La filosofia segons Berlin

Per començar un període de quatre dies de pont, una definició de filosofia que esmenta Isaiah Berlin, una definició que em sembla una mica platònica (en el sentit de platoniana):

"philosophy is like a radiant sun that, from time to time, throws off portions of itself; these masses, when they cool down, acquire a firm and recognisable structure of their own and acquire independent careers as tidy and regular planets; but the central sun continues on its path, and does not seem to diminish in mass or radiance"

Cremar banderes

Ahir van detenir una persona de Terrassa per a complir condemna de 2 anys i 7 mesos per ultratge a la bandera. Desconec els detalls del cas, però sembla que l'ultratge va consistir en despenjar-la de l'ajuntament egarenc. A més, els fets va passar el 2002, fa sis anys. No calen les referències a la lentitud de la justícia o a la seva farruquització. Tampoc no cal referir-se a la indignació que hagués generat, o el tractament que hagués rebut per part dels mitjans de comunicació catalans, si la situació es produís amb un monjo del Tibet o un palestí. I no diguem si hagués passat a Estats Units (tot i que el tractament s'hauria fet en sentit invers, és clar). El que sí cal és denunciar la baixa qualitat democràtica del sistema jurídic espanyol. De fet, a Estats Units (no sóc ni pro ni anti americà per sistema, cosa que trobo força absurda per se), cremar la bandera és objecte de debat i controvèrsia, i fa anys que s'intenten passar resolucions al Congrés i al Senat, on almenys de moment, no s'ha aconseguit (calen dos terços del senat). Bàsicament, perquè suposaria violar la primera esmena sobre la llibertat d'expressió del Bill of Rights: 'Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof; or abridging the freedom of speech, or of the press; or the right of the people peaceably to assemble, and to petition the government for a redress of grievances'. És curiós que es lligui a la llibertat d'expressió en sentit ampli a partir de la primera esmena, en especial on fa referència a la limitació imposada a les cambres per 'abridging the freedom of speech'. Al First Amendment Center s'hi pot trobar un bon resum de la qüestió. Aquí, com sempre, més aviat poca reflexió i molt silenci interessat.

De cartró pedra

Aquesta setmana, amb la posada en marxa del nou govern de Zapatero, la negociació del finançament torna a entrar a l'agenda política. Fa un parell de mesos llargs, ja comentava com podria anar el procés que ara tot just s'engega. El març, en un article del professor Guillem López, també trobem els obstacles i les solucions (que no es posaran en marxa, probablement), per millorar el sistema de finançament en el marc espanyol actual. Per altra banda, l'A. en fa una lectura interessant sobre les possibles coalicions que es poden produir en un procés de negociació multilateral.

En tot cas, ja hem pogut llegir les advertències del ministre Solbes; que ningú esperi grans canvis donades les condicions econòmiques actuals. De fet, una pinzellada l'hem trobat en el tema del transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona; la inversió la decideix l'estat, però es pagarà a càrrec de la disposició addicional de l'estatut. Ara, després de la proposta possibilista, pensant primer en l'equilibri de l'estat, i després en els recursos de Catalunya, el conseller Castells veu com el govern de Zapatero, a través dels seus vicepresidents, deixa clar que la negociació del finançament es farà multilateralment, definint de bon principi un sol model per totes les comunitats. Segons ho descriu l'Avui, "el cafè per a tothom es distribuirà ara des del primer dia. I qui en vulgui prendre, bé, i qui no, també". Ni bilateralitat ni, encara menys, asimetria. Les negociacions dels anteriors models de finançament havien seguit un procés asimètric, que posteriorment estenia els resultats al conjunt de les comunitats de règim comú. És a dir, asimetria en el procediment, simetria en els continguts. Aquest sistema donava lloc a una ficció de reconeixement a l'especificitat de Catalunya, que després tornava a quedar diluïda entre les altres comunitats. Era una façana de cartró-pedra. Una façana que ara, però, també cau, i fa palesa la Catalunya-regió, o més aviat la Catalunya-diputació.

Conferència ASEN

Sortir ni que sigui uns pocs dies de Catalunya sempre dona per allunyar-se una mica i pensar en les mateixes coses des d'una altra perspectiva. Aquest any la conferència tenia com a gran tema la validesa de la distinció entre nacionalisme cívic i ètnic. Un dels moments a recordar de la conferència va ser poder sentir en viu un dels teòrics del multiculturalisme més prestigiosos, en

Bhiku Parekh. Al seu nou llibre, A New Politics of Identity, es planteja el repte de conciliar les identitats particulars amb la construcció d'uns valors globals compartits. Lligant-ho amb el tema de la conferència seria com integrar la identitat ètnica amb la ciutadania política. En el cas de la Gran Bretanya ell aposta per reforçar la idea de britishness com una identitat política que actuï de paraigües del multiculturalisme de l'estat, i a partir de la qual es pugui desenvolupar una identitat compartida en termes cívico-polítics.

Un altre llibre, aquest presentat el dia abans de la conferència, és el de la Montserrat Guibernau, The Identity of Nations, on analitza els reptes de les identitats nacionals davant els processos de globalització, les migracions i la diversitat cultural o les nacions sense estat. Aquesta creixent complexitat es contrasta amb el paper que pot jugar el cosmopolitisme o els processos d'integració regional com el de la UE de cara al futur.

Pel que fa a les ponències, el congrés de l'ASEN és sempre exuberant en temes i aproximacions. Tanmateix, un cert consens en considerar la distinció ètnic/civic com un parell de conceptes que segueixen tenint força èxit, amb menys acord sobre si cal prendre'ls com una dicotomia, un continu o dos components interrelacionats.

Reagrupament, i un 'maverick'

Reagrupament.cat està fent una campanya electoral una mica a l'americana, interpreta el procés de renovació del partit com unes primàries, i participa en actes diversos per explicar el seu projecte. Fins i tot, com en el cas de fa pocs dies, davant un públic on no hi havia gaires militants. Potser perquè, al marge dels resultats que pugui obtenir el moviment que encapçala en el proper congrés d'ERC, el seu horitzó va més enllà d'aquesta data.

El més destacat del seu discurs és que cal recuperar l'eix nacional en els plantejaments del partit, ja que segons aquest corrent, competir en quant a partit d'esquerres i prou sitúa ERC en un lloc subaltern respecte PSC i ICV. Així, com posava de manifest en la seva resposta al qüestionari de La Vanguardia quan se li demanava ordenar els tres conceptes que donen nom al partit era clar i concís; Catalunya (el país), República (la forma d'organització política), i Esquerra (els continguts de les polítiques). Un discurs, en matèria social, més centrat, més alliberat dels tòpics de l'esquerra a Catalunya.

És un discurs clar quant als objectius, sense gaire elaboració teòrica -pel meu gust, però això no és una necessitat política- i sense gaires tacticismes. A més, s'ha de tenir en compte que es tracta d'una 'campanya' per presidir ERC i no el país, així que és una situació específica. I d'aquí ve, de fet, el principal dubte que em suscita el projecte de Reagrupament i de Carretero en particular. Coneixent només superficialment ERC, em fa l'efecte que pot haver certa distància entre el discurs de centre-esquerra del candidat i l'èmfasi en l'esquerra d'un discurs semblant a ICV que predomina entre els militants. Un altre exemple en aquest sentit és que no pateix de l'antiamericanisme 'perquè sí' del que n'hi ha molt per aquí.

Així, Reagrupament pot recollir el suport d'aquells que pensen que fer de crossa del PSC, o ara aliar-se al Congrés amb IU i ICV, desgasta al partit, però els qui votin en clau predominantment d'esquerra optaran segurament per altres opcions. En aquest sentit es pot entendre que les altres opcions a dirigir el partit intentin acusar-lo de ser de 'dretes' com a tàctica electoral. És només una impressió amb poc coneixement, insisteixo, però la diagnosi de Carretero em sembla que té prou fonament com per tenir-la en compte; un discurs social més 'centrat' i fer l'èmfasi en l'eix nacional és el que podria ajudar al partit a construir un espai propi, perquè PSC i ICV ja omplen l'eix de les esquerres, i és difícil entrar-hi sense un discurs diferenciat.

Tot plegat fa referència a la paradoxa que es produeix en els processos de selecció de candidats al si dels partits. En quina clau voten els militants als seus líders? Com a líder intern del partit o com a figura que representa el partit davant la societat? Aquesta disjuntiva pot fer que s'esculli un dirigent que representi bé els militants del partit, però que paradoxalment tingui menys capacitat d'arribar als electors. És a dir, que el discurs d'un candidat pot tenir més acceptació electoral que no al seu propi partit. Militants i simpatitzants, no diguem ja potencials electors, són diferents entre ells. I em fa l'efecte que Carretero podria ser més aviat dels segons que no pas dels primers, a l'estil Carod-Rovira.

D'altra banda, l'altre dia va aparèixer als mitjans un cinquè candidat, en Roger Mallola. És el tipus de persona que, en política, considero un 'personatge' (la manera com faig servir el terme no és gens pejorativa, més aviat al contrari). És ben bé un maverick, amb idees pròpies i amb un discurs propi. Com diu Vida Quotidiana, és segurament massa idealista i passional per sobreviure a la jungla, però darrera d'una impressió de rauxa hi ha anàlisi i reflexió valuosa, a banda d'un estil literari que es troba a faltar en política (i no només). També recordo bé el sopar del 2003, i cal dir que en aquells moments vam tractar de diverses qüestions que amb el temps han acabat tenint la seva importància.

PD: Per cert, acabo d'adonar-me que el bloc ha passat les 1000 visites, crec que des del gener -no ho control-ho gaire-. Però en fi, si no hagués estat per la Pilar i el David, no m'hauria animat a penjar les coses que anava escrivint al bloc des de febrer del 2006. Així que gràcies als que heu perdut el temps per aquí!

Cap a Londres: el congrés de l'ASEN

La setmana vinent torno a Londres, la meva 'segona' ciutat. És una ciutat difícil, que pot ser poc amable i dura per viure a menys que treballis a la City, però que té l'atractiu de que allà passen moltes coses. Barcelona té més façana que Londres, però allà dins dels edificis hi passen moltíssimes més coses. Aquest cop m'estaré al centre, i podré anar caminant al congrés de l'Association for the Study of Ethnicity and Nationalism, que se cel·lebra a la LSE.

Dimarts mateix presento paper (gràcies A. per la lectura i els ànims ;). Estic a un panel de nivell, amb el Diego Muro i l'Alejandro Quiroga, co-autor amb Sebastian Balfour de The Reinvention of Spain : Nation and Identity since Democracy. Així que faré el que podré. Enguany el tema genèric és la vigència de la distinció entre nacionalisme cívic i ètnic que va fer famosa Hans Kohn. Són tres dies amb presentacions en cinc pànels celebrats simultàniament; més de 100 persones parlant de nacionalisme, des d'una perspectiva pluridisciplinar. Jo presento un paper plantejant com el nacionalisme espanyol, després de gairebé trenta anys d'estat de les autonomies, està reelaborant el seu projecte identitari cap a una definició més homogènia on es reprenen elements 'ètnics' (tot i que sóc crític amb la dicotomia de Kohn) que fins ara havien patit la llosa del franquisme i l'endarreriment històric, en detriment d'una concepció plurinacional de l'estat.

Així que aquest cap de setmana toca estudiar...

Yes we can i el SNP

Repassant papers m'he fixat que el famós eslògan de Barak Obama, Yes we can, ja el va utilitzar el Scottish National Party l'any 1997. A la foto es veu, per cert, l'actual primer ministre escocès, lògicament 10 anys més jove...En tot cas, a cadascú el seu mèrit...

Fallida del mercat i del sector públic

Aquests temps estan posant en qüestió alguns dels principis polítics i econòmics que han estat al centre dels debats teòrics del segle XX. D'una banda, s'ha demostrat -un cop més, si es vol- de manera molt roent, que el mercat lliure sense intervenció de l'estat només es defensa quan hi ha expectatives de creixement econòmic; maximitzar beneficis sense passar pel peatge de l'estat, i amb les mínimes regulacions possibles per dur a terme negocis creatius, com el tema de les subprimes. Quan el sistema fa figa, tothom es gira aleshores cap als bancs centrals buscant la seva protecció, fins i tot recorrent a la nacionalització -més o menys encoberta, i fent servir altres noms- de bancs en dificultats. El tema dels noms també l'hem vist en el tema de l'aigua, de transvasament a captació temporal reversible d'aigua (o una cosa semblant). I sigui dit de passada; per criticable que sigui l'actuació del conseller de medi ambient, si més no ha intentat una cosa que no està gaire de moda últimament; buscar solucions. L'aigua és un exemple a Catalunya d'un bé intervingut per la consideració que tothom té dret a disposar d'aigua sense limitacions. Però és un sector que mereix també una certa reflexió en sentit invers; aquí és la concepció pública la que és evident que té fallides, i introduir criteris de mercat o fer més transparents els existents seria també necessari, en el marc d'una reflexió de més abast sobre quina capacitat de disposar d'aigua té Catalunya, quins costos mediambientals i econòmics tenen les diferents alternatives, i quin model d'ús comercial pot desenvolupar-se a Catalunya (i aquí em refereixo a l'agricultura i la indústria). Les visions puristes del mercat i el sector públic són un dualisme inadequat per resoldre problemes i planificar assenyadament.

Les memòries de'n Benet

Amb les presses de l'edició, suposo, l'exemplar que vaig comprar de les memòries de Josep Benet -espero que es pugui publicar el segon volum- tenia defectes d'impremta, i he hagut d'esperar al cap de setmana per llegir-les. La muntanya de reflexions que cauen com un allau són en bona mesura un programa de recerca i actuació que les generacions actuals hauríem de tenir present. Davant una mica de Stendhal que m'ha agafat mentre les llegia -no però en relació a l'estètica, sinó a la feina- he anat saltant pel youtube, i m'he topat amb l'entrevista que li feia recentment la Mònica Terribas, i després, amb una master class de Pau Casals, personatge que surt esmentat breument a les memòries de'n Benet. Potser no va ser el millor celista de la història, tot i que parlar en aquests termes no és fer justícia a cap intèrpret i menys a en Casals, segurament. Tanmateix, mirant al youtube també vídeos de Rostropòvitx o Yo-Yo Ma, en intensitat, en fer parlar el violoncel, Pau Casals és enorme...i tant debò tinguem l'esma per prendre exemple.

Els manifestos d'ERC, qui és qui?

Transcric com a juguesca diferents fragments dels quatre corrents que opten a liderar ERC, per veure'n les possibles diferències:

1.- ...amb uns resultats molt per sota dels previstos. Es clou una etapa liderada, des del 1996, per Josep-Lluís Carod Rovira...convé que Esquerra esdevingui un gran partit fort, modern i obert...cal que tot el capital humà d'Esquerra s'aprofiti amb la màxima eficiència...sumar el millor de les seves qualitats amb les dels quadres més preparats d'Esquerra per portar el partit al lideratge de les idees als Països Catalans i a la majoria social i política de l'esquerra independentista...hem de ser capaços de fer els canvis necessaris de forma responsable, constructiva, positiva i amb unitat.

2.-...ha arribat l'hora de ser generós, aparcar els personalismes i fer el que més convingui per aconseguir que Esquerra continuï sent un gran partit, més obert, més plural i més modern...cal promoure una renovació a fons de les estructures del partit i dels seus responsables...Esquerra ha tingut un creixement espectacular...però no podem malbaratar el capital polític aconseguit... tornar a il·lusionar la militància, reconciliar-nos amb el nostre electorat i arribar a noves franges de població...Esquerra ha guanyat la batalla de les idees però si vol ser un partit de vocació de majoria, ha de guanyar la batalla de la credibilitat...

3.- ...Esquerra està perdent suport elecció rera elecció per la pèrdua d'ambició política i de caràcter independentista...fem una crida al conjunt dels òrgans del partit per tal d'impulsar amb urgència un canvi de rumb en l'actual direcció d'Esquerra...que ens porti a recuperar una estratègia clara cap a la llibertat nacional...cal la defensa inequívoca d'un Estat català fonamentat en la igualtat i la llibertat...Esquerra faci comprometre el govern amb el que el partit ha reivindicat durant molts anys...hem d'elaborar el més aviat possible el full de ruta cap a l'exercici del dret a decidir i la independència...cal recuperar els valors genuïns de la tradició republicana: l'honestedat, l'austeritat i el treball...és necessari que dirigents del partit no coincideixin amb els dels governs...hem de ser...el partit de la gent, el partit proper, el partit lliure de dependències.

4.- ...un projecte decididament independentista...ERC sempre ha reunit una gran pluralitat de sensibilitats ideològiques progressistes....estratègia per a la creació d'un Estat català independent a mitjà termini, amb la participació de tots els sectors de la societat que opten clarament per la sobirania de Catalunya...per segona legislatura consecutiva ha pogut decidir el signe del govern. Aquesta posició..s'ha d'aprofitar per fer avançar tant com sigui possible el projecte independentista des del govern, bo i gestionant de forma eficient i rigurosa les competències...denuncia les posicions que presenten com a incompatibles el manteniment d'un fort perfil polític propi amb la gestió... l'aprofundiment de tots els mecanismes de participació democràtica dels militants...la direcció d'ERC dóna mostres d'una manca de rumb polític preocupant...una inquietant deriva cap a l'assumpció com a propis de discursos que els nostres rivals polítics han fet servir històricament per combatre l'independentisme.

Tampoc no és tan difícil, tot i que potser cal estar una mica al dia dels noms i els ets i uts del debat...

Reagrupament.cat

El corrent crític d'ERC Reagrupament és un exemple de com internet és una eina que permet tenir visibilitat i difondre el missatge de grups amb pocs recursos (allò que es coneix com a fringe movements) . Internet és una eina que permet així escurçar la distància amb els grups majoritaris -sigui entre partits, o entre els corrents dins un mateix partit, pel que fa a les funcions que compleixen les organitzacions clàssiques i als recursos de què disposen.

Tot i que cal no magnificar els seus efectes (internet també provoca un efecte 'bombolla' que pot alterar la percepció sobre la realitat), està clar que internet ofereix unes funcionalitats que d'altra manera només estarien en mans d'aquells que controlen els recursos humans i materials d'una organització i la seva capacitat d'influència. Quines funcions que compleix la xarxa per un corrent intern com aquest?

• Permet trencar la barrera del territori. Així els costos d'oportunitat es redueixen per l'activitat que es vol dur a terme. En aquest cas vincular-se a un corrent intern d'un partit polític, sense necessitat de desplaçaments i podent combinar-ho amb l'horari laboral.
  
• Privacitat; No participar a través de les estructures del partit aporta una flexibilitat que permet reduir l'exposició pública dels qui donen suport a un moviment crític amb els dirigents de l'organització. S'evita així el control social que tota organització exerceix sobre els seus membres.
  
• Difondre el missatge sense intermediaris. El mitjà sempre distorsiona o interpreta la realitat que transmet.
• Mobilització de recursos. Tant de persones que poden fer-ho online, sigui escrivint als seus blocs, fent difusió de documents o altres materials, participant en discussions virtuals, etc. O presencialment, perquè la xarxa també és una eina de gestió d'esdeveniments.
  
• Sensació de comunitat; la xarxa permet que a través de decisions i accions individuals percebem que formem part d'una comunitat més àmplia, on trobem gent que comparteix les mateixes inquietuds o interessos. És una mena d'efecte mirall, un mirall però que et torna la teva imatge multiplicada.
  

En aquest sentit, Reagrupament utilitza eines 'clàssiques'; youtube, facebook, llibre de visites, membership, captació de recursos, etc. Un element que cal tenir en compte també és el sistema de funcionament d'ERC; en ser un partit assambleari ofereix més possibilitats en formar coalicions internes que no pas un partit més rígid. Salvant les distàncies, l'altre dia sentia a la ràdio una petita autocrítica d'un tertulià; ens enlluernen les primàries americanes com un exercici de democràcia, però aquí el procés que viu ERC es presenta com una olla de grills. Per pensar-hi una mica, també.