Comencem a l'inrevès, per la pregunta que 700.000 mil ciutadans catalans podran respondre avui:
“Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”
Les conseqüències de la jornada d'avui en bona part vindran determinades per l'èxit en la mobilització. Aquest èxit té dos parts. La primera, la capacitat organitzativa i d'activisme, que ja s'ha demostrat i que qüestiona alguns supòsits sobre la 'desafecció' i altres termes comuns per descriure la relació entre els ciutadans i la política. La segona, la participació, on caldrà analitzar en el seu context el percentatge de persones qui hi pendran part avui.
Quatre països.
La Catalogne n'est pas la seule région d'Europe de l'Ouest à être travaillée par ce désir d'émancipation. Aquest és el descobriment que
Le Monde ha fet en el cas català. La Unió Europea és un context on els processos de secessió són una mena d'
ampliació interior . Després del somni de l'Europa de les Regions, les nacions sense estat d'Europa occidental han percebut que la millor manera de tenir veu pròpia en una xarxa d'interdependències com és la Unió passa per disposar d'un estat propi. I el paradigma d'estat-nació -
França- sembla comprendre aquest escenari.
Turquia. El tribunal constitucional turc ha
il·legalitzat el Partit de la Societat Democràtica, fins ara l'únic partit kurd que tenia presència al parlament turc. És un conflicte que s'explica per la tensió entre el primer ministre turc, Taryyp Erdogan, del partit islamista moderat
AKP, i el laicisme nacionalista que domina les institucions de l'estat. El cas turc escapa a alguns tòpics habituals; són els islamistes moderats els qui estan intentant trobar una solució a la qüestió kurda que sigui acceptable per facilitar l'ingrés a la Unió Europea, mentre que el nacionalisme laïc i modernitzador impulsat per la figura històrica d'Ataturk sembla paradoxalment més reticent.
Kosovo. El procés d'independència de l'antiga província balcànica es va fer superant les previsions de les institucions internacionals però alhora seguint els seus criteris. L'estat serbi ha presentat un recurs davant el Tribunal Internacional de La Haia. Només alguns països s'hi oposen per motius històrics. Sèrbia, evidentment, o Rússia. Quin és el quart país?
Espanya. Hi ha una relació d'Espanya amb els tres casos anteriors. Espanya va pretendre ser França en el seu projecte nacional, però és evident que tal i com s'hi va referir el politòleg J.J. Linz, es tracta d'un cas de
nacionalització incompleta. Espanya forma part del grup d'estats que no ha reconegut Kosovo, i de fet ha enviat els seus representants legals a recolzar les posicions sèrbies a La Haia. La relació en el cas turc vé perquè el Tribunal Constitucional ha raonat la il·legalització del partit kurd adduïnt que és una amenaça a la 'indivisibilitat de la nació', un terme habitual en la retòrica estatal però que té en el sistema legal espanyol un exemple molt il·lustratiu ja que és l'exèrcit qui té la responsabilitat de mantenir la unitat de la nació no tan sols per amenaces 'externes' sinó també 'internes'.
Es diu que en l'època contemporània seria difícil refer alguns consensos que es van produir fa uns quants anys. També està clar que les reaccions que fan servir arguments i retòriques antigues, que no s'han modernitzat, no poden servir per enfrontar les formes contemporànies de qüestions històriques.
Les formes no democràtiques de resposta eren possible en un altre context, cas de la formació de molts estats contemporanis. Quan es contraposa la creació d'estats a través de procediments democràtics, aquesta resposta ja no és possible, però els estats -alguns, si més no- encara no han trobat la manera de respondre també en termes democràtics.
Escrits
