Un elitisme democràtic?

La preocupació sobre l'abstenció electoral, juntament amb una certa vitalitat del moviment polític no partidista fa plantejar si estem anant cap a un nou model polític que anomeno elitisme democràtic. Les dues afirmacions inicials caldria contrastar-les: és l'abstenció més alta en el temps, i més alta en termes comparats, o és un fenòmen internacional? Quina capacitat explicativa tenen les teories de la desafecció política o de la satisfacció passiva? Per la banda dels moviments socials, són de més abast, és a dir, participa més gent en un ventall més ampli de temes? Quan ens movem en nivells de participació al voltant del 50% del cens -tal i com passa als EUA- estem en realitat sent testimonis d'una elitització de la democràcia? Les propostes políticament correctes de la ciència política, que imaginen una ciutadania participativa al 100%, informada i amb opinió sobre tots els temes públics sempre m'ha semblat una utopia, que no fa sinó retroalimentar a aquells qui teòricament la propugnen. L'última que he sentit al respecte és la intenció d'institucionalitzar les estructures de participació ciutadana als municipis. Això vol dir tècnics en participació ciutadana, oficines, regidors, estudis encarregats als grups de sempre, treballs de consultoria per la feina menys agraïda, cursos de formació, etc., per trobar-se després amb el mal de sempre; d'on treiem els ciutadans per participar d'aquestes iniciatives que tant de bé han de fer a les viles i ciutats? Sempre acaben participant els representants de les associacions, que en gran proporció resulta que d'una manera o d'una altra estan subvencionats per les administracions públiques. De participació ciutadana poca cosa, doncs, participació burocràtica-professional, més aviat. És només una anècdota, la qüestió de fons és més interessant. Al meu parer hi ha elements per pensar que anem cap a una democràcia elitista, o un elitisme democràtic. Els nivells de formació multidisciplinars més elevats de les nostres societats permet que hi hagi persones amb elevats coneixements sectorials, que es mobilitzin de manera laxa (noves formes de participació), mentre que el gruix de la població no expressa explícitament opinions estratègiques sinó a nivell micro, i en situacions de percepció trascendent. Cal tenir en compte la distinció entre normativitat i 'explicativitat'. Formular una teoria normativa sobre l'elitisme té unes febleses teòriques conegudes (autorrealització kantiana, liberalisme bentham, idea de llibertat de Berlin, etc). Les limitacions de la democràcia deliberativa són però sobretot pràctiques.

El poder del PSC-PSOE

Un cop constituïts els ajuntaments catalans, és hora de fer balanç, i el titular estrella és que tres de cada quatre catalans viu en un municipi amb govern del PSC-PSOE. Sóc molt crític amb el PSC-PSOE pel que fa a les seves idees i pràctiques polítiques, però això és una opinió que no ha de comportar menystenir la seva capacitat. El PSC-PSOE és el partit polític més professional de Catalunya, i ho és a moltíssima distància dels altres. En bona part és degut a què en un moment donat va fer de la necessitat virtut. En perdre les primeres eleccions catalanes es va fer fort en els municipis, i va participar activament en els governs socialistes espanyols dels anys vuitanta. Això els va permetre una doble acció; d'una banda la formació de veritables professionals de la política i l'administració, i d'una altra modular el discurs central del municipalisme, un municipalisme elaborat de manera tàctica per erosionar el projecte nacional del president Pujol. Aquesta estratègia és criticable des d'un punt de vista nacional català, però ho és menys des d'un referent nacional espanyol. El PSC-PSOE ha fet esforços per conciliar un projecte nacional espanyol amb una identitat regional catalana diferenciada en forma de municipalisme, que de fet ha mantingut inalterat el projecte nacional espanyol. L'altre dia el president Maragall així ho expressava en una conferència; 'ells defensaven la nació, nosaltres, un món de ciutats'. El rendiment electoral d'aquesta estratègia pel PSC-PSOE és destacable; els espais de poder que controla des de l'inici de l'actual període constitucional (ajuntaments grans, diputació de Barcelona) n'afegeix ara el de la Generalitat amb un pacte estable (pre-electoralment parlant) amb les altres dos forces polítiques, una de les quals des dels inicis molt vinculada al PSC-PSOE, i una altra que potser quan rebi una sotragada electoral forta potser es troba que ha retrocedit als nivells de suport de vint anys enrera. El professionalisme i el discurs marc de la seva estratègia han donat els seus fruits, i és comprensible que malgrat el descens de suport electoral el PSC-PSOE no sembli reaccionar. La meva impressió no és però ben bé aquesta. A Catalunya, el partit que millor entèn la societat és el PSC-PSOE, i el que millor sap instrumentalitzar els poders públics per promoure la seva visió política. Només cal recordar que fins el moment, el PSC-PSOE no ha perdut mai el control de cap institució que governi. Els partits que tenen un altre model a proposar per Catalunya han estat menys eficaços, cal ser humils i aprendre dels millors.

La ciutat de Barcelona

Per què no fer dels districtes de Barcelona, dels ajuntaments de barri, veritables ajuntaments que escollin el seu alcalde a les eleccions? Un model que podria ser semblant al de Londres. A Barcelona donaria lloc a ajuntaments de 150.000 habitants de mitjana (si dividim pels 10 districtes), tot i que amb força variacions. A més, l'opció estaria força arrelada històricament; Sant Andreu, Sants, Horta, Gràcia o Sarrià han estat històricament municipis. Es podria combinar amb l'elecció d'un alcalde per a tota la ciutat, tal i com s'ha instaurat a Londres.

Sopes d'all: memòria, enteniment i voluntat.

Un dels temes que en fan pensar més sovint, de les poques opinions fermes que aconsegueixo anar elaborant amb el ràpid pas dels anys pel que fa a la meva evolució intel·lectual, és 'el descobriment de la sopa d'all', que és la distorsió catalana del caminar sobre espatlles de gegants (a collibet, vaja, que en diem popularment). També Goethe deia allò què l'home que no entén la història està condemnat a repetir-la. Són versions de la mateixa idea, però en el cas català ens saltem olímpicament el nostre bagatge cultural, i per això en comptes d'estar a les espatlles dels gegants més aviat ens trobem redescobrint la sopa d'all (i no sempre ens n'adonem). És el cas de'n Ramon Llull. Com podem relacionar passat, present i futur per elaborar un projecte de comunitat? A partir de'n Llull; memòria, enteniment i voluntat. L'adopto com a lema. Memòria per recordar, i sobretot, per aprendre. Enteniment per comprendre i interpretar el present. I voluntat, per de tot això projectar-nos cap al futur amb un projecte que valgui la pena.

Debats difícils

Hi ha debats que, donat el nivell d'institucionalització de Catalunya, i no diguem la cojuntura política, són difícils de mantenir. És difícil mantenir un debat sobre la immigració actual, o sobre com interpretem la immigració passada. En una narrativa nacional que es produeixi en un sistema polític complet (això és, un estat) elaborar aquesta narrativa com una de les branques fonamentals del projecte d'identitat nacional seria -relativament- senzill. Arrel del post de l'Héctor López sobre el tema i la resposta del col·lectiu AltresAndalusos, el que més m'ha cridat l'atenció són alguns dels comentaris dels internautes. Els textos més correctes lingüísticament eren de persones què deien ser fills d'immigrants i tenir l'espanyol com a llengua materna. Si un sistema d'institucionalització feble com el català aconsegueix que una població originària majoritàriament d'altres llocs continuï reproduint i generant adhesions per a un projecte d'identitat nacional propi, no em sembla res més que un èxit sorprenent. Un altra cosa és que poguem debatre quina és la millor manera per què això continuï sent així en el futur, i com interpretem el nostre passat i què extreiem com a aprenentatge -allò que no ens agrada quan ens emmirallem, per exemple. En tot cas, dins un marc institucional més administratiu que no pas polític, com és el català, aquests debats són complicats. I ho continuaran sent. Tic tac.