Tot i que en parlem i reflexionem molt sobre si el finançament per aquí o per allà, de vegades esmercem esforços innecessaris...
El Velódromo ja torna a ser obert
Fa 17 hores
10/07/09
0
03/07/09
5
L'Espanya Federal
Fa pocs dies es va presentar a Barcelona la declaració 'Construint l'Espanya Federal' , en la qual es proposa una reforma constitucional a Espanya per impulsar el 'federalisme plural'. Els set punts que es destaquen al respecte són els següents:
La idea de fons és l'impuls a aquesta Espanya plural, que hauria de prendre un arranjament institucional que els promotors anomenen 'federalisme plural'. Aquest model permetria aconseguir "l’acomodació i reconeixement de les diferents nacions i regions que coexisteixen a Espanya, formulant un concepte d’Espanya no excloent com nació de nacions i regions, que a la vegada també són plurals". Les referències a la plurinacionalitat de l'estat es fan de manera implícita i ambigua en la formulació d'Espanya com a 'nació de nacions i regions', la famosa formulació atribuïda a Anselmo Carretero (militant socialista exiliat a Mèxic), una concepció que de fet podem trobar en l'actual constitució espanyola, on el que es produeix és un canvi semàntic en un dels seus components (nacions per nacionalitats, el terme emprat a la Constitució). El manifest però no fa cap esment a la relació entre aquests conceptes, que tal i com estan formulats a la constitució espanyola impliquen una relació jeràrquica entre la 'nació' (Espanya) i les 'nacionalitats i regions'. La declaració ens remet també de manera directa a la idea de l'Espanya plural que el govern espanyol està impulsant les darreres dues legislatures liderat pel seu president.
En tot cas, només dir que el programa de reformes del federalisme català només ha comptat històricament amb el suport dels qui l'han generat (els federalistes catalans, i alguns intel·lectuals espanyols), i que promou l'adjectiu 'plural' als termes Espanya o federalisme, en un intent de presentar un projecte prou suau com per ser acceptat per l'altra part (que seguint el significat de foedus és pacte, i per tant a) entre diversos subjectes, i b) iguals). Així, per convertir Espanya en una federació caldria no una reforma constitucional sinó unes noves corts constituents que reconeguessin aquests dos principis, altrament ja no és un pacte entre iguals. Una altra cosa és incorporar trets federals a l'organització políticoinstitucional de l'estat, de tall eminentment simètric com els que conformen la llista de reformes que proposa el manifest, que clarifiquin l'entrellat competencial espanyol. Com mostra l'evidència, el govern de l'estat té una posició jurídica i una capacitat material superior a la del nivell regional que li permet envair competències regionals, reservant-se la supremacia legislativa i financera per limitar a la pràctica el principi d'autonomia de les regions en els seus àmbits competencials. Pel que fa a les propostes en matèria simbòlica, es podria argumentar que no necessiten una reforma de la Constitució, ja que no superen el marc constitucional actual, i en bona mesura succeeix el mateix amb les reformes institucionals -amb la possible excepció del senat.
El manifest és de fet el programa de reformes -retòriques si més no- del socialisme català representat pel president Maragall (amb convicció) i formalment pel PSC-PSOE (aquí PSOE amb lletra petita). Això és obvi si ens fixem que està impulsat per fundacions de l'òrbita del partit socialista: Fundació Rafael Campalans (aquesta no a l'òrbita sinó al si del partit), Fundació Catalunya Segle XXI, liderada per membres de Ciutadans pel Canvi i altres persones militants o al voltant del PSC i d'Iniciativa, i també per la Fundació Nous Horitzons, vinculada justament a ICV. De fet, diversos noms dels diferents membres dels patronats d'aquestes tres fundacions -les promotores de l'acte de presentació a Barcelona- estan presents en més d'una d'elles. El manifest doncs, és un nou intent del federalisme català de fer entrar la seva agenda al debat polític, definit en uns termes que s'intenten elaborar de manera que poguessin ser acceptables des de l'estat.
No valorarem les possibilitats d'èxit d'aquesta reforma. Només dir que les propostes van en la línia d'un federalisme simètric respectant algunes particularitats regionals -com la llengua- però tot i així l'evidència de segle i mig de reformes a Espanya mostra les limitacions d'aquesta aproximació federalista.
Un aspecte interessant del manifest és l'alt nombre de politòlegs (i de disciplines properes) que signen el manifest. La majoria catalans, però no només, amb noms com Luis Moreno, JM. Núñez Seixas, Carlos Thiebaut, Rafael del Águila, Justo Beramendi, Antonio Hermosa, Juan José Solozábal, Francisco José Llera. Entre els catalans, molts vinculats al PSC i ICV, i amb una alta representació de professorat. És un bon exercici democràtic el fet que els acadèmics es posicionin explícitament en favor d'una opció política o directament d'un partit. Cal també fer aquest exercici weberià d'explicitar els propis valors -no sempre fàcil- en tractar d'algun tema per distingir en la mesura del possible el paper acadèmic del polític. És el que aquí intentem fer informalment distingint entre 'teoria?' i 'politiqueig'.
PD: Per ilustrar el posicionament d'alguns dels signants de la declaració, transcric -no em puc resistir- algunes cites que el professor JJ Solozábal exposava en unes jornades organitzades a Salamanca el 1994:
- reconegui les identitats diverses que coexisteixen a Espanya, enfortint tot el seu potencial cultural, lingüístic i simbòlic, considerant-les com elements definitoris de la realitat plural de l’Estat que enriqueixen el projecte compartit i la seva projecció de futur.
- garanteixi el plurilingüisme i la plena igualtat de les llengües oficials de l’Estat en els seus àmbits de competència.
- converteixi al Senat en una càmera territorial efectiva, que actuï com a òrgan multilateral per excel·lència.
- fixi amb major claredat l’àmbit de competències de l’Administració General de l’Estat i de les Comunitats autònomes.
- estableixi els mecanismes de cooperació necessaris i legisli per a garantir l’efecte vinculant de les decisions que es prenguin en les conferències sectorials interterritorials ide presidents.
- estableixi la representació de la pluralitat d’Espanya en la composició i renovació deles seves principals institucions.
- garanteixi i faci efectiva l’autonomia financera i la coresponsabilitat fiscal dels diferents nivells de govern, fent-la compatible amb l’anivellació i la solidaritat del conjunt de l’Estat.
La idea de fons és l'impuls a aquesta Espanya plural, que hauria de prendre un arranjament institucional que els promotors anomenen 'federalisme plural'. Aquest model permetria aconseguir "l’acomodació i reconeixement de les diferents nacions i regions que coexisteixen a Espanya, formulant un concepte d’Espanya no excloent com nació de nacions i regions, que a la vegada també són plurals". Les referències a la plurinacionalitat de l'estat es fan de manera implícita i ambigua en la formulació d'Espanya com a 'nació de nacions i regions', la famosa formulació atribuïda a Anselmo Carretero (militant socialista exiliat a Mèxic), una concepció que de fet podem trobar en l'actual constitució espanyola, on el que es produeix és un canvi semàntic en un dels seus components (nacions per nacionalitats, el terme emprat a la Constitució). El manifest però no fa cap esment a la relació entre aquests conceptes, que tal i com estan formulats a la constitució espanyola impliquen una relació jeràrquica entre la 'nació' (Espanya) i les 'nacionalitats i regions'. La declaració ens remet també de manera directa a la idea de l'Espanya plural que el govern espanyol està impulsant les darreres dues legislatures liderat pel seu president.
En tot cas, només dir que el programa de reformes del federalisme català només ha comptat històricament amb el suport dels qui l'han generat (els federalistes catalans, i alguns intel·lectuals espanyols), i que promou l'adjectiu 'plural' als termes Espanya o federalisme, en un intent de presentar un projecte prou suau com per ser acceptat per l'altra part (que seguint el significat de foedus és pacte, i per tant a) entre diversos subjectes, i b) iguals). Així, per convertir Espanya en una federació caldria no una reforma constitucional sinó unes noves corts constituents que reconeguessin aquests dos principis, altrament ja no és un pacte entre iguals. Una altra cosa és incorporar trets federals a l'organització políticoinstitucional de l'estat, de tall eminentment simètric com els que conformen la llista de reformes que proposa el manifest, que clarifiquin l'entrellat competencial espanyol. Com mostra l'evidència, el govern de l'estat té una posició jurídica i una capacitat material superior a la del nivell regional que li permet envair competències regionals, reservant-se la supremacia legislativa i financera per limitar a la pràctica el principi d'autonomia de les regions en els seus àmbits competencials. Pel que fa a les propostes en matèria simbòlica, es podria argumentar que no necessiten una reforma de la Constitució, ja que no superen el marc constitucional actual, i en bona mesura succeeix el mateix amb les reformes institucionals -amb la possible excepció del senat.
El manifest és de fet el programa de reformes -retòriques si més no- del socialisme català representat pel president Maragall (amb convicció) i formalment pel PSC-PSOE (aquí PSOE amb lletra petita). Això és obvi si ens fixem que està impulsat per fundacions de l'òrbita del partit socialista: Fundació Rafael Campalans (aquesta no a l'òrbita sinó al si del partit), Fundació Catalunya Segle XXI, liderada per membres de Ciutadans pel Canvi i altres persones militants o al voltant del PSC i d'Iniciativa, i també per la Fundació Nous Horitzons, vinculada justament a ICV. De fet, diversos noms dels diferents membres dels patronats d'aquestes tres fundacions -les promotores de l'acte de presentació a Barcelona- estan presents en més d'una d'elles. El manifest doncs, és un nou intent del federalisme català de fer entrar la seva agenda al debat polític, definit en uns termes que s'intenten elaborar de manera que poguessin ser acceptables des de l'estat.
No valorarem les possibilitats d'èxit d'aquesta reforma. Només dir que les propostes van en la línia d'un federalisme simètric respectant algunes particularitats regionals -com la llengua- però tot i així l'evidència de segle i mig de reformes a Espanya mostra les limitacions d'aquesta aproximació federalista.
Un aspecte interessant del manifest és l'alt nombre de politòlegs (i de disciplines properes) que signen el manifest. La majoria catalans, però no només, amb noms com Luis Moreno, JM. Núñez Seixas, Carlos Thiebaut, Rafael del Águila, Justo Beramendi, Antonio Hermosa, Juan José Solozábal, Francisco José Llera. Entre els catalans, molts vinculats al PSC i ICV, i amb una alta representació de professorat. És un bon exercici democràtic el fet que els acadèmics es posicionin explícitament en favor d'una opció política o directament d'un partit. Cal també fer aquest exercici weberià d'explicitar els propis valors -no sempre fàcil- en tractar d'algun tema per distingir en la mesura del possible el paper acadèmic del polític. És el que aquí intentem fer informalment distingint entre 'teoria?' i 'politiqueig'.
PD: Per ilustrar el posicionament d'alguns dels signants de la declaració, transcric -no em puc resistir- algunes cites que el professor JJ Solozábal exposava en unes jornades organitzades a Salamanca el 1994:
“La unidad del estado, por condiguiente, no descansa en la existencia de autoridades comunes, sino que aparece como la proyección política de la homogeneidad espiritual de una comunidad que se siente vinculada afectivamente con las estructuras políticas que ha aceptado”
“En nuestro actual sistema político no es constitucionalmente adecuado caracterizar a las nacionalidades como sujetos susceptibles de autodeterminación”.
“(...) naturalmente el que el derecho de autodeterminación no sea un derecho natural, ni lógico, no le hace ser irreclamable en un ordenamiento constitucional que no fija límites a su reforma y que no establece prohibiciones de contenido a la libertad de expresión”.
“Sólo la opresión o frustración política de la nacionalidad puede justificar en el terreno político la puesta a su disposición de un derecho como el de la autodeterminación, aunque sea inexistente en el ordenamiento jurídico actual (...). A mi juicio sostener o insinuar que en estos momentos de pleno desarrollo del Estado autonómico alguna nacionalidad pueda encontrarse en tal situación excepcional, además de afectar a las bases de la confianza en que reposa nuestro Estado Constitucional, supondría un ejercicio de miopía política difícilmente disculpable.”
“es el Estado común el que ha hecho la nación y no al revés como suele ocurrir en los procesos políticos convencionales. La convivencia política, prescindiendo de su carácter voluntario o no, ha generado la comunidad cultural y el espacio económico nacionales, de modo que el factor político no es pues un mero reflejo de la homogeneidad socio cultural sino su verdadero agente”
“la Nación española ejemplifica lo que suele denominarse nacionalismo voluntarista u occidental, coincidente de otro lado con la tradicional concepción española de la Nación como ‘empresa común’ con ecos de inspiración indudable de Ortega y Renan, para quienes la Nación es un proyecto, respectivamente, sugestivo y renovable cotidianamente por sus integrantes”
01/07/09
0
El referèndum escocès
El procés de devolution a Escòcia mostra alguns elements interessants. En primer lloc, el fet que es pot combinar gestió del govern i elaboració de polítiques públiques amb un programa polític de reforma institucional que, liderat pel SNP, pretèn celebrar un referèndum sobre la independència a través d'un procés que va començar immediatament amb l'arribada del SNP al govern en minoria en aquesta legislatura. En aquest sentit es pot interpretar el fet que la gestió d'Alex Salmond sigui valorada com a bona o molt bona per més de la meitat de la població escocesa, molt per sobre de les valoracions de Gordon Brown (això cal dir que no té gaire mèrit donat el context britànic actual) i de David Cameron. També és símptoma de la manca de lideratge del Labour a Escòcia, al qual va afectar molt la mort de Donald Dewar l'any 2000.
Per altra banda, s'ha publicat recentment l'informe de la Comission on Scottish Devolution, que avalua els més de deu anys d'autogovern i proposa diverses mesures per ampliar els poders d'Escòcia. La Comissió recomana, per exemple, que Escòcia incrementi la seva autonomia financera i que s'articulin els mecanismes fiscals per reduir la dependència pressupostària actual, basada en gran part per transferències directes del govern britànic, i se substitueixi per l'establiment d'impostos propis.
En relació al referèndum, la BBC acaba de publicar una enquesta segons la qual el 58% de la població està a favor de la seva celebració. En relació al posicionament davant el referèndum, l'enquesta ha realitzat dues preguntes diferents per contrastar els resultats. La veritat és que el titular de la notícia apunta que, segons com es faci la pregunta les respostes varien
"In a referendum on independence for Scotland, how would you vote?" Sí: 38% No: 54%
"the Scottish Government should negotiate a settlement with the government of the United Kingdom so that Scotland becomes an independent state" Sí: 42% No: 50%
"people's views of how Scotland should be governed" : 28% independència; 47% situació actual (amb possibles millores) ;22% romandre a UK amb impostos i despeses decidides des de Londres.
Els -breus- comentaris:
1) Amb una mostra relativament petita com la que s'ha fet (aprox. 1000 enquestes) la veritat és que cal dir que les diferències no són tan altes com per poder concloure que la formulació de la pregunta té uns efectes molt forts (són quatre punts de diferència que si tenim en compte el marge d'error que pot tenir l'enquesta quedarien força suavitzats). Per altra banda, cal tenir en compte que també existeix el factor 'mobilització': quina proporció de cada grup aniria efectivament a votar, i en quina mesura alteraria el resultat final? És a dir, en un referèndum d'aquest tipus, malgrat es pugui esperar una participació elevada no votaria el 100% de l'electorat, i per tant amb aquests percentatges els resultats podrien varia força a l'hora d'una votació real (juntament amb altres factors, és clar). Si finalment s'acaba celebrant podrem comprovar-ho...
2) Sí que es demostra en canvi la diferència entre preguntar sobre diferents opcions institucionals (tipus la pregunta que es fa al baròmetre del CEO) i preguntar sobre directament sobre la independència, entre deu i catorze punts de diferència. Si traslladèssim aquest diferencial en el cas català (cosa que malauradament no hem pogut encara aconseguir en cap enquesta) podríem tenir un element de comparació, però segons les dades del darrer baròmetre del CEO, que donaven un 21% en favor de l'estat independent (i amb un factor de complexitat més com és una altra opció sobre estatalitat en una 'Espanya federal') els resultats anirien cap al 31-35%, que són consistents amb l'enquesta que va realitzar l'UOC l'any 2008.
3) En termes generals, cal celebrar la democràcia escocesa i britànica; ens trobem davant tres processos paral·lels (gestió de govern, relacions Escòcia-UK, i proposta de referèndum) que s'estan produïnt amb debats i discussions que no per generar polèmiques i enfrontaments acaban desembocant en pràctiques amb dèficits democràtics.
Per altra banda, s'ha publicat recentment l'informe de la Comission on Scottish Devolution, que avalua els més de deu anys d'autogovern i proposa diverses mesures per ampliar els poders d'Escòcia. La Comissió recomana, per exemple, que Escòcia incrementi la seva autonomia financera i que s'articulin els mecanismes fiscals per reduir la dependència pressupostària actual, basada en gran part per transferències directes del govern britànic, i se substitueixi per l'establiment d'impostos propis.
En relació al referèndum, la BBC acaba de publicar una enquesta segons la qual el 58% de la població està a favor de la seva celebració. En relació al posicionament davant el referèndum, l'enquesta ha realitzat dues preguntes diferents per contrastar els resultats. La veritat és que el titular de la notícia apunta que, segons com es faci la pregunta les respostes varien
"In a referendum on independence for Scotland, how would you vote?" Sí: 38% No: 54%
"the Scottish Government should negotiate a settlement with the government of the United Kingdom so that Scotland becomes an independent state" Sí: 42% No: 50%
"people's views of how Scotland should be governed" : 28% independència; 47% situació actual (amb possibles millores) ;22% romandre a UK amb impostos i despeses decidides des de Londres.
Els -breus- comentaris:
1) Amb una mostra relativament petita com la que s'ha fet (aprox. 1000 enquestes) la veritat és que cal dir que les diferències no són tan altes com per poder concloure que la formulació de la pregunta té uns efectes molt forts (són quatre punts de diferència que si tenim en compte el marge d'error que pot tenir l'enquesta quedarien força suavitzats). Per altra banda, cal tenir en compte que també existeix el factor 'mobilització': quina proporció de cada grup aniria efectivament a votar, i en quina mesura alteraria el resultat final? És a dir, en un referèndum d'aquest tipus, malgrat es pugui esperar una participació elevada no votaria el 100% de l'electorat, i per tant amb aquests percentatges els resultats podrien varia força a l'hora d'una votació real (juntament amb altres factors, és clar). Si finalment s'acaba celebrant podrem comprovar-ho...
2) Sí que es demostra en canvi la diferència entre preguntar sobre diferents opcions institucionals (tipus la pregunta que es fa al baròmetre del CEO) i preguntar sobre directament sobre la independència, entre deu i catorze punts de diferència. Si traslladèssim aquest diferencial en el cas català (cosa que malauradament no hem pogut encara aconseguir en cap enquesta) podríem tenir un element de comparació, però segons les dades del darrer baròmetre del CEO, que donaven un 21% en favor de l'estat independent (i amb un factor de complexitat més com és una altra opció sobre estatalitat en una 'Espanya federal') els resultats anirien cap al 31-35%, que són consistents amb l'enquesta que va realitzar l'UOC l'any 2008.
3) En termes generals, cal celebrar la democràcia escocesa i britànica; ens trobem davant tres processos paral·lels (gestió de govern, relacions Escòcia-UK, i proposta de referèndum) que s'estan produïnt amb debats i discussions que no per generar polèmiques i enfrontaments acaban desembocant en pràctiques amb dèficits democràtics.
30/06/09
0
Sense títol, sense projecte
El Periódico publicava ahir un article suscrit per diverses personalitats on es reclamava Una resposta ferma, un exercici de responsabilitat. Tal i com diu la lletra petita dels productes financers, "rendiments passats no garanteixen resultats futurs", però la veritat és que per poder pensar en actuacions que s'apartin del que ha estat tradicionalment els grans trets de comportament de Catalunya en termes polítics, fins a quin punt podem trobar elements que facin preveure, tal i com demanen a l'article "una resposta directa que abordi a fons i sense reserves totes les dimensions de la qüestió"?
Més encara si, tal i com sembla desprendre's de l'article, cal evitar el risc de provincialització de Catalunya amb dues accions concretes; 1) resposta unitària dels diputats catalans a Madrid i (per) 2) iniciar a instàncies del Parlament un procés de reforma constitucional. Per reblar el clau, 3) s'insta als partits espanyols a que 'assumeixin les seves responsabilitats i afrontin les conseqüències" de les seves decisions.
Algun comentari. Més que risc de provincialització es podria dir que existeix un procés, és a dir, que és ben real i està en marxa. La resposta unitària dels diputats genera alguns dubtes sobre la capacitat propositiva i la capacitat de mantenir l'esmentada unitat. A més, unitat per a fer què? Més curiós és posar esperances en una reforma constitucional d'iniciativa catalana. Tal i com pot passar amb l'estatut, obrir un procés de reforma pot acabar anant empitjorant de la situació anterior. La reforma constitucional que es produeixi a Espanya tenint en compte el procés de convergència nacional que estan desenvolupant PP i PSOE (del qual el PSC en forma part, cal recordar-ho) podria fer anar aquesta demanda de 'responsabilitat' en un sentit que -ingènuament- sorprendria molts. Perquè en el fons, el nacionalisme espanyol està construint una idea d'Espanya nova, en molt bona part lícita (en part perquè hi ha mostres evidents de dèficits democràtics), davant la qual es dibuixen dos escenaris tendencials que posen de manifest el que aquí mateix hem anomenat la fi del somni bavarès.
De moment, però, encara ens trobem entre l'astorament d'una part molt important de les elits del país davant una idea d'Espanya que s'ha esvaït si és que mai va existir, i la dificultat endèmica del nacionalisme català per fer de la diagnosi correcta un projecte conseqüent.
Més encara si, tal i com sembla desprendre's de l'article, cal evitar el risc de provincialització de Catalunya amb dues accions concretes; 1) resposta unitària dels diputats catalans a Madrid i (per) 2) iniciar a instàncies del Parlament un procés de reforma constitucional. Per reblar el clau, 3) s'insta als partits espanyols a que 'assumeixin les seves responsabilitats i afrontin les conseqüències" de les seves decisions.
Algun comentari. Més que risc de provincialització es podria dir que existeix un procés, és a dir, que és ben real i està en marxa. La resposta unitària dels diputats genera alguns dubtes sobre la capacitat propositiva i la capacitat de mantenir l'esmentada unitat. A més, unitat per a fer què? Més curiós és posar esperances en una reforma constitucional d'iniciativa catalana. Tal i com pot passar amb l'estatut, obrir un procés de reforma pot acabar anant empitjorant de la situació anterior. La reforma constitucional que es produeixi a Espanya tenint en compte el procés de convergència nacional que estan desenvolupant PP i PSOE (del qual el PSC en forma part, cal recordar-ho) podria fer anar aquesta demanda de 'responsabilitat' en un sentit que -ingènuament- sorprendria molts. Perquè en el fons, el nacionalisme espanyol està construint una idea d'Espanya nova, en molt bona part lícita (en part perquè hi ha mostres evidents de dèficits democràtics), davant la qual es dibuixen dos escenaris tendencials que posen de manifest el que aquí mateix hem anomenat la fi del somni bavarès.
De moment, però, encara ens trobem entre l'astorament d'una part molt important de les elits del país davant una idea d'Espanya que s'ha esvaït si és que mai va existir, i la dificultat endèmica del nacionalisme català per fer de la diagnosi correcta un projecte conseqüent.
23/06/09
2
Apostes electorals
Especulació lúdica d'estiu (i)
S'aprova el sistema de finançament, el PSC reivindica l'èxit d'aconseguir un millor finançament que l'actualment vigent, i haver-se mantingut ferm davant el govern central fins no arribar a un acord acceptable. El PSOE aconsegueix tancar aquest debat amb el conjunt de les autonomies, arribant a bons acords per les CCAA governades pel PP, de manera que el debat polític espanyol desactiva relativament el tema.
El Tribunal Constitucional fa pública la sentència sobre l'estatut. Es declaren inconstitucionals alguns articles menors, i es realitza una interpretació exhaustiva d'aspectes clau com la bilateralitat, la consideració de nació o la llengua. En d'altres àmbits competencials el TC ja ha anat sentant jurisprudència de manera indirecta.
Els efectes reals de tots dos elements no es percebran del tot a curt termini: la insuficiència financera i la subordinació de l'autogovern s'aniran posant de manifest a mida que s'intenti desenvolupar l'estatut. Tanmateix, obrirà un cert parèntesi de temps en què es presentaran com una millora en la situació actual: estatut superat el procés de revisió, i nou sistema de finançament. Les mancances ja es veuran més endavant.
Això dibuixa un escenari electoral on el PSC té incentius per convocar eleccions anticipades abans d'acabar l'any, per aprofitar aquest moment més favorable (cal afegir altres elements com la inauguració d'infraestructures per part del govern central). D'altra banda, pel PSOE aquest escenari també és favorable: si el PSC aconsegueix formar govern un altre cop, CiU possiblement entrarà en crisi o com a mínim en una situació de reflexió interna al voltant del lideratge d'Artur Mas. Si guanya amb uns resultats que li permetin governar en minoria, es donaran les condicions perquè pugui formar govern a Catalunya a canvi d'aprovar els pressupostos generals de l'estat, un acord que segons la rumorologia política el president del govern central hauria incomplert a les anteriors eleccions.
Doncs això, comença l'estiu i les especulacions caniculars...
S'aprova el sistema de finançament, el PSC reivindica l'èxit d'aconseguir un millor finançament que l'actualment vigent, i haver-se mantingut ferm davant el govern central fins no arribar a un acord acceptable. El PSOE aconsegueix tancar aquest debat amb el conjunt de les autonomies, arribant a bons acords per les CCAA governades pel PP, de manera que el debat polític espanyol desactiva relativament el tema.
El Tribunal Constitucional fa pública la sentència sobre l'estatut. Es declaren inconstitucionals alguns articles menors, i es realitza una interpretació exhaustiva d'aspectes clau com la bilateralitat, la consideració de nació o la llengua. En d'altres àmbits competencials el TC ja ha anat sentant jurisprudència de manera indirecta.
Els efectes reals de tots dos elements no es percebran del tot a curt termini: la insuficiència financera i la subordinació de l'autogovern s'aniran posant de manifest a mida que s'intenti desenvolupar l'estatut. Tanmateix, obrirà un cert parèntesi de temps en què es presentaran com una millora en la situació actual: estatut superat el procés de revisió, i nou sistema de finançament. Les mancances ja es veuran més endavant.
Això dibuixa un escenari electoral on el PSC té incentius per convocar eleccions anticipades abans d'acabar l'any, per aprofitar aquest moment més favorable (cal afegir altres elements com la inauguració d'infraestructures per part del govern central). D'altra banda, pel PSOE aquest escenari també és favorable: si el PSC aconsegueix formar govern un altre cop, CiU possiblement entrarà en crisi o com a mínim en una situació de reflexió interna al voltant del lideratge d'Artur Mas. Si guanya amb uns resultats que li permetin governar en minoria, es donaran les condicions perquè pugui formar govern a Catalunya a canvi d'aprovar els pressupostos generals de l'estat, un acord que segons la rumorologia política el president del govern central hauria incomplert a les anteriors eleccions.
Doncs això, comença l'estiu i les especulacions caniculars...
Llei Electoral (ii)
Aquests dies semblen ser de debat sobre la llei electoral catalana -bé, més aviat la seva absència. No és un debat gens nou, no només pels trenta anys de disposició transitòria en què viu el sistema català, sinó pels dos anys que fa que el grup d'experts nomenat pel parlament va presentar el seu informe. Aquí mateix aleshores indicàvem que calia no posar sobre el sistema electoral tota la càrrega per solucionar els dèficits democràtics que s'atribueixen a la política en general i a Catalunya en particular. En concret titulàvem l'entrada Desconfieu dels qui venen pocions màgiques.
Ahir per exemple, al programa Àgora del Canal33, hi va tenir lloc un debat entre diferents politòlegs que havien participat en l'elaboració de l'informe. Malauradament TV3 no va massa ràpida penjant els vídeos dels debats, així que de moment no es pot accedir.
Ahir per exemple, al programa Àgora del Canal33, hi va tenir lloc un debat entre diferents politòlegs que havien participat en l'elaboració de l'informe. Malauradament TV3 no va massa ràpida penjant els vídeos dels debats, així que de moment no es pot accedir.
22/06/09
8
Llei electoral
Segons informen els mitjans, el conseller de Governació ha distribuït entre els grups parlamentaris una proposta de llei electoral que, a partir dels treballs de la comissió d'experts que va elaborar un informe el 2007, dividiria Catalunya en 7 circumscripcions electorals on cadascuna d'elles escolliria un mínim de dos diputats, distribuint-se la resta segons la població. Es dona la circumstància que en paral·lel s'està impulsant una iniciativa legislativa popular (ILP)per tal d'elaborar una llei electoral que sembla ser a grans trets coincideix amb la proposta del conseller Ausàs. La diferència bàsica és que aquesta ILP marcaria un sol diputat per circumscripció com a punt de partida, un nombre de diputats totals mínim de 120 que s'incrementaria progressivament si la participació supera el 60%, i en tercer lloc que els electors votarien llistes desbloquejades (és a dir, es podria una sola llista electoral però marcant preferències entre els candidats). Els resultats del nou sistema donaria la següent distribució d'escons:
Es pot observar com amb els nous criteris es corregiria part de la infrarepresentació de l'àrea metropolitana de Barcelona, correcció que és més elevada en la proposta d'ILP, on la vegueria de Barcelona aportaria el 66% dels escons del parlament (sempre en un escenari de participació inferior al 60%), mentre que amb el sistema proposat en l'informe dels experts aquest percentatge seria del 61%.
El que resulta potser més curiós són alguns dels raonaments de la ILP, però sobretot, qui la presenta. Anem a pams:
1. En l'informe d'experts s'apuntava que, en una perspectiva comparada, el nombre d'habitants per escó era raonable, uns 52mil. Si tenim en compte que a més aquesta proporció no ha deixat de pujar -degut a l'augment de població- l'informe deia que no existien motius per reduir el nombre d'escons. Tanmateix, cal dir que una mesura d'aquest tipus permetria visualitzar com la participació electoral té uns efectes -simbòlics- en el nombre de diputats que obtenen escó al Parlament;
2. L'increment de la proporcionalitat és un dels objectius de la ILP presentada, de manera que el sistema s'acosti a l'ideal que tots els vots 'valguin' el mateix. Es tractaria doncs d'incrementar els electes de l'àrea metropolitana de Barcelona i ajustar el cost de cada diputat a unes xifres similars, fet que evidentment reduiria la representació de la resta de circumscripcions. La desigualtat és però la norma en els sistemes electorals (en terminologia de ciència política es coneix com malapportionment) tot i que segons un estudi recent que citen a El Pati Descobert, Catalunya se situaria en la banda alta. Cal tenir en compte però, que si el cas català se sitúa en l'extrem (és a dir, allà on la desigualtat entre els vots necessaris per obtenir un escó és més alta), és en bona part degut al fet que Catalunya és un dels països amb un major desequilibri territorial en la distribució de la població de tot Europa. De fet, en l'informe dels experts s'assenyala aquest fet titllant Catalunya d'un dels exemples més clars de 'macrocefàlia' a tot Europa. Per altra banda, caldria preguntar-se si no són justament els territoris menys poblats els qui manifesten una sensació d'infrarepresentació més elevada a Catalunya, sensació que no només podem mesurar a través del cost de cada diputat, i si no seria més important reforçar la seva vinculació al territori apropant-los a la seva circumscripció. Això ens porta al següent punt;
3. El manifest de l'ILP també afirma que un dels seus objectius és;
4. El més curiós d'aquesta ILP és però qui la promou. Les iniciatives legislatives populars estan concebudes com un mecanisme de participació ciutadana, però resulta que en aquest cas està impulsada per un grup polític amb representació parlamentària com Ciutadans pel Canvi, adscrit al PSC. Perquè un grup polític amb presència al Parlament de Catalunya utilitza un mecanisme com la ILP i no fa ús de la seva capacitat -i obligació- com a representants polítics i presenten una iniciativa parlamentària en forma de proposta de llei? Perquè no han portat, donat que a més formen part del govern, aquesta iniciativa al Consell de Govern, més encara quan el responsable corresponent -el conseller de Governació- està intentant tirar endavant la reforma electoral?
Acabem amb preguntes i poques respostes, però en tot cas és més fàcil entendre perquè després de trenta anys encara no hi ha una llei electoral catalana.
| ILP | Conselleria | Actual | Diferència | |
| BCN | 79 | 83 | 85 | +8 |
| Central | 9 | 10 | ||
| Ponent | 6 | 8 | 15 | -4 |
| Pirineu | 2 | 3 | ||
| Ebre | 4 | 5 | 18 | -1 |
| Tarragona | 9 | 12 | ||
| Girona | 11 | 14 | 17 | -3 |
| 120 | 135 | 135 |
Es pot observar com amb els nous criteris es corregiria part de la infrarepresentació de l'àrea metropolitana de Barcelona, correcció que és més elevada en la proposta d'ILP, on la vegueria de Barcelona aportaria el 66% dels escons del parlament (sempre en un escenari de participació inferior al 60%), mentre que amb el sistema proposat en l'informe dels experts aquest percentatge seria del 61%.
El que resulta potser més curiós són alguns dels raonaments de la ILP, però sobretot, qui la presenta. Anem a pams:
1. En l'informe d'experts s'apuntava que, en una perspectiva comparada, el nombre d'habitants per escó era raonable, uns 52mil. Si tenim en compte que a més aquesta proporció no ha deixat de pujar -degut a l'augment de població- l'informe deia que no existien motius per reduir el nombre d'escons. Tanmateix, cal dir que una mesura d'aquest tipus permetria visualitzar com la participació electoral té uns efectes -simbòlics- en el nombre de diputats que obtenen escó al Parlament;
2. L'increment de la proporcionalitat és un dels objectius de la ILP presentada, de manera que el sistema s'acosti a l'ideal que tots els vots 'valguin' el mateix. Es tractaria doncs d'incrementar els electes de l'àrea metropolitana de Barcelona i ajustar el cost de cada diputat a unes xifres similars, fet que evidentment reduiria la representació de la resta de circumscripcions. La desigualtat és però la norma en els sistemes electorals (en terminologia de ciència política es coneix com malapportionment) tot i que segons un estudi recent que citen a El Pati Descobert, Catalunya se situaria en la banda alta. Cal tenir en compte però, que si el cas català se sitúa en l'extrem (és a dir, allà on la desigualtat entre els vots necessaris per obtenir un escó és més alta), és en bona part degut al fet que Catalunya és un dels països amb un major desequilibri territorial en la distribució de la població de tot Europa. De fet, en l'informe dels experts s'assenyala aquest fet titllant Catalunya d'un dels exemples més clars de 'macrocefàlia' a tot Europa. Per altra banda, caldria preguntar-se si no són justament els territoris menys poblats els qui manifesten una sensació d'infrarepresentació més elevada a Catalunya, sensació que no només podem mesurar a través del cost de cada diputat, i si no seria més important reforçar la seva vinculació al territori apropant-los a la seva circumscripció. Això ens porta al següent punt;
3. El manifest de l'ILP també afirma que un dels seus objectius és;
...entre d’altres, que els ciutadans i les ciutadanes puguin identificar més fàcilment els/les diputats/des del seu territori i tinguin, així, un accés més immediat als seus representants.En aquest sentit aniria la proposta de desbloquejar les llistes electorals. En aquest sistema es prioritza entre els diputats d'un sol partit, que és a es vota en definitiva, i el seu impacte dependria en tot cas del nombre de votants que marquessin les caselles. En cap cas però aquesta seria la mesura que més impacte podria tenir -com per exemple poder escollir diputats de diferents llistes, o fer un sistema electoral mixt similar als d'Irlanda o Escòcia, que també podria acostar-se millor al factor de proximitat que comentàvem al punt anterior.
4. El més curiós d'aquesta ILP és però qui la promou. Les iniciatives legislatives populars estan concebudes com un mecanisme de participació ciutadana, però resulta que en aquest cas està impulsada per un grup polític amb representació parlamentària com Ciutadans pel Canvi, adscrit al PSC. Perquè un grup polític amb presència al Parlament de Catalunya utilitza un mecanisme com la ILP i no fa ús de la seva capacitat -i obligació- com a representants polítics i presenten una iniciativa parlamentària en forma de proposta de llei? Perquè no han portat, donat que a més formen part del govern, aquesta iniciativa al Consell de Govern, més encara quan el responsable corresponent -el conseller de Governació- està intentant tirar endavant la reforma electoral?
Acabem amb preguntes i poques respostes, però en tot cas és més fàcil entendre perquè després de trenta anys encara no hi ha una llei electoral catalana.
17/06/09
1
Teresa Forcades
Ahir al vespre Jaume Barberà entrevistava al programa Singulars una persona de les que fan pujar la mitjana del país. De les que malauradament però, no en sentim gaire a parlar i tenen una incidència pública pràcticament anònima quan probablement haurien de ser referents constants per la nostra societat. Aquí anem parlant de tant en tant d'algunes d'aquestes persones, com Josep Benet o ahir mateix en Joan Solà. Corregint la ignorància en podríem afegir molts més noms, els que sustenten amb la seva feina la cultura en majúscules d'un país.
Teresa Forcades, monja benedictina de Montserrat, és metgessa, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York, doctora en Salut Pública, doctora en Teologia i Master of Divinity per la Universitat de Harvard. A banda de tot això, és experta en teories del feminisme, sobre les quals ha treballat en relació a la doctrina de l'església. L'entrevista es fa curta, i és imprescindible, per ella mateixa però també per qualsevol persona que vulgui saber què significa l'excel·lència.
Teresa Forcades, monja benedictina de Montserrat, és metgessa, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York, doctora en Salut Pública, doctora en Teologia i Master of Divinity per la Universitat de Harvard. A banda de tot això, és experta en teories del feminisme, sobre les quals ha treballat en relació a la doctrina de l'església. L'entrevista es fa curta, i és imprescindible, per ella mateixa però també per qualsevol persona que vulgui saber què significa l'excel·lència.
16/06/09
9
Per cada reivindicació 70mil esgarrapades
Didàctica entrevista de Joan Solà als Matins del Cuní. Didàctica per les respostes...
Una cosa és criticar una cosa que està feta, això és molt fàcil. Si vosté fa una paret aquí jo et diré; això està tort. Doncs fes-ho tu! Ja t'ho criticaré, jo. Ara, conduir un país, una entitat, una idea, és molt difícil.
min. 14. com qui no vol la cosa es carrega el paper que fan els partits polítics entre ells, i el discurs fàcil que fan servir els mitjans de comunicació
I , replicant al Cuní dient-li 'no em dilueixi l'argument!' i acabant amb el titular d'aquesta entrada:
Per cada gram nostre de desprestigi o de sarcasme ells en gasten tones, no podem igualar-nos, per cada reivindicació nostra hi ha 70mil esgarrapades. No som nosaltres, són ells.
11/06/09
0
La participació electoral
Els partits polítics han fet les seves declaracions sobre els resultats de les eleccions europees en la clau habitual; tots guanyen, alguns planys a l'abstenció (sovint atribuïda als demèrits dels altres), els arguments de la desafecció o la reforma electoral circulant sense aturador (o amb-sense-turador, com diu l'ambaixador), els mitjans de comunicació públics practicant el corporatisme, queixant-se dels blocs electorals com si això fos el problema...
Desconnectar uns dies només serveix per vere què ràpid torna a créixer l'herba. I per constatar que hi ha bombolla. I quan esclati, aleshores ja ens tacarem tots i de passada veurem què hi havia dins...
Desconnectar uns dies només serveix per vere què ràpid torna a créixer l'herba. I per constatar que hi ha bombolla. I quan esclati, aleshores ja ens tacarem tots i de passada veurem què hi havia dins...
