Bottlemania i Andrea Víctrix

He ensopegat amb un llibre titulat Bottlemania, un llibre que disecciona la indústria de l'aigua, que només als Estats Units genera un mercat de milers de milions de dòlars anualment. La transformació d'un bé com l'aigua en un producte on el continent acaba sent més important que el contingut il·lustra força bé la sensació de descontrol que sovint tenim del funcionament de l'economia i de la societat contemporània en general. Fins i tot es podria parlar d'un màrqueting de la crisi que gairebé la converteix en un producte en ella mateixa. Aquesta desconfiança cap a un sistema que sembla que prengui vida i es desprengui del control dels homes, contravenint el principi humanista de què l'home és la mesura de totes les coses, és un tema però que no és cosa d'avui. Des de Tolkien a Huxley i podríem anar més enrera, hi ha hagut molts autors que han posat prevencions a l'optimisme inconscient que fa perdre a l'home el control sobre les seves creacions. En el cas concret de l'aigua, m'ha vingut al cap immediatament una novel·la, no sé si una obra menor, de Llorenç Villalonga, titulada Andrea Víctrix, on el protagonista -un alter ego- del mateix Villalonga es desperta en la Mallorca del 2050, completament coberta pel ciment, i on en l'espiral del capitalisme i del consumisme el producte estrella és una mena de Cocacola que en realitat és aigua de l'aixeta. El llibre va guanyar el premi Josep Pla del 1973.

Martine Aubry

Martine Aubry ha estat nomenada nova secretària general del Partit Socialista francès, derrotant a Segolène Royal per un ajustat marge de 102 vots, després que la comissió del partit hagi donat per bons els resultats de la votació. Possiblement, algun periodista local deu estar ara una mica trist, ja que la il·lusió professional de donar la notícia que Ségolène Royal és presidenta de França haurà d'esperar, com a mínim, al 2012. L'enlluernament local amb els polítics d'altres països, siguin Zapatero, Obama, Blair, o en aquest cas Royal, és d'una certa miopia que sovint té uns sustrat poc democràtic, ja que implícitament es transmet la idea que una societat 's'ha equivocat' votant un candidat i no un altre, sobretot quan el candidat conservador no respon al tòpic que esperem (no és el mateix McCain que Bush, no és el mateix Cameron que Thatcher, no és el mateix Sarkozy que Chirac, etc) i dins els partits progresistes també, no sé perquè, es presenten com a més desitjables uns candidats que altres sense més fonament que una imatge no sempre ajustada a la realitat. Obama és més conservador que Clinton, de la mateixa manera que Martine Aubry, filla de l'últim comisari europeu que tenia una certa capacitat de lideratge com era Jacques Delors, alcaldessa de Lille i impulsora amb el govern Jospin de les famoses -i oblidades ara en temps de crisi- 35h laborals, respon a un perfil d'esquerres que es presenta com a més clàssic, en contraposició al tot imatge i poca substància de Segolène Royal. Ja es veurà si Aubry és capaç de dirigir amb èxit l'encarcarat socialisme francès, amb un partit on el que aquí anomenaríem barons està a l'espera del seu Sarkozy particular que el retorni com a alternativa real en la política francesa.

Dones

Avui és el Dia Internacional per a l'Eliminicació de la Violència contra les Dones, que a casa nostra es tradueix sovint per 25 de novembre: Dia Internacional contra la violència masclista. Els noms no són neutrals, i la utilització de categories que són construccions socials -com gènere o masclista- de vegades amaga un cert discurs de fons ideològic que acaba reproduint l'imaginari que es pretèn superar. Això és una impressió i com que no vull perdre els pocs lectors que tinc no continuaré amb coses que es podrien malinterpretar com a políticament incorrectes ;). Seria una mica la visió, que des d'un punt de vista irònic té l'Empar Moliner en el programa HeroisQuotidians. Suposo que s'entèn que això no significa menystenir el problema per qui pateix aquesta situació, ans al contrari, cal no banalitzar-la amb un discurs carregat de bones intencions però també de tòpics inoperants.

Darrerament, en canvi, he tingut l'oportunitat de veure dos programes de televisió on s'ofereix un tractament sobre la situació i el rol de les dones que em semblen molt recomanables. Mostren com es poden fer treballs sigui des de la ficció o els documentals, sense caure en tòpics retòrics. El primer és el documental que fan divendres a la nit al Canal33 (per quant TVC1 i TVC2?); A pagès. Sense 'pretensions adoctrinadores' parlen de la seva vida dones que viuen i treballen a pagès, de generacions i indrets diversos de Catalunya. És un programa que passa -em fa l'efecte- injustament desapercebut, fins que alguna cadena espanyola el copïi i aleshores en parlem aquí també. Excel·lent, emocionant molt sovint en veure les dones grans i joves parlant de la seva experiència, expectatives, i mostrant com han anat canviant el rol de les dones al camp. I molt il·lustratiu també quan parlen els familiars -marits, fills, etc. Recomanable, molt. I el segon és una ficció americana, MadMen. No sé com evoluciona en la segona temporada que tot just ha acabat als EUA, però la primera, més que oferir un retrat del món de la publicitat moderna que emergeix els anys seixanta, el que transmet molt bé és l'entorn social opressiu en què viuen les dones, entre objectes-propietat i treballadores de segona, les frustracions i conseqüències psicològiques i socials d'aquesta situació i també les espurnes que apunten a l'evolució social que tot just semblava començar a entreveure's en aquells anys.

PD: per cert, que si voleu fer un seguiment dels 'dies de' que hi ha cada dia arreu del món, us recomano el bloc Himajina, és gairebé surrealista (sense el gairebé, de fet...)

Descompressió -o no- als ports

Cap de setmana pels ports, Matarranya i Terra Alta. No arribo al nivell de detall que el Ramon Tremosa ofereix en els seus articles sobre les diferències entre la franja i la banda administrativament catalana, però hi ha algunes diferències evidents, es nota que el govern aragonès inverteix en desenvolupament rural, possiblement perquè no s'ho gasta en 'banalitats identitàries' . La situació a la franja resulta curiosa, els ports divideixen administrativament -entre Aragó, València i Catalunya- un paisatge -físic i humà- que en realitat és el mateix. No conec cap estudi a l'estil del que va fer Peter Sahlins sobre la Cerdanya, però valdria molt la pena, no només pel vessant lingüístic -apassionant encara que no se sigui del gremi- com de l'identitari i polític. Suposo que a llarg termini el futur del català a la franja no és gaire afalagador -no més que a altres llocs, però.

La curiositat són les fotos, cap de les dues són de pobles de la franja, sinó de dos pobles de la Terra Alta que aprofiten força bé la seva situació, amb nuclis històrics ben conservats, com els ajuntaments que es veuen a les fotos, on per cert, només pengen la bandera catalana i l'europea. Són Arnes i Horta de Sant Joan.

Enquesta a El Periódico (ii)

Avui ElPeriódico publica una nova enquesta sobre les eleccions al parlament de Catalunya. Segons els resultats, CiU tornaria a guanyar les eleccions i arribaria als 52-54 diputats, mentre que el PSC pujaria també, encara que menys, fins als 38-39. La principal sorpresa seria el fet que ERC mantindria el mateix nombre d'escons, de manera que la coalició de govern incrementaria fins i tot la majoria absoluta de què disposa actualment.

Tanmateix, amb una mostra que segons surt a la fitxa tècnica, no introdueix cap correcció per circumscripcions -que és on realment s'escullen els diputats- fa que haguem de posar entre cometes l'atribució d'escons, per molt refinat que sigui el model que es fa servir per oferir resultats d'intenció de vot (no surt res impossible). Tenen més valor els percentatges que es donen -que són pel conjunt de Catalunya- que no pas l'atribució d'escons on Lleida, Tarragona o Girona deuen tenir poc més d'un centenar d'enquestats per província.

Per altra banda, no ho he pogut recuperar, però la portada del diari no deu haver fet molt feliços a ERC i ICV; el partit del president Montilla és segons el sondeig el guanyador de les eleccions i s'anomena... 'Tripartit'. Ni republicans ni eco-socialistes surten esmentats a la portada; no existeixen.

Eleccions País Basc

Una de les properes eleccions que tenim a la vista els politòlegs són les del País Basc. Ocasionalment n'he fet referència en relació a la consulta del lehendakari Ibarretxe, tant pels possibles resultats que podrien donar-se cas que s'hagués dut a terme, com també respecte la sentència del Tribunal Constitucional que finalment la va acabar prohibint. No se n'ha parlat gaire més de la consulta, i un dels motius és potser que està ja en marxa la precampanya. Aquestes eleccions són una prova tant pel PNB com pel PSE. Els primers, veure si el president Ibarretxe i el seu partit pateix un desgast arrel de la consulta fallida, o si pel contrari l'electorat basc el recolza. Entremig, les tensions internes del partit, allò que tant agrada a alguns mitjans dels moderats i els radicals. Per altra banda, el PSE ha interpretat els resultats de les darreres eleccions espanyoles com el senyal definitiu per pensar que poden guanyar per primera vegada les eleccions basques. I és que el març passat, per primera vegada el PSE ha superat al PNB en nombre de vots, tal i com mostren els següents gràfics. Per contextualitzar una mica l'evolució de les eleccions, he sumat d'una banda els vots de PNB i EA a les generals i abans de les eleccions basques del 2001, on van per separat, i he fet el mateix amb EE i PSE abans del 1993, per veure fins a quin punt hi hauria un desplaçament en el vot. En tot cas, el percentatge de vots obtingut pel PSE el 2008 -un 39%- només tindria com a precedent el 33% obtingut a les eleccions basques del 1986 (i aquí amb la precaució que eren altres temps on l'extinta EE encara tenia una presència important a l'arena basca). El PNB en canvi, sembla deixar enrera una fase de creixement que culmina el 2001 i que semblava trencar amb els alts i baixos que es donaven fins aleshores entre eleccions espanyoles i basques:
Si comparem en termes de nombre de vots absoluts per mirar números més enllà de la participació, veurem com les diferències PNB-PSE sempre han estat molt més grans en les eleccions basques; més del doble en les eleccions del 2001, i gairebé a les del 2005, en una situació on, a més, tradicionalment el PNB resisteix millor la davallada que a Catalunya té per exemple CiU entre tots dos tipus d'elecció. De fet, fins el 2001 es movia en un nombre de vots força estable independentment del tipus d'elecció;
Si mirem el període que comença amb les eleccions basques del 2001 i conclou amb les espanyoles del 2008 ens trobem amb una situació força volàtil on el PNB sembla entrar en una línia descendent, mentre que el PSE semblaria haver fet un gran salt fins al punt de situar-se com a força més votada. La situació electoral al País Basc és però complexa d'analitzar. Les properes eleccions semblen que seran, pel PSE, el moment d'assajar el seu Yes We Can particular, tal i com sembla que ha fet servir ja en algun mínting el seu presidenciable, Patxi López. O potser seran les del retorn a la normalitat pre-2001? Ja ho anirem veient.

L'Espanya plural avança a bon ritme (ii)

De l'Informe sobre la democracia en España 2008, elaborat per la Fundación Alternativas:

Pero es en la reforma de la organización territorial del Estado, y más en concreto en la del Estatuto de Autonomía de Cataluña, en donde el Gobierno comete más equivocaciones, lo que acabará pagando posteriormente en las urnas: la pérdida de apoyos entre los votantes de centroizquierda y entre los votantes sin ideología (sic) parece estar relacionada con el alejamiento de esos sectores de las actuaciones del Ejecutivo en materia territorial

Está por ver si el PP ha aprendido la lección y va a cambiar de rumbo hacia una modernización que lo homologue con la derecha europea democristiana o liberal, o entiende que para ganar en la próxima ocasión necesita mayores dosis de lo mismo, pero con otros líderes. Salirse del esquema hasta ahora utilizado necesita un giro copernicano de la oposición, en precarias condiciones de unidad y de reflexión tras el resultado electoral de marzo. Ello se vería facilitado por las políticas de consenso con los socialistas en los grandes temas de Estado. Para ello, los socialistas deberían evitar a su vez las estrategias de aislamiento a la derecha, de las cuales el principal ejemplo fue el denominado Pacto del Tinell (...). El Pacto del Tinell para la exclusión del PP fue, por encima de cualquier otra consideración, un monumental error político.

ERC i ICV; frontera i armistici

Segons informa l'Avui aquesta setmana dirigents d'ERC i ICV han mantingut diverses trobades per tal de rebaixar la tensió entre totes dues formacions, unes tensions que segons el mateix article mai no han estat fluïdes sinó més aviat al contrari. Històricament ICV ha estat sempre al costat del PSC-PSOE en formar pactes de govern, primer als municipis i des del 2003 al govern de la Generalitat. ERC fa uns anys que s'hi ha afegit donant lloc al conegut tripartit. Perquè són dolentes les relacions entre ERC i ICV? Podria ser una bona hipòtesi el fet que competeixen en alguna mesura per un electorat similar? Comprovem-ho (matusserament, és clar). En primer lloc, si ens fixem en el record de vot i simpatia, veuríem com aparentment no comparteixen més que una petita part d'electorat; només al voltant d'un 3,5% dels enquestats que varen votar per aquests partits tenen simpatia per l'altre. En canvi, si ens fixem en la pregunta de proximitat cap als partits, observem ja com un 37,5% dels electors d'ICV se senten propers o molt propers a ERC, mentre que un 53% dels electors d'ERC se senten propers o molt propers a ICV.

Si mirem la distribució, segons el record de vot a cada partit, en tamany de municipi, ideologia i sentiment nacional, tenim una primera aproximació sobre el possible espai que comparteixen. Caldria segmentar les dades, creuant aquestes variables, però amb aquesta visió superficial podem veure el següent: tenen una distribució ideològica on l'àrea que comparteixen és força àmplia:
Pel que fa a la distribució segons tamany de municipi, observaríem algunes diferències importants, especialment en els municipis entre 150.000 i 1.000.000 d'habitants, és a dir, el cinturó de Barcelona (àrea molt interessant on veure l'evolució de tots dos partits però especialment d'ICV, que sembla tenir un espai electoral molt polaritzat que no mirarem aquí, però). Veiem també com aquestes 'àrees' se solapen pràcticament en la seva totalitat en els municipis entre 10.000 i 50.000 habitants i a la ciutat de Barcelona.
En la distribució segons la identificació nacional tornem a trobar una posició on presenten una àrea pràcticament idèntica; el més català que espanyol


Hem de tenir en compte que amb aquestes dades estem assumint implícitament que comparteixen certs espais electorals similars, tot i que no ho podem establir rigurosament amb el tipus d'anàlisi que hem fet servir aquí. Això no es pot determinar doncs amb aquesta aproximació, però sí en canvi ens dona unes pistes sobre 'on mirar' amb la hipòtesi que ICV i ERC es dirigeixen en una proporció significativament rellevant, a un mateix tipus d'electorat, fet que ens podria explicar aquesta competició en forma de crítiques que circulen entre un i altre partit i que hem viscut darrerament.

Els independentistes (ii)

Si ahir matisava la relació elector-independentista, i fins i tot el propi concepte 'elector', per continuar avui afegeixo un parell de taules més. Un dels efectes de fer interpretacions del tipus 'el X% dels electors d'ERC o CiU són independentistes' és assumir l'existència no només d'una correlació sinó d'una causalitat. Seria interessant estudiar els efectes de l'adscripció partidista dels electors en el posicionament respecte qüestions polítiques com podria ser la forma constitucional de Catalunya. És a dir, si CiU (o CDC, que seria el primer element de complexitat per una anàlisi d'aquest tipus) és manifestés explícitament a favor del sí en un referèndum de secessió, quin efecte tindria en el seu 'electorat'? Baixarien els seus suports entre aquells que no manifesten una preferència per l'estat independent o més aviat canviarien de parer per la influència que podria exercir en ells el posicionament del partit?

En tot cas, on sembla existir una correlació i una causalitat clara és entre el fet de tenir un sentiment d'identitat exclusivament català i manifestar la preferència per un estat independent:
Si el fet de ser votant d'un o altre partit tingués algun efecte ho podríem comprovar veient com es comporta el grup d'independentistes que recorden haver votat a cada partit, en aquest cas respecte el sentiment identitari.De fet la relació surt fins i tot més clara entre els 'independentistes' de CiU que entre els d'ERC (R2=0,86 vs R2=0,78).

Els independentistes

Arrel de les darreres enquestes que han sortit enguany i de l'estudi del Cercle d'Estudis Sobiranistes, s'ha comentat que el major nombre de favorables a la independència es trobaria entre els votants de CiU, mentre que la major proporció es trobaria entre els votants a ERC. Ja hem comentat aquí que com a partit gran, CiU, a l'igual que PSC, tenen electorats heterogenis, i per tant establir una correlació -i menys encara causal- entre tots dos aspectes és al meu parer massa arriscat. Pot tenir més sentit en un partit fins a cert punt single-issue com ERC, però en tot cas, el concepte 'elector' és dinàmic, i per tant, respon a una fotografia que va canviant en funció de la cojuntura política. Per altra banda, també cal tenir en compte el debat sobre les preguntes a partir de les quals es presenten aquestes dades; bé la que demana si s'està a favor o en contra de la independència, la de què faria l'enquestat davant un referèndum, o la que demana sobre les preferències constitucionals de l'enquestat. Totes tenen elements a favor i en contra, o més aviat, totes ens ofereixen informació amb diferents matisos. Si fem servir la pregunta sobre les preferències constitucionals que trobem en les enquestes del C EO(de la qual, es podria argumentar que pot ser en certa manera restrictiva), trobem que ERC és el partit que concentra no només la proporció més alta sinó també el major nombre en termes absoluts:Però encara ens podem preguntar; què podem entendre com a electors d'ERC (o de qualsevol altre partit)? Si veiem les dades d'aquest any, i fer el diferencial entre el record de vot i la simpatia de partit (també ho podríem comparar amb intenció de vot), veiem com tenen el diferencial més alt (-9 punts) de tots els partits, cosa que posa en qüestió parlar en els termes dels 'votants independentistes' -o qualsevol altra dimensió- d'un o altre partit.Aquesta gràfica ens dona una certa informació sobre el possible desgast dels partits polítics, tenint en compte que les dades són les que els enquestats afirmen. Així, en aquest cas, podríem interpretar el diferencial que dona el cas d'ERC com el d'electors que el varen votar a les catalanes del 2006 però que ara mateix no simpatitzen amb el partit. Es poden aventurar hipòtesis que expliquin aquesta relació, com ara votants decebuts amb l'evolució del partit. Però no és tan simple com això, així que dedicarem una altra entrada a comparar dades sobre record de vot, simpatia i intenció de vot.

Nacional és social

Avui surt publicat a ElPeriódico un article titulat 'La crisi ajuda Montilla a portar el debat a l'eix esquerra-dreta'. L'estratègia és coneguda; després dels 23 anys de governs Pujol marcats per l'accentuació de l'eix nacional, l'aposta del tripartit seria la superació d'aquest eix per l'ideològic, en un trajecte de 'normalització' per uns o de 'dilució' per altres, però en tot cas, tal i com diu l'article, per desplaçar el debat polític sota el lema 'nacional és social'. És evident que l'existència d'un eix nacional juntament a l'ideològic és una característica peculiar dels estats plurinacionals i més en concret de l'arena política de les nacions sense estat. En el cas de Catalunya es dóna a més un factor de complexitat afegit, ja que a diferència d'altres casos com Escòcia o el Quebec, on existeixen partits estatalistes o unionistes i un tercer nacionalista (de la nació sense estat) com el SNP o el BQ-PQ, al principat el nombre de partits es distribueix en bona mesura en les combinacions resultants dels dos eixos (nacionalismes/regionalistes vs. esquerra/dreta).

L'aposta estratègica pel PSC no és nova, no té els seus orígens en la contingència que es produeix el novembre del 2003. Encaixa de manera coherent amb el seu ideari, i a més, al meu parer, està sent ben executada des que va assolir responsabilitats de govern a la Generalitat. A més, cal afegir en favor del partit que ho està desenvolupant en unes circumstàncies polítiques que no oferien tots els elements a favor; formar coalició de govern sent el segon partit de la cambra, i repetir-la tot i empitjorar resultats a les següents eleccions (a més de la cojuntura econòmica i la dinàmica política i electoral espanyola). El 'corriment d'eixos' que s'esmenta a l'article com a estratègia del PSC sitúa al partit en el centre de l'eix nacional, entre les posicions de regionalisme uninacional del PP (i C's) i de nacionalisme de CiU i ERC (més o menys sobiranista). Pot semblar una paradoxa però és així com els socialistes es plantegen poder 'desactivar' aquest eix -on no se sitúen ben bé en una posició central en termes socials si atenem a les enquestes- mentre que els permet reforçar el seu posicionament en el centre social a nivell ideològic (on sí que estan situats ben bé al centre), cosa que desplaça tots els seus competidors (CiU, ERC, ICV i PP). En part això es pot observar (de manera molt parcial) en les taules següents. En primer lloc, comparem l'autoubicació nacional dels electors del PSC i la ubicació nacional que atribueixen al partit. Observem com els mateixos votants del PSC a les autonòmiques (això cal tenir-ho en compte en dibuixar la gràfica perquè amb el record de vot a les generals podria ser diferent, i potser caldria fer-ho amb la pregunta de simpatia de partit i no de record de vot) coincideixen a ubicar-se en unes proporcions semblants a les del partit, tot i que aquest és percebut lleugerament més espanyol per part del seu electorat;
Si comparem en canvi l'autoubicació nacional del conjunt dels electors (i aquí s'inclouen també els mateixos votants socialistes) i la ubicació que atribueixen al PSC, observem com les dues curves se separen més visiblement (la llegenda de l'eix X està incomplerta, cal fixar-se en els cinc punts del gràfic), ja que l'electorat es percep més català que no pas el que percep que és el partit socialista, sobretot pels extrems; Si en canvi, fem un pas més i excloem de l'anàlisi els votants del PSC, tant a l'hora d'autoubicar-se en l'eix nacional com d'ubicar el PSC, observarem com aquesta distància és encara més gran; fins un 35% dels electors que no varen votar pel PSC a les eleccions autonòmiques consideren que el partit és més espanyol que català o només espanyol, vint-i-cinc punts per sota de l'autoubicació nacional d'aquests mateixos electors. A les opcions de més catalanitat es produeix el mateix efecte a l'inversa.Aquestes dades són una simplificació excessiva, segurament, però sí que recolzen l'encert de l'estratègia a la que apunta l'article de El Periódico.

Llibres rebuts

Llibres rebuts. Acabo de rebre dos llibres encomanats de fa temps. Un és Cants á la Patria, d'Àngel Guimerà, llibre que és, segons el mateix autor, un 'aplech de discursos meus escampats fins avuy per nostra Catalunya', una nació que ho ha perdut tot en els 'etzars de sa vida'. L'altre llibre és La crisi del PSOE vista des del conflicte Pallach-Raventós, de mossèn Josep Dalmau, capellà de Gallifa i antic militant del Moviment Socialista de Catalunya, un dels fundadors de l'Assemblea de Catalunya, i així sempre. La situació del socialisme català dels setanta, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament de Jordi Pallach, la relació amb la Convergència Democràtica de Catalunya de Jordi Pujol, són temes interessants a conèixer per entendre millor la Catalunya actual.

The Economist: Special Report on Spain

Via el bloc de l'Enric Canela m'assebento del reportatge especial de The Economist sobre Espanya. Entre la sèrie d'articles que inclou l'especial no pot faltar un sobre l'organització territorial d'Espanya. El títol parla per sí sol: Spanish Devolution: How Much Is Enough?. L'enfocament de l'article queda resumit pel subtítol; Devolution has been good for Spain, but it may have gone too far. Segons l'article, la devolution ha tingut conseqüències positives pel sud d'Espanya, però és curiós que en les declaracions que l'article recull a continuació d'Antonio Muñoz Molina o Josep Ramoneda -que no són nacionalistes- critiquen justament els efectes de la descentralització simètrica que s'impulsa des de l'estat. Alhora però, l'article vé a dir que el problema està en els 'nacionalistes' catalans o bascos per voler 'cafè només per ells', tot i que de passada reconeix que en el cas de Catalunya, tot i ser la quarta regió més rica, rep molt menys per càpita que moltes altres. Però és clar, els noms que predominen per descriure la situació actual són els ja esmentats, a més de Savater, Díez, Paco Llera, etc. Respecte la qüestió lingüística, es diu que el català i l'espanyol s'assemblen força (que deu ser un motiu per deixar estar el tema de promoure'l, suposo...), perquè com diu l'article: "Many thoughtful Catalans believe that Catalan would be safe if it remained the language of primary schools, but that Catalonia would gain much by allowing a choice between Catalan and Spanish in secondary schools". No sé perquè hi faig referència a aquests articles, la veritat...

Transition

Per anar acabant amb la sèrie eleccions americanes, m'apunto tres o quatre temes. Primer, que el president-elect continúa utilitzant internet ara per gestionar i comunicar el període de transició que conclourà el 20 de gener amb l'inauguration speech. Al web Change.gov, el lema permet mantenir la coherència del missatge electoral (idea clau diferencial de la campanya d'Obama com AOrte apuntava en un comentari) alhora que descriu materialment el període que ara comença de múltiples lectures es presenten tant les prioritats del nou president (sanitat, Iraq i Afganistan, energia, seguretat, lideratge global...). També ofereix un espai participatiu i fins i tot una secció on enviar el teu currículum per treballar-hi. Tornant a l'agenda del president, sembla ser que de les múltiples felicitacions que ha rebut, n'ha contestat personalment a 9. Evidentment l'elecció té el seu simbolisme i defineix l'agenda de prioritats a nivell internacional; Israel, Corea del Sud, Japó, França, Alemanya, Gran Bretanya, Austràlia, Canadà i Mèxic. Política domèstica, de seguretat i economia, si ens mirem aquests 9 governs.

Aquest període de transició s'aprofita per donar forma a l'equip de govern del nou president i als nombrosos càrrecs que caldrà nomenar per part de la nova administració. El propi procés de traspàs de poder genera de fet una estructura pròpia, normalment amb persones que han tingut responsabilitats executives en el passat i que Obama ja ha posat en marxa. L'altre nomenament clau és el Chief of Staff, la persona de confiança del president que gestiona el dia a dia de la presidència i que té un perfil polític alt. Obama s'ha decantat per algú de confiança del mateix Xicago, el congressista per Illinois Rahm Emanuel. En darrer lloc, queda pendent quin paper atorgarà als dos artífex del seu èxit electoral, David Plouffe i David Axelrod.

Malestar

S'ha publicat recentment el llibre El malestar de la cultura catalana, de Josep-Anton Fernàndez. Doctor en llengües modernes per la Universitat de Cambridge, el primer que em va agradar del llibre és el seu mateix títol. Tinc una certa debilitat per la paraula malestar, especialment en francès -malaise. Des d'una perspectiva politològica, l'interès del llibre rau en què tracta d'un tema que resulta familiar -la reflexió sobre la identitat, sobre què significa i com es defineix la catalanitat- amb un enfocament que com a politòleg em resulta suggerent. El llibre és original i provocador, amb referències tant del món de la literatura o la teoria acadèmica com de sèries de televisió. He dit original i provocador, i són dues paraules que em resisteixo a fer servir pel que tenen de tòpic, però no ho són en aquest cas, el llibre ho és veritablement. I a més aconsegueix que, tractant-se d'un assaig que és el resultat d'una àmplia reflexió d'anys i de trajectòria acadèmica, sigui capaç de plantejar els temes amb sentit de l'humor, una feliç combinació anglo-catalan. Felicitats doncs.

Yes we can i el SNP...

Recupero una imatge que vaig penjar fa temps en aquest bloc en relació a les eleccions americanes; Obama i el seu 'Yes We Can". Avui mateix he sentit a la ràdio que se'n parlava de l'eslògan i del seu origen. Algú deia a la tertúlia que per les obres de la Sagrada Família s'havia fet servir un "Junts podrem". L'abril passat ja comentava que va ser Alex Salmond i el SNP els qui havien utilitzat el "Yes We Can" com a eslògan de campanya el 1997. És possible que fins i tot ja s'hagués utilitzat fa encara més temps, cosa que no és del tot extrany en política donat que al capdavall sembla que a menys paraules utilitzes més s'assemblen. En tot cas, recordar doncs que ja fa onze anys els nacionalistes escocesos el van fer servir...

Eleccions USA: Obama segur

Ahir ho posava en interrogant, avui ja es confirma que Obama ha guanyat les eleccions. Una doble lectura electoral; les enquestes s'han acomplert pel que fa a la previsió dels vots electorals i el senador demòcrata ha guanyat en estats com Florida, Ohio o Virginia. Estats que al mapa electoral tenien el color vermell dels republicans en anteriors eleccions. Les diferències percentuals no són però tan espectaculars; si a hores d'ara Obama obté 338 vots electorals i McCain només 155 (amb 45 encara per decidir), en percentatge de vot la diferència és de 4 punts, 51-47. També cal destacar la participació, que de moment es calcula al voltant del 65%. Segons Politico, les enquestes a peu d'urna (exit polls) mostren que si bé els blancs han votat en una proporció similar o fins i tot menor que a les del 2004, la clau hauria estat l'alta participació de latinos i afroamericans.

McCain ha reaccionat felicitant Obama i oferint la seva col·laboració, atribuint-se en exclussiva la responsabilitat pels resultats, tot i que és evident que el pes de l'administració de George Bush no l'ha ajudat (per dir-ho així), i amb qui de fet, és just de recordar, no s'hi ha avingut gaire.



El discurs d'Obama bé, com sempre. Ara però haurà de demostrar que a més de bona oratòria i capacitat d'il·lusionar, té capacitat de gestió. Com li recordava Hillary Clinton a les primàries, haurà de demostrar les seves capacitats de governar quan el truquin a les 3 de la matinada i en 30 segons hagi de prendre decisions per les quals l'oratòria no li serà de gran ajut:



I pel que fa al Senat, sembla que els demòcrates obtindran una majoria sòlida sense arribar però als 60 senadors. En tot cas, les majories que semblen obtenir els demòcrates a ambdues cambres li permetran en principi desenvolupar més fàcilment la seva agenda, però cal recordar que la disciplina de vot als Estats Units està molt lluny de ser com aquí, a la búlgara...

Eleccions USA; Obama segur?

Pel que he anat sentint als mitjans de comunicació les darreres hores, es posen certes prevencions a una aclaparadora victòria d'Obama a les eleccions. Totes les enquestes assenyalen el senador d'Illinois com a favorit, però caldrà esperar veure els resultats a estats clau com Ohio, Pennsylvania o Florida per entreveure si estarem davant una victòria còmoda del demòcrata o si McCain té possibilitats de capgirar el pronòstic. Aviat tindrem ja la resposta.

1) De tot el procés de seguiment de la campanya, una de les coses més (bé, no tant) sorprenents és com el periodisme català en general ha passat de la condescendència a l'admiració i a una conversió massiva en experts en American Politics, i el que més m'admira, amb un sostingut entusiasme en qualsevol dels dos rols, amb les cassoles fa uns pocs anys o amb castells de sorra amb la cara d'Obama a la platja de Barcelona. I com deia en Jimi Hendrix; "...castles made of sand melt into the sea, eventually".  

2) El món periodístic té les seves corresponents excepcions com la sèrie d'articles del veterà Lluís Foix (amb qui per cert, vaig tenir el privilegi de poder compartir una llarga estona de conversa fa uns mesos) que llegint-les em van fer venir a la ment la imatge d'un Espinàs fent un A peu pel Mid West. I n'hi ha d'altres que em deixo, evidentment.

3) També s'ha observat la cacera del New Yorker; qualsevol que estigui a Nova York -la resta dels Estats Units no compta gaire- per qualsevol motiu laboral  o professional ha estat xuclat pels mitjans catalans com a insider de la política americana. Si una gràcia tenen les noves tecnologies, és que no cal viure físicament als Estats Units per poder fer un seguiment de la campanya americana. Viure-ho de primera mà és un plus, però no estic segur que funcioni a la inversa. 

4) He vist molt expert en comunicació, en crítica televisiva i poc expert en ciència política. Potser m'ho he perdut jo, però politòlegs com Carles Boix, Josep Maria Colomer o Gabriel Colomé, que no són extranys dels mitjans de comunicació no han aparegut gaire en els mitjans mainstream, o no tant com el seu coneixement del cas americà mereixeria. Per no parlar d'altres politòlegs més joves o menys coneguts que en canvi sí han tingut un cert ressó en mitjans electrònics, com els nens del pati. I ara també recordo el gran seguiment que va fer l'Oriol Vidal-Aparicio, qui per motius professionals -crec recordar que així ho deia al seu bloc- va deixar d'oferir unes molt bones i didàctiques cròniques del procés de primàries que són per guardar com a manual.

4) Dic tot això, perquè s'acaben generant quatre o cinc idees bàsiques que acabes sentint de tots els experts que només es nodreixen del que surt als mitjans de comunicació (que si l'efecte Bradley, que si Ohio, que si l'efecte contraproduent o no de la Palin, que si la participació és baixa, etc...) però que es queda en un nivell molt superficial. En Josep Maria Colomer penjava al seu bloc l'altre dia una papereta electoral de Nova York, i ahir a l'Àgora en va fer una mini-sessió molt didàctica en un moment del programa. Això és al que em refereixo, precíssament. 

5) Podríem continuar. Per exemple, què passarà quan algú llegeixi el programa d'Obama i vegi que s'oposa al matrimoni homosexual (en bona part emmarcat en un debat clàssic als EUA entre govern federal i estats), que defensa la pena de mort en alguns casos o que es mostra favorable a la interpretació de la constitució americana que garanteix el dret dels ciutadans a portar armes (una interpretació que des del punt de vista europeu ens semblaria molt 'de dretes' però que als EUA és moderada). Per no parlar del debat sanitari, on té una posició molt més 'de dretes' de la que tenia Hillary Clinton, per exemple. 

6) Tot això per dir que el món del periodisme ha près el rol de modern demiurg sense més fonament que una impressió. Però que al final més que mirar ens emmirallem, i acabem veient un reflex del que voldríem veure de nosaltres mateixos?

Coses de la febre, suposo...

Sopes d'all (3...)

Continuem, que plou i hi ha febre...són fragments del llibre Catalunya, poble dissortat:

Quan la Lliga parla dels seus trenta anys de catalanisme, té tota la raó. Els partits catalans d'oposició no han fet més que obra de crítica en lloc d'obra d'estudi. En lloc de crear una forç d'oposició, amb preparació tècnica, han fet la crítica destruint i difamant l'adversari. Davant les claudicacions de la Lliga no hi han sabut posar el seu redreçament digne i auster per a omplir el buit que ella deixava. Si del catalanisme regionalista, n'hem après la història, l'arqueologia, la divulgació de la llengua, la poesia i l'art (...) de la gent d'esquerra en podíem haver après tractats socials i polítics, estudis econòmics, principals factors de la vida moderna, puix avui ens trobem que en aquest sentit a Catalunya ho tenim tot per fer (...). Com a partidistes pensem mes en el partit que en Catalunya; com a particulars esperem que el veí passi al davant (...). Per Catalunya Nació, mentre no sigui un estat polític amb plens poders i plena sobirania, totes les llibertats, estatuts, concòrdies y altres bons tractes i raons que se li donin només seran pures paròdies, pomposes de fora i buides de dins; com una mena d'amant a caprici d'un senyor.

Per acabar, una advertència;

Fins avui hem passat els anys cantant només les excel·lències del nostre poble, fins i tot fent-ne un abús, però sense corregir cap dels seus defectes.

Sopes d'all (2) i les que vindran...

Seguim amb la sèrie 'sopes d'all'. Si l'altre dia el jutge de l'Audiència Nacional se'n reia dels acusats, en un exercici que veritablement genera una gran confiança en el sistema judicial espanyol, val la pena recordar el que escrivia Rovira i Virgili el 1914:

Precisament dins la classe dels funcionaris de la justicia és on mes sovint se manifesten els casos de catalanofobia. Molts senyors jutges, fiscals, presidents d'Audiència, etc., són destinats a Catalunya sense saber ni mitja paraula de català. I quan aquí es troben amb testimonis que parlen el nostre idioma nacional per no saber-ne d'altre (ara és pitjor, perquè sí que en sabem...) aqueixos hieràtics senyors de toga es posen neguitosos, s'indignen, i boten com si els hagués picat un escorçó. Tant sovintegen aquests fets, que es fan realment intolerables. (...). Som els catalans els qui ens hauríem d'indignar pel fet que s'envíi a administrar justícia a Catalunya (ara ens hi porten, però també venen) homes que no entenen la llengua dels seus habitants, ni saben res de les nostres costums ni del nostre viure.

Però Rovira i Virgili continúa, ara retratant el catalanisme;

Davant els agravis de què és objecte el llenguatge nostre, els catalans permaneixem en general callats i inactius, i sols algún que altre cop fem sentir una tímida protesta. I es parla encara de les exageracions del catalanisme! Nosaltres, que no volem pas l'exacerbació de les passions, no podem tampoc aplaudir que es deixi passar impunement paraules i actituts despectives que, si be són dignes de menyspreu, constitueixen ofenses que no han de tolerar-se amb mansuetut. En altres pobles, cada una d'aquestes ofenses motivaría una resposta adequada. Aquí som, segons sembla, de més bon natural. Però seria deplorable que la prudencia catalana servís per encoratjar les insolencies dels forasters que no saben respectar la terra on viuen.

Tot plegat, sopes d'all.