La convenció demòcrata d'Obama

Per manca de temps no puc seguir tant com voldria l'actualitat de les eleccions americanes com sí que en vaig fer fa uns mesos. Per qui vulgui sobredosi d'informació, els següents blocs (tot i que més aviat ja no són blocs, sinó revistes online): DailyKos, Politico i TheHuffingtonPost. Alguns articles interessants al NYT d'aquests dies: Hillary Clinton fent una crida a la unitat del partit, la semblança d'Obama amb Lyndon. B. Johnson i un altre recomanant Obama, davant l'estancament que mostren les enquestes, que es mantingui fidel al seu missatge original. Tanmateix, Obama segueix liderant les enquestes i els vots electorals, com mostra el mapa que hi ha al web Politico a partir de les dades que es poden trobar al web RealClearPolitics, un portal de recursos polítics sobre l'actualitat EUA (també amb risc de sobredosi...).

Batista i Roca i la desintegració d'Espanya

La desintegració d'Espanya i les idees de Toynbee es un llibre on, basant-se en l'anàlisi de l'auge i declivi de les civilitzacions de l'historiador anglès, Batista i Roca estableix un paral·lelisme amb la història d'Espanya. Seguint l'esquema de Toynbee, Batista i Roca conclou que Espanya es troba en les darreres fases que han de conduir a la seva dissolució final. Més enllà de la validesa de la teoria de Toynbee o de l'adaptació que l'intel·lectual català en va fer, és com sempre molt valuós rellegir en clau actual moltes de les coses que deia en aquest petit llibre del 1968.

Per exemple, allò què té relació amb les minories dirigents, i amb la seva versió degradada, les minories dominadores. Del domini s'esdevé l'escissió entre grups i territoris, i de la decadència es passa a la desintegració (1). Batista i Roca alerta en el seu assaig que no era (és) 'l'hora dels petits polítics de maniobra, sinó de grans homes amb la visió i les dots de l'estadista'. Continúa dient en aquest sentit que 'si el nostre poble torna a produir un Prat de la Riba o un Macià ens salvarem. Si no, ens enfonsarem amb els castellans'. Així, el doble objetiu és 'conservar la nostra personalitat com a poble i (...) obtenir la independència nacional. Perdre de vista la necessitat d'assolir aquests dos objectius seria frustrar tot l'esforç de sis generacions de catalans renaixentistes'. Seria un bon exercici per les persones que van participar de la transició espanyola emmirallar-se en aquesta frase i fer examen de consciència. Hi hauria resultats desiguals, evidentment. Aquest exercici sembla evident llegint el text, que és premonitori del que passaria pocs anys després: 'Els homes que avui tenen una influència en dirigir els afers catalans carreguen amb una greu responsabilitat històrica (...). Ens acostem a un tombant des del qual cap solució no s'albira. No es pot tornar enrera ni posar un pedaç per anar tirant. La situació cada vegada serà més greu'. 1968 o 2008? Seria interessant aplicar el mateix esquema de desfeta-refeta-desfeta-dissolució no a Espanya sinó a Catalunya i al catalanisme polític.

En el context del tardofranquisme en què escriu, Batista i Roca indica que l'eventual restauració de la monarquia a Espanya seria només una solució immobilista que ens allunyaria del nostre entorn, que 'marxa i avança amb una velocitat vertiginosa'. Aquest horitzó ha de ser Europa, on els catalans 'trobem unes noves perspectives de llibertat i de progrés econòmic i cultural obrint les fronteres del Nord vers Europa i alliberant-nos de la pressió ofegadora, que impedeix el nostre desenvolupament, que ens ve de les fronteres de l'Oest'. Si no es pren aquest camí de la independència, (el qual, per cert, Batista i Roca considera també que seria beneficiós pels propis espanyols) Catalunya està abocada 'al remolí castellà' fent que 'la comunidad de destino ens engoleixi a tots en la catàstrofe final'.

Batista i Roca exhorta al final del llibre a 'tallar amarres, salvar la nostra pàtria i integrar-nos a Europa'. I conclou: 'Per a mi en la decisió a prendre no hi ha cap dubte. I per a tu, català?'.

Què hi ha algú?


(1) El tema de les elits dirigents es pot relacionar a la distinció entre els incompetents, els intel·ligents, els malvats i els estúpids de C.M Cipolla a què es referia molt encertadament el blocaire Enric Canela.

George Bernard Shaw i el nacionalisme irlandès

George Bernard Shaw és el famós autor de Pigmalió, i va ser premiat amb el Nobel de literatura. També era irlandès, i va viure el procés d'independència del seu país. En el llibre Irish Freedom de Richard English es pot trobar citada una interessant reflexió que l'escriptor va fer el 1906 sobre la qüestió irlandesa i el nacionalisme en general:

Nobody in Ireland of any intelligence likes nationalism any more than a man with a broken arm likes having it set. A healthy nation is as unconscious of its nationality as a healthy man of his bones. But if you break a nation's nationality it will think of nothing else but getting it set again.

Per cert, la referència a què només l'home malalt se'n recorda de la seva salut també es pot trobar en Chesterton, amb qui, casualment, G.B. Shaw mantenia amistat...

La dejación de España

Un dels llibres que tenia pendent de llegir aquest any és el d'Helena Béjar, La dejación de España, un treball que l'autora es va plantejar de fer l'any 2001, quan el govern Aznar es va llançar a recuperar 'l'orgull de ser espanyol'. Aquesta frase m'ha recordat a l'anunci de Nike on apareix en Pau Gasol, que acaba amb la frase 'Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad'. A l'anunci, el jugador de bàsquet agraeix el suport dels seus fans, però els convida a canviar d'actitud; 'si os dais por satisfechos estaréis ayudando muy poco a nuestro país (...). Está bien que tu país te admire, pero es mucho mejor que el mundo admire a tu país'




L'anunci en sí és una peça de col·leccionisme per a qualsevol interessat en el fenòmen del nacionalisme, en aquest cas vinculat a l'esport i als valors 'saludables' que promou i que es relacionen amb el fet de ser espanyol. A més, simbòlicament és molt rellevant el fet que el discurs nacionalista espanyol no només el faci un català sinó també en català; al web del jugador, en relació a la final del torneig olímpic de bàsquet, el titular és 'L’Espanya de Pau encara davant els Estats Units el duel més somiat'. Seria igualment impactant que posem per cas, un personatge de la rellevància de Pau Gasol hagués tingut posicions favorables a la independència de Catalunya i hagués aprofitat la seva dimensió pública per fer-ne difusió, situació que no s'ha donat mai que jo sàpiga aquí però del que hi ha exemples com ara Sean Connery en el cas escocès.

Així, el que transmet la figura pública de Pau Gasol és que ser català és una forma de ser espanyol, que en la seva dimensió internacional es presenta sempre com a espanyol i no com a català. És un aspecte que no sé si s'ha treballat; nacionalisme espanyol en català (des de personatges coneguts fins als mitjans de comunicació). Tot i la desviació de la intenció inicial d'aquesta entrada, la recuperació de l'orgull de ser espanyol és de fet una de les preocupacions del llibre d'Helena Béjar, tal i com recull a les conclusions, on afirma haver volgut a contribuir al debat sobre la consciència nacional espanyola, davant la necessitat d'impulsar una 'política renacionalizadora que reconstruya un nacionalismo español integrador'.

El llibre manté un llenguatge acadèmic i parla indistintament de conceptes com nacions sense estat o nacionalisme espanyol (conceptes que molts acadèmics espanyols no tenen en consideració), i a través de la constitució de diferents grups de discussió a Madrid, Sevilla, Toledo, Barcelona, Bilbao i San Sebastià, elabora una tipologia de quatre discursos; espanyolisme tradicional, neoespanyolisme, nacionalisme moderat (a Catalunya), i nacionalisme sobiranista (País Basc).

El cas de Catalunya, amb un nacionalisme moderat que segons l'autora no reclama la sobirania i que es pot qualificar de 'nacionalisme ingenu' (que em sembla una etiqueta encertadíssima tot i que en un sentit ben diferent). Es fa questionable el perfil dels grups de discussió entre altres coses pel mateix procediment de selecció i per la sensació que els discursos que identifica són molt 'construïts' des dels posicionaments polítics de l'autora. En tot cas, pel que fa a Catalunya els participants són majoritàriament persones de més de 50 anys, votants de PP, PSC-PSOE i CiU. Un dels aspectes més criticables és però que l'autora va fent afegitons aclaridors, com ara recordar que els participants, en reclamar la preservació de la cultura pròpia, cauen en un 'victimisme atemporal' que no té en compte els trenta anys d'estat de les autonomies. No deixa de ser interessant però que adscrigui el grup de votants CiU-PP com a nacionalistes moderats, i divideixi els del PSC-PSOE -de classe mitja - com a neoespanyolistes i a un segon grup de PSC-PSOE -de classe mitja-alta- com a 'catalanistas' als quals agrupa en un curiós subapartat anomenat 'El Malentendido'. En tot cas, és una llàstima que l'autora sembli deixar-se endur per les seves posicions personals a l'hora d'interpretar allò que els participants expressen, i aquesta em sembla una feblesa fonamental del llibre (si més no del que dedica a Catalunya).

A un nivell més teòric, l'autora contraposa el 'llenguatge del nacionalisme' al 'llenguatge cívic' -i en particular al patriotisme constitucional- caient en (a) la valoració moral de tots dos, un de negatiu -el nacionalisme- i un de positiu -el patriotisme- i (b) contraposar tots dos models com a estancs, quan al meu parer en tot discurs -o llenguatge, per emprar el seu terme- nacionalista hi apareixen elements de tots tipus. I això acceptant que se'n puguin separar nítidament elements que fan referència a la comunitat nacional, al grup (història, llengua, etc) dels vinculats als drets i a la ciutadania (la contraposició entre nacionalisme ètnic i cívic, que és el que hi ha al rerafons de la seva distinció). Això ja ho hem desenvolupat a una altra banda així que no cal estendre's (més).

Tanmateix, cal reconèixer que en l'interès de l'autora per modernitzar el discurs del nacionalisme espanyol intenta excloure aquelles opcions que passen per la cosificació, l'organicisme o l'historicisme de la nació, tot i que després apunta que un dels factors de debilitat del nacionalisme espanyol en comparació amb el de Catalunya és justament el fet de no haver valoritzat elements com la llengua en tant que 'marcador cultural' part del 'bé comú'.

Per acabar, és també molt interessant veure les reaccions que ha anat generant el llibre a la premsa.

Irlanda: Un tigre de paper?

Uns dies a Irlanda fent el turista en cotxe no són cap font fiable per formar-se una opinió sòlida Vaja, que no conta com a treball de camp... Però al marge dels tòpics (Irlanda és bàsicament pluja i paisatge) m'ha sobtat contraposar la imatge del tigre celta, el del creixement espectacular dels darrers anys, amb la realitat que hem pogut observar durant el recorregut. Segons els diaris irlandesos, el país es troba a més davant un repte important de resultats incerts. El desenvolupament dels darrers anys, basat en la implantació de grans empreses tecnològiques, ha fet que Irlanda atraiguès mà d'obra especialitza. Però alhora existeix un dèficit; la universitat irlandesa no aconsegueix formar prou enginyers ni informàtics. Al carrer, en canvi, la impressió és més aviat la tradicional -i tòpica- d'Irlanda. I encara més fora de Dublin. D'aquí el títol de l'entrada; sembla que el creixement del país en aquests darrers anys no tingui els fonaments del tot sòlids.

És interessant també com arreu però es troben detalls dels quals n'hauríem prendre nota. Un primer detall, a totes les llibreries -de gran superfície o de més petites- hi ha una secció destacada amb llibres d'Irish Interest. I no es tracta de guies de viatge, sinó de seccions senceres d'història, política, de current affairs sobre el país. I pel que sembla no només visitades pels turistes sinó pels mateixos irlandesos, a jutjar per les llistes de vendes.

L'altra és la imatge de marca del país. La Irlanda 'celta' és una construcció sobre la qual s'ha elaborat en bona part la narració nacional que coneixem. Però més enllà del fonament històric de la influència celta en la cultura i la societat irlandesa, la importància rau en la construcció com a imatge de marca del país que se n'ha fet. I cal dir que és una marca sòlida, que exporta país, per dir-ho així (des de la Guinness als pubs passant per les ovelles).

Per últim, i així anar tornant a l'activitat cerebral, un llibre interessant sobre nacionalisme irlandès; Irish Freedom, de Richard English.

Homines undercumque venientes

Fa pocs dies mantenia una conversa que tinc de tant en tant el plaer de compartir amb una persona què és un referent personal i de país, i parlàvem de com el discurs del nacionalisme català ha anat amunt i avall, però que sovint ens adonem que no fem més que donar voltes sobre temes que de fa molt temps estan reflexionats. I sobretot, la mancança que suposa el no actuar a partir de la reflexió. De fet, és un tema recurrent en aquest bloc, i una divisa que el nacionalisme català com a projecte polític no hauria d'oblidar: memòria, enteniment i voluntat.

Això ha coincidit aquests darrers dies amb la lectura del llibre de Francesc Candel, Els altres catalans, una reflexió poc pretensiosa però que no hauríem de deixar caure en l'oblit (com tantes altres reflexions), a risc de redescobrir la sopa d'all en molts aspectes que ens preocupen actualment. En particular, és clar, la immigració. La lectura que es pot fer des del context actual m'ha fet pensar que la importància del llibre de'n Candel, més que una crònica de la realitat social que l'autor coneixia de primera mà, és la narració simbòlica que construeix. Més que una descripció el que Candel ens ofereix és una narració -o els seus fonaments, si més no- per dotar de sentit la construcció del projecte nacional català enfront els canvis socials que s'hi produeixen.

En el moment en què està escrit el llibre, en Candel posa de manifest una situació que a voltes ens sonaria molt contemporània, i a d'altres on la comparació ens situaria davant una certa perplexitat històrica. Candel compara la situació de la immigració de la postguerra amb la que s'havia produït anteriorment en la Catalunya moderna; una primera onada d'immigració bàsicament aragonesa i valenciana, amb la posterior arribada durant els anys vint dels 'murcianos' (terme que va més enllà de la demarcació geogràfica). I amb aquest referent interpreta la que es produïa en el seu temps. Candel se sorprèn de la capacitat d'absorció de Catalunya, com ara quan parla de com molts d'aquests 'murcians', en realitat catalans amb pares o avis nascuts fora de Catalunya, són desacomplexadament separatistes, i des d'aquesta perspectiva de continuïtat històrica interpreta el procés que amb la trompada que suposa la guerra civil, es torna a viure amb molta més intensitat a partir dels anys cinquanta.

La perplexitat a què em referia es dona quan Candel fa referència a com, en una Catalunya sense autogovern, aquesta absorció continua tanmateix funcionant tot i que de manera cada cop més precària, i de com podria ser diferent en un context democràtic. Les comparacions són interessants si ens situem en el context actual. Candel alerta que si no es produeix intercanvi, barreja, no es pot construir una societat mínimament cohesionada. L'àbsència d'una esfera de comunicació comuna (de mitjans de comunicació, per exemple) és un obstacle en aquest sentit. Diversos testimonis que apareixen recollits en el seu llibre afirmen que no han après català, per exemple, perquè no els fa falta, no s'han trobat en un context en què els calgui. I aquí podem recordar les declaracions que feia Juan Carlos Moreno en una entrevista a El Periòdico recentment respecte la llengua catalana, però que hauríem de fer extensives al projecte polític català: "Els retrec que no hagin sigut més intransigents en el seu ús. Haurien de parlar-lo a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes". Sense complexes, amb voluntat d'èsser, sense renúncies.

Tanmateix, Candel no és un essencialista en aquest aspecte lingüístic, sinó que posa l'èmfasi en la terra, per sobre del propi bagatge de l'individu; 'caldria reconquistar els llocs més que no pas els homes, perquè (...) per absència de la gent del país sí que van semblant (ell es refereix a les 'barriades') una altra cosa'. Aquesta és la importància que dóna a la terra, a la qual els homes s'acaben amotllant i formant part d'un poble. Així, el repte del nacionalisme català és, al meu parer, construir i actuar a partir d'un imaginari nacional fort, que tingui com a fonament el que per Vicens-Vives era una de les característiques de Catalunya des dels temps carolingis; la terra dels 'homes que venien de qualsevol part' (homines undercumque venientes).

Els sindicats catalans/a Catalunya i l'estatut

Un aspecte colateral però que és força il·lustratiu de la situació que es viu a Catalunya és el paper dels sindicats. És ben sabut que el suport públic ha estat fonamental per a convertir-los en els actors reconeguts com a interlocutors per part de l'estat (una mena de cartelització de la interlocució social, no sé si algú ho ha estudiat des d'aquesta perspectiva). Per altra banda, a diferència del País Basc, no hi ha un sistema propi de sindicats a Catalunya, sinó que més o menys autònoms, pertanyen a les grans centrals espanyoles, amb algunes excepcions. I quan en algun sector amb sindicats autònoms desembarquen els grans amb els seus recursos, es fa difícil la consolidació d'altres opcions. Aquesta situació de dependència de l'estat i en particular dels partits polítics espanyols d'esquerra, ha comportat situacions d'incomoditat com ara el seu rebuig a participar en la manifestació del desembre passat. En el procés de 'negociació' sobre el desplegament de l'estatut també es palesa aquesta contradicció, quan en diversos àmbits, com la Renfe, els sindicats espanyols s'hi van oposar, i van convocar una vaga que només van desconvocar quan van obtenir el compromís del govern de Madrid de crear un grup de treball per controlar el possible traspàs a la generalitat en uns termes acceptables (pels sindicats, no pels catalans o els treballadors; aquesta era la impressió, la veritat) . Ara, amb la inspecció de treball (una de les competències menors que s'han traspassat) les seus centrals dels sindicats UGT i CCOO es manifesten reticents sinó contraris a certs traspassos que perceben com una amenaça al seu poder, i que mostren la necessitat d'un sistema de sindicats propi i independents a Catalunya.