Sempre que penso en els possibles resultats d'un referèndum per l'autodeterminació a Catalunya em ve a la ment un article d'Eduardo Haro-Teglen a El País, en temps del govern Aznar. Haro-Teglen es demanava, sobre el País Basc, com era que aquells qui perdrien molt possiblement el referèndum eren els qui el reclamaven, mentre aquells qui possiblement el guanyarien eren els qui s'oposaven. En el cas del País Basc aquests últims eren els 'constitucionalistes', mentre que els primers serien els 'nacionalistes'. Les meves prediccions acostumen a tendir a la catàstrofe, així que m'abstinc de fer-ne i apostaria per prendre riscos. En tot cas, el més complicat són les complexitats legals per fer una reforma d'aquest tipus. No recordo quin polític basc deia que caldria en algun moment el conflicte institucional per dur a terme una iniciativa d'aquest tipus. En toc cas, per a l'exercici d'autodeterminació cal bona estratègia, fins i tot aconseguint celebrar un referèndum té uns riscos alts. Al meu parer val la pena còrrer aquests riscos. Però per què els resultats fossin com a mínim ajustats, és a dir, que un hipotètic sí fos possible encara que poc probable, el catalanisme (catalanisme i nacionalisme català els entenc com a sinònims quan parlem de política. Una altra cosa és que qui té un sentiment regional català també s'autopercebi com a catalanista, però en termes polítics caldria parlar de regionalisme) hauria d'haver fet la seva feina; generar allò què Galbraith anomenà conventional wisdom o el Metaphors we live by de Lakoff, és a dir, un corpus ideològic, argumental, transversal, interdisciplinar, sobre per què convé a Catalunya disposar del control sobre els seus recursos i definir polítiques pròpies en tots els àmbits. Això és la independència, reduïda si volem en la mesura en què el món és cada cop més interdependent i exigeix cooperació intergovernamental. El catalanisme no ha fet del tot els seus deures, i no queden gaires anys per què Catalunya es regionalitzi completament; si no tenim veu en la gestió dels processos migratoris, en el desenvolupament de les polítiques econòmiques necessàries per disposar d'una economia competitiva, sinó som capaços de definir polítiques educatives de qualitat, infraestructures amb un peu a la sostenibilitat però amb un altre a la competitivitat, etc, se'ns passarà l'arròs i no hi haurà res a fer fins d'aquí qui sap si uns altres 400 anys ( i és poc probable). Finlàndia o Sardenya, that's the question.
