Els plans del govern i què volen els escocesos

Com anunciàvem fa uns dies, el ball constitucional pel referèndum escocès ha començat, primer amb la proposta de la Scotland Office, i aquesta setmana amb la publicació del document Your Scotland, Your Referendum per part del govern escocès, que inclou un esborrany del que seria la llei per regular la consulta. El debat constitucional tot just ha començat, i veurem fins a quin punt les negociacions un pes determinant en la definició i el calendari de la consulta. El primer ministre Salmond ja havia avançat un dia abans alguns dels seus aspectes en una conferència. Conferència que, seguint amb la seva estratègia, va pronunciar a Londres i en concret a la seu de The Guardian en homenatge a un dels seus més prestigiosos periodistes, Hugo Young, europeista i que en el seu moment es va posicionar contra la guerra de l'Iraq. Molt semblant a les opinions del SNP...

Les novetats d'aquesta setmana es refereixen bàsicament a la redacció de la pregunta pel referèndum que proposa el govern escocès. Una pregunta, clara i concisa: Esteu d'acord amb què Escòcia hauria de ser un país independent?

La pregunta seria doncs, força senzilla comparada amb altres casos com ara el Quebec i les seves lleugerament enrevessades formulacions, una delícia de la literatura referendària, com la del 1980:

« Le Gouvernement du Québec a fait connaître sa proposition d’en arriver, avec le reste du Canada, à une nouvelle entente fondée sur le principe de l’égalité des peuples ; cette entente permettrait au Québec d'acquérir le pouvoir exclusif de faire ses lois, de percevoir ses impôts et d’établir ses relations extérieures, ce qui est la souveraineté, et, en même temps, de maintenir avec le Canada une association économique comportant l’utilisation de la même monnaie ; aucun changement de statut politique résultant de ces négociations ne sera réalisé sans l’accord de la population lors d’un autre référendum ; en conséquence, accordez-vous au Gouvernement du Québec le mandat de négocier l’entente proposée entre le Québec et le Canada ? »

D'altra banda, es pot interpretar que la nova proposta relaxa alguns aspectes com ara l'oposició inicial a què la Comissió Electoral britànica supervisés el procés, tot i que els aspectes controvertits -redacció de la pregunta, calendari, requisits, etc.- continúen sent una qüestió a decidir des d'Escòcia segons el plantejament del govern. Veurem si la reacció de Londres demostra més cintura aquest cop i va més enllà d'amenaçar amb deixar de promoure el Scotch a les ambaixades britàniques si Escòcia s'independitza.  El document també manté la possibilitat d'afegir una segona pregunta que inclogués l'opció de la DevoMax, i insisteix en el calendari del 2014 perquè els ciutadans puguin tenir la possibilitat de prendre una informed choice.

Més enllà d'aquests aspectes procedimentals podem encetar una altra línia d'anàlisi per la situació escocesa. Durant els darrers dies també hem pogut observar un altre ball, el de les enquestes. Quin és el suport a la independència a Escòcia? S'ha parlat molt sovint del fet que el que genera més consens entre els electors escocesos és l'opció d'incrementar l'autogovern sense arribar a la secessió. Aquesta pregunta amb diverses opcions és de la que de fet tenim més dades històriques, ja que es vé preguntant de fa anys, tot i que amb diverses formulacions. Si prenem la sèrie d'enquestes dels darrers 8 anys realitzada pel projecte Scottish Social Attitudes, podrem observar l'evolució de les preferències agrupades en tres opcions; independència, devolution, i supressió del parlament. Cal tenir en compte que aquestes opcions suposarien escollir entre l'actual status quo, la independència, o retornar a la situació pre-devolution, és a dir, en bona part aquest plantejament està força envellit pels esdeveniments dels darrers anys (a més és una recodificació de diverses opcions que potser tenien sentit fa uns anys i amb un cert biaix anglocèntric, com per exemple demanar si es preferia una Escòcia independent dins o fora de la UE). Tot i aquestes limitacions, les dades ens donen una certa perspectiva, per veure com la independència es mou en uns paràmetres al voltant del 30%, mentre la devolution seria l'opció majoritària fregant el 60%.

Font del gràfic: elaboració pròpia amb dades del SSA. Nota: No hi ha dades pel 2008 i hem  optat per calcular el valor mitjà entre 2007 i 2009 per no trencar la línia del gràfic.

Com dèiem, tal i com s'està plantejant la qüestió, i més tenint en compte el fet que més del 70% dels escocesos està d'acord amb celebrar el referèndum , les preguntes d'opció dicotòmica tenen també el seu interès (així com la d'incloure una opció intermèdia, on el suport a l'anomenada DevoMax podria situar-se al voltant del 50%). Si ens centrem en la posició a la independència en termes dicotòmics, el que veiem en primer lloc és que l'opció del no s'imposa en tota la sèrie, en segon lloc que hi ha fluctuacions importants, i en tercer lloc, que els darrers esdeveniments semblen fer convergir els partidaris del sí i el no.

La majoria d'aquestes enquestes procedeixen de mitjans de comunicació (tot i que realitzades per empreses de prestigi, en termes generals). Amb totes les precaucions possibles, el que ens indiquen és que el suport a la independència és rellevant, però no aclaparador. Tanmateix, si tenim en compte que un percentatge molt rellevant d'escocesos -al voltant del 65%- afirma que podria optar pel sí en funció de com es desenvolupés la campanya (i sobretot de si se'l convenç que econòmicament seria beneficiosa), trobem que la millor manera d'esbrinar si la societat escocesa seria favorable a constituir-se en estat independent seria...celebrar un referèndum. I d'això va tot plegat.

Margaret Thatcher sobre les democràcies multinacionals

Arrel dels moviments dels darrers dies sobre el referèndum escocès i la posició del govern britànic, i de la pel·lícula sobre Margaret Thatchet, val la pena recuperar aquesta cita que havíem penjat per aquí fa uns anys.

Premonitòria no ho sabem, però en tot cas posa de manifest que més enllà de fílies i -sobretot- fòbies, la dama de ferro és un personatge clau:

(...) there is no point in arguing that a world without nations — and the loyalties, frictions and institutions they generate — would be desirable, since for the foreseeable future such a world is a plain impossibility (...). Democracy is the political system that most comfortably fits the nation state. It requires a common language if it is to function really effectively —and this the nation state provides. Once established a multinational state, moreover, democracy fosters the drive towards national self-determination. That helps explain why most multinational states are not democracies or, if they are, are perennially disturbed by linguistic and cultural disputes, as in Canada and Belgium.

          Margaret Thatcher

Referèndum a Escocia. Mode: ON

Nota: aquesta entrada s'ha publicat a Cercle Gerrymandering

La premsa anunciava aquest dilluns passat els plans del govern de David Cameron per abordar la qüestió del referèndum escocès. La proposta consistiria en la celebració d'un referèndum de caire vinculant amb dues opcions i amb un termini de 18 mesos perquè es convoquès des d'Escòcia. Aquests plans contrasten amb el programa del govern escocès, que incloïa la possibilitat d'opcions intermèdies i celebrar la consulta durant la segona meitat de la legislatura, concretament a la tardor del 2014. Alex Salmond ha respost aquesta mateixa setmana amb dos articles a la premsa britànica, escollint molt bé els diaris; The Independent i The Financial Times. En tots dos articles critica durament la coalició governamental, recordant que a Escòcia hi ha més pandes que diputats tories a Westminster (guanyen els simpàtics animals dos a un). Més enllà de l'anècdota denuncia els plans de Londres com una ingerència al dret a decidir dels escocesos, i posa l'èmfasi en la viabilitat econòmica de la independència, defensant la política econòmica i social del seu govern com un model que fins i tot Anglaterra hauria de seguir. La resposta des de Londres ha estat molt menys àgil, amb alguns membres governamentals plantejant la necessitat de negociar sobre com articular el procés. Més enllà del resum dels fets d'aquesta setmana, és bo fer un mínim recordatori de com s'ha arribat fins aquí des de l'arribada del SNP al govern escocès el 2007.

L'èxit del SNP: més enllà de la identitat 

L'èxit electoral del SNP cal buscar-lo en la combinació de tres idees clau sobre les quals ha fonamentat la seva activitat al capdavant del govern; democràcia entesa com el dret dels escocesos a decidir sobre el seu futur polític, benestar amb l'èmfasi en la defensa del model social, i bon govern amb una gestió professional i transparent dels afers públics i dels plantejaments polítics. L'estratègia del nacionalisme escocès ens remet a un model de partit i d'acció política 'integrativa', en el sentit que intenta promoure el seu programa polític, convèncer i fer que els ciutadans vagin acostant-se i recolzant els seus posicionaments, en comptes d'apostar per un model 'representatiu' on és el partit qui intenta acostar-se als posicionaments mitjans de l'electorat. La importància d'aquesta estratègia general del partit rau sobretot en el fet que, segons les enquestes, el suport a la independència no és majoritari entre els escocesos, especialment quan s'incorpora alguna opció intermèdia entre el model actual i l'estat independent. La coherència del partit en aquest sentit dóna lloc però a una valoració positiva per part dels electors recolzant la idea que Escòcia té dret a decidir el seu futur polític, i que eventualment pot fer optar per la independència a una majoria d'escocesos. Així, l'acció de govern no ha girat només al voltant d'aquest eix, sinó que el SNP ha optat en bona part per presentar-se com un bon gestor públic posant l'accent en polítiques de benestar que poden fer arribar el seu missatge més enllà de l'apel·lació a la identitat nacional com a fonament del suport a la independència. La resposta d'Alex Salmond d'aquesta setmana ha seguit fil per randa aquesta aproximació, argumentant en termes més econòmics i de benestar que no pas identitaris. Aquest context és important per entendre els temps amb què el govern escocès ha plantejat el que és tanmateix el seu compromís emblemàtic; la celebració del referèndum.

Quantes i quines preguntes. I quan.

Des de la tornada de Salmond al capdavant del SNP el partit va anar concretant la seva proposta programàtica per convocar un referèndum sobre la independència d'Escòcia. Amb aquest programa arribaren per primer cop a guanyar les eleccions del 2007. Un cop al govern es van plantejar opcions diverses com ara una doble pregunta, una primera sobre si el Parlament escocès hauria de disposar de més poders i una segona que preguntaria sobre si, a més d'ampliar els poders de l'assemblea, s'estaria d'acord en reconèixer el seu poder per a aconseguir la independència d'Escòcia i negociar amb el govern de Londres, en la línia del que apareixeria publicat al document Your Scotland, Your Voice. La majoria parlamentària de què disposava no li va permetre obtenir els suports necessaris per tirar-la endavant, fet que va saber reconvertir en una oportunitat per consolidar-se com una opció de govern sòlid i de ser reconegut per l'electorat com un bon defensor dels interessos escocesos.  Des del punt de vista més tàctic, el partit guanyava també temps per aconseguir momentum. L'ensulsiada del laborisme i l'arribada d'un govern conservador a Londres en coalició amb els liberal-demòcrates reforçaria al SNP com a opció de govern, i així va acabar obtenint una clara majoria absoluta a les eleccions del 2011.

Entre les diverses opcions per plantejar el referèndum també s'ha de fer esment de la possibilitat de fer una sola pregunta amb diverses opcions més enllà del sí/no. En concret, aquesta opció intermèdia podria ser la coneguda com Devomax, considerada una mena de quasi-estat que a banda de política exterior, defensa i moneda, deixaria al parlament escocès amb competències plenes en la resta d'àmbits, incloent la fiscalitat. Per això també se la coneixia com a independence-lite. Una pregunta d'aquest tipus plantejaria però importants problemes per interpretar els resultats de la consulta. No és una qüestió menor ja que el suport a la independència se sitúa segons les enquestes per sota del 40%, i si s'inclogués l'opció DevoMax podria situar-se al 30%, i d'aquí la 'poca' pressa de què s'ha acusat al SNP per plantejar la consulta a què ens referíem abans, perfectament comprensible en tant el factor 'campanya' podria ser determinant de cara als resultats. L'aclaparadora majoria absoluta a les eleccions del 2011 donava al SNP la capacitat parlamentària per tirar endavant el seu programa, i alhora generava algunes qüestions interessants a nivell jurídic. Amb l'emergència del SNP com a partit dominant a Escòcia aquest debat arribava també a Londres, fins aleshores centrat en plans de millora d'autogovern per frenar les demandes secessionistes (com la Calman Commission), i que ara ajuda a entendre també el debat constitucional sobre la seva pretensió d'excloure les opcions intermèdies del referèndum.

Regne Unit, debat constitucional sense constitució

I és que el fet que no hi hagi una constitució tal i com s'entèn en el sistema continental no significa que el Regne Unit no disposi d'un cos jurídic i una tradició legal que puguin ser caracteritzats en aquests termes. De fet, pròpiament sí que n'hi ha una, de constitució, la Magna Carta. Del 1215, això sí, i de la qual continuen vigents només un parell o tres d'articles, com el dret a un judici just -versió segle XIII.

Més enllà de l'anècdota, el debat sobre un possible referèndum a Escòcia no se sitúa tant en si aquest es pot fer, sinó en quins termes. La Scotland Act del 1998 estableix una sèrie de 'reserved matters' a Londres, entre ells la 'Unió dels regnes d'Escòcia i Anglaterra'. Però alhora reconeix també el parlament escocès com la instància capacitada per convocar referèndums. L'escull seria doncs -simplificant una mica- que seria el parlament escocès qui pot convocar una consulta perquè els escocesos decideixin si revoquen una disposició que és competència del parlament britànic. Després d'un debat constitucional intens -i d'aquí estant complex-, sembla que el govern de Londres optarà per utilitzar una clàusula de la mateixa Scotland Act -la secció 30- que autoritzés Escòcia a convocar el referèndum en aquests termes diguem-ne vinculants i d'eficàcia jurdídica. Aquest escenari plantejat aquests dies passaria per un acord entre els dos governs, i una negociació llarga ja que les posicions parteixen de diferents perspectives. Segons la perspectiva constitucional del govern escocès, el parlament de Holyrood està plenament facultat  per plantejar una consulta de manera autònoma que l'habiliti per negociar els termes de la secessió amb el parlament britànic, el qual en tot cas l'hauria també d'aprovar. Un procés d'aquest tipus seria també acceptable pel sistema polític britànic, tot i que com s'ha apuntat des d'alguns corrents acadèmics, potser amb un doble referèndum, una primera consulta convocada unilateralment pel parlament escocès que en virtut de la seva competència instès al govern escocès a negociar amb el govern britànic els termes de la secessió, que haurien de ser aleshores aprovats pel parlament de Londres i pels escocesos en un segon referèndum. De moment aquesta segona opció en qualsevol de les dues versions seria descartada per Londres, i també està per veure com concreta el parlament escocès la seva proposta. I d'aquí la discussió política, amb el govern britànic proposant un referèndum clàssic -vinculant i amb una sola pregunta de dos opcions- i marcant un termini limitat, mentre que el govern escocès insisteix en què ja té un projecte que preveu la consulta al 2014 i denunciant la intromissió de Londres en un afer que s'hauria de dissenyar des d'Escòcia. L'espectacle referendari tot just ha començat.  

* AFEGIT: Un bon recull del debat constitucional sobre si i com el parlament escocès podria convocar el referèndum el podeu trobar en aquest reportatge a The Guardian.

Perquè no cal una consulta sobre el pacte fiscal

Tot i que jutgem la reforma que s'apunta sobre la reforma de la llei de consultes de manera positiva pel que té de benintencionada (i no hi ha aquí cap ironia), és qüestionable la utilitat d'una consulta sobre la demanda del pacte fiscal. Així, jurídicament, la concepció d'una consulta com a referèndum -el que delimita la potestat de permetre o no la seva celebració- recau discrecionalment en el govern espanyol malgrat que la sentència del tribunal constitucional sobre el pla Ibarretxe esmentava alguns elements de concreció que arribat el moment podríem veure fins a quin punt es reinterpreten per acceptar-la o rebutjar-la. Dit això, encara hi ha dos aspectes per qüestionar-se al nostre parer la realització de la consulta.

En primer lloc, perquè el parlament de Catalunya està plenament legitimat per plantejar una reforma d'aquest tipus (les probabilitats d'èxit són una altra cosa, evidentment). A més, durant les eleccions del 2010 les propostes electorals de CiU, ERC i també ICV ja incloïen aquesta demanda de manera clara, així que es pot considerar sense dubte que l'electorat ja recolza àmpliament aquesta postura si s'expressa parlamentàriament.

D'altra banda, perquè l'experiència indica que no serà tinguda en consideració pel congrés o el govern espanyol. Només en cas d'una necessitat parlamentària, que no existeix amb la majoria absoluta del PP, podria tenir alguna possibilitat, però aleshores entraríem dins el que podríem anomenar una 'veritat incòmoda': sense el dèficit fiscal existent amb Catalunya el model de finances públiques espanyol tindria problemes greus de viabilitat, encara més en l'actual context de crisi.


Per concloure, si el que es pretèn és visualitzar el rebuig per part de les institucions espanyoles a una demanda d'ampli consens a Catalunya, l'opció de la consulta podria tenir força sentit. Ara bé, pel seu caràcter cal mesurar el seu component de risc: és perfectament plausible que la participació sigui baixa en comparació amb altres convocatòries electorals, el que des del govern i la política espanyola es veuria com una oportunitat per deslegitimar la demanda. Justament al contrari del que es pretèn, podria ser fins i tot contraproduent.

Regulating secession

Why is secession difficult in well-established democracies? This question was the title of a well-known article by Stéphane Dion, former minister of the Canadian government who had an active role against the secession referendum of Québec in 1995. He was also the author of the three questions submitted to the Supreme Court of Canada that eventually resulted in the Clarity Act of 2000. Dion contended that in the context of well-established democracies the conditions for secession are unlikely to occur: the host state does not inspire fear to the secessionist unit as it is not hostile to the existence of minority nations, and on the other hand secession does not generate confidence enough among potential secessionists because of the uncertainties of independence. But Dion's approach and generally the theories emphasizing the difficulties of secession in democratic contexts usually understate the concept of 'well-established' and, more importantly, of 'fully-fledged' democracies.

Theories of secession have usually put the burden of proof on the secessionist unit and not on the host state. The debates have focused on who is entitled to the right to self-determination and if this include the right of creating a new state. Restrictive theories consider secession as the last remedy to solve problems of justice such violent and ilegal occupation of a formerly independent territory or to severe threatens of ethnic cleansing. Other theories contend that an association of free individuals can decide to form an independent state or that certain kinds of collectivities are entitled to exercise the right of self-determination, but generally speaking all of them focus on the requirements that have to be met by the potential secessionist unit to have a legitimate claim for secession.

However, the burden of proof must be put too on the state's response to secessionist claims. A fully-fledged democracy can not reject the possibility of a constitutional regulation of secession. For a democracy to be qualified as such, constitutional and legal procedures of consultation must be established to give voice to the citizenry, so they can express their political preferences even if this entails a process of secession. In fact, unilateral secessions usually indicate a democratic failure so the constitutional regulation of secession can protect the existing state preventing the legitimization of unilateral secession for those cases of long, unsolved demands of self-government, as it channels these demands through democratic consultation. The constitutional regulation of secession must be on the one hand difficult enough to prevent political opportunism, but on the other hand it must also establish fair requirements to allow well-stablished national movements to express democratic demands of self-determination.

Therefore, the regulation of secession must not only focus on the claims for self-government or self-determination by the secessionist unit but also on the democratic response by the state. It is in fact a requirement for a state to qualify as a fully-fledged democracy, and, in the case of Spain, it is probably the main challenge that has not accomplished yet, thirty years after the end of the Francoist regime.

Té sentit fer discurs independentista en castellà?

Un hashtag  (#vacontigo) ha esdevingut aquesta setmana un dels trending topic al Twitter. Més enllà de la seva dimensió de campanya, ha posat de manifest el debat al voltant de la relació entre llengua i nacionalisme. No és un debat nou sinó que es remunta gairebé als propis inicis del nacionalisme català contemporani. Només cal recordar -i recomanar- el clàssic de Paco Candel, Els altres catalans, on  parla no només dels processos migratoris de la segona meitat del segle XX sinó també d'anteriors onades, o tenir present la definició de Catalunya que feia Vicens Vives: homines undercumque venientes.

Simplificant molt la qüestió, podríem dir que pel nacionalisme català de tipus cívic i cultural, el marcador identitari més rellevant ha passat històricament per la llengua. Des d'un punt de vista integrador i per una nació sense estructures d'estat com Catalunya, "adquirir la nacionalitat" en bona part consistia simplement a parlar la llengua. 'Simplement' per una circumstància que té una mica d'accident de la història -llengua romànica relativament fàcil d'aprendre des de la resta de llengües d'aquesta família- però també òbviament pel propi desenvolupament del discurs nacionalista català.

En tot cas, aquest requisit d'entrada relativament baix ha tingut alguns elements de tensió entre llengua, actituds polítiques i reivindicacions nacionals. Ja fa un parell d'anys en parlàvem aquí en una entrada titulada Les espatlles de la llengua. Tanmateix, aquesta relació també dóna senyals d'haver-se relaxat (una bona mostra d'aquest debat la podeu trobar en aquest article de la Plataforma per la Llengua). I és que encara que pugui semblar un pèl paradoxal, l'èmfasi durant els darrers anys de la qüestió fiscal ha donat lloc a un tipus de discurs polític que podríem anomenar 'nacionalisme del benestar' on la qüestió cultural, si bé no es pot dir que quedi en un segon pla, ja no és l'únic pilar en què s'assenten les reivindicacions nacionals. El nacionalisme, més enllà d'una qüestió de preservació o resistència cultural, ha fet del discurs sobre el dèficit fiscal i el benestar un vessant important de la seva proposta política. El següent pas en aquesta lògica (que insistim, no és nova) és plantejar-se si té sentit fer discurs polític independentista -o en general nacionalista- també en castellà, trencant aquesta associació implícita entre llengua i nacionalisme. Sense entrar en un judici normatiu sinó merament de valoració estratègica, podem veure si les dades disponibles reforçarien o no aquest plantejament. Assumirem -for the sake of the argument- que la declaració de quina és la llengua habitual de l'entrevistat és un bon indicador dels usos lingüístics, aproximació que pel que ens interessa aquí es pot sostenir en una mesura acceptable d'acord amb les dades.



Tant si analitzem les preferències constitucionals com l'actitud davant un referèndum, podem observar com els percentatges de suport a un major autogovern són rellevants per tots els grups de llengua habitual. Tot i seguir una tendència descendent, gairebé un terç dels qui declaren tenir el castellà com a llengua habitual opten per l'estat federal o independent, mentre que una mica menys de la cinquena part votaria favorablement en referèndum.

 

Si analitzem les dades de llengua i identificació nacional, trobem en canvi com un percentatge molt elevat del grup que expressa tenir el castellà com a llengua expressa sentir-se tant català com espanyol, mentre que menys del 10% expressa identitats majoritària o exclusivament catalanes. Aquí podríem plantejar-nos que si bé la declaració de la llengua habitual té un cert component d'expressió socio-política, sembla que té uns efectes diferents en la identificació nacional que no pas en les preferències d'autogovern, i podríem fins i tot especular que no estan gaire relacionades.



Així doncs, si ens aproximem per la banda de la valoració del nivell d'autogovern en comptes de per la identitària, observem com un percentatge molt rellevant, al voltant del 40%, troba que l'actual nivell d'autonomia és insuficient, molt inferior al grup de llengua catalana però tanmateix molt rellevant.




Un altre dels aspectes que podríem analitzar per determinar si té sentit articular un missatge polític nacionalista en castellà és veure com, més enllà de la llengua habitual, aquest grup de població consumeix mitjans de comunicació en català. Hem emprat aquí la declaració d'informar-se a través de TV3, tot i que d'això no podem derivar que el fet de tenir el castellà com a llengua habitual suposi ser impermeable o no estar exposat a missatges en català (i igualment a la inversa com s'observa clarament en la taula). Creuant totes dues dades podem veure com només una petita part d'aquest grup de població ho fa a través del canal autonòmic. Això ens pot assenyalar com, malgrat tenir actituds positives cap a l'autogovern i la independència en un percentatge rellevant -tot i que inferior a la resta de grups- la població que declara tenir el castellà com a llengua habitual no està exposada a canals de comunicació en català, sinó que de manera molt majoritària consumeix mitjans de comunicació en castellà (assumint que aquest indicador fos correcta i sense entrar en una anàlisi molt més detallada).



És a dir, Ens trobem davant d'un grup de població que si bé expressa actituds cap a l'autogovern menys intenses que la resta de població representa un gruix important de la població. Hem de tenir en compte que si sumem els qui tenen el castellà o castellà i català com a llengües habituals estaríem parlant aproximadament de la meitat de la població catalana. Ni que fos des d'un punt de vista merament estratègic no tindria doncs cap sentit renunciar per principi a utilitzar el castellà com a llengua de comunicació política, ni pel volum de població que representa ni per les seves actituds polítiques.

Informació i campanyes electorals: entre Escil·la i Caribdis?

Aquest nostre bloc té l'audiència que té -poca però de molt nivell...- i això ens permet sovint plantejar raonaments especulatius, assajant raonaments de qüestions diverses. També ens permet de tant en tant utilitzar títols pretensiosos -com el d'avui- i apuntar alguns temes de debat on sostenim posicions marginals -en les múltiples accepcions del terme. Ara que comença la campanya electoral del 20N, sorgeix com sempre de fa un temps la protesta del col·lectiu periodístics sobre l'encotillament dels blocs electorals. Denuncien el fet que els blocs electorals no permeten informar la opinió pública sinó simplement a transmetre el missatge que els fan arribar els partits, fins i tot amb la seva pròpia senyal de televisió. Això comporta que l'audiència dels mitjans -cal dir que això només afecta als públics- rep sense filtrar el missatge dels partit polítics, que es reparteixen els espais proporcionalment a la seva representació.

Un dels arguments que hem sentit aquests dies era el fet que els periodistes 'no poden' fer la seva feina, que seria 'decidir què és notícia', seguint criteris 'informatius'. Ahir, com a últim dia abans de la campanya, sentíem en un mitjà públic aquesta queixa, que té, cal dir-ho, elements ben certs i dignes de ser tinguts en compte. En el cas d'ahir en qüestió, després de la queixa el reportatge feia un repàs a les propostes dels partits polítics, en principi a través dels seus programes. I diem en principi perquè després de posar de manifest fets ben rellevants com la dificultat de trobar propostes concretes o fins i tot el mateix programa electoral -eina qüestionable i que indubtablement pertany a una era pre-internet-, el periodista en qüestió ens deia als oients que de fet no se'ls havia llegit perquè eren massa llargs (i parlava de 150 planes...). És això un comportament que reforça l'argument de la professió? No ben bé...

Més enllà de l'anècdota, la veritat és que se'ns plantegen alguns dubtes, creiem que raonables. No tenen dret els partits a difondre el seu missatge sense intermediaris a través dels canals públics, i que sigui l'elector el qui decideixi sobre la banalitat o no de la forma en què se'ls adreça? No caldria incloure aquí als mitjans privats de comunicació, que fan una tasca també d'interès públic i per tant caldria establir alguns requisits a la seva feina? Sabem quins criteris segueixen els periodistes per determinar què és notícia? N'hi poden haver, de criteris 'objectius' per determinar què és notícia i què no? Quina legitimitat democràtica te un col·lectiu  professional per determinar l'interès general? Seria el de periodistes l'únic col·lectiu que podria sostenir aquest argument? No hi haurien altres col·lectius professionals molt més qualificats sota aquest criteri per decidir què és rellevant en el debat polític i els seus diversos àmbits (metges, economistes, assistents socials, fins i tot politòlegs)?


En definitiva: són tant dolents els blocs electorals? En el seu format actual, sí, sens dubte. No hi ha crítica, ni debat, ni jerarquia, ni intercanvi d'idees. Però també hem d'admetre que massa sovint, darrera la idea de 'decidir què és notícia' i 'l'interès informatiu' simplement hi ha el creuament populista de desqualificacions entre els polítics -i els seus especialistes en el tema- i poca, molt poca discussió de programes, models socials, etc. Estaria bé que més enllà d'interessos corporatius els esforços anessin en aquest sentit, perquè de fet, hi ha polítics que fins i tot creuen en el que diuen i intenten articular-ho. I estaria bé que es fomentés l'accountability, l'ús del marketing com a eina i no com a missatge, i fins i tot, la gent amb idees pròpies, que d'aquesta n'hi ha, i habitualment es caracteritza per reflexionar. En fi, de tot plegat suposem que aquestes tampoc no seran les eleccions per tenir esperances al respecte...

Regular la secessió: el que és senzill no sempre és fàcil

Les darreres setmanes estan sorgint diverses questions d'actualitat que apunten cap a un dels dèficits democràtics de l'estat espanyol més emblemàtics i de més abast: la regulació constitucional de la secessió. Des de les possibilitats del procés engegat a Euskadi fins, en un plànol diferent, als nous resultats del baròmetre del CEO -amb el suport a la independència situant-se al 45%- o a les declaracions d'Alfredo Pérez Rubalcaba sobre la secessió dins l'ordenament constitucional espanyol -'impossible is nothing' ha dit el candidat. Tots aquests elements tenen en el rerafons la gestió de la multinacionalitat de l'estat en l'ordenament constitucional espanyol, i també de retruc en altres aspectes importants pel perfeccionament democràtic en general.

Si analitzem per exemple la qüestió del País Basc, podem observar com ha girat al voltant d'una certa contradicció: abordar la violència terrorista com un fenòmen polític mentre que es negava la possibilitat de gestionar políticament les demandes de reconeixement nacional, incloent el dret a l'autodeterminació, reclamat per una part molt rellevant de la societat i la política basca.

La solució més senzilla, i com avançava al títol no necessàriament fàcil, seria justament la contrària. Intentem explicar-nos. D'una banda, en el discurs de l'estat acceptar l'existència d'un conflicte polític que posa en qüestió la seva pròpia existència implica reconèixer implícitament un interlocutor polític, un subjecte amb dret de decisió. Seria lògic des d'aquest punt de que el terrorisme s'hagués tractat com una qüestió d'ordre públic, però en canvi la pràctica ha estat justament la contrària: tribunals especials, regulacions penals específiques, etc. Contràriament, s'ha impedit la canalització política de les demandes d'autogovern amb lleis ad hoc per prohibir la participació de certs partits, amb el tancament de mitjans de comunicació, etc., per no parlar de les accions 'contraterroristes' o de terrorisme d'estat.

En canvi, seguint aquesta lògica ordre públic/qüestió política seria més raonable tractar la violència terrorista com una qüestió d'ordre públic ordinari (si permeteu la redundància), i tractar políticament els plantejaments polítics (si permeteu la segona redundància). Amb el tractament ordinari dels delictes penals, la solució a la qüestió basca, i de fet a la plurinacionalitat d'Espanya, passaria senzillament per la introducció d'una clàusula constitucional que regulés un possible procés de secessió. Un procés que hauria de seguir un doble criteri; d'una banda, un criteri de dificultat, és a dir, uns requeriments que evitessin el seu ús de manera oportunista, com a eina de negociació política, i d'una altra banda un criteri de possibilitat, això és, sense incloure regulacions de difícil compliment que fessin impossible la seva posada en marxa.

Aquesta aproximació permetria a més en el cas del País Basc, tractar separadament la qüestió de les víctimes de la violència, la reparació de les quals hauria de seguir el seu propi procés i de manera no polititzada (o el menys polititzada possible): les polítiques de reconciliació són un afer delicat i justament per aquest motiu caldria evitar la percepció que en un moment o altre poden jugar un paper de moneda de canvi.

Senzill? Fàcil de ben segur que no...