Després dels comentaris sobre l'emmirallament del nacionalisme català amb el tema de Kosovo, i sobre la conferència d'Ibarretxe a Stanford, és adequat complementar-ho mirant també a l'altra cara.
En segon lloc, si deia que l'emmirallament del nacionalisme català en qualsevol procés de secessióacaba per generar miratges, també cal complementar-ho amb l'actitud del govern espanyol al respecte. Kosovo és un cas de realpolitik, així que està lluny de ser un model paradigmàtic o desitjable. Ara, no voler reconèixer Kosovo com a estat independent argumentant que s'està en contra de les declaracions unilaterals d'independència, bloquejar una posició unànime de la Unió Europea al respecte i dedicar els esforços a què s'esmenti que la situació no senta precedent (com prohibir que plogui en dissabte), és una actuació molt trista. Argumentar que és una qüestió de complir amb la legalitat internacional i amb les normes democràtiques per acabar formant part de l'eix de països que s'hi oposen, entre els quals es troben estats amb tanta tradició democràtica com Xipre o Romania a la UE, i Sèrbia, Xina i Rússia, és una mostra no tant de feblesa com de dèficit democràtic. I cal dir que la posició d'aquests països s'entèn per motius històrics. Està clar que la posició espanyola es prèn en clau interna; així el ministre Moratinos s'ha afanyat a declarar que no hi ha cap paral·lelisme amb la situació de Catalunya i el País Basc i que per tant "no se puede comparar en absoluto la situación constitucional política y jurídica española con lo que ocurre en los Balcanes". La paraula democràcia no surt gaire en les seves declaracions, i el ministre també ha recordat la seva preocupació per remarcar que un dels principis "básicos, fundamentales, esenciales" pel futur de la UE passen per defensar "el principio de la integridad territorial de los Estados miembros", que ja va expressar Zapatero respecte Montenegro, sobre el fet que cada nou estat que es crea a Europa en els darrers anys, és l'últim i no senta cap precedent. Vaja, que la qüestió clau és la que apuntava ahir; es pot articular un procés d'ampliació 'interna' de la UE?
2 comentaris:
Com que el tema de la secessió em queda lluny en les classes sobre dret internacional públic de segon de carrera contestaré a la pregunta final sobre la UE.
Hi ha una relativa discussió sobre els límits de la UE. Sota el meu punt de vista la UE té uns límits que algun dia s'hauran de determinar. Ja fa temps que les regles d'aprovació han desvirtuat els principis de la UE , incloent-hi la distinció entre sobirania dels estats i sobirania popular en l'aprovació de la seva constitució.
Només per aquest motiu, crec que el millor és modificar una mica l'argument habitual. Si el quants més serem més riurem és útil ara, amb una ampliació potencial que arribés als 35 membres, també és lícita una reorganització que dóni poder a les regions.
Si, en canvi, donem per fet que tants estats compliquen la presa de decisió i els límits s'han de posar, el model a seguir o a morir és el de l'Estat confederal (UE encarregada de defensa, relacions internacionals, etc) i estats i regions per la resta de competències.
Llàstima que tornarem a ampliar i seguirem tenint Polònies que bloquegen coses quan no els va bé.
Hi ha molts temes que com dius, estan pendents pel que fa a la UE com a 'artefacte'. El nombre d'estats, els procediments i els àmbits són variables que s'haurien d'ajustar (seria desitjable, però possible és una altra cosa...). I pel tema del 'regionalisme' europeu, el problema és múltiples actors i múltiples expectatives...
Publica un comentari a l'entrada