Polítiques institucionals

Les polítiques institucionals fan referència aquells aspectes de l'àmbit públic de tipus estructural i organitzatiu. Són aquelles que permeten el desenvolupament de l'activitat de l'administració pública i el govern, i acostumen a requerir una majoria qualificada degut a aquest caràcter, entre altres coses també per protegir-les dels debats més cojunturals i partidistes. Dues de les més rellevants, que estan en el debat polític darrerament, són la divisió territorial i la llei electoral. Totes dues segueixen un esquema similar, on existeixen informes tècnics realitzats per una comissió d'experts que en el seu moment van fer les seves recomanacions.

El desembre de l'any 2000 es va publicar l'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya , conegut com a l'informe Roca. Va generar una certa polèmica perquè amb l'ànim de reordenar i racionalitzat el mapa territorial català proposava entre altres coses l'agrupació dels municipis menors de 250 habitants per tal de garantir la seva viabilitat administrativa, així com la modificació i creació de comarques, la creació de les vegueries sota forma de diputacions per tal d'adaptar-se a la legalitat espanyola. Ara fa nou anys d'aquell informe, i la feina esmerçada no sembla que hagi produït, de moment, resultats.

Per altra banda, el desembre del 2007 es publicava l'Informe per a la llei electoral de Catalunya coordinat pel professor Josep Maria Colomer, on es proposava la divisió electoral de Catalunya en 7 circumscripcions i proposava alguns canvis per regenerar la vida política i parlamentària, com per exemple les llistes electorals desbloquejades.


Tots dos informes tenen aspectes discutibles, i no pot ser d'altra manera ja que no només hi ha criteris polítics amb els que -legítimament- es poden interpretar les propostes, sinó perquè no hi ha consensos unànimes des dels propis àmbits professionals. Ara bé, aquests dos més que correctes informes haurien d'haver generat un debat públic de qualitat, i per percebre alguns avenços en dos aspectes fonamentals de l'organització territorial de Catalunya. Altrament, sempre donarem voltes en el debat públic (i també acadèmic) perquè oblidem la feina ja feta. Sense anar més lluny, l'exemple de la foto: el llibre sobre la divisió territorial de Catalunya publicat pel geògraf Pau Vila el 1937. Redescubrir les sopes d'all i oblidar-se de la divisa de Ramon Llull.

He descobert la notícia 'innocent' d'avui

Només de veure-la, he caigut en el fet que avui és el dia dels Sants Innocents. Segur, ha de ser aquesta...


El Constitucional ultima la sentencia del Estatut para primeros de enero


Els criteris dels referèndums de secessió

A Tribuna.cat apareixen publicades dues entrades d'Antoni Reig i Marc Sanjaume (aquest darrer, politòleg...) sobre l'acord que s'ha produït al Sudan per la celebració d'un referèndum de secessió el 2012, pel qual la zona sud del país, de majoria subsahariana i no musulmana, es constitueix en estat independent. La situació del Sudan està molt lluny de poder garantir que el procés se celebri sota uns estàndards democràtics acceptables, però trobem la dada interessant sobre els criteris per l'aprovació de la consulta: un 60% de participació i majoria absoluta (més del 50%).

Des d'un punt de vista general i especulatiu, aquests criteris que en principi reforcen els requeriments de participació i per tant afegeixen un nivell de legitimitat en els resultats, també poden generar una certa paradoxa quan es produeix un resultat clarament majoritari però que no aconsegueix el llindar de participació requerit. Més encara en un estat on l'elaboració i la fiabilitat del cens electoral pot estar en qüestió.

Un dels casos on es va produir aquest fet va ser al referèndum sobre la devolution a Escòcia el 1979. En aquell cas l'objectiu no era la secessió sinó l'aprovació del projecte de Scotland Act, que incloïa bàsicament el que a llà es diu la 'devolució' o la 'restitució' del parlament escocès. El resultat del referèndum va produir la paradoxa de la majoria reforçada; la d'obtenir el vot favorable de l'electorat però no aconseguir superar el llindar marcat pel legislador. En el cas escocès una esmena presentada pel diputat laborista George Cunningham havia introduït el requeriment que el 40% del cens electoral s'havia de pronunciar favorablement perquè el projecte de devolution tirés endavant. Finalment, amb una participació de gairebé el 64% i un vot afirmatiu del 51,6%, el referèndum no va complir amb el requeriment, ja que només havia votat favorablement aproximadament un terç de l'electorat. La situació va generar una crisi política que va afectar tant al Scottish National Party, en una davallada de la qual no se'n va recuperar fins entrada la dècada dels 90, com al mateix govern britànic en mans dels laboristes, contribuint a l'arribada al poder d'una figura política emergent dels tories: Margaret Thatcher.

Politòlegs

En Joan Arnera fa referència a aquest bloc en uns termes positius, cosa que agraïm, entre altres coses perquè el seguim habitualment (encara que no sigui politòleg...). No hi ha gaires oportunitats de discutir sobre què és un politòleg i quin és el nostre paper en la societat, en termes de responsabilitat social, i està bé que se'n parli, sigui en un to més relaxat (no per això menys interessant) o més corporatiu (no per això menys divertit) com vàrem fer recentment a la trobada organitzada pels Antics Alumnes UPF.

Només vull fer un afegit. En un dels comentaris, el doctor Sort comenta que el terme reconegut normativament no és politòleg, sinó politicòleg. Davant d'això, declaro el següent: no penso dir 'politicòleg' sinó 'politòleg'. Tampoc penso posar 'estat nació' sense guionet ('estat-nació') com no fa gaire vaig haver d'acceptar perquè 'no és normatiu', encara que això sigui un exercici de 'corporatisme', mai 'corporativisme' (per molt que aquest sembla ser també el terme acceptat normativament).

Empat tècnic per la independència segons El Periódico

El Periódico publica avui el seu baròmetre amb un resultat que confirmaria una determinada distribució de les posicions favorables a la independència. Les consideracions tècniques respecte les enquestes que acostumen a publicar els mitjans de comunicació (principalment una N molt petita, en aquest cas 500 entrevistes per Catalunya) obliguen en primer lloc -com sempre- a prendre amb la prudència necessària els resultats. Dit això, és evident que totes les enquestes que ho han preguntat indiquen que davant un referèndum d'independència els resultats serien incerts (i això és un fet molt rellevant). I en aquest sentit, malgrat que es pugui argumentar que la tendència creix, més aviat el que trobem en diverses fonts és la consolidació d'aquestes proporcions. Cal recordar que quan l'ICPS va publicar els sondejos del 2003 i el 2004 canviant l'enquesta presencial per la telefònica es va produir una tendència a l'alça de les posicions favorables a la independència. Malauradament, aquesta pregunta després va desaparèixer, entre altres canvis que es varen introduir com ara fer representativa la mostra en base a la població resident sense oferir cap distinció respecte la població amb nacionalitat espanyola (amb dret de vot en totes les eleccions). Ja ho hem comentat aquí en diverses ocasions, per exemple quan va sortir publicada l'enquesta de l'UOC ara fa un any i mig.




Gràfic: EL PERIÓDICO
Font: El Periódico

En tot cas, remarcar doncs que aquests resultats no han de sorprendre, sinó que de fet confirmen una imatge de la posició de la població catalana davant un referèndum on trobem unes proporcions més properes al 50-50 que no pas al 80-20 que s'indueix d'una incorrecta interpretació de la pregunta que s'inclou en els baròmetres del CEO (que, insistim un cop més, no és una mala pregunta, sinó que cal tenir present què pregunta). Així, dins els marges d'error que presenta cada enquesta, ens trobem en un interval que oscil·la entre el 35% i el 50% de suport a la independència, tal i com podem repassar entre algunes de les enquestes que han preguntat directament sobre la independència durant els darrers anys (la imatge no és de gaire qualitat, lamentablement, però es pot veure):






El 13-D com una 'proxy' del suport a la independència

A mida que s'allunya el soroll mediàtic és moment per l'anàlisi més rigurosa de l'oportunitat que representen les consultes del 13D des del punt de vista politològic. Podem reduir les preguntes que generen des d'aquest punt de vista en dos grans grups. D'una banda, aquelles preguntes que es demanen pels factors que expliquen el nivell de participació que s'ha produït. D'una altra banda, i a partir d'aquesta primera, fins a quin punt són extrapolables els resultats, i sobretot, com són extrapolables. És a dir, les consultes del 13D com una proxy d'una eventual consulta a nivell de tot Catalunya. La primera pregunta la podríem considerar com un pas necessari però no suficient per respondre la segona.

Per analitzar les consultes del 13D des de la primera perspectiva, caldria tenir en consideració (almenys) les següents variables (i operativitzar-les, on hi rau la dificultat). Podem agrupar-les en quatre grans àmbits; estructurals, polítics, organitzatius i institucionals.


Estructurals
  • Tamany del municipi 
  • Costos d'acció (Dispersió geogràfica) 
Polítics
  • Identificació nacional
  • Comportament electoral
  • Interès per la política
Organitzatius
  • Nombre de voluntaris (proporció)
  • Nombre de meses (distribució i proporció)
  • Recursos materials ($)
  • Expertesa
Institucionals
  • Mitjans de comunicació local (difusió)
  • Suport ajuntaments
  • Nivell d'associacionisme
I tres comentaris finals.


Primer, sobre l'esdeveniment en sí i sobre l'articulació del moviment polític que té com a objectiu la celebració de les consultes, des d'un vessant de mobilització social o de realitzar aquestes consultes de manera oficial. La pregunta de fons no seria només si la consulta ha estat un èxit o un fracàs, o quins són els factors explicatius de la participació, sinó, més enllà, quin tipus de projecte polític que promogui aquesta opció política té més possibilitats d'apelar a una majoria de la població catalana, i com s'està articulant. L'article a l'Avui del Salvador Cardús en fa una radiografia molt interessant des d'aquesta perspectiva.

Segon, la mesura en què aquestes consultes són un indicador del suport a la independència que podria haver-hi en un referèndum oficial i a nivell nacional. És a dir, les consultes com a proxy dels possibles resultats d'una consulta a nivell de tot Catalunya.Carles Castro publicava a La Vanguardia un article molt mesurat sobre la qüestió. Tal i com hem exposat aquí sovint, cal relativitzar els nombres, però no menystenir-los, si volem fer una aproximació raonable a la realitat.

Tercer, com a conclusió. Cal tenir en compte una qüestió fonamental; si s'arribés a celebrar una consulta oficial (vinculant o no) la població percebria una trascendència més alta de la consulta, i d'altra banda el nivell de recursos (organitzatius, de difusió i debat públic) ens situarien en un nivell molt superior de participació. Això no fa els resultats de la consulta del 13D ni millors ni pitjors, des d'un punt de vista polític, sinó que els fa diferents, des d'un punt de vista politològic. Per tant, cal ser prudents en l'extrapolació que se'n pugui fer de la consulta del 13-D. Al meu parer, això passa per considerar-les no només des del punt de vista del comportament electoral sinó també des de la perspectiva de la mobilització social. És des d'aquesta segona perspectiva des d'on, a més, se'n podrien treure probablement conclusions més sòlides. I no per això menors.

 

Spinning post 13D

Això del spinning té aquestes coses, que n'hi ha més d'un: 

Spinning 1
Ha participat molt poca gent, no ha superat ni les eleccions amb una participació més baixa. És un exercici del sobiranisme marginal, el 20% que ja surt al CEO, no a la majoria de la societat, això no és el que interessa realment a la gent ni afecta els seus veritables problemes. Només han participat els convençuts. I a l'endemà cadascun va per la seva banda, estan dividits entre ells. És més un vot de protesta per la sentència de l'estatut i l'actitud del PP que no pas un vot de convicció. Amb aquestes activitats es donen arguments als que estan en contra de l'estatut, que és el que ha votat realment la gent, i a sobre es treuen uns resultats molt pobres. Si hi ha sentència acceptable del TC aquest moviment quedarà en no-res. Els mitjans catalans -especialment tv3- ha donat una cobertura exagerada, ho ha magnificat. Als llocs on aquest debat no existeix, a la Catalunya real, la participació ha estat baixíssima, anecdòtica, com el 15% de Vilanova i la Geltrú.

Spinning 2
La participació ha estat molt alta, és excepcional que un esdeveniment cívic mobilitzi més d'una quarta part de la població. Tota l'organització ha anat a càrrec de voluntaris sense cap suport públic ni de capmanya institucional per incentivar el vot. El 95% dels qui han anat a votar ho han fet favorablement. Això vol dir que en un referèndum on hi hagués més participació (per exemple d'un 80%) caldria que el 75% dels qui no han votat en aquestes consultes ho fes pel no. Només que un 25% de la gent que no ha votat el 13D ho fes pel sí i el referèndum guanyaria. A Vilanova i la Geltrú, el sí ha tret més vots que el PSC a les eleccions del parlament català. No hi ha hagut debat públic als mitjans de comunicació, només s'han ofert informacions breus i no s'ha generat cap debat als mitjans públics, encara menys als privats. Al referèndum de l'estatut, a Vic van votar a favor 9800 persones. A la consulta del 13D van haver-hi 13800 vots favorables a la independència. Al Papiol va haver una participació del 21,3% a la consulta. A les eleccions europees del juny, hi va votar un 36%. El PSC va treure 404 vots, mentre que diumenge passat 628 persones van votar per la independència.

El dia després de la consulta

Sembla que l'endemà de la consulta es reprodueixin vells temors que fan referència més a una por que a un tret exclusiu de la societat i del nacionalisme català en particular. Vegem algunes consideracions generals - termes:

- El Civisme. Una activitat cívica -això és, no oficial- que aconsegueix mobilitzar un 30% de la població es pot qualificar de gran èxit. No és només el fet que posa en qüestió la comoditat amb què s'empra el terme 'desafecció', sinó el fet de participar en una consulta simbòlica. Un repte pel rational choice. I també civisme perquè votar és democràcia, i democràcia hauria de ser celebració.

- La professionalitat. Una societat civil forta es caracteritza per una capacitat organitzativa igualment forta. Els diversos resultats de participació obeeixen segur a aquest factor, igual que la mateixa composició social de cada municipi on s'ha celebrat. Professionalitat és fer èmfasi en la dimensió democràtica del procés i menys -una mica menys- en el seu resultat, i professionalitat és garantir el màxim possible l'organització, logística, comunicació i mobilització de la societat perquè allà on es duguin a terme les consultes sigui un procés que incentivi la participació.

- El Vedettisme. Siguin free riders o no, o ho siguin en graus diversos, ha ha persones que fan servir una activitat política com a eina de promoció personal -en sentit ampli. Però això no ha d'ocultar que les consultes, com qualsevol altra activitat d'aquesta dimensió, no es pot dur a terme sense la participació de moltes persones. I com altres defectes que a certs sectors agrada ressaltar, cal dir que no és un tret específicament català. Aquest tampoc.

- I ja està. Això també és un concepte. No, no està. Aquesta mobilització cívica, precipitada o no, professional o no, amb vedettes o no, el pitjor que podria produir és que no generés un debat cívic i polític que anés penetrant seriosament en l'agenda política catalana, que no fes plantejaments rigurosos i amb perspectiva, i que no fos capaç de plantejar un projecte nacional compartit per a tota la societat catalana.

Un altre concepte, que requeriria una reflexió més àmplia, és la necessitat que ningú no jugui amb irresponsabilitat, com s'ha pogut sentir avui en algun mitjà, a atiar la por, a parlar de territoris 'amics' i per tant 'enemics', a l'enfrontament i a divisions etnicistes.

AFEGIT: Tot plegat, i una imatge (o dues) ja se sap, aquest és el missatge:


Quatre països i una pregunta

Comencem a l'inrevès, per la pregunta que 700.000 mil ciutadans catalans podran respondre avui:

“Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”

Referència 15Les conseqüències de la jornada d'avui en bona part vindran determinades per l'èxit en la mobilització. Aquest èxit té dos parts. La primera, la capacitat organitzativa i d'activisme, que ja s'ha demostrat i que qüestiona alguns supòsits sobre la 'desafecció' i altres termes comuns per descriure la relació entre els ciutadans i la política. La segona, la participació, on caldrà analitzar en el seu context el percentatge de persones qui hi pendran part avui.

Quatre països. La Catalogne n'est pas la seule région d'Europe de l'Ouest à être travaillée par ce désir d'émancipation. Aquest és el descobriment que Le Monde ha fet en el cas català. La Unió Europea és un context on els processos de secessió són una mena d'ampliació interior . Després del somni de l'Europa de les Regions, les nacions sense estat d'Europa occidental han percebut que la millor manera de tenir veu pròpia en una xarxa d'interdependències com és la Unió passa per disposar d'un estat propi. I el paradigma d'estat-nació -França- sembla comprendre aquest escenari. Turquia. El tribunal constitucional turc ha il·legalitzat el Partit de la Societat Democràtica, fins ara l'únic partit kurd que tenia presència al parlament turc. És un conflicte que s'explica per la tensió entre el primer ministre turc, Taryyp Erdogan, del partit islamista moderat AKP, i el laicisme nacionalista que domina les institucions de l'estat. El cas turc escapa a alguns tòpics habituals; són els islamistes moderats els qui estan intentant trobar una solució a la qüestió kurda que sigui acceptable per facilitar l'ingrés a la Unió Europea, mentre que el nacionalisme laïc i modernitzador impulsat per la figura històrica d'Ataturk sembla paradoxalment més reticent.  Kosovo. El procés d'independència de l'antiga província balcànica es va fer superant les previsions de les institucions internacionals però alhora seguint els seus criteris. L'estat serbi ha presentat un recurs davant el Tribunal Internacional de La Haia. Només alguns països s'hi oposen per motius històrics. Sèrbia, evidentment, o Rússia. Quin és el quart país? Espanya. Hi ha una relació d'Espanya amb els tres casos anteriors. Espanya va pretendre ser França en el seu projecte nacional, però és evident que tal i com s'hi va referir el politòleg J.J. Linz, es tracta d'un cas de nacionalització incompleta. Espanya forma part del grup d'estats que no ha reconegut Kosovo, i de fet ha enviat els seus representants legals a recolzar les posicions sèrbies a La Haia. La relació en el cas turc vé perquè el Tribunal Constitucional ha raonat la il·legalització del partit kurd adduïnt que és una amenaça a la 'indivisibilitat de la nació', un terme habitual en la retòrica estatal però que té en el sistema legal espanyol un exemple molt il·lustratiu ja que és l'exèrcit qui té la responsabilitat de mantenir la unitat de la nació no tan sols per amenaces 'externes' sinó també 'internes'.

Es diu que en l'època contemporània seria difícil refer alguns consensos que es van produir fa uns quants anys. També està clar que les reaccions que fan servir arguments i retòriques antigues, que no s'han modernitzat, no poden servir per enfrontar les formes contemporànies de qüestions històriques.
Les formes no democràtiques de resposta eren possible en un altre context, cas de la formació de molts estats contemporanis. Quan es contraposa la creació d'estats a través de procediments democràtics, aquesta resposta ja no és possible, però els estats -alguns, si més no- encara no han trobat la manera de respondre també en termes democràtics.

Bon Nadal Politològic

El professor Josep Maria Colomer penja al seu bloc una postal nadalenca politològica. D'esquerra a dreta, Aristòtil, Maquiavel, Montesquieu, Rousseau, Hume, Madison i Tocqueville. La controvèrsia està servida: on són Hobbes i Locke?

 Una manera de fer corporatisme suau, tal i com comentàvem ahir a la trobada de politòlegs organitzada per l'associació Antics Alumnes UPF