gent que no es resigna i m'he posat uns quants deures.