Giulani i Edwards, adéu?

Malgrat ara és fàcil explicar perquè Giulani ha fracassat en la seva estratègia, en tot cas s'ha demostrat que, com a mínim, no es va executar adequadament. Quedant tercer a només un punt de distància del quart candidat, Giulani sembla que es retirarà de la cursa i estaria plantejant-se el suport a McCain, guanyador a Florida i sembla que ara amb moltes opcions de consolidar-se al Super-tuesday de la setmana vinent. La meva pseudo-predicció era que la cursa republicana estaria entre Giulani i McCain, així que ara només queda aquest segon, al qual continúo veient com el candidat que millor possibilitats tindria a les eleccions del novembre per part del GOP. L'altra notícia del dia és que John Edwards abandona la cursa en el camp demòcrata, i ara la pregunta és a quin dels altres dos candidats donarà suport, si és que ho fa, i si té intencions d'entrar al ticket com a vicepresident.

Ibarretxe a Stanford i la mobilització online

Juan José Ibarretxe continúa exposant el seu pla, ara al Forum on Contemporary Europe de la Universitat de Stanford. En la seva participació hi té a veure el fet que el director del Departament d'Espanyol i Portugués sigui el català Joan Ramon Resina. Un grup de ciutadans espanyols residents als EUA ha encetat una campanya per fer que la universitat retiri la invitació al president del País Basc. El motiu principal segons el manifest de la campanya és que Ibarretxe vol influir en les eleccions espanyoles del març, que el pla Ibarretxe va ser rebutjat per la cambra espanyola, que vol fer un referèndum il·legal, que té pretensions sobre Navarra, i que segons l'International Herald Tribune, l'objectiu del seu pla és guanyar-se els nacionalistes bascos 'radicals'. Segons diu el professor Jonh Echemendy al diari de la universitat, el Daily Stanford, rebutjar ara Ibarretxe seria com no permetre que un polític musulmà fes una conferència perquè alguns musulmans van atemptar l'11-S. La petició porta més de 4000 firmes. Coses de la xarxa...

Propostes electoral-istes o vine al mercat reina

L'altre dia pensava sobre la distinció entre esquerres i dretes, especulant sobre si era possible que la distinció, quan parlem de polítiques públiques, perdés capacitat explicativa. Avui sembla que les propostes electorals del cap de setmana vagin en aquesta línia. Sembla que gairebé es canvïin els papers. El president Zapatero proposa un altre xec de 400 euros, a retornar directament a l'IRPF i sense cap mena d'afectació, com és el cas dels nadons (encara aquest no és ben bé així) o el del lloguer. I l'argument que he sentit és que els diners estan millor en la butxaca del contribuent. Afegeix que és progressista perquè per les persones de menys ingressos és una quantitat considerable mentre que per aquells de més ingressos la xifra no és rellevant. Rajoy, per la seva banda, també està immers en la fira electoral, però m'ha sorprés que destaqui temes com rebaixar l'obligatorietat a declarar en 16.000 euros o imposar-se com objectiu de legislatura que la taxa d'activitat femenina s'incrementi en gairebé vint punts. La qüestió de fons és òbviament el deteriorament de la campanya quan el debat es redueix a veure qui dona més, tot plegat d'una certa irresponsabilitat, però també es fa curiós com el debat polític en l'esfera de les polítiques públiques es fa més difícil d'entendre des de paradigmes que semblen fer-se antics.

El liberalisme als EUA i a Europa

Que en Vicenç Navarro és un personatge controvertit és ben sabut en l'entorn universitari i de l'administració pública. El David va fer no fa gaire una entrada incisiva (com sempre) respecte al personatge. Matiso el terme: hi ha gent que, a més de ser persones com tothom, són personatges, i en Navarro n'és clarament un d'aquests casos. Històric és l'enfrontament mantingut fa ja un temps amb un altre personatge com en Xavier Sala Martin. Recentment, l'Andreu em feia saber d'un paper escrit pel catedràtic que pretén ser, com indica el seu títol, una "Guía para el lector español" de les eleccions americanes. Cal dir que més que una guia de les eleccions americanes és un article d'opinió del professor Navarro sobre què pensa de les eleccions americanes i de l'equivocada percepció del tema que tenim a Catalunya i a Espanya. He trigat uns dies a trobar un moment per llegir el document, i en paral·lel, l'Oriol Vidal n'ha fet uns comentaris amb més coneixement de causa que jo al seu bloc, així que només esmentaré un aspecte concret, el que fa referència al liberalisme. La primera cosa que fa al seu article el professor Navarro és criticar Josep Cuní, a qui descriu com 'un periodista liberal con sensibilidad nacionalista'. De la crosta famosa, vaja. La paraula 'liberal' fa una mica confús l'aclariment -encertat, per altra banda- del professor recordant que liberal no significa el mateix als EUA que a Europa. Sent una crítica, suposem que Cuní és un liberal en el pitjor sentit de la paraula, això és, de dretes. Tanmateix, és massa simplista reduir la paraula liberal a un sentit exclussivament dretà en el context europeu. Liberalisme en l'esfera política està lligat a democràcia. Vivim en democràcia gràcies al liberalisme polític, les nostres democràcies són democràcies liberals. Fins i tot el liberalisme econòmic té matissos enormes. Al que es refereix el professor Navarro és en realitat al que s'anomena neo-liberalisme, fet que porta sovint a una confusió. Aquest terme pot agradar més o menys però sí descriu de manera pràctica una certa tendència políticoeconòmica dels darrers anys. I tampoc és assimilable ben bé al terme neo-con. El professor Navarro en canvi, sembla caure en una confusió similar a la que denuncia, i és que en el cas europeu fica conservador i liberal en un mateix sac, per mantenir un dualisme que ens ajuda a funcionar de manera més simple a l'hora d'interpretar la realitat. A mi em remet a les reflexions que feia per exemple l'Anthony Giddens amb la famosa tercera via (en tot cas és millor el seu llibre Beyond Left and Right, una mica anterior i des d'on sorgeix la posterior elaboració com a projecte polític). Tot això per dir dos coses, una de concreta i una de general. La concreta, que liberal té en l'esfera política acepcions diverses i atribuir el terme a 'la dreta' o fer servir el terme com a sinònim de 'conservador' és una interpretació errònia. Encara que es pugui pensar que s'ha desdibuixat una mica la distinció entre conservador i liberal, tories i whighs eren els dos partits principals a Anglaterra fins entrat el segle XX, i que encara avui dia hi ha països, entre ells la mateixa Anglaterra, on la distinció és a la pràctica (no només a la teoria) una eina útil d'interpretació. L'altra consideració, la 'general', és que el dualisme és còmode perquè ordena qualsevol afer, opinió, posició, etc., en dos bàndols, però crec que mereix la pena fer un esforç, sinó s'escapen moltes coses de les que passen a la realitat.

Mariano recapacita

Les noves tecnologies són un canal en dos sentits. Els partits polítics en fan un ús encara mediàtic, és a dir, els utilitzen més 'per a si' que 'en si'. Dit en altres paraules, només els perceben en la seva dimensió offline: sembla que l'objectiu d'obrir un bloc o un canal de youtube sigui que la notícia aparegui en els mitjans tradicionals que no pas apostar per la xarxa com un nou espai d'interacció. Això és segurament una tendència que anirà minvant en la mesura en què els partits percebin un retorn dels seus esforços a internet. Dit d'una altra manera, encara no han arribat les eleccions on la campanya online afecti els resultats electorals. Per això es llencen iniciatives en sentit unidireccional, de dalt a baix. Però com deu estar descobrint Mariano Rajoy aquests dies, els canals tenen dos sentits. Segons sembla, el seu wall a facebook està rebent força comentaris crítics amb l'exclusió de Gallardon a les llistes del partit, segons informa El País o La Vanguardia. D'altra banda, el web MarianoRecapacita ha rebut 20.000 visites en menys d'una setmana i multitud de comentaris. En un d'aquests comentaris, es fa refèrencia implícita a un tema a tenir en compte: donat l'anonimat que ofereix internet, i suposant que la crisi al PP afavoreix lògicament al PSOE, es poden produir campanyes negatives o fins i tot 'guerra de guerrilles i infiltrats' per allargar el màxim possible el cicle de notícies negatives que produeix una situació com aquesta?

PD: D'un bloc anomenat Gallardonpower, en la mateixa línia, per donar nota de diversió:

En el fondo, te tienen miedo Alberto...

Seminari Isaiah Berlin

Fa unes setmanes vaig fer referència a l'aniversari de la mort d'Isaiah Berlin que es complia l'any passat, i feia referència a unes jornades que organitzava la Fundación Ortega y Gasset. Se'n fan dues edicions, una a Madrid i una altra a Barcelona, que se celebrarà al Col·legi d'Advocats el dia 29 de gener, i el programa, tot i que amb un biaix força evident, no deixa de ser una oportunitat per sentir una certa interpretació de la seva obra. El principal atractiu de la conferència és l'assistència de Henry Hardy, editor de bona part de l'obra de Berlin i per tant, qui el va poder conèixer en profunditat. Tanmateix, Hardy té una entrada a la wikipedia que sembla haver escrit ell mateix, i que té per tant una amonestació per conflicte d'interessos. En fi, com (em) recordava a l'anterior entrada sobre el tema, estaria bé que de cara a l'any vinent es pogués organitzar algun acte per celebrar el centenari del seu naixement.

Conferència Ibarretxe

A l'auditori Winterthur, amb ple absolut després d'una cua que ocupava la Diagonal, Juan José Ibarretxe va pronunciar, convidat per Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret de Decidir, i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, una conferència amb el títol "Ahora más que nunca, iniciativa política". Va exposar el procés que està impulsant, amb l'objectiu que la societat basca decideixi el seu futur en un procés polític. No sóc un enlluernat del món basc, però aprecio les coses que al meu entendre fan bé com a societat, en matèria econòmica, social o política. Ibarretxe és un estil de polític que trobo desitjable, al marge de l'acord que es pugui tenir amb les seves propostes o la seva ideologia. És un polític que intenta construir un discurs propi, que l'exposa amb força claredat, de manera seriosa i professional. Amb powerpoint, al mig de l'escenari, sense recòrrer al faristol, més centrat en plantejar la seva proposta que en desqualificar el que fan els altres. Se'n farà molt d'anàlisi enlluernat i de crítica negativa, així que només algunes impressions. Primer, que la construcció del projecte nacional basc que proposa mira al passat i ofereix una interpretació de la història on hi ha una bilateralitat en la relació del País Basc i Espanya en què basa la legitimitat de les seves propostes. Aquí està el quid de la qüestió, la condició de demos. No se'n va a l'època romana com sovint s'acusa al nacionalisme basc, sinó al segle XIX i en particular a l'entorn de les guerres carlistes, i acabava el recorregut dels drets històrics amb una última derogació del 1976. L'altre gran eix és el benestar, dient que els bascos volen autogovern 'per viure millor'. Cap esment a la llengua, en canvi sí al respecte a la identitat de tothom. L'altre gran objectiu del seu projecte és 'treure-li la veu a ETA', amb qui només es negociarà la fi dialogada de la violència quan hi renuncïi de manera irreversible.

Es nota que el seu pla no està dissenyat d'un dia per un altre. Es planteja no com un projecte sinó com una metodologia, distinció que és fonamental. Aquí es pot trobar una certa simil·litud amb el discurs que va pronunciar Artur Mas (i seria un tema que mereixeria una anàlisi detinguda), i és que aquest èmfasi en el procés permet ser més o menys ambigu en els objectius, que en el cas d'Ibarretxe és la lliure associació amb Espanya, entesa com una relació inter pares. Pel que fa al referèndum, el seu pla contempla no un sinó dos. Un primer, el que s'hauria de celebrar enguany, és una consulta -no legalment un referèndum- perquè els bascos donin un doble mandat; un de rebuig a la violència i un altre als partits polítics perquè negociïn un acord polític entre ells. Una segona consulta, aquesta sí en forma de referèndum, perquè la societat basca aprovi els resultats del procés. Sobre la possibilitat que aquest procés tiri endavant o no, Ibarretxe va dir que per fer coses s'ha d'estar disposat a fracassar, que ell hi està, perquè el qui té por a fracassar i no s'arrisca fracassa segur. Per acabar, una dita interessant que va explicar durant la conferència (cadascú se la pot aplicar com vulgui...): "La primera vez que alguien te engaña, la culpa es suya, la segunda vez la culpa es tuya"

Polítiques d'esquerres i instruments de dretes?

Es pot qüestionar la distinció esquerra-dreta quan analitzem politiques públiques? Primer ens hauríem de posar d'acord amb què és de dretes i esquerres en matèria de polítiques públiques. Ajut directe vs. xarxa pública, mercantilització vs. sector públic, externalització vs. prestació directa...Posar nom a les coses és guanyar mitja batalla política; política de benestar per l'esquerra, model intransigent de família per la dreta. Si analitzem les polítiques socials del PSOE durant la legislatura que ara acaba, es podria plantejar la següent hipòtesi; ha estat una legislatura amb polítiques d'esquerra en la definició dels temes, però amb polítiques públiques de dreta. Política assistencialista i d'impacte econòmic qüestionat, la política de xec sembla contradictòria amb el discurs d'esquerra de servei públic i es deixa en mans del mercat, amb un instrument insisteixo questionable pel que fa al seu impacte econòmic. Tens un fill, té, un xec, independentment del nivell de renda, i ves a comprar serveis al mercat. Vols anar de lloguer, té, un xec mensual i espabila't. Tens familiars dependents, té, un xec i ja t'ho faràs per trobar una residència pública o assistència domiciliària. Polítiques d'esquerres amb instruments de dretes? Seria interessant avaluar les polítiques públiques i identificar amb indicadors objectius quina és la distància percebuda per part dels partits i la seva ideologia, això és, la imatge que tenen d'ells mateixos, la que tenen els electors i la que tenen dels altres partits. I després, contrastar aquesta distància amb les polítiques públiques que desenvolupen, i veure si aquesta distància en realitat es redueix, això és, que la variabilitat entre polítiques públiques és menor que la distància ideològica. La meva impressió és que a Catalunya aquesta distància encara seria menor que a Espanya.

Dit de passada, es produeix una situació similar amb l'Alberto Ruiz-Gallardón. És Gallardón de centre? És obvi que com a polític és un model desitjable; no crida, no insulta, formula en positiu el seu discurs; defineix el temes en termes centrats, fins i tot generant adhesions en electors de centre-esquerra. Però el seu referent polític va ser i és...Manuel Fraga. Tanmateix, passa per ser la imatge centrista del PP.

La fallida de l'estat-nació, segons Beck

En un article d'Ulrich Beck a the Guardian, formula una imatge suggerent argumentant perquè l'estat-nació és incapaç d'afrontar els problemes del món contemporani, dient que si la pau de Westphalia va comportar la separació d'estat i església com a resposta a les guerres de religió, la separació de nació i estat és 'the appropiate response to the horrors of the 20th century'. No ho comparteixo del tot. D'una banda, Beck barreja dos aproximacions, primer aplica una teoria explicativa als fets del segle XVII que conformarien el mapa geopolític actual a Europa i l'orígen de l'estat-nació, una teoria que, amb possibles matissos, és àmpliament acceptada, però després la contraposa amb una exposició totalment normativa, fins i tot moral, en l'època actual. Per altra banda, aquesta confusió explicativa-normativa ve donada pel plantejament d'una hipòtesi que no s'està demostrant; l'estat-nació no és l'actor millor preparat per fer front a aquests reptes i que altres actors, sigui per dalt, com la Unió Europea o les Nacions Unides, o per baix, com les nacions sense estat, estan més capacitades per fer front a aquests reptes. L'evidència és més aviat que fins ara l'estat-nació ha demostrat ser 'l'artefacte' més eficient, i continúa sent-ho. Això no significa òbviament que no s'enfronti a reptes o que no tingui febleses, ni que en aquest entorn hi hagin altres actors que puguin emergir. Tampoc no ho dic des d'un punt de vista normatiu, és clar. Ni tampoc li trec valor a la reflexió de si és possible dissociar la idea d'estat i nació, vinculades al meu parer a la idea de ciutadania i identitat nacional. Normativament és una reflexió molt interessant, explicativament no hi ha al meu entendre, prou elements que apuntin a un canvi de paradigma.

Primàries republicanes

Potser per un cert biaix local, el seguiment de les primàries republicanes és molt menor que no pas el que es fa dels demòcrates, i en especial de Barak Obama i Hillary Clinton. Està clar que, passi el que passi, el senador d'Illinois serà la figura a recordar d'aquestes eleccions, ja que és l'únic dels candidats de tots dos partits que, si perd, no veurà finalitzada la seva carrera política, a diferència de Clinton, McCain o Giulani. Centrant-nos en els republicans, m'atreviria a dir que el candidat republicà estarà entre aquests dos noms. Són els candidats que, al meu parer, millor opcions donen als republicans si és certa la següent hipòtesi; que els americans votaran president aquell candidat que pensin millor pot unir el país. Més que l'oposició a la guerra d'Iraq, força distorsionada per la perspectiva que tenim a Europa i més encara a Catalunya, llegint la premsa americana se m'ha dibuixat un escenari en què els americans se senten potser no aïllats, però sí repensant-se com a projecte. Aquesta hipòtesi posaria en dificultats sobretot a Hillary Clinton, però tant Giulani com McCain són republicans que en unes eleccions presidencials farien un bon paper arribant a un nombre significatiu d'independents. A hores d'ara, el momentum de McCain, un maverick que té però molts enemics al si del GOP, el fa aparèixer al capdavant de les preferències dels republicans, segons una enquesta del New York Times, i gairebé un quaranta per cent el veu com el candidat més probable del seu partit. Tanmateix, com indica la mateixa enquesta, la volatilitat entre els republicans és encara molt alta, i encara queda un factor en joc, que és l'entrada de Rudolph Giulani, a la cursa electoral republicana. Amb una estratègia de cert risc, l'exalcalde de Nova York ha optat per saltar-se les primàries dels estats petits, simbòlicament importants però númericament irrellevants, i centrar-se sobretot en Florida. El Washington Post ho descriu com Giulani's Florida Gambling, però encara més, diria que s'ho juga gairebé tot, perquè sembla que només li servirà guanyar Florida per no caure de la cursa electoral. Si l'estratègia funciona, Giulani pot ser un candidat amb possibilitats pel novembre. En definitiva, que encara que des de Catalunya el debat sembla centrar-se en si el president serà Obama o Clinton, crec que els republicans encara donaran força joc.

Candidats

Llegeixo a El País el debat intern a CiU sobre el número 2 per Barcelona a les eleccions al Congrés. Intencionalitats a banda, un dels efectes 'col·laterals' de la confecció de llistes és la possible sortida de candidats vàlids per la necessitat de mantenir els equilibris interns dels partits. En aquest cas es parla de Carles Campuzano, un dels representants de l'ala social-demòcrata de CDC. Sigui dit de passada, és com el president Pujol descriu el projecte de CDC a les seves memòries; de centre-esquerra, i de fet, no puc evitar de pensar en què hagués passat de no morir Josep Pallach i la dissolució de Reagrupament. Tornant al fil, malgrat que sóc escèptic amb què el canvi de sistema electoral a Catalunya tingués un impacte radical en els procediments d'elecció dels candidats, no puc evitar de pensar en els homes bons (per fer servir un ruralisme après) que caldria que estessin en política. N'hi ha a tots els partits, i malgrat les meves reticències, és ben clar que amb el sistema actual ens en deixem perdre un bon grapat i el nostre país no s'ho pot permetre. Què tal fer un parlament alternatiu?

Campanya EUA

Les eleccions a la presidència dels Estats Units s'acosten, i els bons propòsits de fer-ne un seguiment s'esvaeixen per manca de temps. Hi ha dos elements que em fan seguir amb atenció la campanya nordamericana. Bé en realitat hi ha un tercer més inconfessable. En tot cas, el primer és que internet ha entrat amb força, tant a la campanya dels candidats com al seguiment dels mitjans, amb els debats i informació sobre els candidats com per exemple trobem a Youtube, com també podem fer seguiment de tots els candidats a TechPresident. A American Politics, un dels centenars de llocs on es pot fer seguiment del procés, he trobat com a curiositat on comprar material de campanya, ButtonsOnLine, o també se'n pot trobar a PoliticalShop. Des d'una perspectiva catalana l'Oriol Vidal ofereix un seguiment que m'ha semblat excel·lent i molt accessible. En segon lloc, el sistema americà és ben emocionant per un politòleg, els candidats competeixen obertament dins els seus propis partits, i van fent eliminatòries en una mena de Champions. A més, donat el debat sobre introduir elements majoritaris al sistema electoral d'aquí, em fa pensar si hi hauria una mica més de mercat per la nostra professió, com serien les campanyes a alcalde si el més votat fos nomenat directament alcalde, o com treballarien els candidats a ser diputat comarcal. El tercer és West Wing, que malgrat la pèrdua del seu creador en les darreres temporades, aquestes es centren en la nominació dels candidats i en la campanya presidencial. De fet, fins i tot hi podríem trobar certs paral·lelismes entre el Matt Santos (el candidat demòcrata) i Barak Obama. I si la sèrie encerta, ja sabem qui serà el nou president.