Alesina i Spolaore o Buchanan són autors que des del punt de vista econòmic s'han demanat pels efectes de la fiscalitat en estats heterogenis. Els dos primers a més han popularitzat el debat sobre el nombre i la mida de les nacions. S'han elaborat models economètrics per mirar de trobar un punt d'equilibri estable entre el que podríem dir els impostos i la representació, per fer referència al lema del procés d'independència americana. En un conegut paper del Fons Monetari Internacional publicat el 2001, titulat The Art of Making Everybody Happy: How to Prevent a Secession, els seus autors resumien un dels principis que el sistema fiscal havia de seguir en el cas d'estats heterogenis: "in order to deter a threat of secession by advantageous regions, their required contributions should not be excessive". L'objectiu del treball era demanar-se per un sistema impositiu que fos 'a prova de secessió', i al respecte consideraven dos idees que havia d'acomplir un sistema de cooperació d'aquestes característiques. D'una banda, que fos desitjable, és a dir, la cooperació serà desitjable si totes les regions estan millor sota un sol govern que no pas pel seu compte. Les regions que no es troben en aquesta situació tenen 'inclinacions' a la secessió. Per tal que la cooperació sigui sostenible cal doncs un sistema que eviti aquesta situació de greuge.

El paral·lelisme del procés d'independència americana amb la situació del finançament català pot semblar frívol, però amb totes les precaucions d'un exercici com aquest, és suggerent des del moment que vivim actualment a Catalunya. És més evident l'aproximació que es pot realitzar en clau local de la reflexió acadèmica en aquesta matèria. I, de fet, aquesta preocupacio comença a sorgir en l'opinió publicada espanyola. Avui mateix, en un article del col·laborador de la cadena SER, el periodista Carlos Carnicero, ens il·lustra al respecte. El títol ja ens (més aviat els) alerta, i fa pensar que la comparació amb el procés d'independència americana potser no sigui tan frívola: La sublevación catalana. L'article inclou la ja 'clàssica' descripció de titllar de 'nacionalista' tot el que es mou fora de l'estricta obediència a les posicions del govern espanyol. Així, el president Montilla 'se ha envuelto en el pujolismo más radical', com sempre per culpa dels nacionalistes que es resisteixen a desaparèixer i que fan caure els germans socialistes en la també famosa 'deriva nacionalista'. Per contra, ens trobem davant la 'petición de calma' del govern espanyol, tot i que no s'estalvia les crítiques al president Rodríguez Zapatero per l'error (ell en diu irònicament 'la alegría') de prometre al president Maragall que recolzaria l'estatut que Catalunya aprovés, obrint la porta a la 'biteralidad federal', alegries que ara li passen 'una factura del calibre de la que se avecina'. Quina és aquesta factura? Més aviat una por en forma de pregunta sobre la 'rebelión contra Madrid' de la societat catalana: '¿será capaz de convertir en catalanistas a quienes hasta ahora se sentían distanciados de la obsesión identitaria que ha contagiado a los dirigentes del PSC?'

Però en Carlos Carnicero posa el dit a la nafra al final de l'article, quan alerta del següent:

'Habrá que seguir todo este asunto con la frialdad de los acontecimientos que pueden cambiar la historia. A fin de cuentas, la revolución y la independencia norteamericana también empezó por una cuestión de dineros fiscales.'

Vaja, que qui hagi de prendre nota que en prengui, que ja va sent hora. No taxation without representation. I després ja se sap què va venir. A Madrid sembla com si alguns s'ho comencessin a olorar. Però no sé si per aquí aquest sentit el tenim massa atrofiat...