Fa pocs dies mantenia una conversa que tinc de tant en tant el plaer de compartir amb una persona què és un referent personal i de país, i parlàvem de com el discurs del nacionalisme català ha anat amunt i avall, però que sovint ens adonem que no fem més que donar voltes sobre temes que de fa molt temps estan reflexionats. I sobretot, la mancança que suposa el no actuar a partir de la reflexió. De fet, és un tema recurrent en aquest bloc, i una divisa que el nacionalisme català com a projecte polític no hauria d'oblidar: memòria, enteniment i voluntat.

Això ha coincidit aquests darrers dies amb la lectura del llibre de Francesc Candel, Els altres catalans, una reflexió poc pretensiosa però que no hauríem de deixar caure en l'oblit (com tantes altres reflexions), a risc de redescobrir la sopa d'all en molts aspectes que ens preocupen actualment. En particular, és clar, la immigració. La lectura que es pot fer des del context actual m'ha fet pensar que la importància del llibre de'n Candel, més que una crònica de la realitat social que l'autor coneixia de primera mà, és la narració simbòlica que construeix. Més que una descripció el que Candel ens ofereix és una narració -o els seus fonaments, si més no- per dotar de sentit la construcció del projecte nacional català enfront els canvis socials que s'hi produeixen.

En el moment en què està escrit el llibre, en Candel posa de manifest una situació que a voltes ens sonaria molt contemporània, i a d'altres on la comparació ens situaria davant una certa perplexitat històrica. Candel compara la situació de la immigració de la postguerra amb la que s'havia produït anteriorment en la Catalunya moderna; una primera onada d'immigració bàsicament aragonesa i valenciana, amb la posterior arribada durant els anys vint dels 'murcianos' (terme que va més enllà de la demarcació geogràfica). I amb aquest referent interpreta la que es produïa en el seu temps. Candel se sorprèn de la capacitat d'absorció de Catalunya, com ara quan parla de com molts d'aquests 'murcians', en realitat catalans amb pares o avis nascuts fora de Catalunya, són desacomplexadament separatistes, i des d'aquesta perspectiva de continuïtat històrica interpreta el procés que amb la trompada que suposa la guerra civil, es torna a viure amb molta més intensitat a partir dels anys cinquanta.

La perplexitat a què em referia es dona quan Candel fa referència a com, en una Catalunya sense autogovern, aquesta absorció continua tanmateix funcionant tot i que de manera cada cop més precària, i de com podria ser diferent en un context democràtic. Les comparacions són interessants si ens situem en el context actual. Candel alerta que si no es produeix intercanvi, barreja, no es pot construir una societat mínimament cohesionada. L'àbsència d'una esfera de comunicació comuna (de mitjans de comunicació, per exemple) és un obstacle en aquest sentit. Diversos testimonis que apareixen recollits en el seu llibre afirmen que no han après català, per exemple, perquè no els fa falta, no s'han trobat en un context en què els calgui. I aquí podem recordar les declaracions que feia Juan Carlos Moreno en una entrevista a El Periòdico recentment respecte la llengua catalana, però que hauríem de fer extensives al projecte polític català: "Els retrec que no hagin sigut més intransigents en el seu ús. Haurien de parlar-lo a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes". Sense complexes, amb voluntat d'èsser, sense renúncies.

Tanmateix, Candel no és un essencialista en aquest aspecte lingüístic, sinó que posa l'èmfasi en la terra, per sobre del propi bagatge de l'individu; 'caldria reconquistar els llocs més que no pas els homes, perquè (...) per absència de la gent del país sí que van semblant (ell es refereix a les 'barriades') una altra cosa'. Aquesta és la importància que dóna a la terra, a la qual els homes s'acaben amotllant i formant part d'un poble. Així, el repte del nacionalisme català és, al meu parer, construir i actuar a partir d'un imaginari nacional fort, que tingui com a fonament el que per Vicens-Vives era una de les característiques de Catalunya des dels temps carolingis; la terra dels 'homes que venien de qualsevol part' (homines undercumque venientes).