Assaig de girar la truita dels arguments. Amb el recurs a una cita tipus revista 'Muy interesante' (o pitjor...) es pot recordar que en xinès crisi significa perill+oportunitat. Es pot mirar d'interpretar la situació d'ERC després de les eleccions del diumenge en termes sinó positius, sí constructius.
En primer lloc, cojunturalment, aquesta crisi es produeix en un cicle electoral que ha finalitzat i que no tornarà a començar fins d'aquí un parell d'anys. Això dona marge per evitar la precipitació. Fins i tot la situació dels diputats a Madrid pot permetre algunes figures rellevants del partit com Joan Ridao a poder dedicar temps a una reflexió estratègica. Evidentment amb la hipòtesi que no hi haurà avançament d'eleccions al parlament ni mocions de censura.
En segon lloc, el desgast electoral d'ERC amb tot un seguit de decisions que han erosionat el seu creixement els sitúa amb un terra de 300.000 vots, en la pitjor conjuntura i en les eleccions que en principi se'ls ha de donar pitjor.
En tercer lloc, l'assaig de diverses estratègies en aquests darrers anys han produït resultats concrets que es poden valorar, a més dels resultats electorals, en termes d'acció de govern, d'elaboració de discurs, de model de partit, de reflexió teòrica, etc. Entre aquestes estratègies es poden esmentar l'aposta per pressionar CiU excloent-la com a alternativa de govern i postular-se com a referent central del nacionalisme, erosionar el vot del PSC i ICV fent èmfasi en les posicions d'esquerra assimilables a l'ideari del socialisme, i en tercer lloc l'estratègia de office-seeker, assumint responsabilitats de govern que posen a prova la capacitat professional dels quadres del partit.
Tota opció comporta una sèrie de renúncies, amb el perill que l'horitzó del model polític quedi en un segon terme. Al meu parer, el creixement d'ERC es va produir en el·laborar un discurs encertat sobre la situació de Catalunya des de la segona meitat dels anys noranta, amb qüestions com el dèficit fiscal o presentant-se com alternativa política a les classes dirigents tradicionals del país. El següent pas era convertir aquesta finestra d'entrada en un discurs global que tingués com a referent últim la definició d'un model polític més enllà del nom en sí; independència. Això hagués permés l'elaboració d'uns principis que orientessin l'acció política del partit, fos al parlament o al govern, cap al seu objectiu, la constitució d'un estat propi. Una tensió que calia gestionar, derivada de reforçar la funció d'office seeker, era la possible renúncia a convertir-se -més enllà de referències retòriques- en un partit amb vocació majoritària, un procés que no es pot fer en cap cas en un sol cicle electoral. Són models que tenen certes contradiccions, com ara el fet d'entrar al joc del spoils system, professionalitzant la seva militància (seria interessant conèixer el percentatge de treballadors al sector públic sobre el número de militants del partit).
Com que no sóc assessor de cap partit, em reservo les que podrien ser les meves recomanacions -i no només per ERC. En qualsevol cas, l'important per ERC ara com ara és que encara que no ho sembli -d'aquí la importància de no actuar per acció-reacció sinó amb uns principis a llarg termini- té marge per repensar l'estratègia que ha dut a la situació actual, amb els seus èxits i fracassos.
En primer lloc, cojunturalment, aquesta crisi es produeix en un cicle electoral que ha finalitzat i que no tornarà a començar fins d'aquí un parell d'anys. Això dona marge per evitar la precipitació. Fins i tot la situació dels diputats a Madrid pot permetre algunes figures rellevants del partit com Joan Ridao a poder dedicar temps a una reflexió estratègica. Evidentment amb la hipòtesi que no hi haurà avançament d'eleccions al parlament ni mocions de censura.
En segon lloc, el desgast electoral d'ERC amb tot un seguit de decisions que han erosionat el seu creixement els sitúa amb un terra de 300.000 vots, en la pitjor conjuntura i en les eleccions que en principi se'ls ha de donar pitjor.
En tercer lloc, l'assaig de diverses estratègies en aquests darrers anys han produït resultats concrets que es poden valorar, a més dels resultats electorals, en termes d'acció de govern, d'elaboració de discurs, de model de partit, de reflexió teòrica, etc. Entre aquestes estratègies es poden esmentar l'aposta per pressionar CiU excloent-la com a alternativa de govern i postular-se com a referent central del nacionalisme, erosionar el vot del PSC i ICV fent èmfasi en les posicions d'esquerra assimilables a l'ideari del socialisme, i en tercer lloc l'estratègia de office-seeker, assumint responsabilitats de govern que posen a prova la capacitat professional dels quadres del partit.
Tota opció comporta una sèrie de renúncies, amb el perill que l'horitzó del model polític quedi en un segon terme. Al meu parer, el creixement d'ERC es va produir en el·laborar un discurs encertat sobre la situació de Catalunya des de la segona meitat dels anys noranta, amb qüestions com el dèficit fiscal o presentant-se com alternativa política a les classes dirigents tradicionals del país. El següent pas era convertir aquesta finestra d'entrada en un discurs global que tingués com a referent últim la definició d'un model polític més enllà del nom en sí; independència. Això hagués permés l'elaboració d'uns principis que orientessin l'acció política del partit, fos al parlament o al govern, cap al seu objectiu, la constitució d'un estat propi. Una tensió que calia gestionar, derivada de reforçar la funció d'office seeker, era la possible renúncia a convertir-se -més enllà de referències retòriques- en un partit amb vocació majoritària, un procés que no es pot fer en cap cas en un sol cicle electoral. Són models que tenen certes contradiccions, com ara el fet d'entrar al joc del spoils system, professionalitzant la seva militància (seria interessant conèixer el percentatge de treballadors al sector públic sobre el número de militants del partit).
Com que no sóc assessor de cap partit, em reservo les que podrien ser les meves recomanacions -i no només per ERC. En qualsevol cas, l'important per ERC ara com ara és que encara que no ho sembli -d'aquí la importància de no actuar per acció-reacció sinó amb uns principis a llarg termini- té marge per repensar l'estratègia que ha dut a la situació actual, amb els seus èxits i fracassos.
3 comentaris:
Sota el meu punt de vista el punt dèbil d'Esquerra és intrínsic als riscos de la situació actual.
És a dir, l'origen de la crisi ve definida precisament pel xoc entre els que consideren que ha de ser un partit de govern, amb un ideari més o menys apartat en alguns temes, i els que creuen que ha de governar reforçant l'ideari. En definitiva, un office-seeker i un policy-seeker.
Però precisament el temps juga en contra del debat que crec que és bo que facin ells i qualsevol partit en situació de canvi intern. L'experiència d'altres partits em diu que els policy-seeker tenen més capacitat per renunciar al govern en relació als office-seeker i menys per renunciar a l'ideari. Per la qual cosa jo sí crec que el debat d'idees només podrà tenir èxit si aquest es fa fora del govern, només així el debat pot convèncer l'altre "coalició" interna. Del contrari les posicions xocaran de manera lògica i el trauma serà major.
Però clar, renunciar a entrar a un govern per garantir la puresa del debat intern bloquejaria el Govern de Catalunya, obligant a governs en minoria o a un pacte CiU-PSC que és la màxima por d'Esquerra i el que més volen les elits econòmiques del país.
Però aquesta és una contradicció que afecta tots els partits en aquesta situació, no? La qüestió és com gestiones aquesta tensió o contradicció, com indiques. En el cas d'ERC, pel que diuen els mitjans (que són 'mitjans' més que mai, suposo) els dos corrents principals comparteixen l'estratègia. Potser els seria interessant veure com estan gestionant la situació altres partits similars, cas del SNP que també ha patit la tensió...
Plenament d'acord amb comparació respecte el SNP,que conec de fa poc. Ells han sabut incorporar tres estratègies compatibles:1. ser partit de govern, mantenir els pactes signats, ser disciplinats, etc.; 2. mantenir ideals secessionistes; 3. No renunciar a relacions normals amb Westminster.
Potser a ERC Puigcercós pot simbolitzar aquestes tres visions. Està clar que a Carod l'acusen de renunciar al 2 i als rebels els acusen de no voler ser 1. Només cal que t'expliquin comportaments de Carretero durant el primer tripartit per entendre que aquell senyor no accepta la pluralitat del seu propi govern.
Publica un comentari a l'entrada