El catalanisme, un mort vivent?

Arrel d'una lectura recent, penso molt en els morts vivents de les pel·lícules de sèrie B. Les eleccions del 9 de març tanquen un cicle de cinc anys, que va començar amb les catalanes del novembre del 2003. En principi, no tornaran a haver-hi eleccions fins a finals del 2010. No compto les europees, que seran un assaig del proper cicle però més pels polítics que no pas pels ciutadans. En tot cas, una primera reflexió o missatge seria recordar que governar és allò que queda al mig entre la gestoria i la campanya electoral. Fa temps que anem curts en aquest aspecte. En segon lloc, segons quin siguin els resultats del proper diumenge, ens podem trobar un PSOE que governarà amb una certa comoditat parlamentària, i amb uns partits catalans afeblits al congrés espanyol. CiU, ERC i ICV, tot buscant el paper d'actors secundaris en la política espanyola, poden trobar-se amb què aquestes eleccions consolidin un escenari on la qüestió catalana perdi encara més influència parlamentària a Madrid. No és un escenari inversemblant. Des d'una perspectiva espanyola, el 9 de març suposaria un pas simbòlic més envers la regionalització del catalanisme. Fa anys que el projecte nacional espanyol, tot i les seves picabaralles electorals, està construint un nou consens. El catalanisme polític ha fracassat després de més d'un segle d'intentar influir a Espanya i construir un estat plurinacional. Centrar les esperances en disposar d'un 'poder tou' al congrés espanyol no és una estratègia que resolgui els reptes que tenim plantejats. D'aquí el neguit que s'està produint al si del nacionalisme català en els darrers anys. I cal ser conscients que el nacionalisme espanyol continuarà construïnt el seu projecte, i aquest projecte no admet esmenes. Tanmateix, en aquest escenari els dirigents del nacionalisme català continuarien treballant, parlant, movent-se, però el catalanisme acabaria sent com una pel·lícula de sèrie B. D'aquelles on els morts vivents caminen, però no saben que estan morts. Cal ser seriosos, cal que el nacionalisme català construixi un discurs modern i professional, amb consensos forts, on la competició electoral no es confongui amb l'elaboració d'una narrativa nacional de futur ambiciosa.

Vicens-Vives ja ens advertia que "ben bé fa cinc segles que no sabem on anem, adés conformant-nos amb un migrat paper de circumscripció provincial, adés volent forçar la roda de la fortuna cap a posicions singulars en un món advers a aquesta mena de tendències". Però també afegia que "àdhuc l'atzar es doblega a la nostra coneixença de les coses i (...) una manera de provocar l'instant feliç és preparar el conjunt de possibilitats històriques en què aquell afloreix per la força de les tenses voluntats posades al servei d'uns ideals".

Hem d'escriure un guió com cal.